Llibre de viatges, 6. Leh, veu local, conversa amb un ladackià sobre ells.

El 3r esdeveniment cultural no té res de festival ni celebració, si no serà un encontre. A una institució d’art ladackià tindré una profunda conversa amb un treballador sociocultural natiu de Leh i la seua visió del món i de l’ajuda i cooperació occidentals. Aquest serà el començament de l’encontre  i conflicte indigena-occidental que em trobaré ja a tot el viatge en menor o major grau.

Explorant la ciutat, a la falda de la muntanya està el museu d’arts de Ladack, que no té res però és una casa molt bonica (l’antiga casa del secretari reial de Ladack), rehabilitada per un arquitecte alemany (que després trobaré).

El treballador sociocultural natiu amb qui tinc l’encontre treballa al museu, ell ha estat vivint als estats units, casat en una antropòloga estatunidenca. Té una visó molt crítica de l’aproximació cultural que fan les ONG estrangeres a Ladack. Bàsicament es queixa que els bons i amables treballadors de les ONGs els veuen a ells com si foren l’antiguitat d’Europa, com a arcaismes a conservar, que els europeus els volen preservar així perquè tenen una visió romàntica del passat. Ell no hi està d’acord, es queixa que els occidentals sobreprotectors i paternalistes de les ONG no volen que allà es desenvolupen i seguisquen el model de occidental. Ell sent que els tracten com si volgueren crear una especie de reserva/exhibició de zoològic, en que s’ensenya com seria la gent si els occidentals no hagueren arribat, de manera que la gent occidental moderna pot observar-los per poder fer les fotos.

També es queixa fortament de que hi ha una antropòloga estatunidenca que diu ser l’experta en Ladack en el món, i que sempre que es parla d’assumptes de Ladack és a ella a la qui se li consulta i a qui se l’escolta, inclús per a fer polítiques i actuacions al territori. Això per a l’home és indignant ja que segons argumenta, amb tota lògica del món, aquella dona per molt que sàpiga, és només un factor extern a la societat i només un punt de vista particular d’una experta occidental, que pot estar més o menys esbiaixada. Ell reclama que s’escolten tant o més a les veus locals que entenen i saben de la seu a pròpia realitat i necessitats (imagine ell es posa entre eixes “veus locals”). En tot cas certament és te encara una visió molt del sXIX en que “experts” occidentals han de crear càtedra en com funcionen societats molt allunyades de les nostres, com si aquelles societats, amb tot el que s’ha forçat a que entren al circuits internacionals, no pogueren per elles mateixa expressar la seua veu.

Jo entenc, o entendré a mesura que avance el viatge, que ell desitjaria que caiguera en les seues mans el decidir que fer o no. Tindre accés a tot el coneixement global, com un occidental format pot tindre accés, i ells des d’eixa base de saber elegir el que fer o no sense que de fora els marquen el camí d’una manera paternalista.

Però trobe que ell no sap expressar aquesta voluntat, per exemple es posa a parlar d’una exposició de la seua dona en que han fet estudiar a xics de Ladak  a grans ciutats de l’Índia, allà estudiaven matèries que no són els “acceptables” per la societat, pels progenitors d’allà. Han estudiat arts, llengües, cultura, cinema… en comptes d’enginyeria o medicina que és el que la societat i els pares vol tindre. Es queixa de la pressió social per ser enginyer i metge, eixa pressió en gran part és importada d’occident i segurament és una de les coses que aquestes ONG els volen protegir. Es a dir que es queixa de com la seua cultura adopta d’occident però no li agrada que hi haja gent d’occident que intente que eixa adopció siga més tolerable.

En tot cas compartisc el punt que l’aproximació a societats diferents feta pel món “occidental” està lluny de ser òptima i que el paternalisme aliena a qui pretens ajudar. tot i que òbviament un sistema així d’accés al coneixement sempre estarà dominat per qui té majors recursos i possibilitats d’una compressió més bona d’aquest coneixement, i no de tota la societat. Amb aquest mètode simplement és trasllada el domini d’occident a les elits locals perllongant l’aristocràcia i elits de cada lloc. En tot cas és preferible perquè les elits locals tindran major sensibilitat i comprensió de la realitat del lloc.

He de mencionar també que en aquell moment ja havia argumentat bastant amb els indis estudiants, com Mudit i Devian, i la meua experiència amb asiàtics estudiant a Londres,  per tant sabia bastant bé la pressió que es posa en les societats asiàtiques en general, i l’Índia en particular, en ser metge o enginyer. Molt s’ha escrit sobre açò i contínuament hi ha noticies sobre suïcidis i intents desesperats per part de pares per que els fills/filles passen un examen per poder estudiar el que els estan entrenant per a ser des de menuts. Tot bé d’unes arrels més antigues en que hi ha molt d’esforç per part d’unes capes de la població, d’unes famílies, per conservar l’estatus d’elit o reconeixement per la comunitat a la que pertanyen, com ara el reconeixement social és par a  metges i enginyers doncs hi ha pressió en ocupar eixes posicions, si això canviara canviaria la pressió. Però la pressió està sempre ahi, sols que canvia el focus.   Això és comú a tota societat jerarquitzada (inclús la nostra Valenciana, que no té pressió, però hi ha molt reconeixement social per als metges i enginyers), i és especialment important en llocs on les famílies tenen un estatus social molt important, com és el cas de l’Índia on encara les castes i pertànyer a una o altra és molt important.

M’estendré en les meues reflexions ací, ja que aquest punt exemplifica molt el que les societats colonitzades aspiren, mentre que el que part dels occidentals ja han passat per la fase d’aspirar que els fills siguen metges o enginyers. Aquestos occidentals pretenen salvar o ensenyar a aquestes cultures que volen fer el desenvolupament occidental per intentar que no cometen els mateixos errors. Altre cop una visió molt paternalista.

Per què els progenitors volen que siguen enginyers o metges? Per estabilitat laboral i financera, i per l’estatus social.

Per què dóna estatus social? A part de l’estabilitat i benestar econòmic, perquè són feines que beneficien a la societat.

Perquè la societat les vol?  Simplificant, perquè la percepció és que una societat funciona millor i es pot desenvolupar millor si té bones infraestructures i està protegida contra malalties, sobretot pandèmies que poden afectar a grans nombres de la societat productiva.

Curiosament els mestres no estan tan ben valorats en aquestes societats, tot i ser l’inici de la formació dels enginyers i metges. Simplificadament és perquè hi ha moltes alternatives a l’educació, mentre que per curar una pandèmia o construir un pont no hi ha molta alternativa.

L’educació ja la discutiré al capítols de Papua Nova Guinea i a Cuba.

Parle després en l’arquitecte alemany que ha reconstruït el museu, porta 15 anys treballant ací i ara està restaurant temples. Està enamorat de l’arquitectura local, en els seus projectes conserva l’imatge original del que s’ha de fer.  Les cases que encara  romanen habitades són memorables estèticament, però tot i  l’esforç de reconstrucció, la resta del casc antic de Leh està abandonat. És cert que deu ser molt difícil viure ací, ja que ni en motos es pot abrivar a la majoria de llocs, el casc antic és com de conte, constituït per carrers molt estrets, que s’enfilen a la muntanya, amb moltes escales, i també passatges coberts que s’enfonsen baix de cases i que en alguns casos has d’ajupir el cap per passar.

Altre cop el paternalisme s’apodera, en aquest cas el meu, ja que que en els anys 60 destruirem una bona part de les cases històriques de Sagunt i encara ara romanen moltes deshabitades al casc antic. No m’agradaria que aquest bonic veïnat de conte passara per una situació pareguda a la del meu poble, i és per això que intentem aportar la nostra visió de protecció del patrimoni que hem desenvolupat en els últims 40 anys a occident. Pot ser ells tenen el dret a destruir tot el seu patrimoni i viure més còmodes a les seues cases, no sé, sé que a nosaltres no ens agrada ara però que fa 50 anys la visió era molt diferent… En tot cas crec que simplement s’ha de transmetre el coneixement del que nosaltres férem i que ells decidisquen que volen fer (si ho poden fer).

***

Leh dóna per a molt més en descripció i encontres entre orient i occident, especialment sent el Tibet indi i sent tan allunyat de la idea que es té de l’Índia mentre s’és Índia. És un lloc està plé de turistes i viatgers, i té tots els conflictes de creixement, conflicte cultural, catàstrofe ecològica, i creixement econòmic a una ciutat molt xicoteta que viu a uns escenaris gegantins.

Una pregunta que tenyirà tot aquest llibre és quin és el preu del progrés?, i aquest poblat al naixement del riu Indus exemplifica molt bé tot això. Per exemple es consumeixen pels turistes tones i tones de plàstic cada any, sobretot en botelles de plàstic, perquè al ser Índia la mentalitat occidental pensen que l’aigua de l’aixeta no és potable, tot i vindre d’aigües purismes de l’Himalaia. Jo òbviament  vaig veure cada dia aquesta aigua sense cap problema. En tot cas, tot i la descomunal producció de plàstics no existís cap planta de reciclatge o tractament de residus, tot va al vent del desert o és incinerat. Em diuen que caminant a uns 6km de Leh, entre 2 pics hi ha tot un mar de plàstics que escampa al vent els seus fragments de desenvolupisme, molt menys bonic que els mars de banderoles en mantres que canten al vent.

Però deixaré ací el relat de Leh,  per enfocar aquestos difícils punts en altres escenaris al llarg del meu viatge. En tot cas per al  lector vuic emfatitzar on ens trobem, a quasi 4000m d’alçada en meitat de l’Himalaia, en cultura pròpia molt diferent de la coneguda, i que per les fortes nevades s’aïlla del món per carretera cada hibern.

***

I per carretera que vaig parir, en un bus de 28 hores i 2 dies. per arrivar al bus a les 4 de la matinada  m’atacaren 4 o 5 gossos que em destorçaren els pantalons, per sort vag evitar que em pegaren cap mos gros!

La carretera viva tan impressionant com la 1a part, en molts més paisatges lunars, marcians i aliens. Però la vivència fou menys agradable, que l’altre bus soviètic. El bus aquest cop tenia menys personalitat i tenia tots els seients venuts, així que no podia moure’m lliurement com a l’altre, cosa que fa més dura el trajecte de 14h segut al bus.

En tot cas després dels espectaculars escenaris, controls, i carreteres que estan vivies com al trajecte anterior, descendisc cap a l’índia, arribe a Manali.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s