Diari de PNG 1, shock


Al matí camine fins l’oficina del George, m’acomiade i comence l’autostop. Un d’ells és un bioleg marí. Altre un de free papua que vol que els ajude, però no entenc en que.

Creue la frontera i entre a un nou món m’espera.

No em pensava que d’anar a un país colonitzat per asiàtics a un descolonitzat per europeus, però que compartisen la mateixa, cultura podria suposar tan de contrast.

Bé la part escènica natural és similar, encara un poc més verge si cap. Selves equatorials enfilades a parets verticals de muntanyes, rius turquesa desenbocant a una mar verge.

Però els poblets passen a ser 4 cases prou literalment, la majoria a mode laos. Sobreelevades per pals, en parets de fusta i sostre de palmes.

La, diguem població, on vaig, se suposa que és la capital de la zona, però deu ser la cosa més lluny de l’adjectiu ciutat que m’he trobat.

És un res al centre, en el mercat més rudimentari que he vist fins ara. Paradetes de fusta vella, construïdes de forma precària i distribució aparentment aleatòria, amb la majoria sent buides o que només contenen pocs productes (unes galetes, un poc de sabó, quelcom de menjar). La part més alegre del mercat està constituïda per paradetes a terra protegides per parasols i més o menys arrenglonades. Com a mínim aquestes estan més plenes.

Moltes dones fumen puros i tenen tauages la cara. La majoria d’homes estan sentats en moltes de les paradetes buides, alguns tenen tatuatges també.

Tots masguen el pengi (bitlenut) fent que tinguen dents molt roges i el terra i papereres estiguen tenyits de roig. Açò es com la resta de papua però al ser una població només de Papuans, i no mesclada com a les ciutats de la part Indonèsia, l’efecte és major.

Pel que fa a la resta de la població, res, carrers i edificis ací i Allà. El mercat franquejat per un gran super pareix ser el centre, però a part d’això el pròxim edifici està a uns 100m, no hi ha concepte de poble, és com si uns edificis hagueren estat llançats co pedres a una explanada, allò és la capital provincial.

El que pareix ser cases assomen a la montanyeta que és el centre de la península, tipus urbanització de 2nes recisencies a Europa.

Vaig al port a preguntar si puc fer autostop a un vaixell (hi ha un de containers amarrat i 2 o 3 més fondejats a la badia). Però el port està tancat per a civils, no em deixen passar, mal.

El meu pla doncs passa per anar per carretera, bé camí de fang que trabessa 170km. Però 1r caldria canviar diners i comprar una SIM local per a tindre info.

En això un cotxe para i diu el meu nom. Em pregunte sí a qui he fet autostop li he dit el nom, però com anava darrere al remolc de la Pickup i només he parlat uns segons no crec. Es presenta com a Wasa, oh bé doncs és el de CS que havia contactat, ahir el Raymond em va donar el telefon i el nom em sonava.

Com li havia enviat una sol·licitud, tot i no haver confirmat, sabia el meu nom. I en la mini població és fàcil enterar-se quan un estranger arriba després de setmanes de l’últim.

Em convida a sa casa,  sense millors plans hi vaig.

Deixe els trastos a una casa/barracó amb boniques vistes al pacífic. Torne amb ell i el xofer fins al super, on hi ha un money changer, però ja ha tancat. El Wasa ha de treballar fins les 4 i jo deambule mentrestant (són 2:30, canvi de país, canvi d’hora).

Vaig a l’altra costa de la península i comence seguir la platja. Pronte el degoteig d’edificis deixa pas a una urbanització més o menys continua de casetes de fusta seguint el camí de la mar.

La gent té millor anglès que a Indonèsia. Em pregunten d’on sóc i quan tornaré a Indonèsia o al meu yacht…, supose què són els visitants que tenen normalment.

Pacífic passeig junt al Pacífic (o mar de Bismarck, no sé on estarà la frontera…), reflexione en com de diferent és el que he vist fins ara. Com creuar fronteres té encara un gran efecte tot i el món en que vivim, tot i que  els estats nació perden més i més influència.

La volta s’allarga i fins les 5 no he totnat a la població. Quan em dispose a pujar a la muntanya comença una plutja torrencial.

Espere a un gazeebo paregut als d’Indonèsia (una cavanyeta amb sostre i lloc per sentar-se, bona tan per al sol com la plutja).

Quan prové de trobar el camí a la casa no hi ha manera d’accedir-hi, i després agafe un que no toca.

Senguint la 2a regla de no tornar arrere intente fer un camp a través. Els veïns s’estranyen però em mostren un sender.
Baixe a una vall i al tornar a pujar acabe perdut en meitat de la malesa, l’avanç és terrible i lent, però aconseguisc travessar els pocs metres (i baixar una caiguda de 2 metres) en meitat de desenes de plantes enredadises que em bloquegen el camí.

És fàcils, avances fins que no pots més de totes les enrredaderes al davant, retrossedis un poc i al destensar-se cauen. Passes per dalt, repetir.

A sí!, en tot això comença a ploure altre cop. Great. Per sort no és torrencial així que passe, arribe a altres cases, i a la carretera, i correc a casa.

En Wasa no està. És evident que ha tornat però deu haver anat a fer quelcom. Em dutxe i comence a admirar els mapes de PNG que té a casa. Se m’obrin 4 opcions que m’agradaria fer. Haure de decidir.

La més interessant seria creuar de nord a sud PNG i eixir a pocs kms d’Austràlia, però no crec que puga fer-la, implica rius muntanyes i carreteres inexistents 😛

Llegisc la història de PNG a la guia, no diu massa, es centra més en els europeus que en res. Però és curiós que ací fou un dels llocs on 1r es va descobrir l’agricultura (el taro, tipus d’arrel/creilla, la canya de sucre i altres) però mai no es va desenvolupar una civilització.

Més increïble encara, una població d’al voltant 1 milió de persones vivint al voltant del conreu, fins el 1930 estaven quasi totalment aillats en altiplans de muntanya a l’interior de papua. Era una illa aïllada a dins una illa aïllada sense tindre massa relació amb l’exterior (però sí que hi arribaren moniatos i aixades de ferro).

És curiós com és més comú que grans poblacions no exploren per llargs períodes de temps, que que activament ho facen (per exemple les grans civilitzacions, romanes, indies, xineses, tenen molts pocs exemples d’exploradors). Sol ser el comerç el que inicia l’exploració per això civilitzacions que es poden autoavastir de tots els béns que necessiten tendeixen a estagnar.

 

Sentir la pluja com s’aproxima! hi ha un nuvol que ve de la mar i puja la muntanya, es pot sentir com la pluja abança, sona com un munt de gent caminant cap a tu, super curiós 🙂

Wasa no torna, sope, escric i a dormir. Estrany

 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s