Diaris de Borneo, dia 19, cementeris Brunei

image

Eve em porta fins l’embaixada d’Indonèsia, on no puc fer el visat perquè he de pagar en moneda local (que no tinc). Per tant em toca anar fins l’Aeroport,  a 5km, per canviar. Un autostop filipí em deixa un poc abans a un centre comercial on canvien diners, però no d’fins les 10… he d’esperar 1h. Utilitze Internet.

Torne fent autostop a una camioneta de gelats, la meua primera :D, també per un filipí que treballa a Brunei.

A l’embaixada em diuen que la visa no estarà fins demà. Insistisc i em diuen que a les 3 passe.

Vaig al centre on visite una mesquita amb les cúpules d’or i aire acondiconat en les portes obertes. Visca el petroli! Creue un riuet en un trist pont d’escales de cement i a l’altre costat em trobe en el contrast més gran entre riquesa i pobressa que he vist fins el moment en els meus viatges. La mesquita d’or esta a uns 200m a l’altra banda del riu, a aquest costat hi ha cases sobre l’aigua, “water Village” l’anomenen, en un estat molt més precari que a Kalimantan on he vist altres “water villages” com aquesta. A més si afegim que ací l’educació i sanitat són de poca qualitat i molt cares, probablement exagera la diferència entre riquesa i pobressa. La foto és les cases en condicions precàries sobre l’aigua i de fons les cúpules daurades, amb un treballador sobre les fustes del camí sobre l’aigua.

Després veig una muntanyeta a ma esquerra, puc ridejar-la o anar vora l’aigua on el mapa em diu que no hi ha res però jo assumisc que quelcom deu haver. Haver-lo hay-lo però 1r és un vell cementiri musulmà amb moltes tombes amb centenars d’anys es troben escampades per tot en estat de ruïna que fa bones fotos. 2n és un camí obert a base de matxet en meitat de la selva i manglars,  on fa molt que no passa ningú i està ple de plantes amb espines que fan extremadament dificil avançar. A més no sé si hi ha crocodils o no a Brunei però veig uns 4 rèptils de la mida de cocodrils que fugisen ràpidament de mi quan m’acoste, llàstima perquè no els veig fins que no es mouen i no puc fer bona foto. Supose que són els llangardaixos eixos enormes que són pareguts als dracs de comodo.
Per fi veig el final del terrible camí que ha descendit als manglars, per sort la marea està baixa i em permet passar, però està tot ple de merda i fem arrastrat per l’aigua, Esquí aquàtic inclós. En aquest punt he de dir que és. mig dia, en una humida selva equatorial, no fa vent i vaig carregat en la meua motxilla de 13kg que deuria haver deixat a l’embaixada…
El final resulta ser altre cementeri,  reial aquest cop, mai no havia estat tan content de vore un cementeri i que els reis enterren els seus morts :P.

Curiós lloc, les tombes musulamnes no poden ser molt ostentoses però troben la solució a això fent-les més grans i construint edificis sobre elles.

Després de descansar en una mesquita (en aire acondicionat, com totes ací) creue a altre Water Village. Es veu que abans era molt més gran però han avandonat moltes cases i destruït altres tantes. És difícil viure ací, en un país de cotxes no han pensat a fer accesible les pasareles per a les motos, a diferència de Kalimantan a Indonèsia.  Per tant només es pot entrar a peu. No massa bo pels mandrossos humans. Supose que quan algú te prous diners ací abandona la casa, perdent-se el que dóna personalitat a la ciutat.

Torne a l’embaixada amb bus, els autobusos públics de Brunei et fan sentar-te al seient encara que no vulgues, veient que totohom té cotxe supose que mai no es plenen tot i ser xicotets.

Ja tenint el visat me’n vaig cap a la frontera, mirant el mapa el més ràpid es creuar en water taxi (50centims) i agafar una carretera que va a la frontera. Però no, aquell pas fa anys que no existís i no puc passar per allí, em toca tornar arrere. Un taxista em fa el favor de dur-me a l’intersecció i un periodista paquistanés de la zona fronterera en Afganistan em fa el favor de dur-me fins la frontera. Està a Brunei perquè a la seua zona els talivans mataren a 2 companys periodistes. Ell definix Brunei com a tranquil.

Passat la frontera m’agafa un natiu Sarawak-Brunei que està extremadament enfadat en el govern malaysi i com n’és d’extremadament centralista i pro mussulmà, a part de corrupte. Ha promès mai no anar a la Malàisia peninsular. Ja al poblet que està entre les 2 parts de Brunei m’enseyna on canviar diners i un hoteler barat (4 a 6€).

El canvi de divisa és extremadament dolent per tant desidisc dormir a fora. Mentre em pense si preguntar a la mesquita si em deixen dormir allà un dels EEUU se m’acosta i em pregunta si sé on dormir, dic que no tinc diners perquè el canvi és malisim i em canvia ell 25$. És un investigador de costa coralina que fa 20 anys que treballa a Sabah, se viatge en els seus estudiants. Li hauria d’haver demanat d’unir-me a ell, sembla un home interessant, però estava un tant distant i no m’anime, he d’aprendre a que això no em passe en el futur, conèixer gent interessant és rar i és un dels motius del viatge.

Com tinc diners vaig a l’hotel, bona desició perquè a la nit plou.

Sope sopa de verdures.  Em conviden a arròs.

Toca rentar la roba, odie rentar la roba.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s