Llibre de viatges: 3 Camins a Srinagar

IMG_4587.JPG

Altre contrapunt positius de dir No com a turista a la ciutat de Srinagar és que aquesta  es quedà buida de turistes que no saben dir que no (la majoria), ja que els envien tots a les muntanyes. Com hi ha pocs turistes i jo em pareixc molt físicament  a un natiu de Caixmir (Kashmir), vaig poder gaudir d’una setmana deambulant sol, sense cap molèstia ni sentint-me un turista, per una ciutat preciosa i el seu llac poblat de gent i barquetes.

A risc de repetir-me emfatitze que aquest llibre pretén només ser un relat de percepcions d’un temps i un espai que travessí, i el xoc de cultures i preconcepcions experimentades, no pretén fer un relat concís dels de fets ni informació geo-historico-socio-politica detallada dels lloc.  Però òbviament no s’entén la gent i la cultura sense saber el seu rerefons i la seua situació actual. I un lloc com Srinagar, la capital del Caixmir necessita d’algunes notes interessants per descriure el meu trotar per aquella terra, lluny de l’abús als turistes ja relatat. Especialment a un lector català li pot interessant la situació allà per l’alt sentiment independentista present, i quasi nul sentiment de pertanyensa a la Índia que tenen els caixmirs de Srinagar en els que em creuí.

Mentre escric açò, dos estius després de que visitara Srinagar, és el 2n estiu que hi ha fortes tensions i violència a la capital del Caixmir, l’estiu del 2016 foren 4 mesos de protestes, amb 100 morts als carrers. A unes eleccions regionals en abril  2017 a la vall de Caixmir va votar menys d’un 7% de l’electorat i tot pronostica un estiu calent. Amb mes de mig milió de militars a la zona, l’índia no perdrà el Caixmir que controla, però pot fer que la vida allà siga un infern en comptes del paradís que vaig viure i vore.

L’estiu que jo hi vaig estar tot era tranquil, però això no amagava la superficialitat d’aquesta aparent pau. Als carrers principals i a moltes cantonades hi havia tanquetes amb metralladores a dalt, barreres de fil espinat preparades per tallar el carrer a qualsevol moment, i controls militars preparats per parar a qui fora en el camí per demanar documentació, jo vaig ser un dels que li demanaren quan el xofer em conduïa a l’estafadora Majestic Boathouse per 1r cop. No és el símbol de que estàs en una situació de dia a dia normal. Inclús quan estava allà em digueren que hi havia el dijous de la ira, en que grups d’estudiants principalment llançaven sistemàticament pedres a les forces de seguretat. No ho vaig presenciar, però veient les noticies d’ara això mostrava el fort substrat de descontent per les noves generacions de Caixmirs en un conflicte que arranca des de la independència de l’Índia de l’imperi britànic i la separació del Pakistan en l’any 1948, en que els territoris de majoria musulmana passaren a ser de Pakistan i la resta a l’Índia. Caixmir, especialment la vall del Caixmir amb la gran majoria de la població musulmana, quedà a la part equivocada de la línia quan es produí la partició.  Sempre hi han hagut tensions des d’aleshores però te un fort un conflicte armat des del 1989.

Caixmir és una regó rica de l’Índia, relativament parlant. L’index de pobresa és extremadament baix, té molta agua, amb un clima temperat, per tant l’agricultura és rica i diferent de la resta de l’Índia, i a més amb tantes muntanyes i rius és una exportadora neta d’electricitat. Aquesta realitat de riquesa econòmica, tot i estar subvencionada per l’estat amb infraestructures, també ajuda molt a crear la mentalitat d’independència.

Un xic caixmiri que vaig conèixer i que portava una agència de viatges a Delhi era critic de la visió que tenien els locals de com rics ells eren, si bé era cert que era un territori ric, ell és queixava que era molt fragmentat, i que de no ser per l’estat Indi hi hauria molts conflictes sectaris com al Pakistan. A més ell dia que tot el desenvolupament i l’obertura al comerç era gracies a formar part d’un estat tan gran com l’Índia, i que ni no hi estigueren no hi hauria forma de explotar els seus recursos, dur turistes, i vendre els productes com els tèxtils, safrà i altres productes agrònoms. El tenia una visió molt desenvolupista del Caixmir per tant no estava a favor de la independència i argumenta que la gent local tenia una visió molt esbiaixada i curta del conflicte. Tot i això també te una visió molt negativa dels indis, sobretot de la seua obsessió pels diners, cosa que posa com a argument de que mai deixaran que una regió rica com és el Caixmir es separe. Ell ha viatjat molt pel món i ens veu als europeus com que volem tornar a una forma de vida més “espiritual” i no tan obsessionada pels bens materials, el qual em pareix divertit perquè molts dels  europeus que venen a l’Índia ho fan fugint del materialisme i buscant l’espiritualitat Índia. Com voré més avant, l’Índia  peca molt més de materialisme que els europeus, en una manera molt diferent, però igualment obsessionada pels diners i les aparences que els diners porten.

He de dir que  aquells que tenien vincles econòmics en l’Índia mostraven aquesta visió més econòmica de l’assumpte, com és el cas també d’un tallista de figures que passa llargues temporades a Goa venent artesanies, i que em convidà a un deliciós te a sa casa.

Gent normal de carrer si que tenia aquesta visió molt limitada,com un xic de 20 anys amb qui vaig conversar llargament mentre ens netejàvem els peus a la gran mesquita i després deambular pel jardí. Ell em diu que el govern indi vol tancar parts del territori que està donant als hindús, però que per ara protestes ho han impedit. També em diu que col anar a l’Aràbia Saudí a treballar, però li advertisc que pot ser dur allà ja que tracten molt mal els estrangers i els quasi esclavitzen. Pareix que mira a ISIS, (daesh), en bons ulls, però està obert a altres pensaments. Imagine que la mesquita a la que aten estarà dominada pel Wahhabi, una corrent molt més radical del islam d’origen Saudí, molt diferent del sufisme imperant al Caixmir, que és molt més liberal. Segons les noticies unes 3,000 mesquites inspirades pels Wahhabisme han obert en els últims 10 anys en Caixmir.

Altra gent, com un ancià de 70 anys amb qui vaig parlar llargament a una santuari a la muntanya,  era mestre d’anglès i història. Ell  tenia una visió molt clara del conflicte, tot basat en línies culturals. Em contà algunes de les llegendes de la zona, alguns conflictes i lluites històriques del territori, i la historia de l’home enterrat al santuari (el santuari de Makhdoom Sahib, la tomba d’un savi del sXV molt important per a la zona),

La conversa més inesperada fou amb un home de Caixmir que havia estat a Mallorca,
L’home tenia  una visió del món molt oberta i diu que al final som tots iguals independentment de al regió. En efecte Mallorca te una component mística i espiritual molt més gran que tots aquests llocs, si t’oblides de la corrupció.

 Moltes de les converses les vaig tindre als santuaris o mesquites de la ciutat, en les quals podia entrar fàcilment per la falta total de turistes, el meu aspecte local i anar en pantalons llargs.

Curiosament tenia tantes interaccions perquè les mesquites estaven poblades per homes que, simple i planament, no feien res, estaven allà tot el dia meditant, xarrant amb la gent, dormint, passant l’estona. No hi havia dones en aquestes activitats, ni a la zona de dones de les mesquites. Açò és un fet que voré molt a la resta d’Àsia,  El que em fa reflexionar que en general els homes tenen prou més oci que les dones en la majoria de societats que travessaré. Inclús a la nostra, és molt més habitual vore pensionats homes no fent res que a pensionades dones, tot i que això és producte d’altres generacions en que l’home treballava molt més a fora de casa. Serà curiós vore com canvia en les pròximes dècades, supose que menys oci per als hòmens. Imagine que un món amb molt d’oci hauria de ser més creatiu, per això tants homes creatius, però no serà el cas a moltes de les societats que travesse ja que solen ser menys creatives i en més gent sense fer res que la llatina i occidental en general. Per tant el temps lliure ha d’anar vinculat a estudis i pràctica d’un art. No és suficient només gaudir del temps per generar i desenvolupar idees.

 —

IMG_4195.JPGLes mesquites eren precioses, des de les antigues a les més modernes totes tenien una influencia persa i del centre d’Àsia, allunyades de l’estètica àrab, de la mateixa forma que eixa forma de l’islam estava allunyada de l’àrab. Gaudia sol de la seua relaxant atmosfera sense que ningú que m’atabalés.  Recorde molt vivament la més antiga de totes, construïda en una mescla de fustes i rajoles que en teoria és per a suportar els freqüents terratrèmols de la zona. Allà hi estava sol completament, relaxat i contemplat els intricats detalls de decoració del sostre.

IMG_4503.JPG

Altre punt de menció és el llac adjunt a la ciutat. És un llac d’aigües poc profundes, com l’albufera, per tant molta gent hi ha construït camins, cases i jardins a sobre l’aigua, amb pals o amb terrenys elevats, molt productius. Allà hi ha una important comunitat, que curiosament és Shia, una altra branca dels musulmans diferent de la predominant a la ciutat, que és Sunni. És com si des de fa segles visqueren ortodoxos i catòlics un junt a l’altre, com als Balcans. Allà també s’odiaven segons em digué un italià antropòleg que estudiava el conflicte del caixmir, però el conflicte principal és amb l’estat indi i com m’havia dit el de l’agència de viatges, on eixe conflicte extern amagava les tensions sectàries internes. La gent en la que parlava volia la independència completa de l’Índia i del Pakistan, fer un estat independent tipus els altres stans del centre d’Àsia. Però l’estudiant d’antropologia que em trobí em digué que en el fons en el fons si escarbaves la gent volia pertànyer al Pakistan perquè són musulmans.

Un punt curiós fou el 1r descobriment clar que vaig fer, en que les guies de viatges estan lluny de parèixer’s al que un viatger per Europa esperaria. A Europa s’esperaria és una descripció completa del que visitar en detalls més o menys desenvolupats. Jo volia visitar un castell que presidis la ciutat i el santuari de Makhdoom Sahib, però el castell encara és un enclavament militar. A la guia no quedava clar si es podia o no entrar, en tot cas a mi m’agrada explorar les ciutats i barris. Ja m’havia trobat unes quantes tombes i mesquites i altres llocs molt bonics que no apareixien mencionats ni de lluny a la guia, però en el meu deambular em trobí en un gran temple Hindú enfilat a altra vessant de la muntanya. Era d’arquitectura i vistes precioses, algunes de les millors de la ciutat, un punt turístic clau òbviament, però completament desapercebut, inclús per una guia. Això en aquell moment m’indicà que hi havia molt més per fer i descobrir fent el tipus de viatge que a mi m’agradava, explorar aleatòriament i endinsar-se en el desconegut. Hi havia molt per descobrir en un món lluny del tot pautat i estipulat de la meua societat.

IMG_4679

Parlaré més de com es fan les guies de viatges en el capítol de treballar a les mines de Bolívia. Però el fet que hi haja un temple hindú enorme allà diu molt del conflicte del Caixmir. Als barris que travessava hi havia immigrants de les comunitats budistes, amb els rostres clarament tibetans i vivint en una zona prou marginal de la ciutat. Allà presidia el temple hindú, i un poc més amunt uns militars guardaven una dels accessos a la part alta de la muntanya, on es trobava el castell.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s