Diari de Sulawesi, dia 5, breu boda buguis

image

Life is a constant broadening of your horizons.

Història sense fi, favors sense fi. Em comense a sentir que estic creant la història sense final però amb favors que compensar  en comptes d’ històries que acabar.

M’alce al matí a l’eixida de sol (les 6).  Em diuen que em quede fins les 10 per menjar en ells. Dic fins les 8.
Passant el temps dic d’anar a la mar, pareix qud està prop al mapa, però  en realitat són uns quants kms! L’home em du amb la moto fins a una platja remota, amb gazeebos destruïts, roques i manglars. Camine amb altre home amb maxet i el 1r home em conduix per la platja en la moto amb moltes barquetes de pescadors molt xules.

Tornant paren en una caseta en construcció que té no menys de 40 treballadors. Calcule que en un matí construiran la caseta de fusta.

Em conviden a esmorçar un apat enorme, els plats són fulles de palmera.
Un dels homes en anglès limitat em diu que és  una tradició de java. Em convida a sa casa que suposadament està  a 2km i té nosequé d’Austràlia.

Després d’uns 10km per carreteres de terra m’ensenya cavanyes en vaques i cabres que entenc que el govern australià ha finançat.

Ell està a Sulawesi, des de Java, com a conseqüència de la transmigraci, una política de la dictadura Indonèsia (anys 60 al 98) de dur gent de les illes poblades a les despoblades a mode colons. Creant molts conflictes en alguns casos (és l’orígen que alguna gent de Kalimantan mataren a molts fa 20 anys, també a Sulawesi passà fa 17).

Després tornem a la caseta, que ja comença a tindre parets, i després  d’un te tornem a casa.

Allí  m’acomiade, fotos. La dona s’ofen que no menge en ells, però ja he menjat i he de fer camí, em sap mal…

Una furgopickup m’agafa i vaig al darrere. El sol pega prou fort.

A un poble em deixen i m’arreplega l’Angus, que anirà fins a Mamuju.
No parla quasi anglès, però tot i anar sense aire acondicionat, cosa que em fa suar molt, para als punts escenics per a que faça fotos 😀

Parem a ca son germà també, per un cafè. I a dinar una sopa tradicional del sud. Ell és bugi, una de les etnies del sud.

per fi trobem una gasolinera oberta, per kms i kilòmetres anavem en reserva i totes les gasolineres i tendetes de gasolina no en tenien.

Això em fa pensar en un Mad Max world, on la gasolina costa d’adquirir i s’han de fer molts kms per trobar-la, com d’oasis a oasis al desert.

Jo pague 1/3 del dipósit (l’home no té  diners) i per fi posa l’aire acondicionat. Cosa que no és tan bona ja que els seients  de cuir em fan suar molt i se’m reseca la gola amb l’aire al gelar-me ràpid.

Són  les 3 passades i encara falta més  1h per a que arivem a la destinació, l’home oferis que pase la nit a sa casa i al dia següent continue.

Cree una nova regla.
Regla 5 de l’aoutostop: si la següent destinació és més de 3 cops el temps que tinc per arrivar-hi, es pot acceptar l’oferiment d’allotjament i retrasar el viatge.
La regla a més seguís la llei del viatger solitari.

A la casa m’entere que no és la seua si no la de son germà. La cunyada parla prou bon anglès i m’explica que l’ha après a Malaysia però que ara és una ama de casa (casada en el germà  que també  és  cura).

L’Angus m’invita a una boda Buguis, però primer fa el rondo a tots els veïns i familia (si realment el que ell diu “germà” i germana  és el mateix que nosaltres, té més d’una dotzena de germans… ).

La boda és la cosa més curiosa que he vist. Una xicoteta carpa en colors cridaners ocupant tot un carrer (no hi ha massa places públiques…). Els convidats saluden a la família que espera de peu a l’entrada. Un a un dones les mans. Al final estàn els 2 que es casen, en cares llarges d’estar tot el dia allà plantats esperant a que pasen els més  de 500 convidats. L’esposa està altament decorada. Es fan fotos, moltes, i després els convidats agafen menjar del bufet, mengen, alguns canten al karaoque. Finalment procès invers, comiat a la parella, més fotos, salutacions a la família a la porta.

Més  tard l’home em du a la casa dels qui ha de fer negoci. 3h allà i jo molt cansat (amb aquest tipus de vida el cansament m’agafa i comence a desconectar sobre les 9-10). Bé finalment a dormir cap a les 12.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s