Llibre de viatges: 4 Carretera viva a l’ Himàlaia

IMG_5613

Ja per anar-me’n de Srinagar vaig haver de comprar jo el bitllet de bus de Srinagar a Leh, la capital del Kashmir budista-Tivetà. El bitllet de bus estava ja suposadament pagat per el paquet que havia comprat als estafadors de Delhi, però els últims dies a Srinagar plovia molt i l’esbirro estafador em deia que el bus no funcionaris perquè la carretera estaria tallada i m’hauria de quedar allà. Jo ja imaginat-me que em volia enganar per a que em quedara més dies, i pagar el preu, vaig anar a comprar el bitllet jo mateix per evitar-me intermediaris.

Plovia bastant i en comptes d’anar caminant (1h fins a l’estació) vaig fer autostop al camí principal. Parà un 4×4 gran en vidres tintats, car. Allà puge al seient de darrere i hi ha segut un home en una Kalàixnikov (sub fusell AK-47), jo li faig una ullada ràpida i procedisc amb la meua habitual salutació als del vehicle. Un conductor, el copilot (un home en barba i pareixia que duia perruca) i el de darrere en la Kalàixnikov sense culata. Com no vaig sentir cap tensió ni amenaça, la conversa va transcendir normal, jo sense fer cap pregunta de l’arma tot i que em moria de curiositat. La conversa conduí al tema, el copilot era l’únic que parlava, ell era un polític de Caixmir i els altres eren la seua escorta. Parlarem un poc del conflicte i de com la situació de violència va i torna en aquell indret.

Poc després em deixen a l’estació on jo no sabia on comprar el bitllet. Després de molt preguntar vaig trobar les taquilles. La paranoia que tenia en l’engany era tal que no estava segur si eren les reals o no, i vaig haver de preguntar com 5 cops si realment eren ells als que estaven a l’oficina de venta. Per a la meua disculpa era la 1a vegada que comprava bitllets a l’Índia i era una caseta sense cap retol, amb unes xicotetes finestres on els treballadors obrien un poc la finestreta i et venien uns tiquets de paper, allà a prop tampoc hi havia res que inspirara a ser una estació de bus. El més similar era un solar en algun bus vell que pareixia un desguàs. Allò però en efecte era l’estació de bus.

Només arribe pregunte si la carretera està oberta per anar a Leh, i sí, em confirmen que està, mirant-me rar per fer tan estúpida pregunta (i per haver preguntat tants cops si realment allò era la venta de bitllets de bus…)

No tenien canvi  quan vaig comprar el bitllet, i ningú a prop em vol canviar, un fet que trobaré comú a l’Índia, així que no vaig pagar part del bitllet (valia com 10.5€ i en vaig deixar per pagar com 0.5€).

Ja quan torní cap a l’hostal i parlí amb el timador, ell m’havia de pagar el bitllet ja que jo avancí els diners, perquè no em volien donar ells abans ja que no estaven segurs de quan costava. Ell em pagà menys del que valia el bitllet, també perquè no tenia canvi. No feu cap comentari quan vaig dir que sí, que es podia passar sense cap problema.

Al dia següent ixia el bus de bon matí. Havia d’esperar un xofer per a que em duguera des de al carretera principal, sols que jo tenia l’hora del Nepal, avançada 15 minuts, i per tant el cotxe no passava. Em vaig plantar a la casa del Hadid timador i vaig despertar a tota la família per a que em dugueren fins al bus. Al final el xofer va aparèixer mes o menys a hora, el fet de despertar-los cabrejat i exigent per culpa del rellotge a deshora fou una xicoteta revenja no planejada. El xofer però volia que li pagués també per dur-me fins al bus, jo molt cabrejat li dic que ja ho he pagat tot i que està inclòs en el preu. En eixe moment no acceptava que cap persona ni insinués altre engany.

Ja “l’estació”  de bus no era clar que el bus a Leh isqués a l’hora. Una nota curiosa és que algú cridà per telefon quan vaig demanar informació del bus i em passaren el telefon, era el venedor d’ahir que reclamava el poc que no havia pagat del bitllet, com un 0.5€. Em costà entendre que és el que volia exactament per telefon, per l’absurd de a situació, ja que estava allà perquè m’havien timat centenars d’euros i em reclamaven menys de mig, que ni el de l’hostal m’havia pagat. Jo em vaig disculpar i ho vaig pagar, fou molt divertit que s’esforçaren tant per eixos pocs diners. Jo vaig aprendre d’ells que hi ha que lluitar per cada cèntim de diners allà. Una cosa que gastaré més en el viatge.

Després d’unes hores d’incertesa en que no quedava clar quan eixia el bus per l’estat de al carretera, vaig fer amistat en un indi, el Mudit que havia viscut 6 anys a Canadà i havia deixat la seua feina com a enginyer a una petroliera per a estudiar energies renovables. Mentrestant estava un any viatjant pel seu país, Índia, ja que no la coneixia.

El Mudit era d’una família la religió de la qual era el Janisme. El Janisme és una religió minoritària que normalment defensa el pacifisme, l’estudi, i la convivència harmoniosa amb la natura. La majoria de la gent que la practica per tant estudia molt i pertany a classes socials mitjanes altes. Però em paregué molt xocant que tot i el pacifisme, era una religió molt hipòcrita, a l’igual que la resta. El seu avi, que era molt practicant de Janisme, en una ocasió li digué que no importava que fos hindú, o ateu, o el que fora, però que havien tingut la immensa sort de no haver nascut Musulmans, que eren la escòria de la humanitat. El Mudit, que tindria uns 10-12 anys, em contà que li faltà poc per esclatar en fúria i bufetejar-lo, però que el seu pare el sostingué i li digué que aquell era el pensament d’algú major, i que simplement en aquell moment s’havia de tragar el que ell diguera, tot i que fora pensés molt diferent. Òbviament el Mudit no és gens seguidor de la religió de la seua família i li té poc d’apreci.

El bus finalment va ixir i ferem camí muntanya a munt.

El viatge a Leh fou un conjunt de sensacions i emocions impressionant que cap relat de paraules es queda curt. Bàsicament és una conducció per algunes de les carreteres més altes del món. El bus era una especie de caixa metàl·lica, el doble de llarga que de ampla, amb unes rodes gegantines de 4×4 i una aparença de vehicle soviètic, fet per a durar. I que ja havia durat les seues 30 primaveres. Dins hi erem 7 passatgers, 5 amics indis (de al Índia meridional) i Mudit i jo. La resta de l’espai vital (uns 30 seients) estava ocupat per una serie de caixes, caixetes i càrrega varia per a transportar, subjecta en xarxes tipus les dels avions de càrrega, o simplement deixada caure per la part de darrere i els seients vuits. Queda per descomptat que tot i això hi havia espai de sobra per a nosaltres i jo ràpidament em vaig apoderar del “seient” de davant, al costat del copilot. El seient no era més que un banquet sense raspallera recobert d’un coixí, anaves de cantó amb el conductor en front de tu, la finestra a l’esquena i el parabrises a l’esquerra. Entre el conductor i jo estava el motor, al qual també et podies sentar, i el qual fou molt afortunat, ja que no duia cap roba d’hivern i vam creuar unes quantes glaceres i passos a 5000m, per no mencionar que el bus tenia goteres i estava ploguent. La pluja a més donava un immens dramatisme als estrets passos de muntanya que s’enfilaven per alçades increïbles. A cert punt l’únic netejavidres, morí i el conductor havia d’estar constantment netejant el vidre. Les finestres eren una sort de vidres trencats, vidres mal encaixats, cartons i planxes de metall que tancaven malament. El fet de poder sentar-me a dalt del motor ajudava a estar calentet durant el viatge de 2 dies.

El més impressionant de tot no era la conducció en si no els paisatges. Poc després d’eixir de Srinagar, passant un comboi militar (més en els combois militars després), tots els soldats estaven en fila pixant a vora carretera. Tal escena no tenia cap altra explicació que els havien ordenat a tots pixar en aquell moment. Mudit em confirmà les sospites, el seu pare era un alt càrrec en l’exèrcit, i son tio havia sigut 2n en comandament de l’exèrcit indi a cert punt. Em digué que allà hi havia moltes emboscades als combois per part dels de Caixmir, i que tals noticies estaven completament censurades a la premsa, que els incidents d’enfrontaments entre els independentistes locals i els militars es desfressaven com a altres incidents. Una cosa que habitualment feia són pare quan llegia la premsa era esbufegar i fer que no en el cap, això significava que no era veritat el que allà hi posava, i ell ho sabia, però mai els contava el que havien canviat.

IMG_5427.JPG

La carretera en si era construïda i mantinguda pels militars, a cert punt passava tocant el que era la frontera de facto en Pakistan. El Mudit m’assegurà que la carretera estaria en molt bon estat, a diferència de moltes altres de l’Índia, simplement perquè els militars la mantenien. Els militars poden ser molt bons en enginyeria, però l’Himalaia és molt bo en destruir enginyeria, o fer-la impracticable. Creuar passos de 5000m començant a 2000m no és un fet que s’aconseguix amb carreteres boniques i accessibles, no, les carreteres a eixes alçades i en eixe muntanyes són monstres canviants, sers vius que creixen evolucionen i moren al ritme de les estacions. L’aspecte resistent i soviètic de l’autobús està més que justificat. Tot i que també he de dir que vaig vore 1 cotxe de ciutat, en rodes ridículament xicotetes per a aquells esborrancs, enfilar-se per aquella serp ondulant que era eixa línia de creació humana en meitat de gegants cabrejats, o més bé gegants indiferents, irrespectuosos dels afers de al gent allà.

IMG_5566
xicotet cotxe de ciutat circulant a  la carretera que talla un glaciar, glacera, mentre plou

Just bans d’iniciar l’ascens en una aprada per dinar parlí en un home d’uns 60 llargs anys que tenia uns ulls blaus clars increïbles,  plens de llum i que t’atreien la mirada ell feia la ruta habitualment.

IMG_5507

Anècdotes i històries hi ha mil.  Però histories com aquestes ja han estat relatades en nombrosos documentals i altres relats. El que intentaré en quatre ratlles és la tasca impossible de transmetre l’increïble sensació, aventura i absurditat que és recórrer allò. Per a mi l’analogia més bona seria com si pujares a una muntanya russa que travessara totes les altres atraccions del parc, durara 19h en 2 dies, i que no saps si va a col·lapsar en qualsevol moment. El ritme és trepidant, primer t’enfiles per muntanyes que tenen els caps amagats ben a dins dels núvols.  Des de la posició privilegiada del copilot, en que  gaudia de les vistes a davant i a l’esquerra i a la dreta (esquivant el conductor) podia gaudir del vertiginós paisatge era un trepidar d’emocions intenses, realment em sentia com un xiquet que el duen per primer cop a una muntanya russa, en totes les emocions i l’alegria d’una experiència nova, junt amb la inquietud del desconegut i el perill aparent de l’alçada. Al meu diari vaig escriure “crec que tinc un somriure a constant a tota la part difícil del camí”.

Però de fet por no en tenia, ja que el conductor pareixia tan expert com el bus en navegar aquell sender serpentejant. Després d’arribar a parts altes de la muntanya, travessar glacials, quasi caure per precipicis de quilometres, creuar-se en combois gegantins, vore a 5000m com l’exercit havia empedrat (sí cobert amb llambordes (adoquins) quadrats ordenadament col·locats com a paviment) la carretera, entrar a paisatges lunars, marcians, vore com tot i estar tan a dalt respecte la mar els gegants encara ens miraven imponents des de les alçades, replegar a nòmades i pastors de cabres pel camí, parar ací i allà a menjar en meitat del no res, on sols una familias viu de servir als vehicles i persones que passen, en una versió dura de les estacions de servei acostumades o una versió de muntanya dels oasis del desert.

IMG_5573
El nostre bus soviètic en un pas empedrat a 5000m

Un cop entrat en el món oníric de les alçades, apareixen els controls. Cada certs quilometres el bus para i hem de baixar tots els estrangers (jo sol) i el conductor havíem de baixar i reomplir uns formularis noseperaquè… la part positiva era vore als avorrits guardes i com em convidaven a chai (te amb llet) i pastes. A un control em trobaré uns alemanys d’uns 50 anys que transitaven aquelles carreteres vives a cop de bicicleta i carregats en uns 20 o 30kg d’equipatge addicional. Deien que notaven cada gram al ascendir cap als 5000m dels passos. He de recordar que hi ha centenars de quilometres entre zona i zona de servei, que les temperatures a la nit són de congelació i que moltes zones són semi desèrtiques, a part de l’alçada, falta d’oxigen, tràfic contaminant i pèssim estat de la carretera. Si planeges mal les etapes en la bicicleta pots passar un gran mal tràngol.

IMG_8529.JPG

El transcurs eren dos dies, sobre les 7 de la vesprada arribem a Kargil, un poble en un tràfic terrible en meitat del camí. Compartí habitació amb el Mudit en un hotel, férem un bon sopar. Al dia següent inicia el curs a les 5 del matí. El parabrises continua sense funcionar però ja no plou, estem a un desert de colors ocres i safrà. El budisme tibetà es comença a fer notar en estuques i monestirs arrapats a les valls i pics.

Contínuament passen controls i hi ha combois militars, que un et passe suposa tragar-se el fum de dièsels que cremen mal durant hores i hores fins a que el bus lentament va avançant un per un cada un dels camions. Recorde que les finestres, si és que es podien dir així, eren lluny d’hermètiques, no ajudant a mantindre el negre fum fora. Agafarem a un turista italià que anava a un poblet. L’home em diu que no sap res d’anglès (jo parle italià fluït amb ell) i em diu que fa anys que viatja així en els 3 mesos de vacances de treballador de l’estat que té, i que en un mapa imprès i en el dit pot viatjar bé sense saber la llengua del lloc o saber anglès. Però bé això ja són anècdotes, l’important és que arribarem a la capital del Tibet indi, Lhe.

IMG_5705

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s