Llibre de viatges, Capítol 1 Xoc.

Que fan desenes de milers de persones dormint al terra, una al costat de l’altra en files i files de xiquets, vells, famílies, utensilis, roba, i més gent amuntegada en una esplanada enorme, a l’aire lliure? Al menys dormen per la nit.

Hi ha moltes formes en que podria haver començat el viatge, però elegint Índia i entrant-hi a la 1 de al matinada després de dormir malament els últims 3 dies, i sense tindre experiència prèvia en un món no occidental conduïx a altes probabilitats que iniciaràs el viatge en encontres inesperats. I prometre que no dormiràs al carrer (com a mínim a l’inici) et fa prendre males decisions.

Fins l’aeroport estàs a occident, després hi ha un metro que descobriràs és car per als estàndards de l’Índia, però que és perfectament occidental en aparença. A l’eixida del metro espera el que serà habitual eixam de taxistes/transportistes esperant que els compres un servei. Jo amb la meua habitual ignorància dels serveis, mentalitat idealista occidental, en que la gent et vol ajudar a canvi de res, i en que no demanes ajuda a no ser que siga estrictament necessari, camine intentant seguir el meu mapa, enq ue per desgràia no carrega el GPS.

El que m’espera és un espectacle que aquesta mentalitat no està preparada.

Nit, una esplanada gegant, en front un gran edifici que s’estén centenars de metres a esquerra i dreta. L’estació de tren de Nova Deli, un llegat colonial però amb pocs vestigis de qualsevol esplendor colonial, si és que mai l’havia tingut. Segons el mapa travessar-la m’estalvia pegar una gran volta per al meu hostal que havia reservat, l’únic que reservaré en tot el viatge, i una necessitat menor per demanar al visa. Avance, després d’un altra muralla de taxistes que travesse somrient em torbe l’esplanada. Aquesta esplanada tot escrutini diria que està destinada a aparcaments, però que no és fàcil concloure ja que hi ha una massa de gent que dorm a sobre d’aquest asfalt, files i files i files de gent unes pegades al costat de les altres, esteses a terra, passant la nit, qui sap esperant que. Més avant entendré que el que esperen és el tren, cosa que no podia entrar en la meua mentalitat occidental de “qui collons va a esperar al tren dormint en terra en el pàrquing de davant l’estació?”, però no vaig arribar a eixa conclusió en aquell moment, per falta de temps per pensar, per cansament, per falta d’informació, per mentalitat occidental, qui sap, però greu error que pagaria car.

Simplement em plantege que hi haurà un esdeveniment especial que fa que molta gent estiga allà de forma excepcional, prompte els errors de judici s’acumularan.

Travessant les maresmes de gent, mentre intente no xafar a ningú al mateix temps que e fugisc dels taxistes, carregat amb la motxilla (nota no carregar en una motxilla de ninguna mida, menys d’excursionista, a Àsia si vols passar desapercebut). Arribe l’estació, llargues cues de gent esperen per creuar uns arcs de seguretat, amb militars controlant el procés, el que m’espera, o qui m’espera és un home que diu ser treballador dels ferrocarrils que m’informa que hi ha un festival al barri al qual vuic accedir i que he de demanar un permís a les autoritats per poder travessar els controls, i per tant l’estació. Pareix realista però em pareix curiós que s’haja  d’entrar a l’estació per creuar les vies,  i no simplement creuar les vies tipus un pas elevat tan habitual de l’europa. Haver-ne n’hi ha de passos elevats que no entren a l’estació, però estan tancats, i anant com vaig carregat, i els militars fent controls no hi entre. El que si que ha entrat al meu cap és que de fet allí HI HA un festival o quelcom per l’estil, que els militars controlen l’accés, i que la gent està ensenyant uns papers blans als militars, que deuen ser el permisos que l’home m’ha dit. El que no hi ha en el meu cap, és preguntar algú més que està succeint.

El “treballador del ferrocarril” em vol dur a un lloc en que el govern dona els permisos. Que dimonis fa oberta una oficina del govern a la 1 de la nit!? És Índia, altre pensament que utilitze per convèncer del que està succeint pot tindre sentit utilitzant la mentalitat occidental si permet concessions menors. Però vol que vaja en Tuc-Tuc (taxí indi consistent en un tricicle motoritzat cobert). Li dic que no, que no em pose en un taxi, però després de prou de temps intentant seguir les seues indicacions en un paper, l’home em fa entrar-hi sense que jo sàpiga molt bé com ha passat, i allà vaig, a la matinada un vehicle al que mai volia pujar em du cap a un lloc desconegut que jo esperava fos prop i resulta ser molt llunya.

Em sent estúpid, però em dec sentir més cansat per acceptar això i el que vindrà.

Primer “l’oficina del govern”. Literalment en un carreró on acabe, posa a un retol “Goverment Office”, on hi ha un grup de guàrdies uniformat al costat. Que fa una oficina del govern en un carreró, oberta a la 1 i pico de la nit, i uns personal de seguretat uniformat? entra dins del paradigma “això és índia”.

Dins volen saber tota la meua vida i plans. Un cop passat per l’Índia, com a norma general mai contes la veritat a un indi que acabes de conèixer, i menys mostres la ignorància que tens del país, i que hi acabes d’aterrar per 1r cop. La millor estratègia és dir que has estat allà 5 o 6 cops i que ja portes mesos viatjant, et respectaran més i abusaran menys si ho dius, dir que no saps anglès també ajuda molt a no ser molestat, quan li dius això a un indi que intenta  atabalar no sap com reaccionar i et deixa estar. Però en aquell moment encara no havia descobert aquelles estratègies bàsiques de supervivència, estava cansat, estava venut.

Si  el treballador de “l’oficina del govern” oberta a les van a ser les 2 de la nit et pregunta a quin hotel vas, mentix. Si et diu que no et pot donar el permís que has vingut a buscar, fugís. Si et diu de cridar per telefon, no deixes que ell marque. Si li preguntes quin festival transcorre, no et cregues que al ramada a l’índia fan festa al carrer. Si et vol vendre alguna cosa t’està mentint. Si el que vol vendre’t és un viatge a Caixmir que costa 3 o 4 cops més del que tu creus que val, ix corrent. Si les alarmes del teu cap sonen, fes-lis cas. Si estàs cansat, no vages a fer tractes en indis en el teu primer dia de viatge a les  van a ser 3 del matí.

Són unes hores allà ficat en el que al final és una agencia de viatges intentant convencerem que no hi ha cap hotel varat que no estiga en una zona de la ciutat que estiga oberta, i els hotels que queden són molt cars. Que hi ha un festival però no em pot donar permís per a passar a on tinc reservat l’hotel, i que millor vaja en el paquet de viatges a Caixmir (o el Agra, on insistix molt). Jo lluitant contra el meu cansament i una moneda que a cara o creu finalment decidix el meu destí, segellat a les 3-4 del matí, per a anar a un hotel de mala mort i ser embarcat en un avió a les 6 del matí per anar a Caixmir, era això o dormir al carrer les 2-3h de nit que quedaven. Tot mentre mort de rabia no em podia creure com d’estúpid era d’haver-me deixat enganyar així quan era obvi que, un cop tindre el temps per a pensar (els indis no et deixen pensar), allò no te cap de sentit.

Posat en perspectiva, després de múltiples encontres en altres viatgers, el que em pasà a mi no és un fet aïllat. Una de les histories d’un fet similar que em va ressonar com inaudita era la d’un alemany que portava ja 3 dies a Bombai i que fou convençut per un home d’aspecte europeu, en accent britànic i un vestit de gentelman (al calorós Bombai) que havia perdut tots els papers i passaport i que necessitava 200€ per anar a vore a son germà a Lucknow, que “casualment” és on anava l’alemany en uns dies. Que allí quan arribés ja li retornaria els diners per Western  Union quan trobara a son germà i que en tot cas es podien trobar a Lucknow . Òbviament ni hi va aparèixer res a Western Union ni cap de les referencies ni contactes  a Lucknow existia.

És curiós que el Indis tinguen tan bona percepció de la mentalitat dels occidentals i se n’aprofiten tan descaradament d’ella. Al final no és més que la raó per la qual vaig iniciar el viatge, la cultura dominant, l’occidental, tendeix a obviar les altres i assumir que funcionaran com la ja coneguda, amb matisos de “estic a tal” per d’altra manera poder conservar l’ordre de els coses. En el meu cas anava amb la mentalitat que en general la probabilitat que algú t’enganye i s’aprofite de tu és molt baixa a occident. El que descobrixes és que el domini i ignorància de la cultura dominat pot vindre amb un preu alt. I a més la nostra mentalitat, com continuaré veient al llarg del meu viatge, està construïda damunt la persistent mentalitat de superioritat i que els mètodes i hàbits que tu maneges són els bons, per tant molts occidentals pensen que  les nostres costums  haurien de ser les que es trobaren per defecte a tot el món, independentment que on visites siga diametralment oposat a casa. Això no és així, les nostres costums i hàbits deriven de l’evolució de la nostra cultura al nostre entorn i no son universals, i pensar el contrari fa molt mal tan als locals com als visitants, creant el món utopico-distopic en el que vivim i s’encaminem. Que els locals però, sàpiguen aprofitar-se d’eixe coneixement de les vulnerabilitats de la cultura dominant és positiu, és un fet del qual aprendré ràpidament.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s