Llibre Viatges, Capítol 2, NO.

IMG_5259

-Si no deixes l’habitació et tiraré els objectes al llac.

-No m’importa! Jo em quede a l’habitació sense objectes amb ell

-Al qui et tiraré a l llac serà a tu, t’agafaré i et tiraré allà.

-No hi ha problema, agafa’m i tiram al llac.

O una cosa així, seguint comportaments de farols de pòquer, fou la conversa entre jo i el propietari del lloc on m’estava hospedant a una casa flotant a un llac de Srinagar. En aquestes amenaces un sap que l’altre no pot complir el que es demana.

Després d’un vol, que para a mode bus en un aeroport a meitat recorregut, en que part del passatge baixa, i altre passatge puja com si hagués parat en una estació de tren. Arribe a Srinagar, la capital del Caixmir. Allà a l’aeroport dubte que hi haja ningú que m’estiga esperant per a replegar-me i dur-me al meu suposat allotjament. Si que hi ha un, tot i que no serà per bondat del timador. A l’hospedage on el xofer em va conduir  tots els hostes arribaven com jo, es a dir, timats des de Delhi. O bé perquè han trobat un festival, o una revolta, o un acte polític… i han d’anar fora perquè no podien anar al lloc on volien de Delhi i visqueren un espectacle similar al meu descrit en l’anterior caítol. Fan el mateix en els que envien a agra o al punjab, o són turistes indis que no els importa el que valen les coses.

Es a dir m’espera un altre timo, o bé, en el cas particular meu, un intent de.

Aquella nit no he dormit, entre les poques hores i el cabreig acumulat el son ha estat elusiu. El primer que demane quan arribe a un “hostal” que se suposa que és un vaixell flotant a una llacuna, és dormir. Allà reparen un ventilador d’una “habitació” i hi entre a dormir sense fixar-me massa que allò s’aparta molt de tota habitació “d’hostal” que puga imaginar.

L’hostal necessita una descripció, són 2 barques o cases flotants, una vella i sense cap decoració, junt a la vora de la terra, on hi ha una especie de pati, l’altra gran i junt  la vella, de manera que queda mirant al llac, paral·lela a terra, amb la vella envarcació, on jo dormiré per 1r cop, entremig.

Dorm unes 5h que em senten de gloria, i ja en el cap més descansat quan m’alce  inspeccione l’habitació. Allò no sé que és, però segur que no és un hostal per qual he pagat uns 300€ la setmana. Llit dur, sense decoració, mobles escassos i vells, i una pila de motxilles de viatgers al cantó. Allà un xicotet atac de paranoia em fa pensar que esquarteraven als viatgers, tirant les seues restes al llac, i es quedaven en les seues possessions. Apartant la idea del cap ja que no he escoltat res d’així a les noticies, ixc i pregunte on està la gent. La gent està a les muntanyes, a les muntanyes on ara em volen enviar, per uns 100€ el dia, a fer excursionisme.

Crec que no havia escoltat tal sarta de mentires en ma vida com el que segueix per a justificar que he d’anar a les muntanyes i perquè és tan absurdament car. Que si hi ha que pagar permisos del govern, cuiners, portadors, jeep… Una parella d’holandesos hi va i aparentment em volen fer un descompte especial si vaig amb ells, que tot i fet és una farsa ja que em volen cobrar el mateix que a ells tot i ser 1 persona més i per tant compartir despeses.

A més hi ha una estratègia de poli bo poli dolent, el propietari té un mànager, un xic jove ben vestit i en accessoris cars, que és el que t’intenta posar el preu car i s’inventa contínuament noves mentires per justificar les velles. El propietari fa de poli bo i et diu que per ser tu et farà un bon preu.

Ningú pareix mencionar que estaràs deixant una habitació d’hotel i el menjar d’una setmana ja pagat i que no se’t retornaran els diners. Això de fet explica el fet que les motxilles estiguen a l’habitació. Han abandonat el que havien pagat i està disponible per a altres clients, per tant buiden la teua habitació i la donen a altres persones. Entenc que quan més temps passes a les muntanyes pots  acumular en la mateixa suposada “habitació” una nova capa de persones. Es a dir si un va 5 dies el 1r dia altre ocupa l’habitació ja pagada, aquest l’envies 5 dies més, el 2n dia un 3r ocupa l’habitació pagada per 2 persones diferents anteriorment, més el 3r. El 3r dia un 4t dorm en una habitació que està sent pagada per 4 persones… Quanta més gent pugues enviar a gent fora més et pots aprofitar d’aquest sistema. És tan simple com absurd que puga funcionar! Però funciona, segons sabré més tard, sóc el 1r (aparentment) que refusa a anar a les muntanyes.

Òbviament havent descansat i pensant un poc tot allò no ho compre, dic NO. Quan em diuen quin serà el pressupost per a mi aquestos dies (els europeus deuen dir uns 20€ – 40€ al dia, entenc) jo dic que és 0. Quan m’insistixen desenes de vegades que hi vaja dic NO, quan he dit NO tantes vegades em comence a animar, i l’anterior cabreig és convertix en satisfacció de plantar-me.

A partir d’allí la relació amb el propietari, que havia estat essencialment cordial, es deteriora a un punt extrem.

El contrast entre els holandesos i jo és corprenedor per el seu tractament. Els holandesos a canvi de diners, molts, són transportats d’un lloc a l’altre com xiquets duts de al ma que no poden fer res sense la supervisió d’un adult. Jo en canvi dic que me n’aniré a vore un llac, un que al mapa no queda molt lluny, i l’home tot cabrejat em diu que no, que no es pot anar, que no hi ha camí, que ell cap i coneix el lloc. Tot en una convicció de desacreditar-me davant els altres supose. Al cap i la fi és robar-te de la teua llibertat a canvi de diners. Si no els vols donar diners, no hi ha cap amabilitat. Ser lliure en canvi és irònicament gratuït, el que et prement unes experiències úniques i tindre accés a tot un món en solitari que no s’hi tindria de cap altra forma.

El preu a pagar és d’inhospitalitat. Òbviament a la casa flotant més luxosa mai no hi vaig anar, era per a clients que es podien deixar enganyar, l’habitació on jo estava era de la seua filla, i el vaixell vell on jo estava era la casa de la família.Jo utilitzava el seu bany,  la qual cosa, segons el propietari, molestava molt a la família. Una família musulmana en 2 filles adolescents compartint bany en un baró pareix que no tenia molt d’estomac per aguantar-ho.

D’ahi l’escena en l’amenaça a tirar-me al al llac. Jo no volia renunciar a l’habitació (em volien moure a un altre grup de cases flotant, lluny d’allà) i ells no volien que estiguera allà després de entendre com funcionava el negoci, per no parlar en altres clients que vagen a pagar mooooolt més.

Posteriorment entendré que deuria haver fet més pressió. Però amb la meua mentalitat  de bo, de no voler causar problemes, de creure el que altres estan mal, de gaudir del viatge, de gastar diners… no posaré massa problemes i acceptaré canviar després que l’home es disculpara i m’explicara el funcionament de les estafes (li va eixir gratis això).

Un cas que pareix tret d’una historia de ficció, però que és cert i em servix per exemplificar el tracte als turistes, és un nom que hi havia a una motxilla que em vaig trobar a l’habitació de la filla en el muntó de motxilles que hi havia. Recapitulant, jo em vaig anar a dormir a una habitació de la casa flotant més modesta, després d’estar cabrejat i d’insomni per quasi 4 dies. Quan em despertí hi havia un munt de motxilles grans, de viatgers òbviament. Jo em vaig preguntar que feien allà, en una habitació que, per modesta que pareguera, hauria de ser la meua! Pensaments bojos passaren pel meu cap, com que allà anaven els viatgers, els mataven i es quedaven en les seues pertinences, i que no els impostava que jo vera les motxilles perquè m’anaven a matar també. El pensament durà poc davant de l’absurditat de l’assumpte, no té sentit que maten a algú pels pocs centenars o milers de dolars que porten damunt. A més del terrible que seria que un turista desapareix en un país estranger, més encara uns cinc en aquell moment, contant pel nombre de motxilles. En tot cas per falta d’informació en aquell moment no se’m passà pel cap quina absurda situació podia ser l’explicació de tals motixilles, que les treien de l’habitació per rellogar-les! Jo encuriosit em vaig dedicar a mirar les motxilles, la majoria tenien candat o contingut de poc valor. Una que em cridà l’atenció fou no pel seu contingut si no per un nom que tenia en una etiqueta d’identificació: Jakov Dummer

M’he de remontar un poc més, abans d’iniciar el viatge. Per insistència paterna, vaig provar de buscar un company de viatge. La busqueda fou poc intensa i conseqüentment poc fructuosa, principalment perquè els viatger que tenen plans flexibles són els que tenen experiència, i a aquestos no els importa viatjar sols, i els que els importa viatjar sols no tenen experiència i per tant tenen plans rígids, difícils de compatibilitzar.

Una de les meues millors opcions fou un australià, Jakov Dummer. Ell anava a viatjar a la Índia 3 dies abans que jo i no tenia plans massa concrets, sols pel nord de l’Índia, com jo. Quedarem en trobar-nos en Delhi però un cop ell arribà allà no em tornà a contactar.

Ara, com tret d’una pel·lícula, tenia la seua motxilla al davant meu (amb un nom com aquell no podia casualitat que altre viatger que anava al nord de l’Índia en les mateixes dates). Bàsicament tenia davant meu la motxilla d’un viatger que dos dies abans l’havien enganyat com a mi i l’havien enviat al mateix lloc d’estafes que a mi, sols que era la seua motxilla i no ell el que estava ací ja que a ell sí l’havien enviat a les muntanyes. Un món xicotet.

Jo, òbviament volia trobar-me amb ell, però comprensiblement després de la meua negativa a anar a les muntanyes i canviar de casa flotant no em deixaven parlar en ell. Al final amb gran insistència, després que em mentiren diguent que no estava allà, però ell havent-me escrit després de tornar de les muntanyes diguent-me que l’havien enviat a les muntanyes després de l’estafa a Delhi i no havia tingut internet, vaig a la casa flotant. Allà ell estava discutint amb els que l’havien estafat, després de gran insistència meua (un dels “fills” de Hadid, l’amo, em barrava el pas, però Hadid em deixà passar), poguérem finalment parlar.

El que ell em contà fou:

Arribà a l’estació de New Delhi i com a mi li digueren que no podia entrar, en el seu cas perquè hi havia disturbis. L’enviaren a una “agencia del Gobern” també, en el joc dels telefons com jo, i l’enviaren ací, només arribar, també cansat i fet pols com jo, l’esbirro l’estafà  en 5 dies en la muntanya més transport fins a Benarés i pagà uns 2000$ per unes 2 setmanes de viatge en  l’Índia. Com a referència és fàcil viatjar a l’india per 5-10$ al dia, 2000$ donaria per quasi un any de viatge del tipus que els motxillers fan.

Els altres que eren d’holanda també els enviaren allà dient lo de les revoltes o disturbis.

La historia no té més, però exemplifica el contrast de cultures, percepcions i estats mentals que es té quan s’arriba a un lloc nou, i com aquestos són explotats pels qui ho coneixen. El Hadid aparentment  ha aconseguít gracies a això una tele plana de més de 51 polsades (pagada per unes angleses segons em digué perquè els encantava el lloc) i un cotxe, signes d’alt estatus a l’Índia, i Àsia en general. L’esbirro estafador tenia un Iphone i roba cara i de disseny. Que més i quants més continuaven per eixe camí se m’escapa però és la filosofia de vida que constantment se’t presenta  a l’Índia i de la qual fugiré. Una filosofia que utilitza als demés de la forma que siga per a tu viure un poc per damunt que la resta. No pareix que hi haja cap moral que evite fer patir als que estan al teu voltant.

Tot l’escenari em deixà la satisfacció d’haver entès una part cultural important d’ells, i nostra: que als occidentals ens costa dir que NO, som extremadament confiats i creguem el que ens diuen; que ells ho saben, els encanta dir mentires, i no els importa parar-se en res per a aconseguir recursos, principalment diners. L’última ja la coneixia un poc del Marroc, però la de la facilitat per a la mentira, invenció i abús de trets culturals em fou prou nova.

 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s