Llibre de viatges 9, Descens a l’Índia.

IMG_9091.JPG

Ja baixant, cap al sud, i cap a les planes, passe per Shimla. Shimla fou construïda pels Britànics com a capital de vacances o “capital d’estiu” a l’Índia, ja que al estar a les muntanyes el seu clima fresc (però també plujós i boirós) recorda molt al clima britànic… La capital oficial a aquella època era Calcuta, a l’altra part de l’Índia, es a dir que també serviria per controlar des d’allà les calentes terres Índies occidentals, ja que no serà fins els anys 40 del segle passat que Delhi esdevindrà capital.

No molt a destacar en els 2 dies plujosos d’allà més que trobar arquitectura europea a els carrers més antics, tot entre estàtues de 9 metres de deus indis en forma de mico, i un temple plè de micos, on com a bons micos, et roben la fruita.

Però allà fou el 1r contacte en l’índia d’aclaparadora presència humana que m’esperava. Vaig decidir anar amb un trenet xicotet, tren de joguet li deien, que connectava amb  la capital del Punjab, Chandrigar, una ciutat construïda per LeCorbusier en els anys 60 (Shimla havia estat l’antiga capital del Punjab, un estat de l’Índia en més de 200 milions de persones).

El trenet tardava 15h en fer 200km per les muntanyes boiroses. Si no hi haguera boira seria bonic. Bé el cas és que per aquest tren hi havia que fer cua des de 2h abans allà. Hi estava jo el primer ja que en la pluja no hi havia res a fer des de 1h abans que obriren per comprar.

Cal esborrar tota preconcepció de comprar bitllets que pugues tindre al cap, allò és l’Índia, la massiva humanitat funciona diferent. Abandona tot concepte de fer cua, allà es formà una aglomeració de gent en que, al estar jo el 1r a l’espera,  el punt focal era jo. El més xocant per a la mentalitat occidental (i moltes altres societats) era la completa nul·litat del concepte d’espai vital que estem acostumats, el més impactant per a mi fou tindre a un grossísim panxut indi durant quasi 1h donant forma a la corba de la meua esquena en la seua enorme panxa, no cabria ni un full de paper entre el seu greix i la meua columna. Per a més inri, eixe contacte íntim no estava justificat perquè hi hagués molta gent i no hi hagués més remei, tipus el metro, no. Ja des de l’inici, amb poca gent més que s¡acostà, la posició de tots fou d’estar tan apretats uns contra altres com fora possible per a que ningú es colara. De fet jo em vaig haver d’arrapar a la finestreta de venta ja que el pam que em separava a l’inici quasi fou aprofitat per altre indi per posar-se al davant. Per a mi l’Índia es convertiria a una especie de versió d’estar “estar atrapat entre la panxa i el taulell”.

El que dóna llum aquesta situació és experimentar el contrast en una cosa tan establerta en la nostra societat. Des de que som menuts se’ns educa en l’espai vital, com respectar el dels altres i fer respectar el teu, fins al punt d’intentar per tot mitjà possible el contacte físic. A l’Índia, amb les seues densitats de població gegantines, aquest concepte és inexistent per a ells, i, com observaré a partir d’ací, rutinàriament traspassen aquesta esfera invisible i inexistent que nosaltres creem,  que aspira a separar ambdues pells per la màxima distància possible mentre encara es manté la interacció social. Com quan t’assentes a un cinema, teatre, tren… si hi ha prou espai deixaràs un seient buit entre tu i el veí si no el coneixes.

Això em feu reflexionar sobre el perquè m’incomodava una cosa certament tan innocent com que altra persona estiga en contacte directe en tu. Però sobretot perquè aquest concepte d’incomoditat pel contacte físic era inexistent per a ells.

Imagine que les altes densitats de gent i el lluitar per accés a serveis com transport, menjar i congregacions de tot tipus explica naturalment l’escassa preocupació pel contacte físic. El que no em queda clar és l’origen del nostre espai personal.

Hipnotitze que reflectís l’alt grau d’individualitat que tenim, a més de la vinculació que existís entre contacte físic i sexualitat per a nosaltres, inexistent per a ells. Però no sé si en aquesta vinculació és la sexualitat el que crea la distància o la distància (o el trencar aquesta) el que crea la sexualitat. Com de fet és el cas que les societats en que es va nu el cos despullat no és sexual, mentre en les societats en que es va vestit, quan més vestit, més sexual és el ensenyar carn.

Altre exemple que va en la direcció de l’absència d’aquest espai i mentalitat, és que al carrer veies moltes parelles de principalment  homes adolescents o adults caminant agafats per la ma. Aquest fet a occident significaria que serien una parella romàntica, a orient això és impensable, cap país asiàtic està ni prop d’acceptar matrimoni homosexual, menys llocs tan religiosos com l’índia. En canvi els que estan agafats de la ma ací solen ser molt bons amics o família segons em digueren. Per a un occidental ens és xocant aquest contacte, més encara entre homes.

En tot cas aquestos episodis em deixen preguntat-me el perquè ens afecta tant el contacte físic de persones estranyes a la nostra societat, cosa que no he resolt encara.

IMG_9115.JPG
Creuament de trenets, en mig de la pluja. Aquestos tindrien un accident greu uns mesos després que jo hi vaja.

Ja baixant a Chandigar, a les fèrtils planes que dominen el nord de la Índia, de tots els barris de la ciutat rectilinia creada fa 50 anys, decidí explorar l’únic barri que al meu mapa pareix tindre un traçat un tant laberíntic, Burail, al poc inspirat sector 45.

A aquella ciutat cada barri és com una illa en que grans avingudes el separen com rius de la següent unitat, com una ciutat composada per peces de tètris en que cada peça conté el seu propi microcosmos i el conjunt ha de crear la ciutat. Bé eixe seria l’ideal de l’arquitecte, la meua forma de vore 50 anys després de la seua concepció la cuitat manca de vertebració i les grans avingudes i amplis barris sols creen distància entre les unitats, fent que només accedisques a altra unitat per necessitat i no per gust. La ciutat no és un espai per a viure, simplement per ser-hi mentre la vida passa, com un conjunt de poblats que ocupen illes d’un delta però que no tenen més interès en creuar a l’altra illa que per visitar parents, comprar algun utensili i alguna festivitat esporàdica. L falta de transport i flux per caminar sota el calent sol i amples avingudes sense ombra fa que el flux natural per les venes de la ciutat completament mora.

Contrasta açò amb altres ciutats reclines com són Barcelona, NY i San Fransico, on no hi ha tant de xoc entre avingudes i barris, i el metro connecta distants parcel·les com ponts subterranis, permet navegar d’una punta a l’altra de la ciutat en una combinació de caminar, metro o bicicleta d’una manera natural i fluida, sense canviar d’entitat.

Però tornant a Burail, un microcosmos laberíntic que ha estat creat al voltant i dins d’un antic fort Mughal i que segons conta la llegenda (imagine serà una exageració), un governant del sXVII utilitzava per reprimir a la població i obligava a tota dona acabada de casar que passes uns dies amb ell.

IMG_9132

Burail era un autèntic laberint dins d’aquell conjunt de quadricules, els estrets carrerons i cases altes de dubtosa construcció oferien un respir de l’inclement calor. Xicotetes plaçoletes que s’obrin als colzes de carrerons cobertes per carpes venen un assortit de productes frescos. Entrant a desdejunar a un xicotet local perdut entre les ombres em duguí l’agradable sorpresa de que, poc habituats a vore estrangers allà, l’amo del local insistix en convidar-nos (jo i un viatger de Madrid amb qui viatjava des de Manali) al desdejuni,  i ens regala a més un extra de fruites i beguda. Tal gest serà estrany a l’Ínia i ensenya les recompenses d’endinsar-se a llocs on no se t’espera.

IMG_9134
Desdejuni hospitalari
Advertisements

Llibre de Viatges 8. Hipiviatger Manali

Com descriure el següent escenari del meu viatge, Manali, ? La conquesta que hi han fet els occidentals o el Manali tradicional que s’amaga baix l’estora de neohipisme occidental que vol experimentar les fresques muntanyes de la índia, la baixa densitat, la cultura pròpia d’aquestos llocs o el fet que la marihuana ací creix a la bora de els carreteres i camins com mala herba?.

 

En tot cas, encara no he entrat a l’índia ja que el que es viu és un gran  nombre d’occidentals,  amb la seua colònia d’un micro cosmos de bars, tendes, restaurants i hostals i hotels fa difícil endinsar-se en el que hi haguera allà abans d’aquella marea si no vas lluny del camí establert. El camí establert implica uns temples, cascades, caminades per la muntanya, bars en música en viu i banys termals a 52ºC dins d’unes piscines de pedra a un temple, mentre yoguis (santons indis) resen en la posició del lotus a l’entrada.

Fora del camí establert vaig anar a unes plantacions de te on un aiguat enorme em va fer refugiar a casa d’una família que havia de pujar per senders de muntanya durant una bona mitja hora fins anaren ells viuen. Telars manuals als cartonets i temples en forma de cases alpines completaven l’escenari. La cultura local era molt diferent de la resta de l’Índia, amb uns trets molt particulars de la zona, el qual sol ser habitual en zones de muntanya. No vaig vore a gent de mitjana edat que seguira la cultura d’allà, en la majoria dels casos sols veies a xiquets o vells, i els pocs joves que tenien aspecte local es veien purament occidentals.

El més destacable a nivell de contrast cultural és com els occidentals poden establir a un ambient aliè en un lloc que ells consideren com un entorn agradable. El clima fresc ajudava, la poca quantitat de locals i els estupefaents en extrema abundància, a part d’uns elements notables de bellesa bucòlica, com caminades alpines, cascades, boires, muntanyes, i molt de verd. Hi ha molts exemples així per tot el món de l’antiga colonització i neocolonització occidental, el meu pròxim destí, Shimla és de fet una ciutat fundada pels britànics a les muntanyes per fugir del calor i dels mosquits tropicals.

Un comentari a aquesta construcció d’entorns occidentals en entorns aliens tractant de dur part del nostre món a terres distants. La gent no vol menjar on mengen els locals, ni menjar menjar de carrer per la paranoia de que cauran malalts, per tant mengen a restaurants tipus occidental on fan pasta i pizzes a més d’algun element local. Bé doncs vaig tindre l’oportunitat d’entrar a un parell de cuines d’aquestos llocs occidentals a orient i, parafrasejant a Orwell que treballava a les cuines dels anys 30 en París, quan més bonic és l’exterior, més pútrid és l’interior. Felices rates passejant-se pel menjar que va a ser servit, panderoles corrent carreres de 10 metres al terra de la cuina, capes de porqueria i greix que han canviat el color de les parets, amb les superficials que no s’utilitzen han passat del perdut color  original a un color negre mugrós intens.

Consell de viatger, en general sempre menja al carrer, no només està molt més bo i és més autèntic, si no que veus el QUE et cuinen i COM o cuinen. No que a mi m’importe molt, menge de tot i en qualsevol lloc, sent aquesta unae les característiques del meu viatge, gastro-viatge, però sóc conscient del susceptible que pot arribar a ser la gent en el menjar.

Llibre de viatges 7. Comentari sobre els banys.

Una cosa que exemplifica com res el contrast entre cultures és la forma de defecar,  sent una activitat tan habitual de la gent se’n parla molt poc. Reflexionaré en altres llocs en les formes que es tenen però ara comentaré les que m’he trobat, i he adoptat en les setmanes prèvies.

Des del principi em vaig dir que faria a cada lloc com els locals (mentre no fera mal a ningú), i els banys era una cosa més d’adaptar-me al lloc.

Com tot, la diversitat de fer una activitat humana és tan gran com només el genere humà pot concebre. Inclús per a nosaltres l’ús del bany, que ara està tan homogeneïtzat, històricament ha estat molt distint i més divers.

A la casa flotant al llac de Srinagar, el primer lloc on vaig viure com a local, utilitzava el bany del timador.  Allà era un bater occidental però que havia estat enfonsat tota la tassa fins el nivell del terra, per tant calia cagar de gatzoneta sense paper. Hi havia una manguereta en la qual em rentava el cul, fent que l’aigua isquera a pressió, també em rentava en sabó. Un dels motius que el timador va argumentar per fer-me fora de l’habitació de la filla era que si utilitzava el bany de la casa, les seues filles tècnicament compartien el bany en un home aliè (tot i que era una bany individual i es podia tancar). Els excrements allà caien directament al llac.

A l’àltre lloc que em mogueren després de la casa del timador era un bany per occidentals, en el seu paper i tot.

Durant el viatge cap a Ladak els banys del camí eren a gatzoneta, amb una aixeta per al qual ixia aigua per rentar-se amb aigua i sabó amb la ma.

Ja a Leh estava a una casa típica tibetana. El bany allà era un forat a terra al 1r pis on el terra era tot de fang i hi havia una muntanyeta d’arena i una pala al costat del forat. El forat donava a la planta baixa i hi havia que cagar i pixar pel forat i després tirar l’arena al damunt. Com allò era tan tan sec, no feia olor i l’orina s’assecava ponte. Aquella mescla, després d’un temps, s’utilitzava d’adob en l’estèril terra tibetana.  A aquell forat si que em costà cagar ja que no era còmode fer que tan l’orina com l’excrement caigueren pel forat. Allà no hi havia forma de rentar-se, jo anava al bany amb aigua per dutxar-me (la dutxa sent un poal amb un recipient per tirar-se aigua), però assumisc que tradicionalment o no es rentaven el cul o es rentaven en terra.

En tot cas el medi, la cultura, i la influencia occidental marquen les formes d’anar al bany. L’exemple més clar era el de la casa típica de Ladack, on el bany era a l’interior de la casa, es a dir tradicionalment el bany era a l’interior no com a altres llocs en que simplement anaves a cagar al camp i no hi havia una habitació dedicada per això, o la latrina estava fora de la casa per evitar olors. El fred a l’hivern, i la sequedat justifica i permet que hi haja una habitació així a l’interior d’un habitatge. La falta d’aigua i l’escassedat d’adob justifiquen aquest mètode.

En general el que seguiré en el meu viatge per als banys és la dita que els indis tenen per exemplificar l’irrisori d’utilitzar paper de bany. Si et caus de cara a una merda, et rentes en aigua o sols en paper?

A tot el viatge no gastaré més el paper, sempre gastaré aigua, que si et pares a pensar i abandones el context cultural en el que creixem a occident, té molt més sentit higiènic (si et rentes be les mans) i ecològic. El més fàcil és dur una botelleta plena d’aigua vages on vages, t’ensabones una ma, i amb l’altra et fas caure aigua mentre et rentes ben net el cul. Si ens abstraguem al món occidental (sur d’europa) de fa 20 o 30 anys és com utilitzar bidet. Per als que no sàpiguen segons el Diccionari Normatiu Valencià, bidet és: “Aparell sanitari, baix i ovalat, amb aixetes i connectat a una canonada, destinat a la higiene íntima i sobre el qual s’assenta la persona que vol llavar-se”. Inclús els diccionaris utilitzen eufemismes, ja que seria per d’higiene de l’entrecuix.

Llibre de viatges, 6. Leh, veu local, conversa amb un ladackià sobre ells.

El 3r esdeveniment cultural no té res de festival ni celebració, si no serà un encontre. A una institució d’art ladackià tindré una profunda conversa amb un treballador sociocultural natiu de Leh i la seua visió del món i de l’ajuda i cooperació occidentals. Aquest serà el començament de l’encontre  i conflicte indigena-occidental que em trobaré ja a tot el viatge en menor o major grau.

Explorant la ciutat, a la falda de la muntanya està el museu d’arts de Ladack, que no té res però és una casa molt bonica (l’antiga casa del secretari reial de Ladack), rehabilitada per un arquitecte alemany (que després trobaré).

El treballador sociocultural natiu amb qui tinc l’encontre treballa al museu, ell ha estat vivint als estats units, casat en una antropòloga estatunidenca. Té una visó molt crítica de l’aproximació cultural que fan les ONG estrangeres a Ladack. Bàsicament es queixa que els bons i amables treballadors de les ONGs els veuen a ells com si foren l’antiguitat d’Europa, com a arcaismes a conservar, que els europeus els volen preservar així perquè tenen una visió romàntica del passat. Ell no hi està d’acord, es queixa que els occidentals sobreprotectors i paternalistes de les ONG no volen que allà es desenvolupen i seguisquen el model de occidental. Ell sent que els tracten com si volgueren crear una especie de reserva/exhibició de zoològic, en que s’ensenya com seria la gent si els occidentals no hagueren arribat, de manera que la gent occidental moderna pot observar-los per poder fer les fotos.

També es queixa fortament de que hi ha una antropòloga estatunidenca que diu ser l’experta en Ladack en el món, i que sempre que es parla d’assumptes de Ladack és a ella a la qui se li consulta i a qui se l’escolta, inclús per a fer polítiques i actuacions al territori. Això per a l’home és indignant ja que segons argumenta, amb tota lògica del món, aquella dona per molt que sàpiga, és només un factor extern a la societat i només un punt de vista particular d’una experta occidental, que pot estar més o menys esbiaixada. Ell reclama que s’escolten tant o més a les veus locals que entenen i saben de la seu a pròpia realitat i necessitats (imagine ell es posa entre eixes “veus locals”). En tot cas certament és te encara una visió molt del sXIX en que “experts” occidentals han de crear càtedra en com funcionen societats molt allunyades de les nostres, com si aquelles societats, amb tot el que s’ha forçat a que entren al circuits internacionals, no pogueren per elles mateixa expressar la seua veu.

Jo entenc, o entendré a mesura que avance el viatge, que ell desitjaria que caiguera en les seues mans el decidir que fer o no. Tindre accés a tot el coneixement global, com un occidental format pot tindre accés, i ells des d’eixa base de saber elegir el que fer o no sense que de fora els marquen el camí d’una manera paternalista.

Però trobe que ell no sap expressar aquesta voluntat, per exemple es posa a parlar d’una exposició de la seua dona en que han fet estudiar a xics de Ladak  a grans ciutats de l’Índia, allà estudiaven matèries que no són els “acceptables” per la societat, pels progenitors d’allà. Han estudiat arts, llengües, cultura, cinema… en comptes d’enginyeria o medicina que és el que la societat i els pares vol tindre. Es queixa de la pressió social per ser enginyer i metge, eixa pressió en gran part és importada d’occident i segurament és una de les coses que aquestes ONG els volen protegir. Es a dir que es queixa de com la seua cultura adopta d’occident però no li agrada que hi haja gent d’occident que intente que eixa adopció siga més tolerable.

En tot cas compartisc el punt que l’aproximació a societats diferents feta pel món “occidental” està lluny de ser òptima i que el paternalisme aliena a qui pretens ajudar. tot i que òbviament un sistema així d’accés al coneixement sempre estarà dominat per qui té majors recursos i possibilitats d’una compressió més bona d’aquest coneixement, i no de tota la societat. Amb aquest mètode simplement és trasllada el domini d’occident a les elits locals perllongant l’aristocràcia i elits de cada lloc. En tot cas és preferible perquè les elits locals tindran major sensibilitat i comprensió de la realitat del lloc.

He de mencionar també que en aquell moment ja havia argumentat bastant amb els indis estudiants, com Mudit i Devian, i la meua experiència amb asiàtics estudiant a Londres,  per tant sabia bastant bé la pressió que es posa en les societats asiàtiques en general, i l’Índia en particular, en ser metge o enginyer. Molt s’ha escrit sobre açò i contínuament hi ha noticies sobre suïcidis i intents desesperats per part de pares per que els fills/filles passen un examen per poder estudiar el que els estan entrenant per a ser des de menuts. Tot bé d’unes arrels més antigues en que hi ha molt d’esforç per part d’unes capes de la població, d’unes famílies, per conservar l’estatus d’elit o reconeixement per la comunitat a la que pertanyen, com ara el reconeixement social és par a  metges i enginyers doncs hi ha pressió en ocupar eixes posicions, si això canviara canviaria la pressió. Però la pressió està sempre ahi, sols que canvia el focus.   Això és comú a tota societat jerarquitzada (inclús la nostra Valenciana, que no té pressió, però hi ha molt reconeixement social per als metges i enginyers), i és especialment important en llocs on les famílies tenen un estatus social molt important, com és el cas de l’Índia on encara les castes i pertànyer a una o altra és molt important.

M’estendré en les meues reflexions ací, ja que aquest punt exemplifica molt el que les societats colonitzades aspiren, mentre que el que part dels occidentals ja han passat per la fase d’aspirar que els fills siguen metges o enginyers. Aquestos occidentals pretenen salvar o ensenyar a aquestes cultures que volen fer el desenvolupament occidental per intentar que no cometen els mateixos errors. Altre cop una visió molt paternalista.

Per què els progenitors volen que siguen enginyers o metges? Per estabilitat laboral i financera, i per l’estatus social.

Per què dóna estatus social? A part de l’estabilitat i benestar econòmic, perquè són feines que beneficien a la societat.

Perquè la societat les vol?  Simplificant, perquè la percepció és que una societat funciona millor i es pot desenvolupar millor si té bones infraestructures i està protegida contra malalties, sobretot pandèmies que poden afectar a grans nombres de la societat productiva.

Curiosament els mestres no estan tan ben valorats en aquestes societats, tot i ser l’inici de la formació dels enginyers i metges. Simplificadament és perquè hi ha moltes alternatives a l’educació, mentre que per curar una pandèmia o construir un pont no hi ha molta alternativa.

L’educació ja la discutiré al capítols de Papua Nova Guinea i a Cuba.

Parle després en l’arquitecte alemany que ha reconstruït el museu, porta 15 anys treballant ací i ara està restaurant temples. Està enamorat de l’arquitectura local, en els seus projectes conserva l’imatge original del que s’ha de fer.  Les cases que encara  romanen habitades són memorables estèticament, però tot i  l’esforç de reconstrucció, la resta del casc antic de Leh està abandonat. És cert que deu ser molt difícil viure ací, ja que ni en motos es pot abrivar a la majoria de llocs, el casc antic és com de conte, constituït per carrers molt estrets, que s’enfilen a la muntanya, amb moltes escales, i també passatges coberts que s’enfonsen baix de cases i que en alguns casos has d’ajupir el cap per passar.

Altre cop el paternalisme s’apodera, en aquest cas el meu, ja que que en els anys 60 destruirem una bona part de les cases històriques de Sagunt i encara ara romanen moltes deshabitades al casc antic. No m’agradaria que aquest bonic veïnat de conte passara per una situació pareguda a la del meu poble, i és per això que intentem aportar la nostra visió de protecció del patrimoni que hem desenvolupat en els últims 40 anys a occident. Pot ser ells tenen el dret a destruir tot el seu patrimoni i viure més còmodes a les seues cases, no sé, sé que a nosaltres no ens agrada ara però que fa 50 anys la visió era molt diferent… En tot cas crec que simplement s’ha de transmetre el coneixement del que nosaltres férem i que ells decidisquen que volen fer (si ho poden fer).

***

Leh dóna per a molt més en descripció i encontres entre orient i occident, especialment sent el Tibet indi i sent tan allunyat de la idea que es té de l’Índia mentre s’és Índia. És un lloc està plé de turistes i viatgers, i té tots els conflictes de creixement, conflicte cultural, catàstrofe ecològica, i creixement econòmic a una ciutat molt xicoteta que viu a uns escenaris gegantins.

Una pregunta que tenyirà tot aquest llibre és quin és el preu del progrés?, i aquest poblat al naixement del riu Indus exemplifica molt bé tot això. Per exemple es consumeixen pels turistes tones i tones de plàstic cada any, sobretot en botelles de plàstic, perquè al ser Índia la mentalitat occidental pensen que l’aigua de l’aixeta no és potable, tot i vindre d’aigües purismes de l’Himalaia. Jo òbviament  vaig veure cada dia aquesta aigua sense cap problema. En tot cas, tot i la descomunal producció de plàstics no existís cap planta de reciclatge o tractament de residus, tot va al vent del desert o és incinerat. Em diuen que caminant a uns 6km de Leh, entre 2 pics hi ha tot un mar de plàstics que escampa al vent els seus fragments de desenvolupisme, molt menys bonic que els mars de banderoles en mantres que canten al vent.

Però deixaré ací el relat de Leh,  per enfocar aquestos difícils punts en altres escenaris al llarg del meu viatge. En tot cas per al  lector vuic emfatitzar on ens trobem, a quasi 4000m d’alçada en meitat de l’Himalaia, en cultura pròpia molt diferent de la coneguda, i que per les fortes nevades s’aïlla del món per carretera cada hibern.

***

I per carretera que vaig parir, en un bus de 28 hores i 2 dies. per arrivar al bus a les 4 de la matinada  m’atacaren 4 o 5 gossos que em destorçaren els pantalons, per sort vag evitar que em pegaren cap mos gros!

La carretera viva tan impressionant com la 1a part, en molts més paisatges lunars, marcians i aliens. Però la vivència fou menys agradable, que l’altre bus soviètic. El bus aquest cop tenia menys personalitat i tenia tots els seients venuts, així que no podia moure’m lliurement com a l’altre, cosa que fa més dura el trajecte de 14h segut al bus.

En tot cas després dels espectaculars escenaris, controls, i carreteres que estan vivies com al trajecte anterior, descendisc cap a l’índia, arribe a Manali.

Libre viatges 5. Leh, episodis Budistes

Descriuré breument Lhe, una ciutat a 3600m que domina la vall del riu Indus i està enfilada en les seues casetes de fang en una muntanyeta, presidida per un palau tipus Potala de Lassa (la capital del Tibet) però en marró i xicotet. Uns turons pròxims que envolten la ciutat estan dominats per stupes i monestirs. Leh és seca, molt seca i polsegosa, el marró escenari ho domina tot, carrers sense pavimentar i terriblement turística, és el centre per fer un munt d’expedicions a l’Himalaia. És una localitat de gent amable però tímida, per tant tan lluny del que et podries imaginar que és l’Índia com és possible. I tot i ser budista hi ha mescla de diferents cultures i religions, al vell mig del centre de la ciutat presidis una gran mesquita de 2 plantes, on vaig poder pujar a dalt de tot, al minaret i al sostre de la cúpula central.

A Lhe  vaig fer viatge prou estàndard, amb voltes en bicicleta per la vall de l’Indus, visita a molts, molts monestirs,  deixar-se perdre en mars de banderoles de mantres que oscil·len al vent, suposadament escampant els seus mantres a l’aire…

IMG_6798

Però el més significatiu a nivell de cultura i xoc cultural oh resumisc en tres episodis, els dos primers de cultura Budista:

El primer fou al dia següent d’arribar a la ciutat, s’entrem amb el Mudit que hi ha un festival a un monestir proper, a Hemis (un poblet de la vall), i  agafem un bus per anar-hi. Ens costa trobar el bus però un cop dins coneguem al Debian un estudiant d’enginyeria de Bangalore que també viatja sol i se’ns unix.

Arribem al monestir de Hemis, amb arquitectura clarament tibetana i hi ha tot de gent, la ran majoria locals, acompanyats d’un grapat de turistes. Al pati principal representen unes danses de mascares folklòriques, amb timbals flautes i trompetes tibetanes. Açò també ha estat retratat per molts documentals per tant no m’estendré en una descripció. El més curiós és que gran part de les danses eren executades per xiquets (o xiquetes) amb màscares. També es deixava als visitants vagar pel monestir i visitar quasi totes les seues estances, la majoria a vore eren xicotetes capelletes amb una figura o moltes figures, ricament decorada en diners i altres objectes, i on odies fer donacions.

Per la resta el festival recordava molt a un festival d’estiu a les nostres terres. Gent venent gelats i menjar per tot en paradetes portàtils, globus, i altres joguines per a xiquets tot als accessos  i camins cap al monestir.

IMG_6459.JPG

Al tornar del festival férem tard i sols quedava un minibus, que ja se n’anava, jo arranque a córrer, estava a la part baixa d’una esplanada, i el pillem, però anava tot ple i convencem al conductor del minibus que ens deixe anar al sostre, jo puge per una finestra. Ja a la carretera principal ens fa baixar perquè la policia no li deixa anar en gent a dalt. Per tant haguérem de baixar, férem autostop i un bus escolar ens va arreplegar, jo vaig sentar-me al davant de tot, de copilot, al costat de la mestra que organitzava l’excursió. Vaig parlar amb ella i em digué que l’escola allà és publica i l’educació només és en anglès i hindú. Si vols classes en la llengua Ladak has d’anar i pagar escola privada. La dona es posà a animar el bus a meitat camí i a demanar que paren a posar gasolina fent que tots peguen palmes i en càntics com d’animadora esportiva, molt curiós i divertit.

El segon esdeveniment cultural, molt més xocant i molt menys retratat a cap documental, eren unes jornades durant setmana o així en que el Sakya Lama estava allà per a presidir una especie d’encontre budista gegantí.

IMG_7003

El festival a Hamish era en part la raó per la qual estava a prop de Leh el Lama Sakya  Trizin,  cap de l’escola Sakya, una de les quatre escoles del budisme tibetà que segueixen als  Gelugpa, on el Dalhai lama és el lider més respectat. El Sakya  Trizin presidia una serie de ensenyances i rituals durant el mes de Juliol de 2015. Jo hi vaig visitar un dia.

 Molta gent anava allà en peregrinatge des de tots els llocs de budisme Gelugpa (tibetà)

No era a la ciutat en sí, si no a unes explanades a uns 10km al sud de Leh, en la intersecció de les carreteres. Hi arribe i seguisc a la gent, Les explanades s’hi accedix des d’un terraplens més alts el qual dóna un accés a la vista de tot. No pareix un esdeveniment religiós, recorda molt més a un festival de musica. Milers de persones amb tots els colors de l’arc iris poblen una explanada, alguns movent-se com formiguetes, altres quiets amb els seus parasols redons com balons. L’accés estava poblat per paradetes de menjar com a al monestir Hamish, i hi havia molta gent voltant per tot.

Un cop descendixes, l’explanada la precedís un edifici obert en teulades estil budista on uns altaveus gegantins li donen aspecte d’escenari de concert. El  Sakya Lama, que vestís una cabellera negra en una trena i ulleres, es troba al centre en una especie de tron, rodejat de molts monjos asseguts a terra, tots en el pel pelat. Tots vestissen els hàbits de monjo típics dels budistes, un color ocre amb un to de groc i normalment amb els muscles a l’aire.

Les primeres files les ocupen molts altres monjos que miren, és com la zona VIP. La resta és gent normal, la majoria d’aspecte tibetà, que seu a terra, menjant, en la família, i de tant en tant repetissen algun càntic que el lama pregona com si dos l’últim hit de la bonda de rock de moda.

IMG_7051.JPG

Mentrestant els de l’organització (supose) repartissen menjar (arròs) i te gratis a la gent, utilitzant uns poals de pintura gegants i unes teteres molt grans per transportar-ho, em xoca el vore-ho així però no se m’ocorre altra manera d’emmagatzemar  tan d’arròs, el que sí és precari és no portar-ho en un carret, si carregar els passats recipients a ma.

Molta gent del públic té al cap una especie de pellofa com de panís, blanca, el curiós és que després d’interrogar a prou gent pel significat la majoria no em saben explicar el que vol dir. Un parell d’homes de clara d’ascendència índia (no tibetana) em diuen que és part de la cerimònia de meditació , és a dir, no pareix que li adscriguen un significat especific o que siga fàcil d’aclarir.

Els indis també em parlaren de reencarnació i em diuen que el budisme és l’única religió que no és violenta i que la gent que ho practica no fa violència. Els contraargumente amb exemples de totes les guerres que han tingut els estats budistes en el passat, ell em repliquen que ara això no passa i jo els dic que a Myanmar, un dels països més budistes del món, l’estat i la gent perseguix i mata als musulmans Rohingya, ja no m’argumenten res més i es posen a meditar.

Entre el públic em trobe a 3 europeus (no en veig cap més en tot, excepte un fotògraf), un dels quals ja l’havia conegut a uns jardins turístics a Srinagar (tals encontres repetits són comuns si fas el circuit estàndard de viatge, el qual tardaré encara uns mesos a abandonar per tant trobaré molta gent diverses voltes a diversos llocs) . Els occidentals s’autoanomenen budistes però tampoc pareixen entendre cap dels ritus, de fet em digueren que el Lama que presidia era el 2n en rang dels Lames Gelugpa, quan només era el cap d’una de les 4 escoles filosòfiques. Si bé és cert per a entendre aquestes disparitats es que segons alguna tradició occidental el Sakya Trizin és considerat el 4rt en rang… Aquesta confusió en prové en part de l’obsessió dels occidentals de vore la resta del món com una analogia del nostre, i per tant jerarquitzar-ho tot a mode d’esglésies occidentals. Pel que he llegit entenc que la jerarquia no és definida i fluctua, segurament depenent de l’influencia i prestigi de cada personatge a cada moment, o de la facció que representen, més com un noble  a les corts  i aristocràcia medievals que no un càrrec eclesiàstic ven definit. He de recordar que el budisme tibetà és una teocràcia, on el lider de l’església té tot el poder polític i posseïx terres i direcció de l’estat, per tant no hi ha aristocràcia nobiliària a l’estil europeu. Aquest lama per tant seria una mescla entre el cap d’un ordre religiosa a l’església catòlica (com els jesuïtes o els franciscans) però a més amb el poder i herència  nobiliàries (el títol s’ha heretat des del segle XI en la mateixa família) i amb poder de decisions d’estat similars a un compte (antigament) o un ministre.

IMG_7063.JPG

Mentre m’assec amb els occidentals ens donen uns granets d’arròs que han estat tenyits amb safrà, els pregunte que fer amb ells i no saben, alguns se’ls guarden, altres se’ls mengen. Els veïns tibetans del public tampoc pareix que sàpiguen que fer amb ells. Alguns fan càntics amb ells, altres els escampen, altres els guarden. Més avant donen uns anells de paper, el mateix passa, diferents usos, la gent que no rebia l’anellet anava com boja per aconseguir-ne un, altres en tenien 4 o 5.

Em recorda més i més a una especie de festival/acte public, en que patrocinadors donen regals que la gent no en té cap us però que el public assistent vol ferventment, públic el qual desprès no sap que fer-ne de tals utensilis promocionals per als quals no tenen cap utilitat.

Em plantege la hipòtesi que són una serie de regals i objectes que algú se li ha ocorregut poden repartir a la gent per mantindre-la distreta i pendent, però que no té cap raó d’esser més de fons, si no la gent deuria saber quin us ritual tenen.

Entenc que la natura humana transcendix cultures, religions, creences actes públics i esdeveniments de diferents natures.

IMG_7058

I de fet això és el festival, el Lama es passa tot el temps fent càntics i mantres, el públic es para atenció a estones o no, com si un grup de música que toqués a un parc i part de la gent estigués estigués escoltant la música mentre que altres fan pícnic.

Que fan els occidentals doncs? En teoria hauria d’haver un traductor d’anglès per a ells, per traduir les paraules ocasionals del Lama i el significat dels càntics, però no hi ha ningú així que simplement passen l’estona.

 Sobre mig dia s’acaba l’esdeveniment per eixe dia. En eixe moment tothom es concentra a l’eixida de la plataforma on està el Lama. Unes dones en vestits tradicionals l’esperen, hi ha molta seguretat i han d’anar fins a un cotxe blanc.

El que és molt xocant és que hi ha una xiqueta molt ven vestida amb vestit tradicional, porta una trena llarga, negra. La xiqueta, que no tindrà més de 10 anys, es posa a donar benediccions al públic i vessar-los.  La gent està frenètica per que els toque i els beneïsca, com si fos una estrella del roc. Entenc  doncs que deu ser és un buda reencarnat, o quelcom així, però em sobta en que tinga cabell llarg i siga una dona, no sabia que a aquesta branca del budisme hi pogués haver monges. Pot ser simplement és de la família Khön que hereten el càrrec de  Sakya  Trizin. Curiosament mentre feia recerca d’aquest càrrec llegisc que al decembre de 2014 han canviat la manera de succeir el càrrec, i ja no és per reencarnació, si no que s’elegís a un representant de les dels Dolma o dels Phuntsok  Phodrang (les dos rames de la família Khön) ostentaran el càrrec  per 3 anys en funció de l’antiguitat i com de qualificats estiguen. El  maig  de 2017 any canviaren el Sakya  Trizin.

IMG_7117

Després d’això és el final de l’acte i torne amb els occidentals cap a Leh, hi ha tanta gent que és fa un embós enorme per tant ens quedem a dinar al poblet. Els occidentals estan allà per aprendre coses de budisme i medicina tibetana. Formen part del new age que domina molt el sector dels viatgers. No tinc res en contra de la medicina tradicional de cap lloc, mentre funcione bona és, però el curiós és que els occidentals vulguen fer tan d’esforç per aprendre medicina oriental però no la medicina greca-romana (galenica, dels humors medievals). Bé certament hi ha molts motius, en part que al Tibet hi ha molts mestres mentre que de galenica deurien anar a biblioteques antigues i la nostra cultura no la valora, per tant la falta d’escoles. Al Tibet fins a cert punt encara forma part de la cultura local mentre que a occident hem abandonat completament la medicina antiga i per tant s’ha dissociat completament de la vida i cultura occidental.

Llibre de viatges: 4 Carretera viva a l’ Himàlaia

IMG_5613

Ja per anar-me’n de Srinagar vaig haver de comprar jo el bitllet de bus de Srinagar a Leh, la capital del Kashmir budista-Tivetà. El bitllet de bus estava ja suposadament pagat per el paquet que havia comprat als estafadors de Delhi, però els últims dies a Srinagar plovia molt i l’esbirro estafador em deia que el bus no funcionaris perquè la carretera estaria tallada i m’hauria de quedar allà. Jo ja imaginat-me que em volia enganar per a que em quedara més dies, i pagar el preu, vaig anar a comprar el bitllet jo mateix per evitar-me intermediaris.

Plovia bastant i en comptes d’anar caminant (1h fins a l’estació) vaig fer autostop al camí principal. Parà un 4×4 gran en vidres tintats, car. Allà puge al seient de darrere i hi ha segut un home en una Kalàixnikov (sub fusell AK-47), jo li faig una ullada ràpida i procedisc amb la meua habitual salutació als del vehicle. Un conductor, el copilot (un home en barba i pareixia que duia perruca) i el de darrere en la Kalàixnikov sense culata. Com no vaig sentir cap tensió ni amenaça, la conversa va transcendir normal, jo sense fer cap pregunta de l’arma tot i que em moria de curiositat. La conversa conduí al tema, el copilot era l’únic que parlava, ell era un polític de Caixmir i els altres eren la seua escorta. Parlarem un poc del conflicte i de com la situació de violència va i torna en aquell indret.

Poc després em deixen a l’estació on jo no sabia on comprar el bitllet. Després de molt preguntar vaig trobar les taquilles. La paranoia que tenia en l’engany era tal que no estava segur si eren les reals o no, i vaig haver de preguntar com 5 cops si realment eren ells als que estaven a l’oficina de venta. Per a la meua disculpa era la 1a vegada que comprava bitllets a l’Índia i era una caseta sense cap retol, amb unes xicotetes finestres on els treballadors obrien un poc la finestreta i et venien uns tiquets de paper, allà a prop tampoc hi havia res que inspirara a ser una estació de bus. El més similar era un solar en algun bus vell que pareixia un desguàs. Allò però en efecte era l’estació de bus.

Només arribe pregunte si la carretera està oberta per anar a Leh, i sí, em confirmen que està, mirant-me rar per fer tan estúpida pregunta (i per haver preguntat tants cops si realment allò era la venta de bitllets de bus…)

No tenien canvi  quan vaig comprar el bitllet, i ningú a prop em vol canviar, un fet que trobaré comú a l’Índia, així que no vaig pagar part del bitllet (valia com 10.5€ i en vaig deixar per pagar com 0.5€).

Ja quan torní cap a l’hostal i parlí amb el timador, ell m’havia de pagar el bitllet ja que jo avancí els diners, perquè no em volien donar ells abans ja que no estaven segurs de quan costava. Ell em pagà menys del que valia el bitllet, també perquè no tenia canvi. No feu cap comentari quan vaig dir que sí, que es podia passar sense cap problema.

Al dia següent ixia el bus de bon matí. Havia d’esperar un xofer per a que em duguera des de al carretera principal, sols que jo tenia l’hora del Nepal, avançada 15 minuts, i per tant el cotxe no passava. Em vaig plantar a la casa del Hadid timador i vaig despertar a tota la família per a que em dugueren fins al bus. Al final el xofer va aparèixer mes o menys a hora, el fet de despertar-los cabrejat i exigent per culpa del rellotge a deshora fou una xicoteta revenja no planejada. El xofer però volia que li pagués també per dur-me fins al bus, jo molt cabrejat li dic que ja ho he pagat tot i que està inclòs en el preu. En eixe moment no acceptava que cap persona ni insinués altre engany.

Ja “l’estació”  de bus no era clar que el bus a Leh isqués a l’hora. Una nota curiosa és que algú cridà per telefon quan vaig demanar informació del bus i em passaren el telefon, era el venedor d’ahir que reclamava el poc que no havia pagat del bitllet, com un 0.5€. Em costà entendre que és el que volia exactament per telefon, per l’absurd de a situació, ja que estava allà perquè m’havien timat centenars d’euros i em reclamaven menys de mig, que ni el de l’hostal m’havia pagat. Jo em vaig disculpar i ho vaig pagar, fou molt divertit que s’esforçaren tant per eixos pocs diners. Jo vaig aprendre d’ells que hi ha que lluitar per cada cèntim de diners allà. Una cosa que gastaré més en el viatge.

Després d’unes hores d’incertesa en que no quedava clar quan eixia el bus per l’estat de al carretera, vaig fer amistat en un indi, el Mudit que havia viscut 6 anys a Canadà i havia deixat la seua feina com a enginyer a una petroliera per a estudiar energies renovables. Mentrestant estava un any viatjant pel seu país, Índia, ja que no la coneixia.

El Mudit era d’una família la religió de la qual era el Janisme. El Janisme és una religió minoritària que normalment defensa el pacifisme, l’estudi, i la convivència harmoniosa amb la natura. La majoria de la gent que la practica per tant estudia molt i pertany a classes socials mitjanes altes. Però em paregué molt xocant que tot i el pacifisme, era una religió molt hipòcrita, a l’igual que la resta. El seu avi, que era molt practicant de Janisme, en una ocasió li digué que no importava que fos hindú, o ateu, o el que fora, però que havien tingut la immensa sort de no haver nascut Musulmans, que eren la escòria de la humanitat. El Mudit, que tindria uns 10-12 anys, em contà que li faltà poc per esclatar en fúria i bufetejar-lo, però que el seu pare el sostingué i li digué que aquell era el pensament d’algú major, i que simplement en aquell moment s’havia de tragar el que ell diguera, tot i que fora pensés molt diferent. Òbviament el Mudit no és gens seguidor de la religió de la seua família i li té poc d’apreci.

El bus finalment va ixir i ferem camí muntanya a munt.

El viatge a Leh fou un conjunt de sensacions i emocions impressionant que cap relat de paraules es queda curt. Bàsicament és una conducció per algunes de les carreteres més altes del món. El bus era una especie de caixa metàl·lica, el doble de llarga que de ampla, amb unes rodes gegantines de 4×4 i una aparença de vehicle soviètic, fet per a durar. I que ja havia durat les seues 30 primaveres. Dins hi erem 7 passatgers, 5 amics indis (de al Índia meridional) i Mudit i jo. La resta de l’espai vital (uns 30 seients) estava ocupat per una serie de caixes, caixetes i càrrega varia per a transportar, subjecta en xarxes tipus les dels avions de càrrega, o simplement deixada caure per la part de darrere i els seients vuits. Queda per descomptat que tot i això hi havia espai de sobra per a nosaltres i jo ràpidament em vaig apoderar del “seient” de davant, al costat del copilot. El seient no era més que un banquet sense raspallera recobert d’un coixí, anaves de cantó amb el conductor en front de tu, la finestra a l’esquena i el parabrises a l’esquerra. Entre el conductor i jo estava el motor, al qual també et podies sentar, i el qual fou molt afortunat, ja que no duia cap roba d’hivern i vam creuar unes quantes glaceres i passos a 5000m, per no mencionar que el bus tenia goteres i estava ploguent. La pluja a més donava un immens dramatisme als estrets passos de muntanya que s’enfilaven per alçades increïbles. A cert punt l’únic netejavidres, morí i el conductor havia d’estar constantment netejant el vidre. Les finestres eren una sort de vidres trencats, vidres mal encaixats, cartons i planxes de metall que tancaven malament. El fet de poder sentar-me a dalt del motor ajudava a estar calentet durant el viatge de 2 dies.

El més impressionant de tot no era la conducció en si no els paisatges. Poc després d’eixir de Srinagar, passant un comboi militar (més en els combois militars després), tots els soldats estaven en fila pixant a vora carretera. Tal escena no tenia cap altra explicació que els havien ordenat a tots pixar en aquell moment. Mudit em confirmà les sospites, el seu pare era un alt càrrec en l’exèrcit, i son tio havia sigut 2n en comandament de l’exèrcit indi a cert punt. Em digué que allà hi havia moltes emboscades als combois per part dels de Caixmir, i que tals noticies estaven completament censurades a la premsa, que els incidents d’enfrontaments entre els independentistes locals i els militars es desfressaven com a altres incidents. Una cosa que habitualment feia són pare quan llegia la premsa era esbufegar i fer que no en el cap, això significava que no era veritat el que allà hi posava, i ell ho sabia, però mai els contava el que havien canviat.

IMG_5427.JPG

La carretera en si era construïda i mantinguda pels militars, a cert punt passava tocant el que era la frontera de facto en Pakistan. El Mudit m’assegurà que la carretera estaria en molt bon estat, a diferència de moltes altres de l’Índia, simplement perquè els militars la mantenien. Els militars poden ser molt bons en enginyeria, però l’Himalaia és molt bo en destruir enginyeria, o fer-la impracticable. Creuar passos de 5000m començant a 2000m no és un fet que s’aconseguix amb carreteres boniques i accessibles, no, les carreteres a eixes alçades i en eixe muntanyes són monstres canviants, sers vius que creixen evolucionen i moren al ritme de les estacions. L’aspecte resistent i soviètic de l’autobús està més que justificat. Tot i que també he de dir que vaig vore 1 cotxe de ciutat, en rodes ridículament xicotetes per a aquells esborrancs, enfilar-se per aquella serp ondulant que era eixa línia de creació humana en meitat de gegants cabrejats, o més bé gegants indiferents, irrespectuosos dels afers de al gent allà.

IMG_5566
xicotet cotxe de ciutat circulant a  la carretera que talla un glaciar, glacera, mentre plou

Just bans d’iniciar l’ascens en una aprada per dinar parlí en un home d’uns 60 llargs anys que tenia uns ulls blaus clars increïbles,  plens de llum i que t’atreien la mirada ell feia la ruta habitualment.

IMG_5507

Anècdotes i històries hi ha mil.  Però histories com aquestes ja han estat relatades en nombrosos documentals i altres relats. El que intentaré en quatre ratlles és la tasca impossible de transmetre l’increïble sensació, aventura i absurditat que és recórrer allò. Per a mi l’analogia més bona seria com si pujares a una muntanya russa que travessara totes les altres atraccions del parc, durara 19h en 2 dies, i que no saps si va a col·lapsar en qualsevol moment. El ritme és trepidant, primer t’enfiles per muntanyes que tenen els caps amagats ben a dins dels núvols.  Des de la posició privilegiada del copilot, en que  gaudia de les vistes a davant i a l’esquerra i a la dreta (esquivant el conductor) podia gaudir del vertiginós paisatge era un trepidar d’emocions intenses, realment em sentia com un xiquet que el duen per primer cop a una muntanya russa, en totes les emocions i l’alegria d’una experiència nova, junt amb la inquietud del desconegut i el perill aparent de l’alçada. Al meu diari vaig escriure “crec que tinc un somriure a constant a tota la part difícil del camí”.

Però de fet por no en tenia, ja que el conductor pareixia tan expert com el bus en navegar aquell sender serpentejant. Després d’arribar a parts altes de la muntanya, travessar glacials, quasi caure per precipicis de quilometres, creuar-se en combois gegantins, vore a 5000m com l’exercit havia empedrat (sí cobert amb llambordes (adoquins) quadrats ordenadament col·locats com a paviment) la carretera, entrar a paisatges lunars, marcians, vore com tot i estar tan a dalt respecte la mar els gegants encara ens miraven imponents des de les alçades, replegar a nòmades i pastors de cabres pel camí, parar ací i allà a menjar en meitat del no res, on sols una familias viu de servir als vehicles i persones que passen, en una versió dura de les estacions de servei acostumades o una versió de muntanya dels oasis del desert.

IMG_5573
El nostre bus soviètic en un pas empedrat a 5000m

Un cop entrat en el món oníric de les alçades, apareixen els controls. Cada certs quilometres el bus para i hem de baixar tots els estrangers (jo sol) i el conductor havíem de baixar i reomplir uns formularis noseperaquè… la part positiva era vore als avorrits guardes i com em convidaven a chai (te amb llet) i pastes. A un control em trobaré uns alemanys d’uns 50 anys que transitaven aquelles carreteres vives a cop de bicicleta i carregats en uns 20 o 30kg d’equipatge addicional. Deien que notaven cada gram al ascendir cap als 5000m dels passos. He de recordar que hi ha centenars de quilometres entre zona i zona de servei, que les temperatures a la nit són de congelació i que moltes zones són semi desèrtiques, a part de l’alçada, falta d’oxigen, tràfic contaminant i pèssim estat de la carretera. Si planeges mal les etapes en la bicicleta pots passar un gran mal tràngol.

IMG_8529.JPG

El transcurs eren dos dies, sobre les 7 de la vesprada arribem a Kargil, un poble en un tràfic terrible en meitat del camí. Compartí habitació amb el Mudit en un hotel, férem un bon sopar. Al dia següent inicia el curs a les 5 del matí. El parabrises continua sense funcionar però ja no plou, estem a un desert de colors ocres i safrà. El budisme tibetà es comença a fer notar en estuques i monestirs arrapats a les valls i pics.

Contínuament passen controls i hi ha combois militars, que un et passe suposa tragar-se el fum de dièsels que cremen mal durant hores i hores fins a que el bus lentament va avançant un per un cada un dels camions. Recorde que les finestres, si és que es podien dir així, eren lluny d’hermètiques, no ajudant a mantindre el negre fum fora. Agafarem a un turista italià que anava a un poblet. L’home em diu que no sap res d’anglès (jo parle italià fluït amb ell) i em diu que fa anys que viatja així en els 3 mesos de vacances de treballador de l’estat que té, i que en un mapa imprès i en el dit pot viatjar bé sense saber la llengua del lloc o saber anglès. Però bé això ja són anècdotes, l’important és que arribarem a la capital del Tibet indi, Lhe.

IMG_5705

Llibre de viatges: 3 Camins a Srinagar

IMG_4587.JPG

Altre contrapunt positius de dir No com a turista a la ciutat de Srinagar és que aquesta  es quedà buida de turistes que no saben dir que no (la majoria), ja que els envien tots a les muntanyes. Com hi ha pocs turistes i jo em pareixc molt físicament  a un natiu de Caixmir (Kashmir), vaig poder gaudir d’una setmana deambulant sol, sense cap molèstia ni sentint-me un turista, per una ciutat preciosa i el seu llac poblat de gent i barquetes.

A risc de repetir-me emfatitze que aquest llibre pretén només ser un relat de percepcions d’un temps i un espai que travessí, i el xoc de cultures i preconcepcions experimentades, no pretén fer un relat concís dels de fets ni informació geo-historico-socio-politica detallada dels lloc.  Però òbviament no s’entén la gent i la cultura sense saber el seu rerefons i la seua situació actual. I un lloc com Srinagar, la capital del Caixmir necessita d’algunes notes interessants per descriure el meu trotar per aquella terra, lluny de l’abús als turistes ja relatat. Especialment a un lector català li pot interessant la situació allà per l’alt sentiment independentista present, i quasi nul sentiment de pertanyensa a la Índia que tenen els caixmirs de Srinagar en els que em creuí.

Mentre escric açò, dos estius després de que visitara Srinagar, és el 2n estiu que hi ha fortes tensions i violència a la capital del Caixmir, l’estiu del 2016 foren 4 mesos de protestes, amb 100 morts als carrers. A unes eleccions regionals en abril  2017 a la vall de Caixmir va votar menys d’un 7% de l’electorat i tot pronostica un estiu calent. Amb mes de mig milió de militars a la zona, l’índia no perdrà el Caixmir que controla, però pot fer que la vida allà siga un infern en comptes del paradís que vaig viure i vore.

L’estiu que jo hi vaig estar tot era tranquil, però això no amagava la superficialitat d’aquesta aparent pau. Als carrers principals i a moltes cantonades hi havia tanquetes amb metralladores a dalt, barreres de fil espinat preparades per tallar el carrer a qualsevol moment, i controls militars preparats per parar a qui fora en el camí per demanar documentació, jo vaig ser un dels que li demanaren quan el xofer em conduïa a l’estafadora Majestic Boathouse per 1r cop. No és el símbol de que estàs en una situació de dia a dia normal. Inclús quan estava allà em digueren que hi havia el dijous de la ira, en que grups d’estudiants principalment llançaven sistemàticament pedres a les forces de seguretat. No ho vaig presenciar, però veient les noticies d’ara això mostrava el fort substrat de descontent per les noves generacions de Caixmirs en un conflicte que arranca des de la independència de l’Índia de l’imperi britànic i la separació del Pakistan en l’any 1948, en que els territoris de majoria musulmana passaren a ser de Pakistan i la resta a l’Índia. Caixmir, especialment la vall del Caixmir amb la gran majoria de la població musulmana, quedà a la part equivocada de la línia quan es produí la partició.  Sempre hi han hagut tensions des d’aleshores però te un fort un conflicte armat des del 1989.

Caixmir és una regó rica de l’Índia, relativament parlant. L’index de pobresa és extremadament baix, té molta agua, amb un clima temperat, per tant l’agricultura és rica i diferent de la resta de l’Índia, i a més amb tantes muntanyes i rius és una exportadora neta d’electricitat. Aquesta realitat de riquesa econòmica, tot i estar subvencionada per l’estat amb infraestructures, també ajuda molt a crear la mentalitat d’independència.

Un xic caixmiri que vaig conèixer i que portava una agència de viatges a Delhi era critic de la visió que tenien els locals de com rics ells eren, si bé era cert que era un territori ric, ell és queixava que era molt fragmentat, i que de no ser per l’estat Indi hi hauria molts conflictes sectaris com al Pakistan. A més ell dia que tot el desenvolupament i l’obertura al comerç era gracies a formar part d’un estat tan gran com l’Índia, i que ni no hi estigueren no hi hauria forma de explotar els seus recursos, dur turistes, i vendre els productes com els tèxtils, safrà i altres productes agrònoms. El tenia una visió molt desenvolupista del Caixmir per tant no estava a favor de la independència i argumenta que la gent local tenia una visió molt esbiaixada i curta del conflicte. Tot i això també te una visió molt negativa dels indis, sobretot de la seua obsessió pels diners, cosa que posa com a argument de que mai deixaran que una regió rica com és el Caixmir es separe. Ell ha viatjat molt pel món i ens veu als europeus com que volem tornar a una forma de vida més “espiritual” i no tan obsessionada pels bens materials, el qual em pareix divertit perquè molts dels  europeus que venen a l’Índia ho fan fugint del materialisme i buscant l’espiritualitat Índia. Com voré més avant, l’Índia  peca molt més de materialisme que els europeus, en una manera molt diferent, però igualment obsessionada pels diners i les aparences que els diners porten.

He de dir que  aquells que tenien vincles econòmics en l’Índia mostraven aquesta visió més econòmica de l’assumpte, com és el cas també d’un tallista de figures que passa llargues temporades a Goa venent artesanies, i que em convidà a un deliciós te a sa casa.

Gent normal de carrer si que tenia aquesta visió molt limitada,com un xic de 20 anys amb qui vaig conversar llargament mentre ens netejàvem els peus a la gran mesquita i després deambular pel jardí. Ell em diu que el govern indi vol tancar parts del territori que està donant als hindús, però que per ara protestes ho han impedit. També em diu que col anar a l’Aràbia Saudí a treballar, però li advertisc que pot ser dur allà ja que tracten molt mal els estrangers i els quasi esclavitzen. Pareix que mira a ISIS, (daesh), en bons ulls, però està obert a altres pensaments. Imagine que la mesquita a la que aten estarà dominada pel Wahhabi, una corrent molt més radical del islam d’origen Saudí, molt diferent del sufisme imperant al Caixmir, que és molt més liberal. Segons les noticies unes 3,000 mesquites inspirades pels Wahhabisme han obert en els últims 10 anys en Caixmir.

Altra gent, com un ancià de 70 anys amb qui vaig parlar llargament a una santuari a la muntanya,  era mestre d’anglès i història. Ell  tenia una visió molt clara del conflicte, tot basat en línies culturals. Em contà algunes de les llegendes de la zona, alguns conflictes i lluites històriques del territori, i la historia de l’home enterrat al santuari (el santuari de Makhdoom Sahib, la tomba d’un savi del sXV molt important per a la zona),

La conversa més inesperada fou amb un home de Caixmir que havia estat a Mallorca,
L’home tenia  una visió del món molt oberta i diu que al final som tots iguals independentment de al regió. En efecte Mallorca te una component mística i espiritual molt més gran que tots aquests llocs, si t’oblides de la corrupció.

 Moltes de les converses les vaig tindre als santuaris o mesquites de la ciutat, en les quals podia entrar fàcilment per la falta total de turistes, el meu aspecte local i anar en pantalons llargs.

Curiosament tenia tantes interaccions perquè les mesquites estaven poblades per homes que, simple i planament, no feien res, estaven allà tot el dia meditant, xarrant amb la gent, dormint, passant l’estona. No hi havia dones en aquestes activitats, ni a la zona de dones de les mesquites. Açò és un fet que voré molt a la resta d’Àsia,  El que em fa reflexionar que en general els homes tenen prou més oci que les dones en la majoria de societats que travessaré. Inclús a la nostra, és molt més habitual vore pensionats homes no fent res que a pensionades dones, tot i que això és producte d’altres generacions en que l’home treballava molt més a fora de casa. Serà curiós vore com canvia en les pròximes dècades, supose que menys oci per als hòmens. Imagine que un món amb molt d’oci hauria de ser més creatiu, per això tants homes creatius, però no serà el cas a moltes de les societats que travesse ja que solen ser menys creatives i en més gent sense fer res que la llatina i occidental en general. Per tant el temps lliure ha d’anar vinculat a estudis i pràctica d’un art. No és suficient només gaudir del temps per generar i desenvolupar idees.

 —

IMG_4195.JPGLes mesquites eren precioses, des de les antigues a les més modernes totes tenien una influencia persa i del centre d’Àsia, allunyades de l’estètica àrab, de la mateixa forma que eixa forma de l’islam estava allunyada de l’àrab. Gaudia sol de la seua relaxant atmosfera sense que ningú que m’atabalés.  Recorde molt vivament la més antiga de totes, construïda en una mescla de fustes i rajoles que en teoria és per a suportar els freqüents terratrèmols de la zona. Allà hi estava sol completament, relaxat i contemplat els intricats detalls de decoració del sostre.

IMG_4503.JPG

Altre punt de menció és el llac adjunt a la ciutat. És un llac d’aigües poc profundes, com l’albufera, per tant molta gent hi ha construït camins, cases i jardins a sobre l’aigua, amb pals o amb terrenys elevats, molt productius. Allà hi ha una important comunitat, que curiosament és Shia, una altra branca dels musulmans diferent de la predominant a la ciutat, que és Sunni. És com si des de fa segles visqueren ortodoxos i catòlics un junt a l’altre, com als Balcans. Allà també s’odiaven segons em digué un italià antropòleg que estudiava el conflicte del caixmir, però el conflicte principal és amb l’estat indi i com m’havia dit el de l’agència de viatges, on eixe conflicte extern amagava les tensions sectàries internes. La gent en la que parlava volia la independència completa de l’Índia i del Pakistan, fer un estat independent tipus els altres stans del centre d’Àsia. Però l’estudiant d’antropologia que em trobí em digué que en el fons en el fons si escarbaves la gent volia pertànyer al Pakistan perquè són musulmans.

Un punt curiós fou el 1r descobriment clar que vaig fer, en que les guies de viatges estan lluny de parèixer’s al que un viatger per Europa esperaria. A Europa s’esperaria és una descripció completa del que visitar en detalls més o menys desenvolupats. Jo volia visitar un castell que presidis la ciutat i el santuari de Makhdoom Sahib, però el castell encara és un enclavament militar. A la guia no quedava clar si es podia o no entrar, en tot cas a mi m’agrada explorar les ciutats i barris. Ja m’havia trobat unes quantes tombes i mesquites i altres llocs molt bonics que no apareixien mencionats ni de lluny a la guia, però en el meu deambular em trobí en un gran temple Hindú enfilat a altra vessant de la muntanya. Era d’arquitectura i vistes precioses, algunes de les millors de la ciutat, un punt turístic clau òbviament, però completament desapercebut, inclús per una guia. Això en aquell moment m’indicà que hi havia molt més per fer i descobrir fent el tipus de viatge que a mi m’agradava, explorar aleatòriament i endinsar-se en el desconegut. Hi havia molt per descobrir en un món lluny del tot pautat i estipulat de la meua societat.

IMG_4679

Parlaré més de com es fan les guies de viatges en el capítol de treballar a les mines de Bolívia. Però el fet que hi haja un temple hindú enorme allà diu molt del conflicte del Caixmir. Als barris que travessava hi havia immigrants de les comunitats budistes, amb els rostres clarament tibetans i vivint en una zona prou marginal de la ciutat. Allà presidia el temple hindú, i un poc més amunt uns militars guardaven una dels accessos a la part alta de la muntanya, on es trobava el castell.