Diari de PNG, 12, Fucked up Country

img_4592

Ja no plou, al matí he d’anar al bany, el bany han construït una caseta en un forat per cagar, duc aigua i em netege, ells es netegen en paper vell. Em diuen que antigament es netejaven en fulles. El mètode asiàtic del bany és millor que l’occidental, el paper es mol molt més brut que netejar-se en aigua i sabó.
Desdejune taro i plàtans cuinats que em duen, el menjar a PNG és pru insípid però és el que mengen ells.

Les muntanyes molt boniques estan totes cremades, gent crema les muntanyes sense motiu aparent, per pura diversió, o això em diuen.

Està un nebot de la wiwi (a del i altra gent ve a vore com estic, em donen una volta per les casetes, són unes cases de palla i fusta prou encisadores. Estan construint una església en pedres, literalment, pedretes tipus de riu una damunt de l’altra en molt de cement per a unir-les, segurament les úniques que tenen a la zona, per lo qual hauran hagut de fer una feinada recopilant-les i construint enorme, quan uns panells de bambú serien molt més fàcils. M’imagine que ho han fet així perquè els han dit que l’església ha de ser important i un símbol.  Els dic als locals que han de conservar la seua arquitectura perquè en cap altre lloc del món ho tenen igual, també la llengua, cultures ext. En això apareix Junior, el conductor/taxista de winia de fa 2 dies de Madang a els altiplans. Li he dit que vuic anar a Aseki i d’ahi caminar fins la costa, Kerema.

Ell em du fins Bololo, una capitaleta que fa de centre de les mines i desforestació de la zona. Altra població que pinta com mad max. Hi ha un riu i tot que talla un dels principals carrers, i no hi ha pont…

Em busquen un bus/camió (PMV) tot i que jo objecte. Puge al bus/camió i aquest aconseguís que m’enfade un poc des de fa molt de temps. Tot i ja estar ple i un poc petat comença a anar avant i arrere al poblat per buscar més passatgers, fins que es peta del tot.

L’estratègia fa que la gent vaja en condicions inhumanes i fa perdre el temps dels passatgers que ja estaven (tot i que la gent ací aparentment no es preocupa del temps), tot per guanyar uns pocs més de diners. Després de l’enèsima maniobra gitant pel poblat, em farte, agafe la motxilla, demane els diners i faig via.

TOTHOM em diu que no ho faja ja que està PLE de bandits en la carretera, si si em diuen bandits, rascals en la seua llengua. Òbviament els ignore i res passa.

El Bus (PMV) ja terriblement petat de gent (gent penjant de les baranes i de fora, com ja vaig experimentar) passa i insistissen 3  cops que vaja en ells (deuen tindre la mateixa regla dels 3 cops que jo). Somrient dic que no, que està ple, i continue a peu.

A aquest punt el meu cabreig és menor ja que pot ser el que vagen tan petats per donar l’oportunitat a més gent de viatjar ja que només hi ha eixe transport… No crec que siga la realitat però eixe pensament em consola.
Realment és un país que és tan car que fa pobres als habitants perquè ells volen, perquè el preu en el camió/bus no és barat, uns 6€ per anar en condicions inhumanes per carreteres de muntanya uns 50km.
Els camions són super curiosos ací ja que van amb escorta i no poden parar! Un dels cotxes escortes para i em diu que la companyia no permet agafar a passatgers. Treballen per a la mina. Això és pels raskalls (bandits) que m’imagine els atracaran des dels boscos a mode bandolers sorgits de l’edat mitjana. Molt curiós, a mi no em passa res,  be jo sóc un caminador no un camió, probablement no passarà res 🙂

Un pickup que m’agafa porta a l’únic alvino que he vist en les 2 setmanes ací. A papua occidental hi ha aparentment molts més, li pregunte perquè hi ha tan pocs en comparació a west papua (allí estime que com a mínim serà un 1x 1000 o 10000 de la població). No em sap que dir.

Em deixen a una intersecció i es preocupen altre cop de la seguretat, però al final em deixen. Altre cotxe m’agafa quasi inmediatament. Conduïx molt ràpid per al tipus de carretera que estem transitant. Em deixa a 20km d’aseki. Quan torne a caminar veig que la crema solar que duia a la butxaca de dalt de la motxilla ha explotat, segurament pel canvi de presió, pare a netejar, està tot pringós.

camine més,  es nuvola i plovisqueja, les vistes de les muntanyes molt xules.

Un pickup carregant fustes, que s’utilitzaran per construir un nou institut en aseki m’arreplega. M’oferixen anar davant però em negue, anem 5 més allà darrere, junt a les fustes, i repleguem a un 7é i un 8é. Plou molt i posem un toldo. La conducció dels últims 30km és dura, un xaval que li cau un poc d’aigua tremola molt de fred, té la cara pàl·lida. Jo encara mig constipat d’ahir no em va bé, no tinc roba d’abric però aguante.

Ja a Aseki és fangós i plou molt. Un dels del pick un em presenta a son germà  Paul que és metre allà i em convida a dormir en ell. Baix de la pluja torrencial, el fang, i el fred em conviden a una casa on tenen una foguera dins la llanta buida d’una roda de camió. Em calfe al foc. Vaig a ca Paul i mengem el ja habitual arròs blanc en tonyina en llauna i fideus maggi. Tot menjar d’importació vivint en un paradís de la abundància. Les empreses per guanyar 5 cèntims més destrueixen la tradició alimentària, i la nutrició, de l’illa i de moltes altres parts del món.

Paul em diu que demà pot preguntar als seus estudiants si em puc unir a ells per creuar a peu fins kerema, a la costa. bé

A la nit para de ploure i vaig a parlar en altes mestres. Els conte el discurs de com d’important és la cultura i els problemes de pedre-la i copiar el món Australià i Afro-Aemericà.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s