Diari de PNG, 15. The good, the bad, and the ugly

M’alce pel matí i baixem la fangosa muntanya, aquest cop vaig descalç, no sé si ajuda, és tortuós i lent, però no caic.
img_20160701_065137
Em “netege” els peus a un torrent ple de merda de tots el tipus, ric de l’absurd de la situació, un mercat desastrós, ple de fem, merda, fang, i altres deposicions que baixen per l’aigua…

En qui anava se n’han anat sense mi. sense dir-me res. Volte pel mercat que té un aspecte tan miserable com els altres mercats que he vist a quest país, però en més gent, per tant molt més brut.

Al final pot ser un 10% de la gent del mercat em rodeja i em pregunten que faig allà, alguns pensen que sóc un refugiat, per tant tinc un aspecte prou miserable també, supose.
img_20160701_071732
Vaig a la carretera, m’arreplega un pickup, que també arreplega a més gent, i em deixa al port de càrrega, on no puc entrar però carregue un poc el mòbil mentre espere si em donen permís per entrar. Al final no puc, volia preguntar si podia pujar a algun vaixell per continuar el viatge.

Inclús ací, lluny de la ciutat, les cantines són llocs grisos, sense finestra, amb seguretat privada, interior amb barrots, i a fora balles en fil d’espina. En quin altre lloc del món allà on et sentes a menjar és com una presó? que hem ajudat a crear en aquest país?

reflexione altre cop la mala influència que tenim. No tenen ni per a reparar sabates, que si anaren descalços té sentit, però van com nosaltres, això vol dir que quan se’ls fan malbé unes sabates, tot i no tindre diners, ne compren unes noves…
img_20160701_093242
Camine fins l’altre port, de camí un mercat patrocinat per maggi (la gent cuina arròs blanc i fideus maggi com a menjar habitual, trist). Està més ordenat i decent que la resta, però sofreix de l’escassedat de diversitat característica de PNG, estic en una ciutat portuària i no hi ha ni peix fresc. Em regalen fruita de la passió, la gent això sí, és terriblement amable.

I Walk these streets and i Don’t see any Hope.

Aquestos carrers, vuits sota l’inclement sol, arrancats de la terra ara erma, en construccions que pareixen més castells del XXI que no pas cases, o oficines o restaurants. Distants, grises, amb altes balles de filferro espinat, amb els seus gossos rabiosos i guàrdies avorrits.  Veig que han construït en pocs anys però no veig esperança.

Davant del port hi ha un estadi on una colla d’escoles fa un festival cultural. En unes hores veig tot el “tradicional” que no he vist en setmanes.


Ràpidament em satura, sobretot la seua artificialitat. Europeus disfressats pretenent que fan danses  tradicionals de natius no tindrien un aspecte molt diferent. Bé la majoria són xiquets i adolescents, no he de ser tan exigent, però que porten roba interior occidental a baix de les disfresses, i gasten cartons per adornar-se, no ajuda a una bona imatge. Tot és part de la depriment ciutat de PNG, que no és més que una còpia pobra i insegura de les ciutats australianes sense ànima.
Grans carrers, poques cases, té ni vida ni anima.

Em sente a les grades de l’estadi, hi ha uns quants occidentals, faig el visat d’Austràlia.

Vaig al port de yatch, no torbe ca vaixell pijo que vaja el camí que vuic, no insistisc massa però, el lloc em desagrada enormement, el contrast entre rics i la resta és brutal i desagradable. Amb tot protegit a base d’altes tanques i guardes de seguretat armats.

El port de càrrega del costat no té cap vaixell actiu. Em diuen que vaja a les oficines.

Vaig a l’aeroport, uns policies em duen quasi fins allà. Per a fer-ho es volien desviar molt, però troben a altres policies que van cap allà i fan que em duguen. Ho fan tot en nom de la “seguretat”.  Parem en un mercat on compre cucs per menjar, estan bons, i a una funerària. Em deixen en una intersecció i he de caminar un poc cap a l’aeroport.

el vol és car o està ple. M’espere a demà a l’aeroport, un mini edifici d’1 planta on una sala gran constituïx l’aeroport.
Com no volen que ens quedem allà, un treballador em du  mi i altre passatger (no hi ha  vols) en la meua situació a sa casa que està a 1km.

L’altre és un estudiant de telecomunicacions. Li pregunte de la situació dels estudiants manifestant-se contra el 1r ministre corrupte i com ha desencadenat en violència (ho havia llegit als diaris que m’havia trobat i a les noticies d’internet). Em diu que han explotat que el 1r ministre és d’una zona i el de l’oposició de l’altra, així poden utilitzar la rivalitat  tribal per a distraure l’atenció, ja que els estudiants protestaven perquè el president estava involucrat en grans casos de corrupció i ell no volia anar a juit. La premsa ací la controla el govern.

Parlem de la situació dels refugiats i dic com de mal el món occidental ho està fent. Ho exemplifique en l’exemple del fem, els venem els nostres productes en envasos de plàstic i contaminants però ningú els explica com s’han de tractar per a que no facen mal bé el seu entorn. El món en que vivim només és preocupa d’imposar el seu producte per extraure les magres riqueses, sense preocupar-se de les conseqüències per a la gent i el seu l’entorn.

Ell té molta curiositat i em fa moltes preguntes, els faig el discurs de com ser independent (conservant lo propi però aprenent de lo dels demés per a protegir-se) i com de mal està el seu país, realment presten atenció plena, dóna gust parlar amb audiències així.

Em diuen una bona frase. Ací són religiosos però no seguissen el que l’església ensenya, a europa molts no seguim l’església però complim les coses bàsiques que ensenya.

Em regala un dofí de fusta.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s