Diari de PNG,16, dia perdut.

img_20160702_170713

how not remembering names destroys cultures.

La majoria, per no dir tots, els habitants de PNG que em trobe tenen noms occidentals. També he reflexionat que quan treballaven en els pobes indigenes a la traducció de al biblia tot tenien noms occidentals. Quan pregunte el perquè d’això em diuen que és que a la gent de fora els costa recordar els seus noms natius així que es modifiquen el nom per a que siga més fàcil per als colonitzadors. Tot i estar al segle XXI això cada cop passa més, sobretot quan son “evangelitzats”.

Un detall tan simple com aquest representa l’encara present actitud de superioritat d’uns pobles respecte a altres, i en particular d’occident cap a la resta. I com aquesta actitud fa que els pobles que són considerats inferiors o no “desenvolupats” no tenen orgull ni apreciació per ells mateixos, el que desencadena en destrucció de la seua cultura i costums i la devastació del teixit social.

SI només ens poguérem tragar la nostra superioritat, admetre que ens costa aprendre noms que se’ns són estranys, reconèixer els altres com iguals, i fer l’esforç d’aprendre els seus noms al igual que ells aprenen els nostres, el món seria un lloc millor per a tots.


Ser o no ser Peix fresc

Reflexione que tot i estar a una illa i viatjar principalment  prop de al mar, no hi ha quasi o gens peix fresc disponible. De fet no hi ha industria pesquera local com a tal que jo puga percebre, com el transport és penós no es pot desplaçar el peix pescat massa lluny, això explica que quasi tot el peix que veig és fumat. També es veu que han copiat el model australià de pesca i transport marítim. En comptes de construir-se les seues pròpies barquetes a base de fusta, com fan a indonèsia, ells compren cares llanxes motores de fibra de vidre amb motors fora borda molt potents i que consumixen molt de combustible (ja he dit lo car que era el combustible) . Tot això ho han d’importar cosa que limita molt el seu us per a la pesca.

Això exemplifica el contrast entre la colonització asiàtica, en que s’utilitzen tècniques i recursos locals per a contribuir a tota la població, vs el colonialisme occidental, en que la població nativa és tractada com només un objecte de consum que ha de desenvolupar-se seguint els camins i mitjans prefixats per occident. Això mostra com les poblacions indígenes sota domini occidental sobreïxen molt culturalment i socialment, perdent el sentit de la seua existència com a poble, mentre que a asia simplement van fent el que volen utilitzant el que aprenen d’occident. Bé és una simplificació molt gran i hi ha un genocidi en indonèsia, però en general veus com una societat està moooooolt més estructurada que un altra.


Al final el Sistema capitalista no és més  que compartir recursos, informació, mitjans, el que siga!  però només en l’objectiu econòmic com a fi. Seria fàcil compartir basat en altre sistema?


M’han cancel·lat el vol, compre un per demà, perc el matí llegint noticies.

Una de  PNG que es diu Boni parla en mi, li mostre la meua percepció negativa del país.

Pagar per l’electricitat en credits, la gent paga per credits, cada 3 o 4 diea paguen 15kina, uns 30€ al més per una casa que només té llum, nevera, i bollidor d’arròs …
per cert ací la gent només menja arròs, que és poc nutritiu, i.és tot importat! En el país de l’abundància de menjar compren la majoria del menjar, Hurrai el capitalisme

Anem al mercadet que hi ha a la carretera prop de l’aeroport. Hi ha un mun de normes que regulen el que no es pot fer, tambu és una distorsió de  taboo, i per a ells significa prohibit. Lo és distorsió de law, llei.

img_20160702_170228

Venen porcs per uns 1200$, és el producte més valiós ací, una dona pot costar uns 25 porcs.

img_20160702_170846

 

la cervesa és 1.3€ per 33cl. En canvi els productes xinesos costen el mateix que a Indonèsia, curiós com els productes occidentals són més cas però els orientals no…

Un xic que coneix els que van en mi no fa més que anar d’un a altre que coneix per tal de demanar que li paguen una cervesa, els qui van en mi (els treballadors del aeroport i els seus amics) es queixen d’això.

A la nit anem a parlar en un dels veïns  dels de l’aeroport, que és policia i també organitzador del sender de Kokoda, el lloc mes turístic del país. És un tortuos sender de 90km que els turistes, majoritàriament australians ja que es va gastar per ells a la 2a guerra mundial, fan caminant en 1 setmana XD, això és turisme a PNG.

Em conten d’un incident al sender que havia vist a les notícies. En teoria segons les noticies  havien assaltat una xica i el seu home, i havien violat a la xica. Però un home ja fa uns dies, en el camió del cafè, el que parlava molt bon anglès, em va dir que la història era inventada. Es va queixar que la xica anava mostrant molta carn i es vessaven davant dels guies.

El policia em diu que el comportament de la parella, amb bessos en públic i la xica anant ensenyant prou carn va fer que els locals que els acompanyaven els atacaren, però els meges digueren que no la violaren. Es curiós que una cultura que anava despullada fins fa poc ara s’alarma d’ensenyar carn i pot ser violenta. Terrible feina dels misionaris.

Els conte el meu viatge i la meua visió pessimista del seu país, que ja repetisc com una cançoneta.

s’acomiadem i a dormir.

Advertisements

Diari de PNG, 15. The good, the bad, and the ugly

M’alce pel matí i baixem la fangosa muntanya, aquest cop vaig descalç, no sé si ajuda, és tortuós i lent, però no caic.
img_20160701_065137
Em “netege” els peus a un torrent ple de merda de tots el tipus, ric de l’absurd de la situació, un mercat desastrós, ple de fem, merda, fang, i altres deposicions que baixen per l’aigua…

En qui anava se n’han anat sense mi. sense dir-me res. Volte pel mercat que té un aspecte tan miserable com els altres mercats que he vist a quest país, però en més gent, per tant molt més brut.

Al final pot ser un 10% de la gent del mercat em rodeja i em pregunten que faig allà, alguns pensen que sóc un refugiat, per tant tinc un aspecte prou miserable també, supose.
img_20160701_071732
Vaig a la carretera, m’arreplega un pickup, que també arreplega a més gent, i em deixa al port de càrrega, on no puc entrar però carregue un poc el mòbil mentre espere si em donen permís per entrar. Al final no puc, volia preguntar si podia pujar a algun vaixell per continuar el viatge.

Inclús ací, lluny de la ciutat, les cantines són llocs grisos, sense finestra, amb seguretat privada, interior amb barrots, i a fora balles en fil d’espina. En quin altre lloc del món allà on et sentes a menjar és com una presó? que hem ajudat a crear en aquest país?

reflexione altre cop la mala influència que tenim. No tenen ni per a reparar sabates, que si anaren descalços té sentit, però van com nosaltres, això vol dir que quan se’ls fan malbé unes sabates, tot i no tindre diners, ne compren unes noves…
img_20160701_093242
Camine fins l’altre port, de camí un mercat patrocinat per maggi (la gent cuina arròs blanc i fideus maggi com a menjar habitual, trist). Està més ordenat i decent que la resta, però sofreix de l’escassedat de diversitat característica de PNG, estic en una ciutat portuària i no hi ha ni peix fresc. Em regalen fruita de la passió, la gent això sí, és terriblement amable.

I Walk these streets and i Don’t see any Hope.

Aquestos carrers, vuits sota l’inclement sol, arrancats de la terra ara erma, en construccions que pareixen més castells del XXI que no pas cases, o oficines o restaurants. Distants, grises, amb altes balles de filferro espinat, amb els seus gossos rabiosos i guàrdies avorrits.  Veig que han construït en pocs anys però no veig esperança.

Davant del port hi ha un estadi on una colla d’escoles fa un festival cultural. En unes hores veig tot el “tradicional” que no he vist en setmanes.


Ràpidament em satura, sobretot la seua artificialitat. Europeus disfressats pretenent que fan danses  tradicionals de natius no tindrien un aspecte molt diferent. Bé la majoria són xiquets i adolescents, no he de ser tan exigent, però que porten roba interior occidental a baix de les disfresses, i gasten cartons per adornar-se, no ajuda a una bona imatge. Tot és part de la depriment ciutat de PNG, que no és més que una còpia pobra i insegura de les ciutats australianes sense ànima.
Grans carrers, poques cases, té ni vida ni anima.

Em sente a les grades de l’estadi, hi ha uns quants occidentals, faig el visat d’Austràlia.

Vaig al port de yatch, no torbe ca vaixell pijo que vaja el camí que vuic, no insistisc massa però, el lloc em desagrada enormement, el contrast entre rics i la resta és brutal i desagradable. Amb tot protegit a base d’altes tanques i guardes de seguretat armats.

El port de càrrega del costat no té cap vaixell actiu. Em diuen que vaja a les oficines.

Vaig a l’aeroport, uns policies em duen quasi fins allà. Per a fer-ho es volien desviar molt, però troben a altres policies que van cap allà i fan que em duguen. Ho fan tot en nom de la “seguretat”.  Parem en un mercat on compre cucs per menjar, estan bons, i a una funerària. Em deixen en una intersecció i he de caminar un poc cap a l’aeroport.

el vol és car o està ple. M’espere a demà a l’aeroport, un mini edifici d’1 planta on una sala gran constituïx l’aeroport.
Com no volen que ens quedem allà, un treballador em du  mi i altre passatger (no hi ha  vols) en la meua situació a sa casa que està a 1km.

L’altre és un estudiant de telecomunicacions. Li pregunte de la situació dels estudiants manifestant-se contra el 1r ministre corrupte i com ha desencadenat en violència (ho havia llegit als diaris que m’havia trobat i a les noticies d’internet). Em diu que han explotat que el 1r ministre és d’una zona i el de l’oposició de l’altra, així poden utilitzar la rivalitat  tribal per a distraure l’atenció, ja que els estudiants protestaven perquè el president estava involucrat en grans casos de corrupció i ell no volia anar a juit. La premsa ací la controla el govern.

Parlem de la situació dels refugiats i dic com de mal el món occidental ho està fent. Ho exemplifique en l’exemple del fem, els venem els nostres productes en envasos de plàstic i contaminants però ningú els explica com s’han de tractar per a que no facen mal bé el seu entorn. El món en que vivim només és preocupa d’imposar el seu producte per extraure les magres riqueses, sense preocupar-se de les conseqüències per a la gent i el seu l’entorn.

Ell té molta curiositat i em fa moltes preguntes, els faig el discurs de com ser independent (conservant lo propi però aprenent de lo dels demés per a protegir-se) i com de mal està el seu país, realment presten atenció plena, dóna gust parlar amb audiències així.

Em diuen una bona frase. Ací són religiosos però no seguissen el que l’església ensenya, a europa molts no seguim l’església però complim les coses bàsiques que ensenya.

Em regala un dofí de fusta.

Diari de PNG, 14, Decepció

img_20160630_122553

M’alce, els estudiants m’han deixat oficialment tirat. No estic 100% bé  de salut, i la falta de són m’hagués rebentat, però estava suficientment motivat per superar els problemes. Estic altament decepcionat i finalment desmotivat del país.

Atenc a l’escola, és  la clausura, l’últim dia de curs, per això alguns estudiants retornaven air al seu poble.
És una escola luterana, els Xiquets canten gospels i després es reunissen al patí.

El professor que m’havia dit de parlar a classe fa un discurs terrible basat en la bibla sobre l’obediència cega en pares i polítics. De com l’obediència  els farà tindre èxit en la vida. Això em recorda perquè les religions no són bones tot i que tinguen en teoria un misstge bo de fons, ja que pots utilitzar part d’elles i justificar que es paraula d’un ser superior per a adoctrinar a la gent en missatges corruptes. A través d’utilitzar la suposada veritat absoluta es pot abusar del adoctrinament i control de la població, tant de forma volguda o no. No que les ideologies siguen molt millors ja que substituïxes la figura divina per la figura humana divinitzada…

El director fa un discurs d’ajudar als pares a collir cafè ara que és època de collita del cafè perquè això dóna diners… No el conec però m’invita a parlar.

Done jo un discurset improvisat emfatitzant la cultura l’important d’aprendre, tot i que comence a tindre seriosos dubtes que funcionarà el sistema educatiu que tenen ací, més en això després.

El vicedorector (deputy teacher o algo així que vaig parlar air) fa un discurs dels mals hàbits com fumar maria, bessar-se en públic i apostar. Molt religiós tot.

Després reflexiona de la nostra conversa d’air on exagera el que li vaig dir que no s’ha de vassar tant el sistema educatiu en memorització, si no en pràctica. Diu que nosaltres no tenim fracàs escolar per això :P, no sé d’on ho a tret però bé, a saber que és el que faran, les paraules són vent. Crec que el que ell ha entès és que cal fer més deures, el qual en una societat sense distraccions i els xiquets lluny del pares potser tampoc és del tot mal, el problema és que en un món sense disciplina no té sentit.

Aprofite la benentesa per demanar altre cop el torn de paraula i posar-los altres deures. Amés d’ajudar als pares en el cafè s’han de sentar en la família i ancians i aprendre les tradicions i històries de la seua cultura, com el símbols dels Pillum (les bosses tipiques d’ací). No sé si ho faran, són les 10 passades i el sol ja pega fort desde fa prou, els estudiants estan clarament patint, no estan molt entusiasmats que allargue els discursos.


Be doncs breu reflexió del perquè el sistema educatiu ací falla:

A més de ser memorístic, el pitjor problema és desarrelar als xiquets des dels 8 anys de la cultura tradicional, ensenyar-los en una llengua aliena i eliminar figures d’autoritat al ficar-los en internats grans.  Tot això només fa acabar en un alt fracàs escolar segons em diuen. I de passada destruir la pròpia cultura i societat. Pareix un esforç inútil pera fer encara més mal. És com si per voler ajudar algú a caminar li trencares les cames.

M’imagine que és la forma més econòmica de proporcionar alfabetització a molta població, que és el que a la UN i ONGs els agrada posar (tan % de xiquets fora de ser analfabets) però no se n’adonen que fer córrer les coses, aconseguir alfabetització rapida i econòmica té in gran preu, crea  moltísims més problemes.

En eixe sentit a Indonèsia i Vietnam (altres llocs on hi ha molts grups indígenes i es fa ràpida alfabetització en internats) no són  molt millor, però com a mínim allà els xiquets no estàn tan separats dels adults (els caps de setmana tornen) ja que les infraestructures permeten desplaçaments  més econòmics en temps i diners. I els professors són locals en molt casos.

M’acomiade i faig carretera caminant muntanya amunt. La Carretera sorprenentment en la 1a part està coberta de pedra calcària triturada que al mesclar-se en la pluja fa una espècie de cement prou bo.

Camine prou muntanya amunt acompanyat de locals que se m’unixen i deixen, fins que m’arreplega un “camió escolar”, literalment és un camió on posa School truck, que du cafè i passatgers.

La gent contenta que hi vaig. Però caregen més i més sacs de cafè (jo carregue 4 d’uns 50-60kg, mig fracassant en un, vore video) i més gent, de manera que hi ha sobrecarega. M’oferisc a baixar i demanar altre vehicle però els locals es neguen ferberment que vaja assoles.

Hi ha un punt en la carretera que els vehicles s’han menjat el camí, està tan fangós fangós  que el camió s’enfonsa molt. No pot passar, hi ha un home allà tot el dia en unes ferramentes bàsiques per arreglar el punt. Cobra per això. Molts baixem i posem pedres. Em recorda a Borneo on la gent consrtuia “ponts” en taulons de fusta sobre bassals de fang i cobrava un “peatge”

Upgrade road reparation skill to: Mountain road reparation.

Com hi ha sobrecàrrega anem lents i cal baixar a cada rampa empinada.
En una d’aquestes parades  un pickup plé de cafè i més passatgers m’agafa.

Anem fins a Lae, passe fred per 1r cop ja que l’entorn és muntanyós i hi ha una boira molt densa, en que al trabessar-la a dalt del pick up, es microgotes fredes impacten contra mi . Sort de la toalla i el pluvisquer. Al caure la nit i baixem a les valls i la boira condensa en pluja a mesura que la travessem.

Cuinen salsitxes a damunt de bidons de petroli. Xiquets amb panxes impossiblement unflades estan vora carretera menjant salsitxes i creïlles que fregixen.
img_20160630_174853
A la nit arribem  a un mercat a 15km de Lae, em volen dur a que dorga a un lloc de l’exercit de salvació, dic que puc dormir al mercat i s’oferixen a que dorma amb ells, es tard fosc ja i accepte.

Em diuen que em pose unes botes de goma  ja que hi ha que pujar un turó fangós. Rebutge, com de fangós pot ser un camí que no és  pla? MOLT FANGÓS descobrisc.

No he caminat mai en tan de fang en ma vida, vaig descalç, i no veig res perquè es ven fosc, agafe un parell de pals del camí i això eviten que caiga més d’un cop. La caminada que no serà més d’1km pot ser ena costa més de 40min, i demà hauré de Baixar! oh well.

Dormim en una casa en construcció, no té ni espai comú. 5 dormim apretats en una habitació que no tindrà ni 10m2. Després d’estar decepcionat del matí, cansat, fred, empolsegat, fangós, famolenc, i suat, dormir ací és un paradís.

Diari de PNG, 13, Classe

img_20160629_100558

5a llei del viatger solitari, no deixés massa control a altres per organitzat el teu camí, si les coses no van com creus que han d’anar actua per canviar o entendre el perquè.

Ja al matí la pluja ha escampat, i un grup de gent que no té res a fer m’ensenya el poblament. No és més que el que diuen “estació”, un centre de serveis del govern, escola i sanitat, i banca. Es troba al centre de moltes comunitats a les quals serbis de capitaleta o de centre de serveis que abans no tenien.

Vaig a l’escola secundària i faig el discurs de la cultura i educació que he desenvolupat en els últims dies, que és important conservar la seua cultura i estar orgullós d’ella, mentre que cal aprendre com funciona la resta del món, sense emmirallar-se. Em sent com adoctrinant, però l’oposat, deixar  que perden la cultura i educació per acabar perduts a les ciutats beguent i incrementant l’espiral de violència és pitjor.

crec que els occidentals amb consciència ens estem convertint en els únics preservadors del món que ens rodeja, ja que els locals no en tenen cap interès. Però és una feina difícil a fer quan hi ha tantes coses de les que preocupar-se.

Em pregunten que hi ha que fer per a prendre les coses, ja que són molt avorrides i han de memoritzar molt. Pel poc que veig que és un procés de molt de memorització i la gent no acaba de vore per a que val el que estan fent. Jo certament de la manera en que ho fan tampoc ho veig ja que la majoria del que aprenen és inútil, i inclús destructiu (ja que s’emmirallen en occident), en l’ entorn en que viuen.

Després els meus guies al poblat ha desaparegut i em quede sense vore als cadàvers fumats a les coves i sense parlar en els ancians.
En tot cas em diuen que cal pagar com 1000 kina (uns 500$) per vore-les, no sé si és exagerat però en tot cas són molts diners per vore unes mòmies. La gent ací, ni els turistes, ni els locals, tenen sentit dels diners. A més que els diners van només per als propietaris de les coves, no per a tots.

El director diu de parlar en mi i certament no estic fi de preguntar tot el que deuria del sistema educatiu, però  sí em diu que primària és fins als 8 anys i es fa en la llengua local i als pobles secundaria costa 50 kina per any (uns 25€), i està dividida en de 9 a 11 i 12 a 14, després és institut, que costa 200kina.

El centre ací dóna a uns 900 estudiants, el qual és problemàtic amb la disciplina em diu. Bé centenars d’adolescents vivint junts lluny de les famílies i sense distraccions amb només 20 mestres de supervisors,  certament no és una recepta òptima.

Fan un examen nacional als 14 anys, que molts no passen i a conseqüència deixen l’escola. Molts no tornen  casa tampoc ja que és una decepció per a les famílies. Com passen la majoria del temps lluny de casa perquè viuen a l’escola perden les arrels en família i cultura.

Els sistema educatiu està destruint el sistema tradicional pel que veig. Altre gran èxit del món occidental forçant el seu camí i destruint més del que crea, tot i les bones intencions, genial ignorància per estar orgullosos!

Finalment decidisc anar en els estudiants que em facen de guia per tornar al seu poblat i acabar caminant fins  la costa. La 1a fase és alçar-se a les 4 del matí i fer 24h caminant, creuant 4 muntanyes…

em diuen que a les 3 o 4 de la vesprada anirem a l’encreuament on vora el foc contarem històries de les coses males que hem fet per traure tot el mal de dins, ja que si no  les serps verinoses ens picarien.

Prepare tot, buidant 2 o 3 kg de pes, mentre un que diu ser el cap dels estudiants vol ensenyar-me coses culturals. Li dic que espere a que acabe de empaquetar. I en eixe moment el dinar està apunt. Dinem i l’estudiant se’n va abans que acabe. No ho entenc… així que no veig cap artefacte.

Intente dormir un poc per guardar forces. Però ningú ve a per mi. Pregunte al Paul i em diu que vindran deprès. A aquest punt deuria haver jo mogut fitxa i anar  buscar jo els estudiants. Supose que el estar un poc refredat, cansat i el mòbil carregant no m’ajuda a ser energètic. Yonki de l’electricitat…

img_20160630_071519
Sopar i  ningú ve. Ja tinc coll avall que no aniré enlloc. Agggg, he perdut l’oportunitat d’una vida el creuar caminant unes zones remotes. Bé forma part de l’aprenentatge i acceptar el que és.

M’acomiade de la gent i em regalen un collar fet en petxines de la mar, em diuen que és per comprar esposes per casar-se a una zona del país,  una cadena llarga són uns 30€, la meua es curta. Es el que s’anomena kina, el nom de la moneda de PNG ve d’eixa moneda, una cadena llarga de petxines en un fil. La compra d’esposes  pot arribar a valer 50.000 k (uns 25.000$), això fa que siguen molt exigents en la seua propietat. La dona la elegissen els pares.

Vaig a visitar a la germana del Paul i em donen un bilow (un bolso típic de papua, un teixit en forma de 8 com una xarxa fina) el divertit és que no sap que signifiquen els símbols que té, molt trist tindre una tradició buida de significat …

Jo els regle unes clòtxines de mar que eren boniques.

Vaig a dormir prompte en cas que algú em vinga  buscar, però no passarà.

Diari de PNG, 12, Fucked up Country

img_4592

Ja no plou, al matí he d’anar al bany, el bany han construït una caseta en un forat per cagar, duc aigua i em netege, ells es netegen en paper vell. Em diuen que antigament es netejaven en fulles. El mètode asiàtic del bany és millor que l’occidental, el paper es mol molt més brut que netejar-se en aigua i sabó.
Desdejune taro i plàtans cuinats que em duen, el menjar a PNG és pru insípid però és el que mengen ells.

Les muntanyes molt boniques estan totes cremades, gent crema les muntanyes sense motiu aparent, per pura diversió, o això em diuen.

Està un nebot de la wiwi (a del i altra gent ve a vore com estic, em donen una volta per les casetes, són unes cases de palla i fusta prou encisadores. Estan construint una església en pedres, literalment, pedretes tipus de riu una damunt de l’altra en molt de cement per a unir-les, segurament les úniques que tenen a la zona, per lo qual hauran hagut de fer una feinada recopilant-les i construint enorme, quan uns panells de bambú serien molt més fàcils. M’imagine que ho han fet així perquè els han dit que l’església ha de ser important i un símbol.  Els dic als locals que han de conservar la seua arquitectura perquè en cap altre lloc del món ho tenen igual, també la llengua, cultures ext. En això apareix Junior, el conductor/taxista de winia de fa 2 dies de Madang a els altiplans. Li he dit que vuic anar a Aseki i d’ahi caminar fins la costa, Kerema.

Ell em du fins Bololo, una capitaleta que fa de centre de les mines i desforestació de la zona. Altra població que pinta com mad max. Hi ha un riu i tot que talla un dels principals carrers, i no hi ha pont…

Em busquen un bus/camió (PMV) tot i que jo objecte. Puge al bus/camió i aquest aconseguís que m’enfade un poc des de fa molt de temps. Tot i ja estar ple i un poc petat comença a anar avant i arrere al poblat per buscar més passatgers, fins que es peta del tot.

L’estratègia fa que la gent vaja en condicions inhumanes i fa perdre el temps dels passatgers que ja estaven (tot i que la gent ací aparentment no es preocupa del temps), tot per guanyar uns pocs més de diners. Després de l’enèsima maniobra gitant pel poblat, em farte, agafe la motxilla, demane els diners i faig via.

TOTHOM em diu que no ho faja ja que està PLE de bandits en la carretera, si si em diuen bandits, rascals en la seua llengua. Òbviament els ignore i res passa.

El Bus (PMV) ja terriblement petat de gent (gent penjant de les baranes i de fora, com ja vaig experimentar) passa i insistissen 3  cops que vaja en ells (deuen tindre la mateixa regla dels 3 cops que jo). Somrient dic que no, que està ple, i continue a peu.

A aquest punt el meu cabreig és menor ja que pot ser el que vagen tan petats per donar l’oportunitat a més gent de viatjar ja que només hi ha eixe transport… No crec que siga la realitat però eixe pensament em consola.
Realment és un país que és tan car que fa pobres als habitants perquè ells volen, perquè el preu en el camió/bus no és barat, uns 6€ per anar en condicions inhumanes per carreteres de muntanya uns 50km.
Els camions són super curiosos ací ja que van amb escorta i no poden parar! Un dels cotxes escortes para i em diu que la companyia no permet agafar a passatgers. Treballen per a la mina. Això és pels raskalls (bandits) que m’imagine els atracaran des dels boscos a mode bandolers sorgits de l’edat mitjana. Molt curiós, a mi no em passa res,  be jo sóc un caminador no un camió, probablement no passarà res 🙂

Un pickup que m’agafa porta a l’únic alvino que he vist en les 2 setmanes ací. A papua occidental hi ha aparentment molts més, li pregunte perquè hi ha tan pocs en comparació a west papua (allí estime que com a mínim serà un 1x 1000 o 10000 de la població). No em sap que dir.

Em deixen a una intersecció i es preocupen altre cop de la seguretat, però al final em deixen. Altre cotxe m’agafa quasi inmediatament. Conduïx molt ràpid per al tipus de carretera que estem transitant. Em deixa a 20km d’aseki. Quan torne a caminar veig que la crema solar que duia a la butxaca de dalt de la motxilla ha explotat, segurament pel canvi de presió, pare a netejar, està tot pringós.

camine més,  es nuvola i plovisqueja, les vistes de les muntanyes molt xules.

Un pickup carregant fustes, que s’utilitzaran per construir un nou institut en aseki m’arreplega. M’oferixen anar davant però em negue, anem 5 més allà darrere, junt a les fustes, i repleguem a un 7é i un 8é. Plou molt i posem un toldo. La conducció dels últims 30km és dura, un xaval que li cau un poc d’aigua tremola molt de fred, té la cara pàl·lida. Jo encara mig constipat d’ahir no em va bé, no tinc roba d’abric però aguante.

Ja a Aseki és fangós i plou molt. Un dels del pick un em presenta a son germà  Paul que és metre allà i em convida a dormir en ell. Baix de la pluja torrencial, el fang, i el fred em conviden a una casa on tenen una foguera dins la llanta buida d’una roda de camió. Em calfe al foc. Vaig a ca Paul i mengem el ja habitual arròs blanc en tonyina en llauna i fideus maggi. Tot menjar d’importació vivint en un paradís de la abundància. Les empreses per guanyar 5 cèntims més destrueixen la tradició alimentària, i la nutrició, de l’illa i de moltes altres parts del món.

Paul em diu que demà pot preguntar als seus estudiants si em puc unir a ells per creuar a peu fins kerema, a la costa. bé

A la nit para de ploure i vaig a parlar en altes mestres. Els conte el discurs de com d’important és la cultura i els problemes de pedre-la i copiar el món Australià i Afro-Aemericà.

Diari de PNG, 11, atrapat pel govern

img_4539
Llei 0 del viatger solitari. Viatja sempre sol, no compartisques ruta ni camí amb ningún altre viatger. excepcionalment si passa ha de ser per un motiu major i durant una fase ben definida i el menor temps possible ja que durant aquest temps no s’és solo traveler i per tant les  lleis no apliquen.

llei 2.1 del viatger solitari, no demanar ajuda als treballadors del govern quan vas  a un país insegur.

too much yorsay, I’ll writre a report
Al matí vaig A un mercat que hi ha per als blancs, deu ser el 1r mercat que veig en que hi ha com 10 o 100 cops més venedors que clients, certament ací la gent no té res a fer i no aprecia els seus entreteniments (caminar, caçar, recol·lectar menjar, construir coses, dormir, menjar, posar-se al voltant de la foguera a  contar històries i cantar) i simplement passa el dia.Realment he d’estudiar la importància de l’oci en la cultura humana.

Em trobe en el Vincent i anem a  al  centre  de  la  bíblia dels locals, en que ells són els que aprenen anglès i tradueixen a la seua llengua. M’expliquen com hi ha una serie de tallers que els locals fan per aprendre informàtica per poder fer  les traduccions, aquest ho fan els blancs per ensenyar als natius.

 

Després hi ha un altre centre on només els natius treballen, en que és on Vincent està. Hi ha un parrell que fan traduccions i organitzen workshops i reunions i duen gent d’altres comunitats per a que treballen en una traducció i els entrenen en eines informàtiques, d’escriptura i lectura, d’edició i les diferents fases de la traducció i edició. En molts casos la gent aprèn la llengua al mateix temps en que treballa en la traducció, seria com una escola enfocada a una fi determinada.

Allà treballa una de les dones que estava ahir en la foguera cantant. La Vila, la qual em conta com treballen. Li pregunte com estan funcionant les traduccions i l’acceptació dels grups en que s’ha traduït. En general la situació és prou desconsoladora, la gent no entén el propòsit de tot plegat, no aprecia l’esforç, ni la conservació de la cultura ni respecte per les generacions anteriors. En un mon canviant la transmissió de coneixement entre joves pareix ser més important per adaptar-se a nous entorns. Però això buida de propòsit la pròpia existència.

 

Diu que del que millor funciona són activitats que impliquen balls i cançons. Però que no és suficient per implicar a la gent per continuar la seua cultura, un cop els festivals i activitats s’acaben ja no hi fan res més. De fet els festivals no són més que copiar un model occidental de fer coses, els més antics són uns 30 anys, i és una forma d’exivir la pròpia cultura, que tot i estar bé, no és suficient.

Pregunte si s’està fent més per conservar la cultura (a part de la bíblia) i em diu que s’està tot just  començant en algunes comunitats, des de fa uns mesos, a recopilar cançons i històries. Jo li insistisc que això és important per conservar la cultura i per estar orgullós d’ella, i la Vila em dona la raó i em conta una història molt emotiva que exemplifica el fet:

Un home dels altiplans viatjava en la pickup d’uns del poble de Vila i l’home va caure i es matà. En la cultura d’ací el normal quan tu eres responsable de la mort d’una persona és que els responsables de la mort muiguen a mans de la família del que ha mort.

Els familiars del mort viuen a Port Moresvi i van cap al poble de la Vila. Els responsables de la mort  estan preocupats i van a parlar en un dels ancians del poblat, un tio de Vila. Ell els diu que no es preocupen i que quan arriven els qui els han de matar no s’enfronten a ells i que els duguen a parlar en ell.

Un cop arriben els agresosrs, que estan tot cabrejats, furiosos, amb ganes de sang, disposats a assassinar, conseguixen convèncer-los d’anar a parlar en l’ancià. Aquest els diu que poden a matar a qui vulguen a ell mateix el primer, però que abans han d’escoltar una història.

Els conta una llegenda que hi ha al seu poblat en que un grup de gent de al tribu, fa moltes generacions, anà en una llarga travessa cap a les muntanyes, els altiplans. Es van perdre i estaven famolencs i sedents,  pel camí trobaren  a una dona miseriosa que per a que no passaren fam i set els va regalar molts i molts cocos. Finalment els de la tribu aconseguiren trobar el camí i quan arribaren a les muntanyes regalaren els cocos que duien a la gent que est trobaren. Aquells mai no havien vist cocos en sa vida perquè allà no hi creixien. 

L’home para de contar la història i els que venien a matar-los es posen a plorar. Ells tenen una llegenda similar en que uns de les terres baixes, fa moltes generacions, aparegueren en els cocos que mai no havien vist, i des d’aleshores tenen cocos. Amb això consideraren que com tenen una història comú son pobles germans i no els podien matar.

El que si que feren els causants de la mort fou donar una indemnització a la família i uns tributs en forma de menjar. Amb això quedà solventada la disputa sense escampar més sang. Si cap de les dos parts no hagués conegut les pròpies llegendes no s’hauria pogut arribar a aquesta resolució amistosa del conflicte.

És una història molt emotiva i que ressalta la importància de conservar i conèixer la importància.

Després vaig a la biblioteca que té la institució de traducció de la bíblia. La llibreria en sí és un tresor, amb molts llibres d’antropologia, tractats dels anys 50 sobre com contrarestar el comunisme des de la religió i diccionaris extremadament complets (es veu que les paraules exactes de la traducció són molt importants per a aquesta gent, segons em digué el rector que preparà la  missa ahir).

Més avant vaig a l’oficina de recursos lingüístics, on entreviste a un xic jove, fill de missionaris, que fa de preparador del terreny, es a dir, va a les diferents comunitats indígenes en que encara no s’ha t començat a treballar i mira quin nivell d’ interès, d’alfabetització,  la salut de la llengua, com d’interessada està la comunitat en la seua llengua, en la bíblia, el nivell de contacte en l’anglès i el pigean i altres comunitats on ja s’ha traduït, quanta gent de la comunitat treballaria en ells (normalment un o dos de la comunitat són els que acaben fent quasi tota la feina i col·laboració). Així dissenyen quina és la millor estratègia i quanta feina cal fer. Normalment ara només traduïxen 1 o 2  llibres del nou testament i veuen quina reacció té, per continuar o no en eixe grup.

També estudien com ha anat l’aconseguit en altres projectes i com ha evolucionat. Ja no es fa el que feia el que vaig entrevistar ahir, una gent anar a viure en una comunitat, sense saber res, i aprendre un vocabulari, fer un diccionari, i començar la traducció.

Em diu que les comunitats que millor estan són les que encara estan lluny de carreteres i camins. El fet d’haver fet traduccions de al bíblia allà es veu que ajuda a l’autoconeixement de la comunitat i l’orgull, però no és un gran factor. El contacte en el món occidental és el que destruix les comunitats.

Sí que es veu que en tot cas el fet de parlar la seua llengua dóna salut a la comunitat, em conta que un antropòleg va obligar, quasi violentament, a una comunitat a utilitzar la seua llengua, i no l’ha substituït pel pigean.

També em diu que hi ha antropòlegs que, per 1r cop, miren quins valors occidentals i de la bíblia posar el focus, i quins altres no. Fins el moment depenia de cada missionari decidir això, en conseqüències prou nefastes en general. S’insistix molt en que vagen vestits però encara es fan guerres tribals perquè algú es pensa que un dels seus fills a mort per una bruixeria de la tribu veïna.

Hi ha també una xica que acaba de començar a fer investigació de musicologia. Però no té un projecte molt definit. Em comenta que hi havia un estudi en que es comunicaven a llargues distàncies a través de tambors, i hi havia algú que havia fet tot l’estudi de llenguatge d’eixa comunicació.

Després ja acabe i me’n vaig. Comence a fer autostop i m’agafa un cotxe en que els treballadors eren 2 guardes de presó de PNG, em diuen que és una feina dificil però que els agrada.

Em deixen i m’agafa un pickup que em du fins a Lae. De camí contacte a la Wynny,  la del govern que em vaig trobar abans de pujar als Highlands, perquè m’havia dit que la contactara, no ho deuria haver fet.

Al arribar a  Lae ella m’està esperant i em vol organitzar la vida, em vol ficar en un hotel, que em negue, i al final puge en ella que va a treballar a una comunitat remota. Anem en el seu cap, que està borratxo, en una llarga conducció de nit i pluja. Ella se’n va cap a eixa comunitat i a mi m’envia a on viuen els seus pares, un poblet més amunt a la carretera. Tard a la nit arribe al poblet, jo mooooolt cansat, encara plou, em deixen anar a una casa construïda en materials occidentals i nous, una casa en arquitectura gens local.

Després em deixen sol a la casa i jo dorc allà. No sé on dormen ells.