Llibre de viatges 18. Viatge al tren en no Classe.

Abans d’arribar a Calcuta i el voluntariat,  el relat de com vaig anar a Gaya abans, això mereix una xicoteta menció el xicotet periple en tren anant en la classe no classe.

Pareix que a l’Índia, a l’igual que el sistema de castes en que hi ha 4 castes i la casta sense casta, els intocables (perquè tocar-los era embrutar-se per a les altres castes, com qui diu al fem intocable perquè està brut). Doncs als trens indis tenen 3 classes, 1a, 2a i 3a. Ja he descrit la 3a per anar de Delhi a Benarés, però existix un altra classe que no té cap classe, cap nom, cap ordre, ni regulació, l’anomenaré no classe. La no classe és un espai, normalment un sol vagó, on venen bitllets, molt barats de forma il·limitada (58r (uns 0.7€) per 5h de tren, per 250kms), a més no hi ha mai revisor per raons obvies quan descriga com es viatja en eixa no classe, per tant virtualment tot el qui volguera podia pujar allà.

Si tothom pot pujar en un espai prou limitat el que és d’esperar és que aquest espai estiga completa i absurdament ple, i així és. Per a qui haja viatjat en la RENFE l’espectacle no li serà del tot desconegut, gent assentada per tots els llocs i apretada als corredors de peu, com a borregos, durant hores i hores en un tren que es para per raons inexplicables en meitat del no res i va a velocitats absurdament lentes i bastant habitualment amb el termòstat espatllat (això és la RENFE a cops, per a mi). Però a la no classe tot era una dimensió més, literalment. Mentre que a la RENFE o al metro tota la massificació transcorre en 2 dimensions, la del terra, al llarg i ample, a no classe s’afegís al tercera dimensió, l’alçada.

El millor per descriure açò fou el meu intent, fallit, de posar la meua motxilla a un dels porta equipatges quan apressadament entrí al vagó de no classe. Òbviament no em volia passar les 5h que suposadament tardava el tren (li costà 8h…) carregat amb la motxilla, i no hi ha lloc al terra per poder posar-la, ni entre les cames, vaig tindre l’ocasió d’intentar carregar-la a dalt, en el moment que jo pujava la motxilla, una dona pujava el seu xiquet de 6 o 7 anys per ocupar el mateix espai que jo volia. En el breu moment de dubte i de contemplar l’escenari  el lloc fou  finalment ocupat pel xiquet. Després de contemplar al meu voltant aquell era l’espectacle general, tots els porta equipatges estaven poblats per gent i xiquets en mig d’equipatges. A més els seients, en files de 6 com a bancs enfrontats un al davant de l’altre, però que hi havia 8 sentats, els bancs tenien un 2n pis, on altres 8 persones es sentaven en alt amb els peus penjant davant les cares dels de baix i el cap rosant el sostre del vagó.

El vagó era tot de ferro o acer, sense cap acabat decoratiu, les finestres no tenien vidres, només barrots (el qual serà significatiu per al meu viatge més avant), hi havia un pocs bancs i els porta equipatges, i les 4, 2 davant portes obertes tot el viatge.

Bé doncs circulant a menys de 50 per hora, lluny de cap finestra, rodejat d’indis suorosos, apretat per la massa humana, carregat amb la meua motxilla, diguem que no volia estar allà tot el trajecte. A la 1a estació que pararem, uns 15kms més avant, 50min després, vaig baixar. Vaig explorar un poc l’estació i fent-me el ronso, com si m’haguera despistat que ja eixia, vaig pujar quan el tren ja estava en marxa i xiulant, en l’excusa que era l’últim que pujava em vaig assentar a la porta, que es quedà oberta. Ja assentat, amb la motxilla ben recolzada i el vent que entrava per la porta refrescant-me la situació va millorar molt.

Però continuava lluny de ser ideal, a l’estreta porta es van assentar 2 indis més al meu costat, fent que els 3 estiguérem ben apretats. A més els indis tenen una costum que no havia comentat fins ara però que esdevindrà significativa ara, els encanta escopir cada poc de temps. Allà assentat eixien per fora del vagó la  meua cara, un braç i els meus genolls despullats (anava amb pantalons curts), el tren en marxa em duia el vent de davant, per tant també em duia les escopinyades llançades contínuament des de les finestres de barrots, sense vidre. Per sort aquells líquids bucals m’arribaven en forma de vapor, que impactava al principi sobre la cara i braç  i cama, però la cara i braç vaig aprendre a refugiar-los a dins, el que no podia evitar és que els genolls, sobretot l’esquerre, que sobreeixia irremeiablement, reberen regularment aquest vapor humà.

A cada estació havia de baixar i recuperar el meu lloc a l’esgraó, brut i fangós, però que era el meu lloc per sentar-me i era millor, tot i les escopinyades, que cap altre. Un cop superada l’aversió contra la baba, i que els indis que s’assegueren al meu costat abandonaren el seus llocs, he de dir que el trajecte fou molt agradable tot i durar 3h més del que devia. Les vistes del camp indi eren immillorables ja que s’obria al davant meu, i la posta de sol va fer canviar els colors de radiants, a rogencs, a obscurs, amb focs i llums encesos al llarg del trajecte.

***

El més divertit de tot fou quan em vaig anar de l’estació de Gaya cap a Calcuta, allà vaig presenciar un entretingut encontre entre un home i una escala mecànica.

Sempre és un tant màgic vore a un ser humà, siga xiquet o adult, enfrontar-se a la 1a vegada que fa alguna cosa.

En aquest cas l’estació tenia instal·lada una escala mecànica que connectava l’entrada en la 1a planta, i un home de mitjana edat, vestit en pantalons obscurs i camisa blanca ampla volia utilitzar-la per descendir. L’home la contempla uns segons, s’aproxima a la superfície que es mou vacil·lant i posa un peu mentre manté l’altre a la terra fema, greu error, un peu es comença a desplaçar mentre altre no. L’home no pareix haver fet molt de yoga, o en tot cas no està còmode que un peu es separe més i més de l’altre, l’home comença a caure, amb la mala sort que s’agafa de la barana de l’escala que, com tot lector familiar en escales mecàniques sabrà, també es mou. L’home cau de genolls i apressadament escapa cap a terra ferma.

En el 2n intent l’escena  anterior és repetí, només que ara l’home quan estava caiguen fou sostingut per 2 persones que l’ajudaren a sostindre’s a l’escala. Ell ja amb les mans al passamans que es movia, baixava lentament, mirant al seu voltant estranyat per estar descendent sense ell haver de baixar escales i assimilant la situació. Ja arribant a baix, concentrat en el final de l’escala, a mesura que el terra ferm s’acostava ell mirava preparat i pegà un vot per ixir indemne de la situació, quasi cau al aterrar a fora de l’escala mecànica però mantingué l’equilibri.

He de dir que em fou fascinant vore un primer cop d’un humà amb una escala mecànica en un lloc com aquell, té cert valor que a ple sXXI l’Índia guarde aquests tresors de descobriment.

Llibre de viatges 17. Llocs sagrats 6, Bodth Gaya. Pesca de turistes amb orfes a mode de carnassa.

Un fet que és corprenedor per a molts viatgers que aspiren a ajudar als locals és el turisme de voluntariat, especialment per treballar amb xiquets orfes. Jo vaig tindre l’ocasió de contemplar uns matisos d’aquest, i descric la meua experiència a Both Gaya amb aquestos. Hi moltes més i històries entre no agradable i terribles pareixen dominar el panorama de treball amb òrfens a tot el món.

Ací hi ha un anàlisis general de la problemàtica, amb desenes més d’enllaços.

https://viajandoconpasaportecolombiano.com/donde-ser-un-voluntario-con-ninos-mientras-viajo/

http://www.whydev.org/children-products-reality-orphanage-voluntourism/

El que jo vaig presenciar va ser una pesca, una simple pesca de turistes. Ja a Both Gaya em torbava encara mal de la panxa i vaig anar a un lloc per menjar on menjar alguna cosa lleugera, allà em preguntaren que d’on era i jo vaig dir que de Italià (agafes la costum i cinisme de mentir quan tots et mentissen). Al eixir del lloc un jove em va començar a parlar dient que ell sabia un poc d’Italià i volia practicar, prompte vaig vore que era mentira, però ja m’havia enredat en que anés a visitar a un orfenat on treballava que hi havia prop per vore allò. Havia baixat la guàrdia i jo encuriosit i no veient res mal en pegar una volta, creient encara que l’encontre era prou casual, hi vaig anar.

Ja a “l’orfenat” tot va començar a no encaixar. Era una xicoteta casa en una grossa pancarta d’una institució cristiana penjada a la façana. Allà hi havia una dotzena de xiquets amb un home que deia ser el director del centre. Però a preguntes de quan de temps tenia l’orfenat, quants xiquets hi havia, com s’havia creat allò, qui ho organitzava i ho supervisava… ell no em va respondre en claredat.

Bàsicament jo no entenia, altra volta en la meua mentalitat occidental, com algú de forma privada i sense cap formació ni supervisió pública es podia posar a cuidar a dotzenes de xiquets allà.

Els xiquets eren de 6 a 8 anys i em feren donar una classe en principi d’italià, que vaig canviar ràpidament a anglès al vore el perduts que estaven.

Però abans de començar la classe i jo tenint contacte pràcticament nul amb els xiquets, a aquell punt em feren llegir i firmar un llibre de visites, crec que amb tantes preguntes meues l’home no esperava que estigués allà molt.

Abans de signar el llibre vaig llegir part dels comentaris, aquestos eren majoritàriament femenins, deien alguna cosa com “la visita ací ha fet que siga el moment més feliç i especial de l’Índia” i variacions sobre açò. Jo a aquell punt era altament escèptic, els comentaris nogensmenys eren probablement sentits de veres per els qui els havien escrit en desenes de llengües i grafies, però fora de comentar el que havien sentit aportaven poca informació a com funcionava allò o quin paper havien jugat ells allà. A mi, fent-me escriure un llibre de visites només arribar, i per tant amb una coneixença prou nul·la del lloc, ja veia de l’escassa veracitat i utilitat del document més que per a commoure els estrangeres i fer-los prendre confiança en el lloc al vore coses escrites en la seua llengua. Jo en tot cas vaig escriure un comentari, prou escèptic, en català.

La classe d’italià no fou molt, jo veient el poc interès i utilitat d’una classe solta em vaig posar a donar classe de números en anglès. Al principi quan els feia recitar els números del 1 al 100 sabien anar pujant. bé. Però desprès vaig invertir l’ordre i no en sabien, també vaig començar a posar números aleatoris sense ordre i també es perdien, tot i que hi havia un o dos que al final encertaven. El nivell educatiu era clarament baix per a xiquets d’eixa edat, més repetitiu que comprensiu, com és habitual en aquestos llocs.

Després em preguntaren on dormia i quan pagava, i em digueren que millor anava allà i estava en els xiquets dormint i els donava els diners a ells. A mi em va parèixer bona idea he de dir, però la situació em pareixia estranya, de posar a algú que no coneixes de res en una colla de xiquets. En tot cas me’n vaig anar amb l’excusa que havia quedat amb algú, però no em deixaven anar fàcilment. Em vaig fer una foto de grup i vaig partir dient-los que tornaria a la vesprada.

El més aclaridor del sistema de pesca fou que, hores després, mentre transitava els carrers pròxim a l’orfenat un xic se m’aproximà i em començà a contar una història que jo ja havia sentit. Que treballava per a un orfenat i que podia anar allí a visitar i a donar classes. El xic no m’havia conegut al matí i tornava a intentar pescar-me, obviant que jo ja havia picat i m’havia lliurat de l’ham, no picaria altre cop. Allò ja em feu vore la situació clara. Estava a un lloc turístic i el “treball” dels xics joves (al voltant dels 16 anys) era anar pescant a turistes occidentals per a que passaren uns dies a l’orfenat, cobrant un preu o demanant donacions. Els occidentals ignorants de la situació del país donen sucoses donacions per sentir-se bé, i “treballen de voluntaris” allà uns dies, deixant comentaris emocionals, que és el que hauran sentit, però oblidant-se del que poden sentir els xiquets.

Tot pareix molt innocu i de benefici mutu, però no ho és, i és lluny de ser-ho. Com ja sabia en aquell moment i com al llarg del meu viatge vaig experimentar més especialment per a voluntariat en xiquets, allò és una xicoteta màfia on l’interès dels xiquets és el menys important de tot. Allò en la majoria de casos (hi ha de lícits a il·lícits, i tota la gamma de grisos a meitat) és un negoci. En molts casos els xiquets són lluny de ser orfes i només són xiquets que les famílies deixen en préstec a canvi de que els cuiden o els paguen un poc, o bé directament segresten de barris marginals, separant-los a la força de les seues famílies. Així construïxen fàcilment la façana  “d’ajuda” a xiquets i és molt fàcil fer ús dels fons que aconseguixen gràcies a tindre xiquets, sense tindre cap supervisió de cap tipus.

Això ha portat a que durant el viatge escoltara altres “tourist volunteers” que han pagat (o no) grans sumes de diners per tindre aquest tipus experiència màgica, que com el llibre de visites relatava és tan “enriquidora, especial i emotiva” si eres capàs d’obviar els matisos grisos, i com soc bon exemple en el meu primer encontre en l’Índia, i l’estafa que vaig sofrir, és molt fàcil enterrar les coses que no acaben de tindre sentit baix una catifa de racionalitat “açò és Índia” o similar.

  Imagine l’experiència sí és enriquidora per als voluntaris que a canvi d’uns centenars (o milers) d’euros fan sentir el seu estat bé, però no ho és gens per als xiquets que inclús en el cas que siguen verdaderament orfes i necessiten ajuda, aquesta no pot ser oferida en condicions per voluntaris que passen dies o setmanes per allà sense cap tipus de formació de com atendre a xiquets en condicions com eixes. Ser orfe no ha estat mai fàcil, i hi ha estudis que demostren que t’atenga gent que passa per per allà esporàdicament, podent crear un vincle emocional molt fort, i trencant-lo cada poc de temps pot crear traumes psicològics molt forts als xiquets de per vida. Que a més en molts casos els voluntaris no tenen cap formació ni guia i que no sap la llengua no ajuda gens.

El que vaig vore a Both Gaya no és més que el que he conegut que passa al a resta de la l’Índia i a molts altres països com Nicaragua,  Nepal, Cambodja, Nigèria, Kenya, Colòmbia… per nomenar alguns on típicament s’enganya a la gent. El que a primera vista pareix un acte d’ajuda i sense cap perjudici s’acaba convertint en un negoci que sí creix fa miserables a més gent encara.

En tot cas jo també seré particip, a la següent destinació, Calcuta, de voluntariat sense preparació i on he d’ajudar a gent. Tot i que en el meu cas no hi haurà ni de lluny cap interès econòmic ni vincle emocional tan fort ja que treballaré a la Casa de la Mort de Calcuta.

Llibre de viatges 16. Llocs sagrats 5, Bodth Gaya. Soledat i falta d’espai personal als parcs.

Ja he comentat el xocant de la falta d’espai personal a l’Índia en l’escena de fer cua per a comprar un bitllet de tren. Un altra escena encara més xocant en aquesta direcció fou als  parcs.

Eels parcs a l’Índia, al menys l’Índia massificada i sagrada, són pagant, per a gent que pot pagar les 50r (uns 0.6€)  que costa. Jo em colava algun cop per trobar espai i respirar de la pressió humana constant, de la qual ni allí escapaves.

El primer que em soptà fou un cas en que estava assentat a un escolanet al terra, sol, llegint, i un indi se m’assegué al costat, literalment pegat a mi, el seu braç i muscle estaven en contacte directe amb mi, tot i haver espai de sobra a esquerra i dreta. Ni em mirà ni em parlà, al cap d’uns instants es tragué el mòbil de la butxaca i es feu una foto, un selfy, amb mi, després d’uns instants més se n’anà. L’escena em deixà pou perplex, però ja havent observat la completa nul·litat de concepte d’espai personal simplement la vaig contemplar com si fos un fet més de la idiosincràsia d’aquesta cultura.

Però més impactant encara és la falta de concepte de soledat. A altre parc jo també assegut sol intentant llegir, altra gent també venia i anava sentant-se al meu costat, allò ja era habitual (aquest cop sense contacte físic). El novedós i curiós fou un grup de xiquets (que també s’havia colat per un forat) i uns gronxadors. Jo estava sentat davant d’un xoc de 6 gronxadors, hi havia 6 xiquets que, després de demanar-me un milió de rupies, es posaren a gronxar-se. El que m’impactà és que tot i haver gronxadors de sobra per cada xiquet posar-se a un, hi havia 3 gronxant-se i 3 espentant. L’espectacle em va parèixer tan estrident que vaig decidir intervindre, vaig agafar un dels gronxadors lliures i vaig començar a gronxar-me jo mateix, movent les cames i cos avant i arrere, com és tan habitual per xiquets que van al parc. L’escena és va tornar encara més estranya quan els xiquets pararen i em contemplaren amb una cara de sorpresa immensa. No entenien, no comprenien, no podien concebre com jo em podia engronxar-me tot sol. Probablement no havien vist mai en sa vida a ningú engronxar-se sol, probablement ningú del seu entorn havia mai necessitat engronxar-se sol! Sospite per un simple motiu, ningú del seu entorn, ni ells, havien estat mai sols.

Altre cop em feu reflexionar com de diferents societats poden arribar a ser, una societat en que el concepte de soldat pareix ser aliè! Això em fa admirar com de distants diferents grups humans poden arribar en conceptes bàsics. També com d’important és la soledat i l’individualisme (amb el nostre espai personal) a la nostra societat, i sobretot el cert orgull i satisfacció que obtenim per fer les coses per nosaltres mateixa. Fins a quin punt aquest sentiment és degut a alguna construcció biològica i fins a quin punt és inculcat per la nostra societat, i si és per la nostra societat des de quan és així? I des de quan no és significatiu (si mai ho ha sigut) la soledat en la societat índia del la vall del Ganges? Quins nivells de densitat, de vida en família, de ritus, son necessaris per eliminar el concepte de soledat, d’estar sol, o crear-lo?.

Imagine això explica molt l’espiritualitat de la gent, en que buscar aquest espai personal et porta a la medicació i ser asceta.

També em pregunte quina importància té açò en la construcció de les respectives societats, aquesta que visite i la que tinc a casa. Com el sentit d’individualitat pot afectar, i fins a quin punt, al tipus de vida que fem.

Finalment un dels xiquets, el que millor anglès parlava i el que em demanà el milió de rupees, fou l’únic que aprengué a gronxar-se sol quan els vaig ensenyar, els altres desistiren prompte i es gronxaren uns a altres, fins que un grup d’indis (xics i xiques estranyament) de trenta i pico anys els feu fora de mala manera i es gronxaren ells, altre cop uns empentant als altres, cap es gronxava sol.

Llibre de viatges 15. Llocs sagrats 4, Bodth Gaya, parc temàtic Budista

A aquest punt del viatge encara seguia llocs turístics a més de grans ciutats. Bothd Gaya quedava a meitat camí entre Benarés i Calcuta i és on històricament és deia que Buda havia aconseguit il·luminació. També fou l’únic lloc a l’Índia on vaig entrar en contacte en el camp Indi, en zona rural.

Escric 4 notes històriques del lloc de la il·luminació: Allà estava una figuera, l’arbre on Buda es va il·luminar fa uns 2500 anys, la figuera és molt diferent de les figueres mediterrànies. Un tal rei hindú la feu tallar segles després però una reina budista posterior feu plantar al lloc un dels fillols de l’arbre que havia estat plantat a Sri Lanca allà. Eixe arbre és el que està allà des d’aleshores en principi. Després més reis, budistes en aquell moment, començaren a construir monuments, el que domina ara és una alta torre que al pas del temps fou quasi completament desfigurada pels elements. Al sXIX els colons britànics els va parèixer divertit aquell lloc sagrat que cap indi li donava la més mínima importància (no quedaven quasi Budistes a l’Índia, i cap a eixa zona), van reconstruir la torre donant-li un estil que ells pensaven era l’original. Finalment el rei Tailandès (un país eminentment Budista) pagà recobrir d’or una gran decoració en forma de copa en punta a dalt de tot.

A més des dels anys 70 diversos països Budistes (Japó fou el primer) es dedicaren a obrir allà monestirs de les diferents branques del budisme. A cada nou monestir que obrin (encara hi ha sota construcció) intenten superar als altres en ornamentació, mida i luxes. He de dir que hi ha autèntiques obres d’art, com si hagueren creat xicotetes recreacions de les millors catedrals europees, cadascuna en el seu estil arquitectònic  i totes posades una al costat de l’altra, creant un alt contrast i diversitat: tibetans, japonesos, bengalesos, laos, xinesos…

Tot plegat em donà la sensació de parc temàtic, on el tema era el Budisme i on no hi havia atraccions, el qual seria interessant si no estigués a la Índia en meitat del camp indi, a l’estat que és un dels més pobres de l’Índia. Si el contrast a l’edat mitjana entre una catedral bén decorada i els barris populars que l’envoltaven devia ser enorme, ací desenes de temples en meitat de cases de fang, amb xiquets despullats jugant entre el fem i els porcs, carrers en que el fang et podia arribar als genolls i famílies en mitja dotzena o una dotzena de xiquets cuinant al carrer en llenya. Això dóna un immens contrast entre luxe religiós (pagat per països de l’estranger) i la realitat de misèria local. Tot plegat és encara més impactant pel fet que tot allò idealment hauria d’estar replet d’un estat d’espiritualitat mística en comptes d’extravagància i ostentació. No serà el 1r lloc en que hi haja tan de contrast religiós en la realitat de l’entorn, però el concepte parc d’atraccions desenvolupat a l’Índia, que ja veig per 2n cop, aquest budista en comptes d’hinduista, em xoca encara més per ser d’una dimensió major, com tot el que és a l’Índia relacionat en el factor humà.

Històricament remarcaré un parell d’aspectes que se’m quedaren un parell d’elements de com funciona el món amb l’historia del lloc.

Buda aparentment després d’aconseguir la il·luminació no volia ensenyar a ningun dels seus companys el que havia descobert ja que afirmava que el camí cap la il·luminació era massa difícil per a ser seguit per a la majoria de la gent. Ells li digueren que sí, que tenia raó però però que potser algú de tota la gent aprendria el camí per aconseguir el mateix estat, ell concedí que potser algú ho aprendria i és com començà la 1a religó basada en un messies original, el budisme. El que em pareix sorprenent coneguent eixe fet és com una cosa que des de la seua concepció estava entesa com una ideologia elitista del camí a la il·luminació a través de la meditació, s’ha convertit en una religió de masses.

En part la resposta la té el continu va i ve de Bodth Gaya si. Com es veu a l’esbós de descripció històrica del lloc, les diferents fases d’aquest santuari (tallar o plantar arbres, construir temples i monuments, abandonar-los, reconstruir-los, decorar-los) pareix que han estat determinades per la voluntat de diferents reis i governants. De la mateixa manera eixos governants eren alternativament budistes o hindús, explicant les seues accions de construcció, destrucció o abandó. En aquestos fets històrics en que el governat elegís una religió o altra es veu com eventualment grans parts de la població també segueixen la mateixa religió (lligant sempre poder i religió), el mateix fet que explica que es construïsquen monuments al voltant de l’arbre de la il·luminació fa que grans masses de la població seguisquen una religió d’alt contingut meditatiu i d’alta dificultat per seguir els seus dictats bàsics. De la mateixa forma explica el perquè els monuments poden acabar en estat de ruïna i la població que viu al voltant haver perdut la devoció per ells.

Finalment reflectir en l’aparent obsessió dels asiàtics, especialment els budistes, pels diners. Al temple hi havia caixes de donació, molt grans. Quan hi estava va coincidir que les havien de buidar, i anaren en sacs i sacs de diners posant tots eixos diners de les caixes als sacs en pales. tot un espectacle digne de vore, en que els bitllets es tracten com si foren carbó, just davant de l’aparentment sagrat arbre de la il·luminació, Al cap i a la fi una religió sobreviu més per tindre poder i recursos que no per donar pau i saviesa.

En conclusió aquest xicotet lloc sobre la superfície de la terra exemplifica de manera singular molts trets comuns a tota la humanitat. Luxúria relgiosa vs pobresa estrident, enveja, aparentar, poder, ideologies, diners.

IMG_0714

Llibre de viatges 14. Llocs sagrats 3, Gaia i el fem.

IMG_0932

Gaya, una de les 7 ciutats sagrades de l’Índia, on els cultes  del Jainisme, Hinduisme, i Budisme la tenen com a ciutat santa.

Gaya, seu del temple de Vishnupad Mandir on es suposa que estan les empremtes de Vishnu (Vishnupad significa peu o empremta de Visiu, el protector suprem del bé) i una de les 7 ciutats sagrades de l’Índia, és un Benarés en miniatura, en que també assolixes la salvació allà, en aquest cas per donar de menjar  Gayasura (el dimoni Gaya) que fou enterrat per Vishnu allà, amb una potada, deixant la famosa empremta. Per tant és com Benarés amb carrers més amples i bruts, amb riu però sense pràcticament aigua, i molt molt plé de deixalles, i amb aparentment més misèria.

Hi havia menys vaques per tant els muntons de fem eren més grans. I havia bastants cabres això sí, i la comunitat musulmana més nombrosa, amb el curiós fet, que encara no entenc, que passejant per un dels seus barris em feren fora perquè no podia estar allà.

El llit del riu era tot un femer, amb el particular espectacle d’un xiquet de 2 o 3 anys, sol i sense pantalons, allà de peu en meitat de les deixalles.

El més impactant a nivell olfactiu fou el descobrir a una cantonada, anant a l’estació, una pila d’uns 5 metres de llarg per 3 d’ample d’intestins d’animals que es coïen lentament al calent sol. L’olor d’allò i la quantitat de mosques t’advertia de al seua presència centenars de metres abans, arribar i passar-hi sense que l’olor nauseabunda s’apoderés completament de tu. era tot un repte. Jo em vaig obrir la boca i el nas amb una mascareta que porte, per tant no vaig ser víctima de tot el terrible gas pestilent, però altra gent hi passava per davant sense cap protecció aparent. En tot cas és difícil descriure una olor en paraules, però no és una cosa que desitjara a ningú de experimentar, menys als habitants d’una ciutat que hi viuen allà diàriament. Se m’escapa el perquè aquest escenari en concret existia o era permès d’existir en un entorn tan social, però el que és evident és que allà estava i era tolerat. A més de no pareixia circumstancial, les parets contra les que estava deixat aquella pila de budells en procés de descomposició estaven ennegrides per temps i temps de llançar alguna cosa orgànica que es descomposa. I pitjor de tot, havia d’haver gent, humans, persones de carn i ossos com tu i jo ha havien de traure això en algun moment i llençar-ho a altre lloc, ja que la pila era fresca i si estigués allà de continu deuria ser molt més alta.

En tot cas això són només una serie d’escenaris en els que em vaig creuar, i per a res representen una mostra estadística ben conduïda que permeta obtindre resultats tastables per a diferents escenaris que permeten obtindre una conclusió general, però la facilitat en la qual em vaig trobar en eixes situacions en llocs els quals eren considerats altament sagrats em fa apuntar que deu ser prou generalitzat i traçar la hipòtesi ja exposada que la gent que viu en un lloc el qual suposadament purifica tota acció malvada facilita que la gent tinga una consideració menor envers els altres i l’espai comú.

M’anime a fer una extensió a tota ideologia que justifica la misèria i el patiment humà com a un fet que els propis individus que patixen s’ho han portat a ells mateixos, com la condició de ser de castes baixes o sense casta a l’Índia suposadament és per que tingueres una mala vida passada, i si estàs en una bona posició és perquè ho feres bé en altra vida. Igualment que a una mentalitat neoliberal la pobresa es deu al poc esforç que han fet les persones per eixir de la situació en la que estan, i que els que estan bé és gràcies a la seua pròpia capacitat sense deure res a ningú.

De la mateixa manera que veuen la destrucció del medi com a un fet inevitable i que la terra ha estat donada pels sers suprems a l’home de manera que aquest pot fer el que vulga amb ella sense preocupar-se per les conseqüències. L’entitat que ha donat el regal sagrat o diví, i la divinitat d’aquest li dóna un punt d’etern del qual ens podem aprofitar sense pensar que podem tindre un efecte significant sobre ell.

Llibre de viatges 13. Llocs sagrats 2, Cremacions a Benarés (Varanasi)

IMG_0113

Els aplaudiments no només es concentren en intentar banyar-se al riu, si no en actes de valentia o fer-se al gallet. Jo en serè protagonista d’un d’aquests actes.

El que definís a Benarés després del riu són les cremacions en públic. L’escena és prou descriptiva de molts aspectes de l’Índia i de Benarés com per a merèixer una detalla descripció.

És impossible no topar-se en incineracions en públic en Benarés si deambules pels bancs del seu riu, bé primer et topes en la intensa olor a carn humana cremada, molt característica i com cap altra olor que haja sentit mai. Igualment també és impossible no topar-se en gent que et vol traure diners gràcies a les incineracions, ells saben que és una cosa curiosa per als occidentals.

Hi ha 2 llocs on cremen a gent, un gran en terrasses on fan la majoria de cremacions i té un ambient ennegrit. Allà realment es com entrar a altre món, del color terrós de la pedra i l’aigua a un ambient negre i carbonitzat amb edificis pintats de roig obscurit, en terrasses altes i planes que s’alcen ací i allà amb laberints d’escales i laberints de piles de llenya que t’hi condueixen amunt i avall, dreta i esquerra. Hi ha fustes i llenya per tot creant corredors obscurs que cal recórrer per ascendir o descendir a l’inframón.

L’altre crematori, més xicotet, és només una esplanada en uns quants llocs per cremar, un d’ells en mig de l’aigua al moment que jo hi vaig anar.

A l’igual que és impossible no topar-se en els crematoris, és impossible no topar-se els ensarronadors o  gent que et va dient “ jo no sóc guia”.

Al lloc principal d’incineracions , el laberíntic, mentre m’endinsava no menys de 3 persones, ja centenars de metres abans que arribara, s’apegaven a mi i m’intentaven dir coses. De 3 em vaig desfer, però ja allà, entre les primeres piles e llenya, un baixet i flaquet que anomenaré follet se m’apegà i em volia guiar per tot dient-me que els altres eren uns ensarronadors i que ell no és guia, que per a ells deu ser paraula pecat, ja que ningú no és guia allà.

Jo li diguí que no li anava a pagar res, ell insistia en dir-me coses, jo li vaig dir que ell era lliure d’anar i dir-me el que volguera, però que no anava a pagar.

Vaig pujar a una terrassa i ell em menjava l’orella d’anar ací i allà a visitar els pobrets de la mare Teresa, que ell els ajudava tant, que son tio tenia artesania, que ell em podia mostrar on cremaven a un mort, que tal i tal turista havien pagat uns 500 dòlars per filmar i fer fotos a una cremació.

Allà a la terrada unes brases cremaven davant meu, pausadament amb les últimes flames, mentre jo estava allà gaudint de les flames i les vistes i esperant que el follet se n’anara, un grup de gent va pujar carregant grans troncs a coll per les empinades i estretes escales que conduïen a la terrassa. Allà varen començar a muntar un llit o la pila de llenya al costat de les altres brases. No acabe d’entendre perquè tanta ma d’obra inútil, si utilitzaren grues, corrioles i carros s’estalviarien bona part de la feina física, supose que una societat sobrada de ma d’obra no hi veu necessitat d’utilitzar utensilis mecànics, o se m’escapa altres motius no aparents.

El follet estava clarament nerviós i volia que se n’anàrem, jo el vaig invitar a anar-se’n però ell es quedava apegat al meu costat. En això la comitiva funerària va entrar en escena i ningú ni em va mirar ni fer cap comentari de que fos allà, tècnicament se’m permetia que hi estiguera, i tenint el follet al costat tampoc podia demanar permís sense que ell molestés.

Jo vaig prosseguir a contemplar el ritual, només homes transportaven el cadàver d’una velleta  lleugera, també a coll, en una també lleugera llitera feta per tronques a mode d’escala de ma. La velleta estava enrotllada en uns llençols blancs i la col·locaven al damunt del llit de llenya. U de la família, que després sabré que és el fill, dóna 8 voltes al cos amb les  fumejants brases del foc de Shiba a la punta d’un pal que duia a la ma. Aquestes s’utilitzen per encendre el foc, però a l’hora de la veritat les brases de la pira del costat, que encara cremava i  el que sobra dels troncs de la cremació anterior, s’utilitza per al nou foc.

Seguidament llancen en meitat de la pila i damunt del cos grans quantitats de palla, un poc de mantega, i el que pareix ser una pols inflamable, amb les brases de l’anterior foc això acaba creant una gran foguera en poc de temps. El cos es pot vore entre les flames i fusta a mig cremar. Els cosos en general, de fet, es tracten de forma prou rudimentària per aconseguir la seua cremació, amb un pal de bambú tallat per al meitat a lo llarg, a mode de pinça gegant, agafen parts del cós que no cremen bé, com el fèmur, i les mouen a la part central de la pira. El crani, i tòrax, són trencades a bastonades violentes i posades al centre del foc.

Animals: cabres, vaques, gossos, aus, de forma inexplicable es senten atrets a l’espectacle. S’acosten i es posicionen a prop, estant a pams del foc la majoria del temps, pixant i defecant sense problemes allà a la vora.

IMG_0170

obviant l’olor a cos cremat, l’espectacle és un fet prou neutre, un cos embolicat posat en una pira de llenya i les flames consumint-ho. El fet que veig desenes d’indis que no hi tenen res a fer amb la cremació estan mirant-ho com un espectacle, ajuda a passar bé el xoc cultural, i no sentir-se malament. Els locals estan allà impassibles, sense cap mostra d’emoció, com aquell qui mira documentals a la tele per passar l’estona, tanta neutralitat i naturalitat se m’apodera i em convertisc en un espectador més.

Però no, sóc un estranger, el que implica que tinc al follet al costat, i ell em continuava parlant, la cosa més interessant que em va dir és que els que treballaven duent la llenya a coll ho feien per el karma, per ajudar a la gent pobre. Però després em diu que un crematori costa unes 1500r ( uns 20€, 500r transport i 1000r llenya). Ell a continuació afegís que cobra 2000r per les explicacions, cosa a la que ric i dic que ell cobra 4 cops més per parlar que aquells (que són uns 4 o 5) per transportar pesada llenya. El diu que això és “turist price”, paraula sagrada per a ells entenc.

La tensió comença a pujar quan per a ell se li fa, finalment, obvi que no vaig a pagar i que no me’n vuic anar amb ell a la “casa de té” de son tio, i que jo vaig a estar allà més del que ell em vol esperar. En això se’n va probablement a buscar altres “clients” menys cabuts, però quan no els troba torna, això ho farà tres cops.

Quan torna a vindre per 3r cop vol que me’n vaja amb ell i es posa agressiu, m’agafa el braç, m’estira, i vol que li done el passaport . M’amenaça de que em va a matar, després que em va a trencar els peus, trista amenaça la dels peus després de amenaçar-te amb la mort.

Jo certament m’indigne pel fet que un follet, que no serà l’únic, pretén cobrar a causa de la mort i família d’altres, i comence a oposar-me a ell en públic, cosa que disturva el crematori, i jo  li faig vore al follet, l’invitat-lo a que es tranquil·litze i deixe a la gent tranquil·la, per respecte a la cerimònia.  Com no es tranquil·litza sóc  ara jo el que faroleja i em puge a la barana de la terrassa, on òbric els braços en forma de creu i li sic que si vol matar-me m’empente allà mateix.

Allà és quan la gent que estava d’espectadora d’aquell crematori comença a aplaudir-me. El Follet es torna prou pàl·lid i finalment la família m’ajuda i fa fora al follet, prou disminuït energèticament.

Jo em disculpe davant la família i els done les condescendències, s’ha mort la mare del que donava les voltes. Ells es disculpen en mi perquè haja d’aguantar jo allò, parle amb un xic jove, el net, que estudiava una enginyeria i em diu que allò és normal allà, que aquesta gent són uns estafadors que es volen aprofitar dels estrangers i ells em diuen que allò no hauria de ser així i que si tinc cap problema parle amb la policia ja que aquells individus no tenen cap dret a fer allò. Em donen el seu contacte en cas que necessite cap ajuda.

Per la part espiritual és pot trobar molt de material referent a Varanàsi, però ell em comenta que la gent vol morir i ser incinerada allà perquè així trenquen el cicle de reencarnacions, també que només participen hòmens en la cremació perquè les dones patixen massa.


L’altre incident amb crematoris succeirà a la nit al crematori xicotet del sud. Allà el cadàver és posat damunt la pira a un xicotet altar que amb la pujada del riu resta en mig de l’aigua. Un xic hi va en una barqueta per encendre el foc i moure un poc els ossos, encara que alguns cauran a l’aigua. Ací no hi fan les 8 voltes al voltant del cadàver, òbviament. Pregunte a qui organitza la cerimònia, el cap religiós, un home gros, totalment pelat, i vestit de blanc, que si puc fer fotos, no sap anglès però amb getos li pregunte i em diu que sí.

Tot transcorre normal, jo fent desenes de fotos, fins que un home gros i ample d’espatlles que camina per allà em veu i m’amenaça que ell és part del gremi de cremador i que he de pagar una tarifa molt alta per fer les fotos, que l’he d’acompanyar a vore al cap i que li he de donar el passaport. Molt paregut al follet només que aquest tenia 3 homes més al darrere i era prou més gran. Però l’absurditat de la situació és la mateixa, així que jo em plante altre cop, farolege, m’agafe de la barana i el cap religiós i els altres que estaven allà s’interposen entre jo i el nou estafador i el fan fora. Em diuen que no li faça cas, que són uns mentiders que sols volen diners a costa dels treballadors i turistes. Jo continue allà fent fotos fins que el foc decau i vaig a casa.

Reflexione que és trist vore com una ciutat, o els diners, fan que inclús coses com la mort de la gent es transforme en un mer espectacle per alguns prendre diners a la gent, especialment estrangers però també indis, no apreciant la condició humana pròpia o de fora. Diners, diners, diners. Jo participe del cicle pel simple fet d’anar allà, deambular i ser un turista més curiós.

És la ciutat de la mort, és la ciutat de la supervivència… bruta la ciutat de la mort.

Llibre de viatges 12. Llocs sagrats 1, Sensacions a Benarés (Varanasi)

IMG_9833

Vaig partir de New Delhi Station, aquest cop sense major problema, amb tren cap a Vanarasi. Es tractava d’un tren prou ben organitzat, en que cada persona tenia una llitera, a 3a classe, jo intercanvie una llitera de baix que m’havia tocat amb una de dalt per a que una velleta no li calga pujar. Allà hi ha ventiladors que, junt a la velocitat del tren, amb les finestres sense vidres, només cobertes per barrots, i viatjant de vesprada nit, fa que el trajecte d’11h se’m faça molt amè  i plàcid al tren.

El més curiós del trajecte fou  vore gent  vestida  (o disfressada) de yoguis (com sabis meditadors, entitats espirituals). Anaven només un drap de colors brillants enrotllat a la cadera, llargues barbes i cabelleres enrotllades a dalt del cap, i més impressionant de tot, carregant un trident, que és un dels símbols de Shiva.

IMG_9675

Això era la primera finestra cap el que anomenen la ciutat humana més llargament habitada del món (no es sap del cert, però si és una de les més antigues), la ciutat més sagrada de l’Índia, Benarés, Varanasi, Kashi.

El que descobriré però és que a l’Índia sagrat pareix sinònim de supervivència, pura i simple supervivència, sense intentar millorar i viure bé. Quan més sagrat és, menys et preocupes de viure i deixar viure, i més confies que la natura sagrada del lloc s’encarregarà de curar qualsevol mal que puga existir, siga de causa humana o qualsevol altra. Eixa es la sensació que se’m quedarà d’allà i d’altres llocs sagrats.

Benarés és especialment difícil de descriure per a algú de fora, s’ha de sobreviure allà per respirar el que és, però tothom pot fer una immersió a través d’una descripció prou acurada. Jo no hi entraré, hi ha moltes disponibles i d’efectes visuals, tot i que sobretot efectes olfactius ajudarien molt en transmetre l’atmosfera. Em centraré en el que afecta al cos i sentits, i després en la natura humana. Malauradament el que afecta més sempre és el negatiu, així que mostraré una imatge prou negativa, que segur estarà esbiaixada, però que és la que millor reflectís una caminada d’un visitant estranger per allà que només observa i és aliè a l’espiritualitat.

El que ho domina tot és el riu, el Ganges, un ampli riu, inclús ara en epoca seca on el nivell es encara baix, d’aigües marrons obscures i amb frenètica vida al seu banc dret. Ací la ciutat ha construït al llarg dels segles esgraons de pedra que s’endinsen en el riu, o que el riu s’endinsa en ells, en el seu incessant pujar i baixar en les estacions. Estàvem començant la temporada de pluges, monsons, i en la setmana que vaig estar allà els primers dies es podia recórrer a peu tot el marge del riu, mentre que els últims dies ja hi havia que escalar alguns dels esgraons, que son cridats bats, amunt i avall per transitar ja que amplies zones abans transitables ara romanien sota l’aigua per la crescuda del riu. El més impressionant era vore com xicotets temples construïts als nivells més baixos ara sols mostraven les seues puntes i decorats sostres sobre l’aigua en la pedra color marró cacauet.

Nombrosos carrers carrerons i places s’obrin al riu, i molts dels seus temples estan situats a la seua vora. La gent fa vida allà, renten la rova, l’estenen a la pedra, es renten ells, es renten les dents, els xiquets juguen, naden… Inclús, en aquesta congestionada ciutat sense espais obvers, la riba del riu oferix l’únic espai per jugar a criquet, una especie de beisbol. Entre una paret i les aigües i ha un corredor d’uns 3 metres d’ample, allà juguen els xiquets una poc eficient partida ja que al batejar constantment la pilota cau a l’aigua i es fa un llarg procés de pujar a baques i barquetes amarrades a la bora per pescar la pilota amb un pal.

Jo em mentalitze a endinsar-me a les aigües d’aquell riu sagrat, a l’igual que havia fet a l’himalaia a l’indus, però en la meua primera caminada vaig vore un dels desaigües/afluents que alimenten el riu allà. Aquella corrent de desaigüe era un riu en tot mèrit, sols que es veia xicotet en comparació al Ganges. L’afluent seria uns 30m d’ample, el que més impactava a la vista era el color negre com el petroli; a l’olfacte l’intens olor a desaigüe, putrefacció i decaïment; a l’oïda d’uns porcs que s’alimentaven de les muntanyes de fem que s’acumulaven als bancs d’aquell viscós liquid. Tot i saber ja abans que el nivell de E.coli a les aigües del Ganges a l’alçada de Benarès és uns 10.000 cops el considerat acceptable, després de vore aquella corrent negra unir-se al riu u entén realment el que significa rentar-se a un riu tan contaminat.

Altres detalls que em colpiren allà són on van les vaques mortes, hi ha milers deambulant pels carrers, defecant i menjant tot el fem que s’hi estén. Em responen que els cadàvers van al riu , òbviament cremar-les és molt car, i està prohibit menjar-se-les. Jo de fet hi veg algunes flotant allà, amb corbs menjant-se els ulls i la carn a la que hi tenen accés.

També van a parar al riu tots aquells que han mort per malalties i no per causes naturals, ja que el riu purifica i neteja tota malaltia del cos, aparentment l’aigua és millor per matar infeccions que el foc segons la seua tradició. En la seua mentalitat el foc estendria  la malaltia a l’aire a través del fum. He de dir que l’olor a cadàver cremat a Benarés és suficientment intensa i present com per a que puga parèixer plausible que el fum transporta els vapors de les impureses, del mal. El resultat és que el Ganges és el riu en més infeccions del món.

Cal mencionar el fet dels intents de banyar-se al riu per occidentals. Jo em vaig banyar els peus i les cames i crec que algú em va aplaudir, però de segur vaig vore a un xic occidental amb aigua fins als genolls i tirant-se aigua al clatell fou aplaudit per uns quants indis que el miraven a prop. En aquest gest ells valoraven que algú de fora faça l’esforç de endinsar-se en aquell univers.

De fet quan se li pregunta a un de Benarés el perquè no es preocupen de cuidar més un riu que és tan sagrat per a ells, intentant no contaminar-lo, la seua resposta és simple i natural: el riu és sagrat i purifica, no importa la contaminació, brutícia i desperdicis que li tires, el sagrat del riu ho purificarà tot fent-ho perfectament bo. El mateix s’aplica als bruts carrers de la ciutat, que ningú mai neteja.

Impacta el nivell de brutícia, no és una ciutat on hi ha pobresa, sols brutícia, sent els carrer un femer i els edificis només estructures que s’alcen entre el fem. En general ningú pareix preocupar-se del benestar del seu entorn i si hi ha algun lloc menys brut és només perquè la gent circulant desplaça la porqueria cap a llocs menys transitats, i no hi ha preocupació per el benestar de la gent que et rodeja, només per la supervivència pròpia.

En general Benarés per al qui he deambula com espectador, està dominat per la violència conta el qui pareix no pertànyer. Explicaré en detall un parell d’incidents que em succeïren relacionats en el més impactant de la ciutat, els crematoris a l’obert, i que em feren acabar fortament amb aquesta imatge.  Però no només foren un parell d’incidents en els 6 dies que hi vaig estar, altres incidents menors impliquen certa violència física per aconseguir diners, perquè rebutge comprar drogues, fer-me un massatge, afaitar-me i comprar seda…

Es com si la gent hagés eliminat totalment la vinculació entre l’entorn i els humans i allò no fos més que un amalgama d’individus que intenten sobreviure a costa del que poden, ja siga altra gent o l’entorn. I el més pertorbador de tot és que açò pareix ser soterrat sobre la catifa de sagrat, en que el propi fet que la ciutat siga sagrada permeta que tota la maldat imaginable visca sobre ella ja que la natura de la ciutat netejarà tot el mal.

Els humans som animals morals, i si la moral et permet ser el corrupte que sigues perquè habites a un lloc que et purificarà no pareix haver inconvenient en actuar tan despreocupadament envers als altres i a l’entorn com et convinga per sobreviure millor. No és molt distant de la corrupció catòlica medieval, en que l’extremaunció abans de la mort (amb una taxa a pagar a l’església) et permetia anar lliure de pecat al cel, hagueres fet el que hagueres fet durant la vida. L’impressionant ací és vore i viure en persona quins efectes açò té sobre una ciutat i la seua població i entorn. És fàcilment imaginable estendre açò a gran escala i quin món de malsons viuríem.

Però insistiré altre cop, la meua visió   està altament esbiaixada i afectada per questos mals encontres casuals i el fet que allà vaig contraure un lleuger malestar. Diuen que no pots visitar l’Índia sense tindre problemes gastrointestinals i una ciutat tan porca com Benarés pareix ser el lloc ideal per contraure-la. En el meu cas no em podria haver lliurat ja que l’origen del malestar (una lleugera diarrea en que havia de visitar el bany dos cops al dia per cagar mollet, i malestar de panxa i debilitat) no va ser per l’aigua o menjar, si no per respirar. M’explicaré, el meu hostal (continuaré anant d’hostal 2 mesos més en el meu viatge) estava vora el Ganges, amb la meua habitació donava a pocs metres de la seua aigua i una finestra que hi mirava directament. Bé doncs després de quasi 2 setmanes de malestar em ban dir que allò no era per menjar res malament, si no un paràsit que ara en l’època de pluja s’agafa respirant, es a dir, l’Índia, per bon estomac que tingues com jo, sempre et guarda sorpreses i ni l’aire està lliure de problemes gastrointestinals. Per sort 2 pastilles per matar paràsits (costaven 40r, poc menys de mig euro ) i 12h després ja estava perfectament i ja no tindré cap altre incident de malaltia al més d’un any de viatge que em queda. Desafortunadament  el fet que això em passes a Benarés, junt a la resta d’incidents, no ajuda a que la meua imatge del lloc siga positiva.

Altres viatgers i turistes que hi vaig torbar sofriren molt més d’enfermetats i de maltractes pels indis, però almenys una viatgera de califòrnia s’havia endinsat completament per la espiritualitat i només veia les coses positives de la interacció amb la gent, sobretot  viatjant sola a l’Índia, amb tota la pressió que sofrixen les occidentals allà.

En tot cas això indica com la percepció depèn molt de l’individu. Les meues descripcions en aquest relat van acompanyades sempre de judicis de valors i han estat seleccionades en front a altres experiències i per neutre que siga açò ja esbiaixa la descripció. En tot cas amb el temps i la distància que m’atorga l’escriure açò, no veig més la part positiva que al moment en que vaig tindre aquelles vivències.