Diari de PNG, 8, City Life

M’alce, dutxa, rentar roba suuuuuper polsegosa, em donen galetes i una fanta de pinya feta a PNG per a desdejunar. Molts veïns venen a vore’m, però continuen sense fer-se fotos amb mi. Un occidental no és tan exòtic a PNG com a indonesia.

Anem a omplir gasolina a uns veïns que són també dels altiplans. Bidons de dièsel que buiden aspirant d’una marguera i després decantant utilitzant una botelleta de plàstic com embut, super ineficient…

Maia està cansat però anem a vore un mercat de sobrevenirs i un monument a la guardia costera australiana en la 2a guerra mundial, un obelisc en forma de far.

Camine amb el germà de Maia, Simon. Maia dorm al cotxe, és mecànic i ha estat treballant tota la nit, estrany però això em diuen. Caminem vora la mar, són dels altiplans de l’interior però estan ací per negocis, tot i que Simon no treballa. Als altiplans tenen els horts que anomenen jardins.

Em pregunten dels meus viatges.

Tornem a casa on maia dorm més.

Estudie que fer, si anar a Lae directament o als Highlands. La curiositat de descobrir un món que desenvolupà agricultura però no civilització al contrari que la resta del món. Però llegit que fer requerís molt de temps, i ja estant rodejat de gent dels altiplans i no observant res especial en ells i no llegint res que em cride especialment doncs no em motiva.

Però llegisc que hi ha un institut de lingüística que està normalitzant les llengües de Papua per a traduir Bíblies, estàn pirats però bé, els mitjans justifiquen els resultats supose, és bo per al Diversisme, la meua ideologia, la base és expandir i conservar la diversitat al món, no serà fàcil.

Em respon un CS que vaig contactar ahir a Medeng, quan Maia es desperta vaig a visitar-lo.

Es tracta d’un refugiat polac a Austràlia, té 48 anys i.ha estat més de 20 a PNG. Va vindre ací de voluntari 2 anys i es va casar i formar una família. Ensenyava com   voluntari a un Institut Politècnic. Després va obrir una acadèmia d’ensenyament de computació, però el negoci fou compravenda d’ordinadors. Com ací  roben tant i els carregadors peten tant per culpa de la corrent, és molt fàcil que el negoci vaja bé.

Em conta els robatoris a pu ta de pistola de claus que ha sofert, tant ell com el seu fill. La seguretat en el país és terrible. L’home té un guarda de seguretat 24h/7dies. Crec que el món anirà en eixa direcció si l’inigualtat econòmica continua, fins que la seguretat privada tampoc serà sostenible i tot col·lapsarà.

El germà i la neboda estan visitant i tinc una conversa molt interessant en l’estat del món, de l’economia, progrés, futur i com afecta a societats com la de PNG i com les occidentals. Molt agradable parlar de forma seriosa amb algú després de tants mesos. Em fa pensar molt abans de dormir. Preocupat majoritàriament, sobretot en el dia en que el regne unit vota per anar fora de l’EU, però també en pensaments que s’ha de trobar una solució en meitat de tant canvi. Oh això em dona a pensar que hauria de treballar molt per arreglar això i sense recerca científica existent en el.moment tot el que faria és anar a cegues només guiat per instints i el que s’assumís com a bo. Però així és com hem anat anant sempre, i tot que coses han millorat molt, ho han fet passant per molt de sofriment al qual jo no vuic contribuir més.

Advertisements

Diari de PNG, 7, Extreme Hitchhiking

I’ve done hell hitchhiking… it can be WORSE.

IMG_20160623_150607.jpg
A alguna hora  al voltant de mitja nit parem a una caseta al costat del riu. Em diuen que pararem mitja hora per tant no agafe la motxilla.

Greu error, estic tan cansat que quan els minuts es fan  hores no tinc ganes d’anar fins allà  a agafar la toalla per dormir.
Per sort estic vora el foc i a les cames no em van massa mosquits, i el cos encara porte el pluvisquer, per sort tenia el repel·lent i em pose a la cara coll i mans.

A sí, la casa, com les d’Angoram, impressionant. En teoria és de la germana del propietari de la barqueta. Com no a dalt d’estaques, prou altes per protegir de les inundacions. Molts troncs podrits vora riu fan de moll i accés, i 2 troncs en escalonests tallats fan d’escales a la casa. Una sola estança en un gran foc més  o menys al mig. Centenars de peixos fumats pengen sobre una planja/xarxa metàl·lica damunt el foc (la mateixa xarxa utilitzen els camions per cobrir les cabines i que la gent no les vandalitze). Olor peculiar.

La il·luminació la completen un parell de llums de led. Moltes mosquiteres en misteriosos habitants formen l’escena.

Unes 3 o 4h després tornem a la barca, dorc altre cop. A cert punt a la nit he de travessar canals estrets, navegant baix de palmes i arbres i vegetació a banda i banda tocant la barca, molt xulo si no estiguera tant dormit. Mirant el mapa això ens permet estalviar-nos 2 meandres enormes del riu i eixir més cap  l’est.

Al matí em desperten per fer fotos al riu a l’eixida de sol. Per sort ara la càmera va.

Poc després arribem a un poblet de mercat prop de la mar. Allà veig moltes canoes en la proa amb gravats a la fusta prou elaborats. El mercadet està xulo també. Cases boniques, animals estranys i prou de verdures. Ajude a rodar bidons de dièsel, que és carísim ací ! (més 1€/l) tenint en compte que no hi ha vehicles per fer eficient el transport pot ser s’entén,, el que no s’entén és que no tinguen millor transport…

Em diuen que cal repartir els passatgers ja que entrem a la mar i el nostre dingui té sobrecàrrega. ARA em diuen que cal pagar el transport. Dic que jo viatge sense pagar transport, autostop, no sé perquè no havia insistit en això abans de pujar al dingui. Supose que l’obsessió de partir de la terra de mosquits i pensava que el ser implícit ja hi havia prou (havia dit al propietari de la barca que havia arribat fins allà en autostop i que volia continuar així) i ningú no em demanà diners a cap moment…

Al final no entenc si els passatgers em paguen la resta del viatge, o ho deixen gratis o una dona paga… però quan faig d’anar-me’n a buscar altra barca que em duga em diuen i insistisen que em quede i vaja en ells.

Em senc molt mal per tota la situació si tealment han pagat per mi. Però és la meua decisió, viatjar així mentre puga.Deuria haver-ho deixat clar al principi però.

Anem vora la mar, però per sort hui la mar està més calmada que l’últim cop, i no són 4h de camí, per tant no patim tant com ho vaig fer l’últim cop a la mar.

El lloc on parem té més gravats en fusta i les cases tenen un estil arquitectònic diferent.  Colors ocres i grocs a parets i sostres (pel material que utilitzen, res de pintura) i patrons quadrats a les parets. Pareixen casetes de joguina.

 

També hi ha un gran os de balena, una vertebra, no sé si l’hauran caçat o només l’han trobat a la platja.

Camine i em trobe un PMV al davant un mini poblet també prou xulo. El radiador perd aigua i han de parar. Un home molt encuriosit pels meus afers em pregunta molts detalls dels meus viatges, em donen un coco.

Em conta més detalls de l’austaliana que va en canoa. Fa una setmana es quedà a el poble al final de la carretera d’on ell és i també li preguntà molt. Em conta que ha viatjat des d’alemanya en kayak, porta 5 anys però les parts de creuar continents les fa en avió. Vol arribar a australia com a homenatge a algú que ha va fer fa molts anys.

Continue caminant (1h30min) i pare un poc per menjar i carregar el mòbil.

Camine més baix els camins de cocoters, amb un gegant i fotogràfic con volcànic s’alça a l’horitzó

IMG_4374.JPG

1h i mitja més després un PMV ple passa i m’agafa. Vaig al sostre de la cabina. Però quasi 1h més tard a mi i els altres 3 que van a dalt ens fan baixar perquè en teoría hi ha controls de policia que no deixen anar a dalt.

A partir d’ahi comença l’autostop més dur fins ara. No hi ha lloc al remolc, per tant he de penjar de la part de darrere travessant carreteres plenes de forats i bonys, carregant en la motxilla, i tragant la pols i fum de la part de darrere, 8h…

Bé després d’un parell d’hores parem i penge la motxilla, ho deuria haver fet avans. Però és desmonta un suport. Càrregue altre cop la motxilla però per sort parem altre cop i la pose a dalt.

Finalment ja fosc puge jo també a dalt, cap policia… Ha estat dur.

Ja prop de Madang envie algunes sol·licituds de CS a Lae i madang.

Finalment acabem a les 10. Una dona que s’ha auto assignat cuidar-me em diu que dorga en els del PMV a un descampat, tipus 2 dies fa a Wewak. El problema és que no tinc ni aigua ni càrrega al mòbil ni ganes de tornar a dormir a un descampat.

Dic d’anar a buscar una església per demanar on dormir. Aparentment és super perillós el caminar sol a la nit en la localitat, però no és  que estiga asustat. Pregunte si els atracadors tenen ganivets o pistoles, ganivets em diuen, bé, puc córrer.

Vaig en direcció on m’han dit que hi ha una església. No la veig, i anant altre cop al descampat un cotxe en 2 tocadets para i em pregunta on vaig. Maya, el conductor, oferix sa casa, i després dormir a la seua tenda, cosa que accepte encantat.

Em duen a la seua família que tot i ser les 11 estàn Super feliços de vore’m. Parle un poc en ells i vaig a dormir.

Diari de PNG, 6, Mosquitoland

IMG_20160622_160738_1.jpg

Em tornen a demanar que em quede allà per dies o mesos.

Ser tan acceptat per qualsevol societat que visite en fa sentir que he renunciat a tot el que és prescindible i he baixat a la pura i simple humanitat, supose. Siga el que siga això, pareix que em permet una fàcil 1a integració en qualsevol lloc que visite, independentment de la cultura.

M’alce pel matí i està tot boirós, molt xulo

IMG_4139

2a fase d’excavar tombes, gasten una pal estreta per foradar la terra i soltar-la, jo palege la terra fora.
Quan hi ha roques (coral·lines, per tant molles) gasten una llarga barra de ferro que les pot excavar colpejant-les fort, el propi pes i inèrcia les trenca.

Desdejuni en arrós aquest cop i més gent que em visita. Em tornen a demanar de no anar-me’n.

Puge cap a la carretera i ara sí que em funciona la càmera. Fotos a la vila i la mini escola primaria, 2 aules en una cabanya de palmes i 2 pissarres, això és tot.

Esperem  a la carretera, cap cotxe passa en més de 2h. El mercat és la parada final del bus 23, un parell vénen.

Passa un cotxe que no para i comence a caminar. Un cotxe em pilla i em deixa prou més avant, en mig de turons de gespa Una torre de comunicació  domina el paisatge, hi camine. 2 poblats familiars (una família hi viu en 2 o 3 cases segons pareix s’organitzen a la zona)  i una escola a l’horitzó completen el paisatge.

M’acoste a l’escola però abans d’arribar un camió de passatgers (PMV) passa i m’arreplega.

El viatge no gran cosa, a cert punt plou i cal posar el toldo, per tant veig poc de paisatge. Em deixa a Angoram on plou prou però això no impedís que milions de grans mosquits vulguen la meua sang. És un poble vora un  gran riu  de nom Sepky, aigua color fang.

El pluvisquer em protegís braços i cos contra els mosquits, però no cames. Em cobrisc les cames de fang per a sorpresa dels locals. Funciona però no és perfecte.

He de buscar una barqueta per continuar.  Com a Vanimo, només tenen dinguis, llantges de fibra a motor, molt poc eficient. Cap passa ara que plou.

Quan para de ploure vuic explorar i en això els locals em diuen que hi ha un vaixellet, dingui, que va riu avall.

El propietari em diu que aniré riu avall amb ells però que espere al final de  la parlutxa.

El poble és un conjunt desorganitzat de cases que s’alcen sobre el fang  damunt estaques de fusta, supose que el riu inundarà periòdicament els bancs del riu. Totes construccions tradicionals, cosa que fa bones fotos, però en aspecte decrepit. Llàstima que la càmera no va.

A la posta de sol partim.

Naveguem lentament baix la llum de la lluna plena. El més bonic és vore ací i allà a les ribes la llum càlida de focs.

Em pixe i com estic al davant de la sobrecarregada barqueta intente pixar, però sota l’escrutini de una dotzena de passatgers que riuen i diuen “nature call” el meu cap encara no em deixa.

Mig dorc a damut la meua motxilla. Finalment al 3r intent de pixar ho aconseguisc, dec estar dominant un poc la ment, només  m’ha costat 13 anys :D.

Els locals ho fan sense problemes però.
Com a ironia final poc després parem en un punt en un poc de cobertura de mòbil on molta gent aprofita per enviar missatges i, pixar…

El món  és un lloc dur que no està fet per a humans. Els humans fem el món per nosaltres.

Normalment viatge esperant estar en la pitjor condició possible per justificar els autostops, però ací la pitjor i la millor estan tan prop que he de canviar la mentalitat

Em done conter que ara m’he d’identificar pet un continent, Europa, i no la ciutat, Barcelona, ningú no sap on Barcelona, València, Catalunya i Espanya estan… Bé el futbol no ha arribat ací, és a dir com a  mínim el futbol és bo per donar un poc de geografia bàsica a la població.

Diari de PNG, 5, Mad World

IMG_4124

 

Encara m’estic adaptant al país,  em costa de comprendre com funciona en una mentalitat de civilització…

El més que puc fer-me a la idea és un món postapocalíyic, em serveis molt limitats i molta sensació d’inseguretat.

 

M’alcen encara de nit i els del pickup se’n van a Aitape altre cop, que no dormen mai? em deixen en un altre barqueta però no vaig a agafar altra, en tot cas estic cansat i dorc a un banc per dormir dins que el sol ja s’ha alçat un poc.

Vaig al mercat on he de pagar per anar al bany, un poc agadable. vaig a menjar a un lloc per menjar (no pot tindre cap nom, com restaurant, o bar, o cantina, o … res, no hi ha paraula per descriure-ho). Tots són iguals, és una caixa, sense finestres, xicoteta porta en un guàrdia de seguretat i la gent reballant darrere de barres. Menjar servit per un forat en les barres, taules fixes al terra.

 

Menge llengua de cabra i creilles. Em costa 7€, molt simple, molt car.

 

El mercat a fora és més viu, però poc divers. Cap peix fresc tot i estar vora mar i molt limitat en recursos. El mercat també està rodejat de balles i protegit per guàrdies de seguretat.

 

Torne a preguntar pel movil i em diuen que simplement algúns movils asiatics no poden conectarar en PNG, ganial, pense en comprar un mòbil, els meus pares voldran matar-me a aquest punt. No m’importa molt per en tot cas necessite la info. Tot i que a la web no dia res prove el mateix mètode de fer funcionar el mòbil que havia fet a Laos i va! sort que m’enrrevcordava de que fer. Bon estalvi 😀

Faig autoestop i un polític em deixa a fora del poble. Em diu qu estan fent tramits en Jayapura per dur vaixells turistics fins allà. Seria molt millor dur vaixells només de passangers i càrrega per millorar les condicions de viatge dels locals (en compte de turistes només) i abaratir costos, oh, que sé jo…

Agafe una serie de cotxes i un camió de càrega que em deixa a una intersecció.

Espere agafar el següent vehicle que passe, però no passa cap. Un en direcció contrària em pregunta on vaig i em diu que eixe és el camí, que en 5min caminant hi ha un mercadet. Bé sense res millor a fer i tot i la calor vaig cap allà.

Un arbre gegant proveïx d’ombra a un grupet de dones en mantes a terra que venen verdures i cocos.

Una em convida a 2 platans, i en Raimon em convida a un coco.

Quan dic els meus plans em convida a passar la nit allà al poble. M’ho pense un poc però seguint la 1a llei i considerant que estic dèbil del mal dormir anit, doncs accepte.

Serà una decisió molt encertada, editant açò després de deixar PNG és el millor record que tinc de tot el viatge.

El poble és super fotogràfic, merda que la càmera estiga en la ja habitual parada de mig dia.

Cases rectangulars i ovalades totes de fusta i palmes, seguint la muntanya.

Lentament em menge el coco. Fa calor.

Em diuen que no hi ha aigua però que baixant un poc hi ha una font i més avall un riu.

Faig mig diada i després ajude a pelar el taro per al sopar.

Vuic explorar però em pose a cavar una tomba.

New achievement unlocked, grave digger!

Un cop feta part de la feina, els locals mirant, anem vaig al riu.

Repleguem una dotzena de cocos, un que s’enfila els tira des de dalt, les cocoters son prou alts i a diferencia dels indonesis que no utilitzen res, ací es lliguen unes “cordes” (plantes entrelligades, als peus, per ajudar a pujar.

Ací als horts els diuen jardins, i realment no es poden dir horts, és més una mescla de bosc en plantes i arbres plantats ací i allà. Hi ha tanta terra que l’explotació diligent d’ella no és necessària.

Hi ha una dutxa feta en canonades de fusta que permet aprofitar l’aigua d’una cascada. Molt agradable

Em mostren unes llacunes de peix, riu avall també proveïdes per més canonades de fusta des del riuet. La germana de Raimon ha copiat la idea de fer-les, és bona idea, dona peix fres a comunitats que viuen a les muntanyes.

Torne, sopem i nit.
Vore en el mateix cel, enfrontades, la osa major, que indica el nord, i la creu del sud, bonic cel equatorial .

forma de passar les nits, juntar-se al voltant del foc i mastegar bitlle nut, una cosa que els deixa la boca roja i se se suposa que té efectes excitants, com una droga blana. Conten histories i molta gent de pobles a kilòmetres enllà venen a vore’m perquè no es creuen que un vlanc estiga allà per passar la nit.

Parlen llengua Duo, però insistien que aprenga Pigean, la llengua creola que tenen.

Ser invitat a viure a un poble de papua és molt agradable, l’atmosfera és encisadora i la gent molt amicable i encantada qeu estiga allà. Però açò serà només l’osasis, el que seria fa 50 anys fa,  i que ara està sent ràpidament destruït. es bonic però trist vore el que serà destuit abans que completament desaparega. Fa valorar més el que s’està perdent i es perdrà.

Inclús ací tenen llum artificial, la tecnologia  de l’electricitat i llum encara em meravella després de 100 de la seua invenció i estar escrivint açò en un telèfon …
Però la seua simplicitat contrastada amb la gran innovació conceptual que significa a la societat humana no deixa de ser inspirador tan de temps després.

Diari de PNG, 4, Penitencia

IMG_4032

A les societats occidentals hi ha 2 tipus de persones, els que esperen ser servits i els que no. Aquests grups han estat lluitant per mantindre el dret a ser servits vs la llibertat de no servit. Serien les dretes i les esquerres en general.

Pel matí m’acomiade dels cures i vaig cap a la població per pillar una varqueta, disposat a pagar si cal (Max m’ha canviat 100€ perquè anirà a italia en 2 mesos, en part perquè va tindre el 3r atac de malaria ).

Vaig a la població i intente anar en una barqueta que s’està anant, com un extra, per fer l’autostop, i començe a dir que no tinc diners per pagar, que si puc anar afegit. Em diuen que espere.

Pregunte si hi ha un sabater però no hi ha cap i arregle jo les xancles que air vaig trencar en tant de fang.

Compre crèdit per al mòbil però no va, genial, els meus pares estaran cabrejats a casa.

M’hagafen a una barca, pague tota la calderilla que tinc, uns 12€ i m’agafen, em demanaven uns 45€ so not bad., crec que és més que suficient per al que m’espera.

Tortura a la barca, va molt ràpid i la mar arrissada fa que cada oneta i ona aleatòria voles i colpeges contra l’aigua altre cop, mentre el teu cos puja i baixa i colpeja contra els taulons de fusta que fan el terra de la barqueta.

La barqueta circula vora la platja, comunitats molt xules totes de cases típiques. Xiquets fent surf.
Moltes xicotetes canoes amunt i avall, algunes tenen veles triangulars, pareix que siguen de bolses de fem, però no pot ser, serien massa fràgils …

El martelleig al cul i l’esquena dura 4h30m. El pitjor és al coll ja que el.pes del cap posa pressió sobre les vèrtebres.

La donà del costat meu se li trenca el seient de fusta, després que es banye  ruixada per les ones prou cops.

Es increïble que la gent viatge així. De camí creuem més d’una dotzena d’embarcacions que van en direcció contrària, cosa que vol dir que hi hauria mercat per a un ferri (be no hi ha carretera ) i avarataria molt el transport de càrrega i persones.

Que cal per desenvolupar un país?
tecnòcrates a l’administració
invertir els recursos en educació
la gent en estudis desenvolupar les infraestructures.
la pròpia millora de l’eficiència de comerç hauria de donar retorna econòmics que permeten continuar el desenvolupament

supose, en dies que venen voré que això és només la meua mentalitat occidental i que no es bo aplicar-la a un lloc sense considerar les cultures locals d’on s’ha de “desenvolupar”

Aitapé, la població on parem, no té res però com a mínim hi ha un mercadet arreglat i 4 o 5 tendes juntes i un parc.
La sensació tot i això és d’artificialitat i centre de poc més que de compravenda, no un lloc que haja esat creat en la intenció  de viure.

Pregunte perquè no em funciona el mòbil però ningú sap perquè.

Decidisc fer autostop abans d’eixir del “poble” i el 2n cotxe para. Una pickup carregada de gent a rebosar, diuen que hi ha lloc per a mi :P,  canvie el lloc a un home major i vig de peu  en lloc justet per posar un peu.

La dona que estava a la barca també està allà, és a dir és un taxi! Que la gent pague per transport així  en unes condicions tan precàries diu molt del país…

Parem un poc més lluny per omplir gasolina, em demanen 50kina (uns 16€) per fer 200km apretat en 12 persones més en el remolc d’una pickup, srriously!?

Dic que no tinc diners i em fan baixar però s’ho repensen i m’accepten.

El que continua és 9h de la pitjor carretera nacional plana que he fet fins ara.

Comença bé, sense asfaltar però ampla i en condicions, vora poblets vora la mar, molt xulos.

Però simplement no hi h ponts i cal travessar els rius amb el 4×4

la carretera comença a empitjorar, i travessem un dels 3 grans rius en que cal que un escaut buscar quin és el millor camí per passar.

 

En el 2n creuament parem i molta gen va a fer una dutxa, jo també, l’aigua és clara i transparent, em diuen d’un bon lloc on puc veure. Hui tot el que menge és galetes i aigua.

Es fa de nit i la carretera millora i empitjora de forma aleatòria… creuem altre gran riu de nit.

Allà a les 23h arribem a Wewak, jo em muic de son però no saben on parar, intenten anar en meitat del no res a una casa o algo però pareix que o el camí no és bo o s’han perdut. Al final anem a un descampat en la població i la gent passa allí el temps.Jo dic d’anar a una esglesia o a la platja, és molt millor! Però em diuen que és super perillós. Estic dormint-me i no tinc força per discutir.

Plou, em pose baix d’un arbre tapat en el plubisquer i dorc entre les arrels.

Diari de PNG, 3, missionaris

IMG_20160619_161056

A la nit feia un poc de fred, pille l’hamaca i camises que em protegissen més. Els mosquits s’emocionen altre cop i fan soroll al meu cap. Però com abans a cert punt es cansen.

M’alce a les 6:30, ja prou alçat el dia.

Tarde 30min en preparar la motxilla. Vaig a per aigua altre cop i camine cap a la carretera vella.

30min i certament la  carretera vella no es pot anar, està completament plena de brossa. Vol dir si que havia seguit bé el camí. Em sente a que se’m sequen els peus (he anat descalç) i desdejune.

Quan estic a punt d’anar un xiquet ve per on jo he vingut. Es a dir que sí que és el camí. Li pregunte que si hi ha pont però crec que em diu que no.

Segurament a algún punt (on l’arbre caigut potser) hi ha un sender que partís de la carretera principal  i que jo no he vist.  Oh well, no cars go anyway, i go back to Vanimo.

Camine fins un fil d’aigua vora carretera on ja vaig omplir la botella air. Aigua marrò també però no hi ha res més disponible…

A les 3 cases, prop de al casa llarga, ara hi ha gent, em reomplin la botella altre cop i el xiquet que he vist abans està allà,  comença a caminar en la meua direcció.
.

La càmera encara em funciona (últimament a mig dia fins la vesprda no hi ha forma que vaja) i puc fet més fotos a la casa llarga.

I res caminar 10km més fins la carretera principal. Només és temps, la motxilla als muscles només  és  dolor.

Accelere el pas i arribe a la carretera, on uns 15min després un camió de troncs em du, lentament, fins la ciutat. Quasia l final un home des del cotxe comença a renyir al conductor del camió, no sé perquè.

Ja a la capital demane per vaixells. Els xicotets ja no van, massa tard.

Vaig 15km més fins a Baro on els cures missionaris argentins m’acollissen

El Max em dóna de dinar i em mostra una caseta on dormiré. Dutxa i rentar la roba, senta molt bé després de 2 dies a la selva :D.

Done voltes per la comunitat. El xiquets juguen al mateix joc de piramide de llaunes que a Manokwari! a més de 1500km.

Vaig parlar en els cures i ara el Miguel, l’altre, ja està despert.

Em du a donar les condolències a una família on s’ha mort una dona major .

El vel del mort és similar als de la resta de llocs on he estat. El cos pressent i la gent sentada al voltant o al costat.

El cura fa la creu a la front i els fa resar el rosari. Es bonic en el to musical en que ho fan. faig video.

Em conta que són un Institut missionari catòlic, basat en Mendoza, fundat fa uns 30anys per un que li donà la volada que havia de fer missioners. Es diu verbo encarnado i està en més de 40 països. Em diu també que hi ha molta crítica contra l’institut, voldria preguntar més perquè hi ha critica però no pareix molt inclinat a parlar.

Pareix més de la rama més conservadora del catolicisme, tot i ser suficientment obert de ment per a viure uns anys en altra cultura radicalment diferent i acceptar part de les seues costums (altres no).

Porta 8 mesos però les comunitats ací fa més de 60anys que són catòliques i hi ha un bisbe italià que fa 25 anys que viu ací.

Entenc que la missió dels missioners ara és només fer la feina de cures en comunitats remotes que no tenen prou locals per fer-se’n càrrec. També ajuden en les escoles i a fer biblioteques i aules.

Em diu que seguien les instruccions del papa Polac que digué de fer una 2a evangelització, signifique el que signifique. Supose que vol dir estendre els ideals catòlics des d’aquells llocs en que encara estàn prou vius, com sud Amèrica, a altres on està morint, com europa, i llocs on es produïx substitució de catòlics per protestants. Ser protestant té molts avantatges, és més flexible i les dones poden ser cures, cosa que he vist molt habitual a papua.

Per això ha de vindre molta gent de fora a fer les funcions, em diu que els locals no poden ser cures ja que no poden complir el vot de castedat per massa temps.

Tot i això només són 3 cures per a 5 comunitats en la costa i 2 en la selva.

Sopem, hi ha xampinyons i oli d’oliva! bé estic en catòlics tot i que siguen missionaris, luxe s’espera. També tenen tele i mirem una peli meua (diumenge és nit de peli) Long Journey to Freedom, un viopic de la vida de Mandela.

La peli no diu massa, més que l’estupidesa dels blancs i la violència i cicles de revenja porten a un estat inestable on el Mandela i els blancs, per sort, al final prenen les decisions correctes per parar el descens en el caos. Bàsicament el perdonar públicament als blancs i entendre que es comporten així ara perquè estàn asustats.

També mostra que el tindre comunitats poc educades posa molt de poder en el lider, per a bé en el cas de Mandela, i per a mal en molts casos. El fet que hi haja un o altre en el poder és molt important i a diferència de societats occidentals on si un desapareix serà facil trobara algú en capacitats per substituir-lo.

verbo encarnado
carlos miguel vuela

Diari de PNG 2, from the lost to the river.


ok són les 10 del matí i el Wasa no dóna senyals de vida
vaig als veïns i em diuen que segurament ha anat a veure a la nit i no iniciarà el dia fins ven passat el mig dia, siga on siga que ha dormit. Genial, em senc mal per no esperar-lo però dent de cul inquiet faig marxa allà a les 10.

 

Els veïns em diuen que ningú va per carretera des de fa uns 4 anys per tant prove d’agafar una barca.

Pregunte a una de carrega però s’afanyen a dir que és de càrrega i no de passatger, per tant supose que altra gent els demana el mateix. en tot cas em diuen que no faran via fins una setmana o dos després.

No hi ha barca que m’agafe gratuïtament. costa uns 50€ creuar els 120km fins a la següent població, no hi ha cap ferri i és la única forma d’anar segons m’han dit. Però altra barca em diu que cada dia hi ha cotxes que fan la travessa per carretera a la següent població, contradiu el que m’han dit abans, malauradament tinc la tendència a elegir el que més em convé en els plans del meu cap.

Faig via en la mentalitat de creuar els 120 km que em separen del següent poble en carretera caminant i agafant algun cotxe, Ha! valent ignorant.

A l’eixida de al població em trobe en un argentí que és un cura missionari en la zona. Un poc perplex del que vuic fer em diu que si necesite cap ajuda vaja on tenen la missió, i em dóna 25kines (uns 7€). Normalment mai no els acceptaria, però obtinc una estranya satisfacció quan l’església catòlica em dona diners :), per pocs que siguen.

Comence l’autostop i al contrari que el dia anterior cap cotxe em para fins mooolt després. fins a cert punt tindrà sentit ja que no van massa lluny, però és prou desencoratjador.

Caminant un parell d’adolesents de pesats se m’unixen dient que em seguiran tooooot el camí fins a la següent població, 4 dies caminant sense cap equipament, ni aigua ni menjar, claaaar. Òbviament no tenen res millor a fer que incordiar-me (com es provarà després) però això m’obliga a accelerar el pas per marcar ritme, i no em deixa estar en els meus pensaments. És mig fia tropical, carregat en 14kg, per tant no el millor per una agradable conversa en un pesats avorrits.

Em diuen que una australiana viatjant en canoa i yacht ha passat per allí, Laura pot ser, ho he de buscar a google.

bé, ací la noticia. No és laura, ni alemaya, però si que és 5 anys de viatge 😀

http://www.australiaplus.com/international/explore-and-experience/a-five-year-journey-to-australia-by-kayak/7649368

Sentiré més noticies d’ella.

Un PVM ( public motor vehicle, un camió en toldo i seients de fusta, ne les finestres de la cabina cobertes en reixes) ens agafa.

Baixem a la bifurcació, la carretera principal s’endinsa a les muntanyes, d’on camions carregats en troncs enormes de la desforestació van fins a la costa on seran venuts a la resta del món a canvi d’un poc de miserable diners que van a les butxaques de poca gent mentre ací viuen en un estat d’extrema inseguretat i destrucció de la seua cultura i medi. Wuhu! 😦

 

Quan els pesats avorrits entenen que aniré realment a caminar em deixen sol, no sense abans demanar-me el barret, mòbil i càmera, yeah demana demana

 

Camine sol perfí, cap cotxe però si roderes cosa que encara em fa pensar que en algún moment, hui o demà, algún cotxe passarà.

Pare a menjar i és obvi que no arribaré a cap lloc especial hui, hi ha un riu a 12 km on puc reomplir aigua (no hi ha al camí i només porte una botella, mala planificació en clima equatorial caminant a mig dia…).

 

Més avant hi ha una cabanya, i prop una casa llarga sobre una muntanyeta. Molt fotogràfica (però la càmera no va). Sobre pals, sostre baix de palla, que actua de parets, terra de fusta. Unes 10 persones hi són. Demane aigua i dic que vaig a el poble que està a uns 90km ara. Estan un poc en xoc de vore’m. Els xiquets tenen les panxes unflades per malnutrició.

 

Continue i poc més avant altres caminants que van en direcció contraria em diuen que la carretera principal està tallada i que seguisca la nova, creuaré un riu i poc després arribaré a un poble. Deuria haver demanat més detalls, però pareixa que tot seria molt obvi, bé,no ho serà…

La 1a indicació és clara, uns kilometres més avant hi ha una bifurcació, a l’esquerra com m’havien indicat hi ha un camí, i el vell que seguis el mapa està ple de brossa i no es pot transitar.

Però al nou, tot i tindre fang no veig empremtes dels 3 caminants ( 2 adults i un xiquet) cosa que em fa sospitar que no és el camí. tot i això avance i hi ha unes excavadores com m’havien descrit.

 

Continue el camí i resulta clar que no hi ha cap vehicle que transite aquell camí en moooolt de temps ja que és tot un fangar i la vegetació ho invadeix tot. I hi ha empremtes humanes però, tot i que pareixen més velles que només un dia.

 

En comptes de fer martxa arrere i ja acceptant que el dia serà perdut, continue concloent que el camí a algún lloc durà i que ja que estic allà, from teh lost to the river (pretenc arrivar al riu del mapa)

 

Un arbre enorme caigut talla el camí, per si tenia cap dubte que algun vehicle passaria.

Potser allà deuria haver mirat si hi havia un sender, però simplement seguisc fins que, arribe al riu!

Bé, i el pont? cap.

Vuic veure però hi ha vora el riu marques de metalls pesats que van directes al riu, probablement un poc de mineria d’or que utilitza mercuri per a separar l’or del fang i després aquest mercuri l’evaporen i queda l’or. Els residus de mercuri van al riu com no..

El riu és fangós però no pareix profund, així que em lleve els pantalons, motxilla al cap i travessa, al mapa hi ha indicació que hi ha un camí a l’altra banda.

 

A aquest punt, unint totes les meues dilacions i dubtes i temps de caminar ja s’ha fet de nit i només tinc la llum de la posta per guiar-me.

 

El riu és passable, l’aigua no arriba més enllà que la meua cadera. A l’altre costat seguisc un camí que no deu haver estat obert fa molt en mig de la vegetació. 1km més avant arribe al que al mapa deuria ser una carretera, però ara, a la llum de la lluna, pareix un riu. mmm.. un riu d’aigua no pot ser ja que acabe d’eixir d’ell, a més és estàtic.

Serà un riu d’herba gegant, com una especie de canyís. En algun moment algú ha obert un camí allà però ningú s’ha molestat en utilitzar-lo per tant una vegetació abundant n’ha pres possessió. Bona forma d’utilitzar els recursos!

No hi ha cap forma d’avançar en mig d’aquelles plantes d’alçada humana. Temps de fer marxa arrere. Pot ser hi ha un sender en altre lloc però els qui m’han dit del nou camí clarament no m’han indicat bé i jo no he vist cap altra alternativa, a més ara és plena nit, per sort tinc lluna.

Creue el riu altre cop, ara de nit, espere que els cocodrils no estiguen desperts a la nit.

Torne pel fang, torne a escalar el tronc caigut ( el diàmetre és més alt que jo, gran arbre). I arribe a les excavadores. Prop d’allà hi ha un filet d’aigua on reomplic la botella i vec, és també marro i fa sabor a terra però és millor que l’aigua en mercuri com a mínim.

La part bonica es que per primer cop a l’equador veig la creu del sud, orgullosa apuntant  al sud (cap on camine) supose que l’hibern ja és suficientment entrat per a que estiga alta al cel i la puga vore. És una visió agradable

 

Durant el meu trajecte he estat menjant unes herbes gruixudes, a mitat camí entre canyes i vegetals, que la part de baix de la tija és prou carnosa i té prou d’aigua. Recol·lecte un parell de grapats i això juntament amb galetes i l’aigua serà el meu sopar, bon profit!

Monte l’hamaca entre les 2 excavadores però tot i estar cobert els mosquits fan molt de soroll i no puc dormir, per tant vaig a dins de l’excavadora on acurrucat puc dormir en un plà darrere el seient, una orella està protegida dels mosquits i l’altra la cobrisc més del normal. Al cap d’una estona pareix que funciona i em deixen tranquil.

Serà bona solució ja que dec estar un poc alt i a la nit fa rosada, per tant si haguera dormit a l’intenperie sense sostre la humitat m’haguera atacat prou.

Bona nit!