Diari de PNG, 3, missionaris

IMG_20160619_161056

A la nit feia un poc de fred, pille l’hamaca i camises que em protegissen més. Els mosquits s’emocionen altre cop i fan soroll al meu cap. Però com abans a cert punt es cansen.

M’alce a les 6:30, ja prou alçat el dia.

Tarde 30min en preparar la motxilla. Vaig a per aigua altre cop i camine cap a la carretera vella.

30min i certament la  carretera vella no es pot anar, està completament plena de brossa. Vol dir si que havia seguit bé el camí. Em sente a que se’m sequen els peus (he anat descalç) i desdejune.

Quan estic a punt d’anar un xiquet ve per on jo he vingut. Es a dir que sí que és el camí. Li pregunte que si hi ha pont però crec que em diu que no.

Segurament a algún punt (on l’arbre caigut potser) hi ha un sender que partís de la carretera principal  i que jo no he vist.  Oh well, no cars go anyway, i go back to Vanimo.

Camine fins un fil d’aigua vora carretera on ja vaig omplir la botella air. Aigua marrò també però no hi ha res més disponible…

A les 3 cases, prop de al casa llarga, ara hi ha gent, em reomplin la botella altre cop i el xiquet que he vist abans està allà,  comença a caminar en la meua direcció.
.

La càmera encara em funciona (últimament a mig dia fins la vesprda no hi ha forma que vaja) i puc fet més fotos a la casa llarga.

I res caminar 10km més fins la carretera principal. Només és temps, la motxilla als muscles només  és  dolor.

Accelere el pas i arribe a la carretera, on uns 15min després un camió de troncs em du, lentament, fins la ciutat. Quasia l final un home des del cotxe comença a renyir al conductor del camió, no sé perquè.

Ja a la capital demane per vaixells. Els xicotets ja no van, massa tard.

Vaig 15km més fins a Baro on els cures missionaris argentins m’acollissen

El Max em dóna de dinar i em mostra una caseta on dormiré. Dutxa i rentar la roba, senta molt bé després de 2 dies a la selva :D.

Done voltes per la comunitat. El xiquets juguen al mateix joc de piramide de llaunes que a Manokwari! a més de 1500km.

Vaig parlar en els cures i ara el Miguel, l’altre, ja està despert.

Em du a donar les condolències a una família on s’ha mort una dona major .

El vel del mort és similar als de la resta de llocs on he estat. El cos pressent i la gent sentada al voltant o al costat.

El cura fa la creu a la front i els fa resar el rosari. Es bonic en el to musical en que ho fan. faig video.

Em conta que són un Institut missionari catòlic, basat en Mendoza, fundat fa uns 30anys per un que li donà la volada que havia de fer missioners. Es diu verbo encarnado i està en més de 40 països. Em diu també que hi ha molta crítica contra l’institut, voldria preguntar més perquè hi ha critica però no pareix molt inclinat a parlar.

Pareix més de la rama més conservadora del catolicisme, tot i ser suficientment obert de ment per a viure uns anys en altra cultura radicalment diferent i acceptar part de les seues costums (altres no).

Porta 8 mesos però les comunitats ací fa més de 60anys que són catòliques i hi ha un bisbe italià que fa 25 anys que viu ací.

Entenc que la missió dels missioners ara és només fer la feina de cures en comunitats remotes que no tenen prou locals per fer-se’n càrrec. També ajuden en les escoles i a fer biblioteques i aules.

Em diu que seguien les instruccions del papa Polac que digué de fer una 2a evangelització, signifique el que signifique. Supose que vol dir estendre els ideals catòlics des d’aquells llocs en que encara estàn prou vius, com sud Amèrica, a altres on està morint, com europa, i llocs on es produïx substitució de catòlics per protestants. Ser protestant té molts avantatges, és més flexible i les dones poden ser cures, cosa que he vist molt habitual a papua.

Per això ha de vindre molta gent de fora a fer les funcions, em diu que els locals no poden ser cures ja que no poden complir el vot de castedat per massa temps.

Tot i això només són 3 cures per a 5 comunitats en la costa i 2 en la selva.

Sopem, hi ha xampinyons i oli d’oliva! bé estic en catòlics tot i que siguen missionaris, luxe s’espera. També tenen tele i mirem una peli meua (diumenge és nit de peli) Long Journey to Freedom, un viopic de la vida de Mandela.

La peli no diu massa, més que l’estupidesa dels blancs i la violència i cicles de revenja porten a un estat inestable on el Mandela i els blancs, per sort, al final prenen les decisions correctes per parar el descens en el caos. Bàsicament el perdonar públicament als blancs i entendre que es comporten així ara perquè estàn asustats.

També mostra que el tindre comunitats poc educades posa molt de poder en el lider, per a bé en el cas de Mandela, i per a mal en molts casos. El fet que hi haja un o altre en el poder és molt important i a diferència de societats occidentals on si un desapareix serà facil trobara algú en capacitats per substituir-lo.

verbo encarnado
carlos miguel vuela

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s