Diaris de Papua, dia 28, Autoestop amb bitllet.

 


M’alce al matí i en Kaka no apareix, en tot cas ja tenia planejat anar caminant i a les 6 i 10 faig marxa.

Li regale a la dona el ganivet de l’Elali que em va regalar fa més de 3 messos a Malàisia. El que havia vist que tenia a la estança que constituis la cuina/bany/rentaroba (tot xunt) no tenia ni manec.

Vaig al Pelni (la companyia de ferris Indonesia) i obrin quan just arribe. Demane a l’homre si puc fer numpamg (autostop) ja que no tinc prous diners per al bitllet, ahir em robaren (crec que abuse de la meua cara, només em robaren 1000r, 0.07€). En tot cas l’home diu que em pot ajudar i em proporciona un vitllet gratis 🙂

Finalment agafe un vaixell de passatgers de manera oficial. Però… fent autostop amb vitllet!

***

En tot cas l’experiència ha estat molt enriquidora, mai a ma vida m’havia trobat en la situació que no tinc prous diners per allò que necessite (és el que té estalviar tant, mai et preocupes pel que realment importa :). Ara entenc un poc la sensació eixa de final de mes, en que has de complir una serie de despeses però no ho ha prou diners.

Per a mi no ha estat especialment difícil, ja que a falta de diners tinc recursos (si no m’hagueren regalat el bitllet haguera demanat diners, i la resta estar un dia o 2 més sense menjar :P, alternativament directament demanar al vaixell passatge, o colar-me, si no ja voriem).

Està xulo el sentiment de pensar, si no haguera perdut açò ara tindria diners, si no haguera menjat allò, si no haguera visitat açò …

Sensació nova afegida: Pensament de diners que no hauria d’haver gastat.
***

Tot fet, vaig a immigració a que em fotocopien el vitllet, no estan. Menje el moniato torrat d’air al moll de peix, el mercat està tancat el diumenge.

Busque un lloc per comprar menjar per al viatge (ara tinc diners!).

 

Torne a immigració on em fan la fotocopia del vitllet i aprofite per anar al bany i dutxar-me (tenen cuina, dutxes, renta roba i llits a l’oficina!, i l’home enfadat d’air no em volia deixar dormir allà, tsh).

Espere al moll. El ferri es retrassa 1h.

 

És un espectacle vore tot el vaivé de gent i mercaderies que entra i ix del gran vaixell. És com si un riu multicolor desembocara en un delta on es ramificaca en molts braços, creant molts camins i corrents a diferents velocitats i direcions que s’entrecreuen i tallen. Molt xulo.

Ningú no em demana el vitllet, oh bé, hi ha tant de tràfec de gent i tan poca organització que deu ser impossible (jo inclús ajude a posar a lloc una plataforma per a donar accés a la gent).

A més hi ha un xicotet exercit de “portadors”, gent que es dedica a portar l’equipatge dels passatgers, i altres mercaderies, amunt i avall. Tot homes.

També em trobe al Kaka, es a dir que deu ser allò un campi qui pugui, ja que ell no va al passatge, només ha accedit per una estona. M’acomiade d’ell i explore el vaixell. Les bodegues de càrrega pareixen totalment buides. No trobe la sala de màquines però sí la dels timons. El sostre me’l deixe per explorar després.

Ja no s’utilitzgen les seccions que eren 2à, 1à i 3à classe. Els camarots estàn tancats i la resta és una uniformització de classe econòmica. Grans sales amb matalassos a mig metre d’alçada, amb files de gent dormint una al costat de l’altra. Tipus refugi a un poliesportiu si hi ha emergències.

El que no arrive a entendre es perquè tot i haver lloc de sobra hi ha molta gent que tot i així col·loca el seu lloc a terra, a corredors, escales i sales comuns.

Després crec entendre d’una conversa en un home que m’ho conta en indonesi, que si viatges sense bitllet no tens dret a els matalassos de la classe econòmica, però en canvi no pagués passatge.

Sí és així no sé com ho controlen ja que qualsevol pot entrar i eixir d’allà, només cal vigilar quan el revisor passa i moure’s. En tot cas això explica la desorganització i campi qui pigui inicial.

Anyway, a mi em demanen el vitllet ven entrat el viatge i perquè estava sentat vora mar, en un lloc sense varana. No sé si no hagués fet això sí ningú m’ho hagués demanat. I en tot cas, si no tens vitllet no és com si t’anaren a tirar del vaixell. Arrives al següent port i baixes, no té més. És un sitema molt estrany. Supose que conta en el fet que el percentatge majoritari de gent paga, i el 10 o 20% restant té el servei gratuït a canvi de l’escasa l’incomoditat extra.

Un cop passe unes illetes  no hi ha res a fer. 

Mentre estic estirat a la coberta superior
veig a un xiquet que puja al sostre entremig, li dic que puge dalt de tot. Després jo el seguisc.

Un cop a dalt descobrisc que hi ha molta gent allà, bé gent vol dir adolescents i preadolescents i algún xiquet, tots Papuans (no indonesis) i barons.

Hi ha tot de fils d’aram espinat que protegisen el sobresostre que estaria dalt del pont de comandament. Entenc que allò vol dir que ja han assumit que la gent puja a aquesta coverta i que ni es molesten en fer-los fora, mentre no pugen més amunt els deixen fer.

Em relaxe allà dalt fins a la posta de sol, en que perfí veig al rodó sol endinsar-se a la mar. Moltes fotos.

Baixe i sope el poc que em queda. Escric un poc, i vaig a proa a vore les estrel·les, després de dir a uns quants que no es pot fumar allà dins, riuen, s’estranyen però e fan cas (hi ha prou en senyalar el gran cartell de prohibit fumar, i fer cara d’enfadat).

A proa hi ha un palé molt bo on puc dormir. Bona nit 😀

Fotos

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s