Diari de PNG, 11, atrapat pel govern

img_4539
Llei 0 del viatger solitari. Viatja sempre sol, no compartisques ruta ni camí amb ningún altre viatger. excepcionalment si passa ha de ser per un motiu major i durant una fase ben definida i el menor temps possible ja que durant aquest temps no s’és solo traveler i per tant les  lleis no apliquen.

llei 2.1 del viatger solitari, no demanar ajuda als treballadors del govern quan vas  a un país insegur.

too much yorsay, I’ll writre a report
Al matí vaig A un mercat que hi ha per als blancs, deu ser el 1r mercat que veig en que hi ha com 10 o 100 cops més venedors que clients, certament ací la gent no té res a fer i no aprecia els seus entreteniments (caminar, caçar, recol·lectar menjar, construir coses, dormir, menjar, posar-se al voltant de la foguera a  contar històries i cantar) i simplement passa el dia.Realment he d’estudiar la importància de l’oci en la cultura humana.

Em trobe en el Vincent i anem a  al  centre  de  la  bíblia dels locals, en que ells són els que aprenen anglès i tradueixen a la seua llengua. M’expliquen com hi ha una serie de tallers que els locals fan per aprendre informàtica per poder fer  les traduccions, aquest ho fan els blancs per ensenyar als natius.

 

Després hi ha un altre centre on només els natius treballen, en que és on Vincent està. Hi ha un parrell que fan traduccions i organitzen workshops i reunions i duen gent d’altres comunitats per a que treballen en una traducció i els entrenen en eines informàtiques, d’escriptura i lectura, d’edició i les diferents fases de la traducció i edició. En molts casos la gent aprèn la llengua al mateix temps en que treballa en la traducció, seria com una escola enfocada a una fi determinada.

Allà treballa una de les dones que estava ahir en la foguera cantant. La Vila, la qual em conta com treballen. Li pregunte com estan funcionant les traduccions i l’acceptació dels grups en que s’ha traduït. En general la situació és prou desconsoladora, la gent no entén el propòsit de tot plegat, no aprecia l’esforç, ni la conservació de la cultura ni respecte per les generacions anteriors. En un mon canviant la transmissió de coneixement entre joves pareix ser més important per adaptar-se a nous entorns. Però això buida de propòsit la pròpia existència.

 

Diu que del que millor funciona són activitats que impliquen balls i cançons. Però que no és suficient per implicar a la gent per continuar la seua cultura, un cop els festivals i activitats s’acaben ja no hi fan res més. De fet els festivals no són més que copiar un model occidental de fer coses, els més antics són uns 30 anys, i és una forma d’exivir la pròpia cultura, que tot i estar bé, no és suficient.

Pregunte si s’està fent més per conservar la cultura (a part de la bíblia) i em diu que s’està tot just  començant en algunes comunitats, des de fa uns mesos, a recopilar cançons i històries. Jo li insistisc que això és important per conservar la cultura i per estar orgullós d’ella, i la Vila em dona la raó i em conta una història molt emotiva que exemplifica el fet:

Un home dels altiplans viatjava en la pickup d’uns del poble de Vila i l’home va caure i es matà. En la cultura d’ací el normal quan tu eres responsable de la mort d’una persona és que els responsables de la mort muiguen a mans de la família del que ha mort.

Els familiars del mort viuen a Port Moresvi i van cap al poble de la Vila. Els responsables de la mort  estan preocupats i van a parlar en un dels ancians del poblat, un tio de Vila. Ell els diu que no es preocupen i que quan arriven els qui els han de matar no s’enfronten a ells i que els duguen a parlar en ell.

Un cop arriben els agresosrs, que estan tot cabrejats, furiosos, amb ganes de sang, disposats a assassinar, conseguixen convèncer-los d’anar a parlar en l’ancià. Aquest els diu que poden a matar a qui vulguen a ell mateix el primer, però que abans han d’escoltar una història.

Els conta una llegenda que hi ha al seu poblat en que un grup de gent de al tribu, fa moltes generacions, anà en una llarga travessa cap a les muntanyes, els altiplans. Es van perdre i estaven famolencs i sedents,  pel camí trobaren  a una dona miseriosa que per a que no passaren fam i set els va regalar molts i molts cocos. Finalment els de la tribu aconseguiren trobar el camí i quan arribaren a les muntanyes regalaren els cocos que duien a la gent que est trobaren. Aquells mai no havien vist cocos en sa vida perquè allà no hi creixien. 

L’home para de contar la història i els que venien a matar-los es posen a plorar. Ells tenen una llegenda similar en que uns de les terres baixes, fa moltes generacions, aparegueren en els cocos que mai no havien vist, i des d’aleshores tenen cocos. Amb això consideraren que com tenen una història comú son pobles germans i no els podien matar.

El que si que feren els causants de la mort fou donar una indemnització a la família i uns tributs en forma de menjar. Amb això quedà solventada la disputa sense escampar més sang. Si cap de les dos parts no hagués conegut les pròpies llegendes no s’hauria pogut arribar a aquesta resolució amistosa del conflicte.

És una història molt emotiva i que ressalta la importància de conservar i conèixer la importància.

Després vaig a la biblioteca que té la institució de traducció de la bíblia. La llibreria en sí és un tresor, amb molts llibres d’antropologia, tractats dels anys 50 sobre com contrarestar el comunisme des de la religió i diccionaris extremadament complets (es veu que les paraules exactes de la traducció són molt importants per a aquesta gent, segons em digué el rector que preparà la  missa ahir).

Més avant vaig a l’oficina de recursos lingüístics, on entreviste a un xic jove, fill de missionaris, que fa de preparador del terreny, es a dir, va a les diferents comunitats indígenes en que encara no s’ha t començat a treballar i mira quin nivell d’ interès, d’alfabetització,  la salut de la llengua, com d’interessada està la comunitat en la seua llengua, en la bíblia, el nivell de contacte en l’anglès i el pigean i altres comunitats on ja s’ha traduït, quanta gent de la comunitat treballaria en ells (normalment un o dos de la comunitat són els que acaben fent quasi tota la feina i col·laboració). Així dissenyen quina és la millor estratègia i quanta feina cal fer. Normalment ara només traduïxen 1 o 2  llibres del nou testament i veuen quina reacció té, per continuar o no en eixe grup.

També estudien com ha anat l’aconseguit en altres projectes i com ha evolucionat. Ja no es fa el que feia el que vaig entrevistar ahir, una gent anar a viure en una comunitat, sense saber res, i aprendre un vocabulari, fer un diccionari, i començar la traducció.

Em diu que les comunitats que millor estan són les que encara estan lluny de carreteres i camins. El fet d’haver fet traduccions de al bíblia allà es veu que ajuda a l’autoconeixement de la comunitat i l’orgull, però no és un gran factor. El contacte en el món occidental és el que destruix les comunitats.

Sí que es veu que en tot cas el fet de parlar la seua llengua dóna salut a la comunitat, em conta que un antropòleg va obligar, quasi violentament, a una comunitat a utilitzar la seua llengua, i no l’ha substituït pel pigean.

També em diu que hi ha antropòlegs que, per 1r cop, miren quins valors occidentals i de la bíblia posar el focus, i quins altres no. Fins el moment depenia de cada missionari decidir això, en conseqüències prou nefastes en general. S’insistix molt en que vagen vestits però encara es fan guerres tribals perquè algú es pensa que un dels seus fills a mort per una bruixeria de la tribu veïna.

Hi ha també una xica que acaba de començar a fer investigació de musicologia. Però no té un projecte molt definit. Em comenta que hi havia un estudi en que es comunicaven a llargues distàncies a través de tambors, i hi havia algú que havia fet tot l’estudi de llenguatge d’eixa comunicació.

Després ja acabe i me’n vaig. Comence a fer autostop i m’agafa un cotxe en que els treballadors eren 2 guardes de presó de PNG, em diuen que és una feina dificil però que els agrada.

Em deixen i m’agafa un pickup que em du fins a Lae. De camí contacte a la Wynny,  la del govern que em vaig trobar abans de pujar als Highlands, perquè m’havia dit que la contactara, no ho deuria haver fet.

Al arribar a  Lae ella m’està esperant i em vol organitzar la vida, em vol ficar en un hotel, que em negue, i al final puge en ella que va a treballar a una comunitat remota. Anem en el seu cap, que està borratxo, en una llarga conducció de nit i pluja. Ella se’n va cap a eixa comunitat i a mi m’envia a on viuen els seus pares, un poblet més amunt a la carretera. Tard a la nit arribe al poblet, jo mooooolt cansat, encara plou, em deixen anar a una casa construïda en materials occidentals i nous, una casa en arquitectura gens local.

Després em deixen sol a la casa i jo dorc allà. No sé on dormen ells.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s