Diari de PNG, 13, Classe

img_20160629_100558

5a llei del viatger solitari, no deixés massa control a altres per organitzat el teu camí, si les coses no van com creus que han d’anar actua per canviar o entendre el perquè.

Ja al matí la pluja ha escampat, i un grup de gent que no té res a fer m’ensenya el poblament. No és més que el que diuen “estació”, un centre de serveis del govern, escola i sanitat, i banca. Es troba al centre de moltes comunitats a les quals serbis de capitaleta o de centre de serveis que abans no tenien.

Vaig a l’escola secundària i faig el discurs de la cultura i educació que he desenvolupat en els últims dies, que és important conservar la seua cultura i estar orgullós d’ella, mentre que cal aprendre com funciona la resta del món, sense emmirallar-se. Em sent com adoctrinant, però l’oposat, deixar  que perden la cultura i educació per acabar perduts a les ciutats beguent i incrementant l’espiral de violència és pitjor.

crec que els occidentals amb consciència ens estem convertint en els únics preservadors del món que ens rodeja, ja que els locals no en tenen cap interès. Però és una feina difícil a fer quan hi ha tantes coses de les que preocupar-se.

Em pregunten que hi ha que fer per a prendre les coses, ja que són molt avorrides i han de memoritzar molt. Pel poc que veig que és un procés de molt de memorització i la gent no acaba de vore per a que val el que estan fent. Jo certament de la manera en que ho fan tampoc ho veig ja que la majoria del que aprenen és inútil, i inclús destructiu (ja que s’emmirallen en occident), en l’ entorn en que viuen.

Després els meus guies al poblat ha desaparegut i em quede sense vore als cadàvers fumats a les coves i sense parlar en els ancians.
En tot cas em diuen que cal pagar com 1000 kina (uns 500$) per vore-les, no sé si és exagerat però en tot cas són molts diners per vore unes mòmies. La gent ací, ni els turistes, ni els locals, tenen sentit dels diners. A més que els diners van només per als propietaris de les coves, no per a tots.

El director diu de parlar en mi i certament no estic fi de preguntar tot el que deuria del sistema educatiu, però  sí em diu que primària és fins als 8 anys i es fa en la llengua local i als pobles secundaria costa 50 kina per any (uns 25€), i està dividida en de 9 a 11 i 12 a 14, després és institut, que costa 200kina.

El centre ací dóna a uns 900 estudiants, el qual és problemàtic amb la disciplina em diu. Bé centenars d’adolescents vivint junts lluny de les famílies i sense distraccions amb només 20 mestres de supervisors,  certament no és una recepta òptima.

Fan un examen nacional als 14 anys, que molts no passen i a conseqüència deixen l’escola. Molts no tornen  casa tampoc ja que és una decepció per a les famílies. Com passen la majoria del temps lluny de casa perquè viuen a l’escola perden les arrels en família i cultura.

Els sistema educatiu està destruint el sistema tradicional pel que veig. Altre gran èxit del món occidental forçant el seu camí i destruint més del que crea, tot i les bones intencions, genial ignorància per estar orgullosos!

Finalment decidisc anar en els estudiants que em facen de guia per tornar al seu poblat i acabar caminant fins  la costa. La 1a fase és alçar-se a les 4 del matí i fer 24h caminant, creuant 4 muntanyes…

em diuen que a les 3 o 4 de la vesprada anirem a l’encreuament on vora el foc contarem històries de les coses males que hem fet per traure tot el mal de dins, ja que si no  les serps verinoses ens picarien.

Prepare tot, buidant 2 o 3 kg de pes, mentre un que diu ser el cap dels estudiants vol ensenyar-me coses culturals. Li dic que espere a que acabe de empaquetar. I en eixe moment el dinar està apunt. Dinem i l’estudiant se’n va abans que acabe. No ho entenc… així que no veig cap artefacte.

Intente dormir un poc per guardar forces. Però ningú ve a per mi. Pregunte al Paul i em diu que vindran deprès. A aquest punt deuria haver jo mogut fitxa i anar  buscar jo els estudiants. Supose que el estar un poc refredat, cansat i el mòbil carregant no m’ajuda a ser energètic. Yonki de l’electricitat…

img_20160630_071519
Sopar i  ningú ve. Ja tinc coll avall que no aniré enlloc. Agggg, he perdut l’oportunitat d’una vida el creuar caminant unes zones remotes. Bé forma part de l’aprenentatge i acceptar el que és.

M’acomiade de la gent i em regalen un collar fet en petxines de la mar, em diuen que és per comprar esposes per casar-se a una zona del país,  una cadena llarga són uns 30€, la meua es curta. Es el que s’anomena kina, el nom de la moneda de PNG ve d’eixa moneda, una cadena llarga de petxines en un fil. La compra d’esposes  pot arribar a valer 50.000 k (uns 25.000$), això fa que siguen molt exigents en la seua propietat. La dona la elegissen els pares.

Vaig a visitar a la germana del Paul i em donen un bilow (un bolso típic de papua, un teixit en forma de 8 com una xarxa fina) el divertit és que no sap que signifiquen els símbols que té, molt trist tindre una tradició buida de significat …

Jo els regle unes clòtxines de mar que eren boniques.

Vaig a dormir prompte en cas que algú em vinga  buscar, però no passarà.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s