Llibre de Viatges 8. Hipiviatger Manali

Com descriure el següent escenari del meu viatge, Manali, ? La conquesta que hi han fet els occidentals o el Manali tradicional que s’amaga baix l’estora de neohipisme occidental que vol experimentar les fresques muntanyes de la índia, la baixa densitat, la cultura pròpia d’aquestos llocs o el fet que la marihuana ací creix a la bora de els carreteres i camins com mala herba?.

 

En tot cas, encara no he entrat a l’índia ja que el que es viu és un gran  nombre d’occidentals,  amb la seua colònia d’un micro cosmos de bars, tendes, restaurants i hostals i hotels fa difícil endinsar-se en el que hi haguera allà abans d’aquella marea si no vas lluny del camí establert. El camí establert implica uns temples, cascades, caminades per la muntanya, bars en música en viu i banys termals a 52ºC dins d’unes piscines de pedra a un temple, mentre yoguis (santons indis) resen en la posició del lotus a l’entrada.

Fora del camí establert vaig anar a unes plantacions de te on un aiguat enorme em va fer refugiar a casa d’una família que havia de pujar per senders de muntanya durant una bona mitja hora fins anaren ells viuen. Telars manuals als cartonets i temples en forma de cases alpines completaven l’escenari. La cultura local era molt diferent de la resta de l’Índia, amb uns trets molt particulars de la zona, el qual sol ser habitual en zones de muntanya. No vaig vore a gent de mitjana edat que seguira la cultura d’allà, en la majoria dels casos sols veies a xiquets o vells, i els pocs joves que tenien aspecte local es veien purament occidentals.

El més destacable a nivell de contrast cultural és com els occidentals poden establir a un ambient aliè en un lloc que ells consideren com un entorn agradable. El clima fresc ajudava, la poca quantitat de locals i els estupefaents en extrema abundància, a part d’uns elements notables de bellesa bucòlica, com caminades alpines, cascades, boires, muntanyes, i molt de verd. Hi ha molts exemples així per tot el món de l’antiga colonització i neocolonització occidental, el meu pròxim destí, Shimla és de fet una ciutat fundada pels britànics a les muntanyes per fugir del calor i dels mosquits tropicals.

Un comentari a aquesta construcció d’entorns occidentals en entorns aliens tractant de dur part del nostre món a terres distants. La gent no vol menjar on mengen els locals, ni menjar menjar de carrer per la paranoia de que cauran malalts, per tant mengen a restaurants tipus occidental on fan pasta i pizzes a més d’algun element local. Bé doncs vaig tindre l’oportunitat d’entrar a un parell de cuines d’aquestos llocs occidentals a orient i, parafrasejant a Orwell que treballava a les cuines dels anys 30 en París, quan més bonic és l’exterior, més pútrid és l’interior. Felices rates passejant-se pel menjar que va a ser servit, panderoles corrent carreres de 10 metres al terra de la cuina, capes de porqueria i greix que han canviat el color de les parets, amb les superficials que no s’utilitzen han passat del perdut color  original a un color negre mugrós intens.

Consell de viatger, en general sempre menja al carrer, no només està molt més bo i és més autèntic, si no que veus el QUE et cuinen i COM o cuinen. No que a mi m’importe molt, menge de tot i en qualsevol lloc, sent aquesta unae les característiques del meu viatge, gastro-viatge, però sóc conscient del susceptible que pot arribar a ser la gent en el menjar.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s