Llibre Viatges, Capítol 2, NO.

IMG_5259

-Si no deixes l’habitació et tiraré els objectes al llac.

-No m’importa! Jo em quede a l’habitació sense objectes amb ell

-Al qui et tiraré a l llac serà a tu, t’agafaré i et tiraré allà.

-No hi ha problema, agafa’m i tiram al llac.

O una cosa així, seguint comportaments de farols de pòquer, fou la conversa entre jo i el propietari del lloc on m’estava hospedant a una casa flotant a un llac de Srinagar. En aquestes amenaces un sap que l’altre no pot complir el que es demana.

Després d’un vol, que para a mode bus en un aeroport a meitat recorregut, en que part del passatge baixa, i altre passatge puja com si hagués parat en una estació de tren. Arribe a Srinagar, la capital del Caixmir. Allà a l’aeroport dubte que hi haja ningú que m’estiga esperant per a replegar-me i dur-me al meu suposat allotjament. Si que hi ha un, tot i que no serà per bondat del timador. A l’hospedage on el xofer em va conduir  tots els hostes arribaven com jo, es a dir, timats des de Delhi. O bé perquè han trobat un festival, o una revolta, o un acte polític… i han d’anar fora perquè no podien anar al lloc on volien de Delhi i visqueren un espectacle similar al meu descrit en l’anterior caítol. Fan el mateix en els que envien a agra o al punjab, o són turistes indis que no els importa el que valen les coses.

Es a dir m’espera un altre timo, o bé, en el cas particular meu, un intent de.

Aquella nit no he dormit, entre les poques hores i el cabreig acumulat el son ha estat elusiu. El primer que demane quan arribe a un “hostal” que se suposa que és un vaixell flotant a una llacuna, és dormir. Allà reparen un ventilador d’una “habitació” i hi entre a dormir sense fixar-me massa que allò s’aparta molt de tota habitació “d’hostal” que puga imaginar.

L’hostal necessita una descripció, són 2 barques o cases flotants, una vella i sense cap decoració, junt a la vora de la terra, on hi ha una especie de pati, l’altra gran i junt  la vella, de manera que queda mirant al llac, paral·lela a terra, amb la vella envarcació, on jo dormiré per 1r cop, entremig.

Dorm unes 5h que em senten de gloria, i ja en el cap més descansat quan m’alce  inspeccione l’habitació. Allò no sé que és, però segur que no és un hostal per qual he pagat uns 300€ la setmana. Llit dur, sense decoració, mobles escassos i vells, i una pila de motxilles de viatgers al cantó. Allà un xicotet atac de paranoia em fa pensar que esquarteraven als viatgers, tirant les seues restes al llac, i es quedaven en les seues possessions. Apartant la idea del cap ja que no he escoltat res d’així a les noticies, ixc i pregunte on està la gent. La gent està a les muntanyes, a les muntanyes on ara em volen enviar, per uns 100€ el dia, a fer excursionisme.

Crec que no havia escoltat tal sarta de mentires en ma vida com el que segueix per a justificar que he d’anar a les muntanyes i perquè és tan absurdament car. Que si hi ha que pagar permisos del govern, cuiners, portadors, jeep… Una parella d’holandesos hi va i aparentment em volen fer un descompte especial si vaig amb ells, que tot i fet és una farsa ja que em volen cobrar el mateix que a ells tot i ser 1 persona més i per tant compartir despeses.

A més hi ha una estratègia de poli bo poli dolent, el propietari té un mànager, un xic jove ben vestit i en accessoris cars, que és el que t’intenta posar el preu car i s’inventa contínuament noves mentires per justificar les velles. El propietari fa de poli bo i et diu que per ser tu et farà un bon preu.

Ningú pareix mencionar que estaràs deixant una habitació d’hotel i el menjar d’una setmana ja pagat i que no se’t retornaran els diners. Això de fet explica el fet que les motxilles estiguen a l’habitació. Han abandonat el que havien pagat i està disponible per a altres clients, per tant buiden la teua habitació i la donen a altres persones. Entenc que quan més temps passes a les muntanyes pots  acumular en la mateixa suposada “habitació” una nova capa de persones. Es a dir si un va 5 dies el 1r dia altre ocupa l’habitació ja pagada, aquest l’envies 5 dies més, el 2n dia un 3r ocupa l’habitació pagada per 2 persones diferents anteriorment, més el 3r. El 3r dia un 4t dorm en una habitació que està sent pagada per 4 persones… Quanta més gent pugues enviar a gent fora més et pots aprofitar d’aquest sistema. És tan simple com absurd que puga funcionar! Però funciona, segons sabré més tard, sóc el 1r (aparentment) que refusa a anar a les muntanyes.

Òbviament havent descansat i pensant un poc tot allò no ho compre, dic NO. Quan em diuen quin serà el pressupost per a mi aquestos dies (els europeus deuen dir uns 20€ – 40€ al dia, entenc) jo dic que és 0. Quan m’insistixen desenes de vegades que hi vaja dic NO, quan he dit NO tantes vegades em comence a animar, i l’anterior cabreig és convertix en satisfacció de plantar-me.

A partir d’allí la relació amb el propietari, que havia estat essencialment cordial, es deteriora a un punt extrem.

El contrast entre els holandesos i jo és corprenedor per el seu tractament. Els holandesos a canvi de diners, molts, són transportats d’un lloc a l’altre com xiquets duts de al ma que no poden fer res sense la supervisió d’un adult. Jo en canvi dic que me n’aniré a vore un llac, un que al mapa no queda molt lluny, i l’home tot cabrejat em diu que no, que no es pot anar, que no hi ha camí, que ell cap i coneix el lloc. Tot en una convicció de desacreditar-me davant els altres supose. Al cap i la fi és robar-te de la teua llibertat a canvi de diners. Si no els vols donar diners, no hi ha cap amabilitat. Ser lliure en canvi és irònicament gratuït, el que et prement unes experiències úniques i tindre accés a tot un món en solitari que no s’hi tindria de cap altra forma.

El preu a pagar és d’inhospitalitat. Òbviament a la casa flotant més luxosa mai no hi vaig anar, era per a clients que es podien deixar enganyar, l’habitació on jo estava era de la seua filla, i el vaixell vell on jo estava era la casa de la família.Jo utilitzava el seu bany,  la qual cosa, segons el propietari, molestava molt a la família. Una família musulmana en 2 filles adolescents compartint bany en un baró pareix que no tenia molt d’estomac per aguantar-ho.

D’ahi l’escena en l’amenaça a tirar-me al al llac. Jo no volia renunciar a l’habitació (em volien moure a un altre grup de cases flotant, lluny d’allà) i ells no volien que estiguera allà després de entendre com funcionava el negoci, per no parlar en altres clients que vagen a pagar mooooolt més.

Posteriorment entendré que deuria haver fet més pressió. Però amb la meua mentalitat  de bo, de no voler causar problemes, de creure el que altres estan mal, de gaudir del viatge, de gastar diners… no posaré massa problemes i acceptaré canviar després que l’home es disculpara i m’explicara el funcionament de les estafes (li va eixir gratis això).

Un cas que pareix tret d’una historia de ficció, però que és cert i em servix per exemplificar el tracte als turistes, és un nom que hi havia a una motxilla que em vaig trobar a l’habitació de la filla en el muntó de motxilles que hi havia. Recapitulant, jo em vaig anar a dormir a una habitació de la casa flotant més modesta, després d’estar cabrejat i d’insomni per quasi 4 dies. Quan em despertí hi havia un munt de motxilles grans, de viatgers òbviament. Jo em vaig preguntar que feien allà, en una habitació que, per modesta que pareguera, hauria de ser la meua! Pensaments bojos passaren pel meu cap, com que allà anaven els viatgers, els mataven i es quedaven en les seues pertinences, i que no els impostava que jo vera les motxilles perquè m’anaven a matar també. El pensament durà poc davant de l’absurditat de l’assumpte, no té sentit que maten a algú pels pocs centenars o milers de dolars que porten damunt. A més del terrible que seria que un turista desapareix en un país estranger, més encara uns cinc en aquell moment, contant pel nombre de motxilles. En tot cas per falta d’informació en aquell moment no se’m passà pel cap quina absurda situació podia ser l’explicació de tals motixilles, que les treien de l’habitació per rellogar-les! Jo encuriosit em vaig dedicar a mirar les motxilles, la majoria tenien candat o contingut de poc valor. Una que em cridà l’atenció fou no pel seu contingut si no per un nom que tenia en una etiqueta d’identificació: Jakov Dummer

M’he de remontar un poc més, abans d’iniciar el viatge. Per insistència paterna, vaig provar de buscar un company de viatge. La busqueda fou poc intensa i conseqüentment poc fructuosa, principalment perquè els viatger que tenen plans flexibles són els que tenen experiència, i a aquestos no els importa viatjar sols, i els que els importa viatjar sols no tenen experiència i per tant tenen plans rígids, difícils de compatibilitzar.

Una de les meues millors opcions fou un australià, Jakov Dummer. Ell anava a viatjar a la Índia 3 dies abans que jo i no tenia plans massa concrets, sols pel nord de l’Índia, com jo. Quedarem en trobar-nos en Delhi però un cop ell arribà allà no em tornà a contactar.

Ara, com tret d’una pel·lícula, tenia la seua motxilla al davant meu (amb un nom com aquell no podia casualitat que altre viatger que anava al nord de l’Índia en les mateixes dates). Bàsicament tenia davant meu la motxilla d’un viatger que dos dies abans l’havien enganyat com a mi i l’havien enviat al mateix lloc d’estafes que a mi, sols que era la seua motxilla i no ell el que estava ací ja que a ell sí l’havien enviat a les muntanyes. Un món xicotet.

Jo, òbviament volia trobar-me amb ell, però comprensiblement després de la meua negativa a anar a les muntanyes i canviar de casa flotant no em deixaven parlar en ell. Al final amb gran insistència, després que em mentiren diguent que no estava allà, però ell havent-me escrit després de tornar de les muntanyes diguent-me que l’havien enviat a les muntanyes després de l’estafa a Delhi i no havia tingut internet, vaig a la casa flotant. Allà ell estava discutint amb els que l’havien estafat, després de gran insistència meua (un dels “fills” de Hadid, l’amo, em barrava el pas, però Hadid em deixà passar), poguérem finalment parlar.

El que ell em contà fou:

Arribà a l’estació de New Delhi i com a mi li digueren que no podia entrar, en el seu cas perquè hi havia disturbis. L’enviaren a una “agencia del Gobern” també, en el joc dels telefons com jo, i l’enviaren ací, només arribar, també cansat i fet pols com jo, l’esbirro l’estafà  en 5 dies en la muntanya més transport fins a Benarés i pagà uns 2000$ per unes 2 setmanes de viatge en  l’Índia. Com a referència és fàcil viatjar a l’india per 5-10$ al dia, 2000$ donaria per quasi un any de viatge del tipus que els motxillers fan.

Els altres que eren d’holanda també els enviaren allà dient lo de les revoltes o disturbis.

La historia no té més, però exemplifica el contrast de cultures, percepcions i estats mentals que es té quan s’arriba a un lloc nou, i com aquestos són explotats pels qui ho coneixen. El Hadid aparentment  ha aconseguít gracies a això una tele plana de més de 51 polsades (pagada per unes angleses segons em digué perquè els encantava el lloc) i un cotxe, signes d’alt estatus a l’Índia, i Àsia en general. L’esbirro estafador tenia un Iphone i roba cara i de disseny. Que més i quants més continuaven per eixe camí se m’escapa però és la filosofia de vida que constantment se’t presenta  a l’Índia i de la qual fugiré. Una filosofia que utilitza als demés de la forma que siga per a tu viure un poc per damunt que la resta. No pareix que hi haja cap moral que evite fer patir als que estan al teu voltant.

Tot l’escenari em deixà la satisfacció d’haver entès una part cultural important d’ells, i nostra: que als occidentals ens costa dir que NO, som extremadament confiats i creguem el que ens diuen; que ells ho saben, els encanta dir mentires, i no els importa parar-se en res per a aconseguir recursos, principalment diners. L’última ja la coneixia un poc del Marroc, però la de la facilitat per a la mentira, invenció i abús de trets culturals em fou prou nova.

 

Llibre de viatges, Capítol 1 Xoc.

Que fan desenes de milers de persones dormint al terra, una al costat de l’altra en files i files de xiquets, vells, famílies, utensilis, roba, i més gent amuntegada en una esplanada enorme, a l’aire lliure? Al menys dormen per la nit.

Hi ha moltes formes en que podria haver començat el viatge, però elegint Índia i entrant-hi a la 1 de al matinada després de dormir malament els últims 3 dies, i sense tindre experiència prèvia en un món no occidental conduïx a altes probabilitats que iniciaràs el viatge en encontres inesperats. I prometre que no dormiràs al carrer (com a mínim a l’inici) et fa prendre males decisions.

Fins l’aeroport estàs a occident, després hi ha un metro que descobriràs és car per als estàndards de l’Índia, però que és perfectament occidental en aparença. A l’eixida del metro espera el que serà habitual eixam de taxistes/transportistes esperant que els compres un servei. Jo amb la meua habitual ignorància dels serveis, mentalitat idealista occidental, en que la gent et vol ajudar a canvi de res, i en que no demanes ajuda a no ser que siga estrictament necessari, camine intentant seguir el meu mapa, enq ue per desgràia no carrega el GPS.

El que m’espera és un espectacle que aquesta mentalitat no està preparada.

Nit, una esplanada gegant, en front un gran edifici que s’estén centenars de metres a esquerra i dreta. L’estació de tren de Nova Deli, un llegat colonial però amb pocs vestigis de qualsevol esplendor colonial, si és que mai l’havia tingut. Segons el mapa travessar-la m’estalvia pegar una gran volta per al meu hostal que havia reservat, l’únic que reservaré en tot el viatge, i una necessitat menor per demanar al visa. Avance, després d’un altra muralla de taxistes que travesse somrient em torbe l’esplanada. Aquesta esplanada tot escrutini diria que està destinada a aparcaments, però que no és fàcil concloure ja que hi ha una massa de gent que dorm a sobre d’aquest asfalt, files i files i files de gent unes pegades al costat de les altres, esteses a terra, passant la nit, qui sap esperant que. Més avant entendré que el que esperen és el tren, cosa que no podia entrar en la meua mentalitat occidental de “qui collons va a esperar al tren dormint en terra en el pàrquing de davant l’estació?”, però no vaig arribar a eixa conclusió en aquell moment, per falta de temps per pensar, per cansament, per falta d’informació, per mentalitat occidental, qui sap, però greu error que pagaria car.

Simplement em plantege que hi haurà un esdeveniment especial que fa que molta gent estiga allà de forma excepcional, prompte els errors de judici s’acumularan.

Travessant les maresmes de gent, mentre intente no xafar a ningú al mateix temps que e fugisc dels taxistes, carregat amb la motxilla (nota no carregar en una motxilla de ninguna mida, menys d’excursionista, a Àsia si vols passar desapercebut). Arribe l’estació, llargues cues de gent esperen per creuar uns arcs de seguretat, amb militars controlant el procés, el que m’espera, o qui m’espera és un home que diu ser treballador dels ferrocarrils que m’informa que hi ha un festival al barri al qual vuic accedir i que he de demanar un permís a les autoritats per poder travessar els controls, i per tant l’estació. Pareix realista però em pareix curiós que s’haja  d’entrar a l’estació per creuar les vies,  i no simplement creuar les vies tipus un pas elevat tan habitual de l’europa. Haver-ne n’hi ha de passos elevats que no entren a l’estació, però estan tancats, i anant com vaig carregat, i els militars fent controls no hi entre. El que si que ha entrat al meu cap és que de fet allí HI HA un festival o quelcom per l’estil, que els militars controlen l’accés, i que la gent està ensenyant uns papers blans als militars, que deuen ser el permisos que l’home m’ha dit. El que no hi ha en el meu cap, és preguntar algú més que està succeint.

El “treballador del ferrocarril” em vol dur a un lloc en que el govern dona els permisos. Que dimonis fa oberta una oficina del govern a la 1 de la nit!? És Índia, altre pensament que utilitze per convèncer del que està succeint pot tindre sentit utilitzant la mentalitat occidental si permet concessions menors. Però vol que vaja en Tuc-Tuc (taxí indi consistent en un tricicle motoritzat cobert). Li dic que no, que no em pose en un taxi, però després de prou de temps intentant seguir les seues indicacions en un paper, l’home em fa entrar-hi sense que jo sàpiga molt bé com ha passat, i allà vaig, a la matinada un vehicle al que mai volia pujar em du cap a un lloc desconegut que jo esperava fos prop i resulta ser molt llunya.

Em sent estúpid, però em dec sentir més cansat per acceptar això i el que vindrà.

Primer “l’oficina del govern”. Literalment en un carreró on acabe, posa a un retol “Goverment Office”, on hi ha un grup de guàrdies uniformat al costat. Que fa una oficina del govern en un carreró, oberta a la 1 i pico de la nit, i uns personal de seguretat uniformat? entra dins del paradigma “això és índia”.

Dins volen saber tota la meua vida i plans. Un cop passat per l’Índia, com a norma general mai contes la veritat a un indi que acabes de conèixer, i menys mostres la ignorància que tens del país, i que hi acabes d’aterrar per 1r cop. La millor estratègia és dir que has estat allà 5 o 6 cops i que ja portes mesos viatjant, et respectaran més i abusaran menys si ho dius, dir que no saps anglès també ajuda molt a no ser molestat, quan li dius això a un indi que intenta  atabalar no sap com reaccionar i et deixa estar. Però en aquell moment encara no havia descobert aquelles estratègies bàsiques de supervivència, estava cansat, estava venut.

Si  el treballador de “l’oficina del govern” oberta a les van a ser les 2 de la nit et pregunta a quin hotel vas, mentix. Si et diu que no et pot donar el permís que has vingut a buscar, fugís. Si et diu de cridar per telefon, no deixes que ell marque. Si li preguntes quin festival transcorre, no et cregues que al ramada a l’índia fan festa al carrer. Si et vol vendre alguna cosa t’està mentint. Si el que vol vendre’t és un viatge a Caixmir que costa 3 o 4 cops més del que tu creus que val, ix corrent. Si les alarmes del teu cap sonen, fes-lis cas. Si estàs cansat, no vages a fer tractes en indis en el teu primer dia de viatge a les  van a ser 3 del matí.

Són unes hores allà ficat en el que al final és una agencia de viatges intentant convencerem que no hi ha cap hotel varat que no estiga en una zona de la ciutat que estiga oberta, i els hotels que queden són molt cars. Que hi ha un festival però no em pot donar permís per a passar a on tinc reservat l’hotel, i que millor vaja en el paquet de viatges a Caixmir (o el Agra, on insistix molt). Jo lluitant contra el meu cansament i una moneda que a cara o creu finalment decidix el meu destí, segellat a les 3-4 del matí, per a anar a un hotel de mala mort i ser embarcat en un avió a les 6 del matí per anar a Caixmir, era això o dormir al carrer les 2-3h de nit que quedaven. Tot mentre mort de rabia no em podia creure com d’estúpid era d’haver-me deixat enganyar així quan era obvi que, un cop tindre el temps per a pensar (els indis no et deixen pensar), allò no te cap de sentit.

Posat en perspectiva, després de múltiples encontres en altres viatgers, el que em pasà a mi no és un fet aïllat. Una de les histories d’un fet similar que em va ressonar com inaudita era la d’un alemany que portava ja 3 dies a Bombai i que fou convençut per un home d’aspecte europeu, en accent britànic i un vestit de gentelman (al calorós Bombai) que havia perdut tots els papers i passaport i que necessitava 200€ per anar a vore a son germà a Lucknow, que “casualment” és on anava l’alemany en uns dies. Que allí quan arribés ja li retornaria els diners per Western  Union quan trobara a son germà i que en tot cas es podien trobar a Lucknow . Òbviament ni hi va aparèixer res a Western Union ni cap de les referencies ni contactes  a Lucknow existia.

És curiós que el Indis tinguen tan bona percepció de la mentalitat dels occidentals i se n’aprofiten tan descaradament d’ella. Al final no és més que la raó per la qual vaig iniciar el viatge, la cultura dominant, l’occidental, tendeix a obviar les altres i assumir que funcionaran com la ja coneguda, amb matisos de “estic a tal” per d’altra manera poder conservar l’ordre de els coses. En el meu cas anava amb la mentalitat que en general la probabilitat que algú t’enganye i s’aprofite de tu és molt baixa a occident. El que descobrixes és que el domini i ignorància de la cultura dominat pot vindre amb un preu alt. I a més la nostra mentalitat, com continuaré veient al llarg del meu viatge, està construïda damunt la persistent mentalitat de superioritat i que els mètodes i hàbits que tu maneges són els bons, per tant molts occidentals pensen que  les nostres costums  haurien de ser les que es trobaren per defecte a tot el món, independentment que on visites siga diametralment oposat a casa. Això no és així, les nostres costums i hàbits deriven de l’evolució de la nostra cultura al nostre entorn i no son universals, i pensar el contrari fa molt mal tan als locals com als visitants, creant el món utopico-distopic en el que vivim i s’encaminem. Que els locals però, sàpiguen aprofitar-se d’eixe coneixement de les vulnerabilitats de la cultura dominant és positiu, és un fet del qual aprendré ràpidament.

Llibre del viatge. Una visió del món, un camí cap a la pau. Introducció

Ací publicaré l’esbos del llibre que estic escrivint relatant les principals escenes i refeccions durant el meu viatge que em permeten tindre una imatge del món que vaig travessar en els anys 2015-2016 del calendari occidental i com això va marcar la meua comprensió dels humans, societats i jo mateix, pera qui li puga interessar i per deixar escrita aquesta particular visió per a una comparació en el pas del temps de l’evolució del món. Així com vore una foto antiga permet comparar com era l’escenari fa tants anys amb com és ara.

 

Introducció, perquè

 

Vaig començar aquest viatge amb el principal objectiu d’aprendre d’altres cultures i societats, he acabat el viatge i del que més he aprés és d’altres persones i gents.

Són les gents del camí que han permès que puga transitar la terra de la manera en que ho he fet, aquestos relats no descriuen una travessa a l’àrtic, ni una expedició pel desert del gobi. No és una lluita de l’home contra la natura, és un retrobament de l’home en la humanitat. Allà on hi ha humans al cap i a la fi hi ha ajuda, el bàsic per continuar endavant per sobreviure, i que no has d’arrancar de la natura o carregar en tu del món dels humans. Allà on hi ha gent hi ha cultura, hi ha suport, hi ha una manera de viure, una manera de vore el món, hi ha una societat, una forma de relacionar-se en el món que si aquella gent no hi estiguera allà no existiria. No hi ha gent a la lluna que t’explique com ells entenen les estrel·les, perquè hi ha diferents tipus de neu, com enterren els seus morts i com eduquen els seus fills. Si no hi ha humans no hi ha ningú que et conte res, res en el que comparar en la vida a altres llocs, en la vida a casa. A fora de la terra no hi ha gent, no hi ha persones com tu i com jo que necessiten el mateix que tu i jo per a viure, per a progressar, per a entendre el món. Aquest és un relat de la gent que habita la seua terra.

En aquest relat no pretenc més que transmetre una visió particular del món en un moment determinat a través d’uns ulls concrets, i inspirar a altres a fer el mateix. Amb el que implica per l’anàlisi del món en general, l’estat de la historia en aquest punt i de la humanitat que ha arribat a interaccionar amb mi durant el transcurs dels meus viatges. El conjunt d’humans i gents que fan que aquest món siga com és i que fan possible el particular viatge d’un explorador del segle XXI. Un explorador que no busca descobrir coses noves i misterioses si no donar sentit i perspectiva a tot un conjunt de fets que no han arribat a la cultura occidental de la que vinc. Que no han ressonat encara en les audiències globals, i que tot i així son necessaris per entendre el més profund de nosaltres mateixos, la nostra humanitat comú, global.

Tot el seguit d’aventures i pensaments que continuen no són més que una selecció de fets que posen el focus en un aspecte o altre de la vida, de la forma de viatjar, de la particular visió del viatger de els formes d’organitzar-se que existien en altres parts del món, que són diferents de les nostres, que són similars, que són esperades, que són sorprenents, que ens unixen, que ens separen. Tot el conjunt de fets seleccionats m’han succeït detalladament, només que  a cops modificant lleugerament els detalls per arrivar a una explicació més clara o adient pel que es vol ressaltar, citant a Orwell, Dickens tenia la costum de contar xicotetes mentires per emfatitzar la veritat. Tot plegat te l’objectiu de construir la visió particular de les gents que he trobat i com elles veuen i viuen en el seu lloc al món. A més d’inserir-ho quan puga en la visió del món global que vivim al present i el rol de la gent en ell. Altres viatgers voran de forma diferent els mateixos fets, extrauran conclusions diferents, però que al cap i a la fi compartiran el mateix món, la mateixa humanitat, que ajudaran i inspiraran a altres a buscar la seua particular visió del món.

Aquest viatge no s’ha de vore més que com un llibre de viatges dels que tant s’han escrit, amb la particularitat de que és una visió concreta en un moment concret del món. No pretén més que ser una fotografia de la realitat trobada en les distorsions que les mans del fotògraf afegixen al seleccionar quin pla triar, quin panorama capturar, quina composició crear, quina foto mostrar.

El conjunt de fotografies d’aquest viatger i de molts altres permetrà a un espectador del present i futur ser inspirat i desenvolupar una visió més general de fets i temps particulars que han esdevingut en el món. Ací només obric un altra finestra per la qual mirar, per la qual emmirallar-se i crear el desig d’ixir i descobrir per un mateix quina visió particular el futur viatger s’endurà. Tot per crear un altra visió del món, una nova visió.

Finalment cal ser conscient que en tota aventura, en tot viatge, en tota fotografia, un no és simplement l’espectador, també és actor i és objecte de l’escrutini a realitzar, el que vius, veus, fas t’afecta, et canvia. El que expliques diu del que explica, el que mostres diu del que mostres, la fotografia diu del fotògraf. Per tant al llarg del relat es contaran els canvis i pensaments i visons i reaccions del autor a diferents fets, del perquè han estat causades i el que això diu de la seua pròpia cultura, pensaments, orígens i l’anterior visió del món.

 

Diari de PNG, 18, 19, updating and leaving.

No massa, aquest dia el vaig pssar a un hotel de luxe on vaig daudir d’internet a canvi d’un pastisset que em costà uns 4€.

Al dia següent agafe el vol cap a Australia. S’acava el meu periple d’encontres en el món alíe al meu món fins a messos abans. Tornava al món occidental, a les meues antipodes.

 

Com a nota curiosa, voig poder pujar aigua al meu vol! les mesures de seguretat ací són més laxes, però bé, el dia que es pogué afectar la seguritat d’un avió en una botella d’aigua és el dia que la seguritat es va tornar boja, és agradable vore que aquesta paranoia no ha arrivat completament als aeroports de papua.