Llibre de viatges 9, Descens a l’Índia.

IMG_9091.JPG

Ja baixant, cap al sud, i cap a les planes, passe per Shimla. Shimla fou construïda pels Britànics com a capital de vacances o “capital d’estiu” a l’Índia, ja que al estar a les muntanyes el seu clima fresc (però també plujós i boirós) recorda molt al clima britànic… La capital oficial a aquella època era Calcuta, a l’altra part de l’Índia, es a dir que també serviria per controlar des d’allà les calentes terres Índies occidentals, ja que no serà fins els anys 40 del segle passat que Delhi esdevindrà capital.

No molt a destacar en els 2 dies plujosos d’allà més que trobar arquitectura europea a els carrers més antics, tot entre estàtues de 9 metres de deus indis en forma de mico, i un temple plè de micos, on com a bons micos, et roben la fruita.

Però allà fou el 1r contacte en l’índia d’aclaparadora presència humana que m’esperava. Vaig decidir anar amb un trenet xicotet, tren de joguet li deien, que connectava amb  la capital del Punjab, Chandrigar, una ciutat construïda per LeCorbusier en els anys 60 (Shimla havia estat l’antiga capital del Punjab, un estat de l’Índia en més de 200 milions de persones).

El trenet tardava 15h en fer 200km per les muntanyes boiroses. Si no hi haguera boira seria bonic. Bé el cas és que per aquest tren hi havia que fer cua des de 2h abans allà. Hi estava jo el primer ja que en la pluja no hi havia res a fer des de 1h abans que obriren per comprar.

Cal esborrar tota preconcepció de comprar bitllets que pugues tindre al cap, allò és l’Índia, la massiva humanitat funciona diferent. Abandona tot concepte de fer cua, allà es formà una aglomeració de gent en que, al estar jo el 1r a l’espera,  el punt focal era jo. El més xocant per a la mentalitat occidental (i moltes altres societats) era la completa nul·litat del concepte d’espai vital que estem acostumats, el més impactant per a mi fou tindre a un grossísim panxut indi durant quasi 1h donant forma a la corba de la meua esquena en la seua enorme panxa, no cabria ni un full de paper entre el seu greix i la meua columna. Per a més inri, eixe contacte íntim no estava justificat perquè hi hagués molta gent i no hi hagués més remei, tipus el metro, no. Ja des de l’inici, amb poca gent més que s¡acostà, la posició de tots fou d’estar tan apretats uns contra altres com fora possible per a que ningú es colara. De fet jo em vaig haver d’arrapar a la finestreta de venta ja que el pam que em separava a l’inici quasi fou aprofitat per altre indi per posar-se al davant. Per a mi l’Índia es convertiria a una especie de versió d’estar “estar atrapat entre la panxa i el taulell”.

El que dóna llum aquesta situació és experimentar el contrast en una cosa tan establerta en la nostra societat. Des de que som menuts se’ns educa en l’espai vital, com respectar el dels altres i fer respectar el teu, fins al punt d’intentar per tot mitjà possible el contacte físic. A l’Índia, amb les seues densitats de població gegantines, aquest concepte és inexistent per a ells, i, com observaré a partir d’ací, rutinàriament traspassen aquesta esfera invisible i inexistent que nosaltres creem,  que aspira a separar ambdues pells per la màxima distància possible mentre encara es manté la interacció social. Com quan t’assentes a un cinema, teatre, tren… si hi ha prou espai deixaràs un seient buit entre tu i el veí si no el coneixes.

Això em feu reflexionar sobre el perquè m’incomodava una cosa certament tan innocent com que altra persona estiga en contacte directe en tu. Però sobretot perquè aquest concepte d’incomoditat pel contacte físic era inexistent per a ells.

Imagine que les altes densitats de gent i el lluitar per accés a serveis com transport, menjar i congregacions de tot tipus explica naturalment l’escassa preocupació pel contacte físic. El que no em queda clar és l’origen del nostre espai personal.

Hipnotitze que reflectís l’alt grau d’individualitat que tenim, a més de la vinculació que existís entre contacte físic i sexualitat per a nosaltres, inexistent per a ells. Però no sé si en aquesta vinculació és la sexualitat el que crea la distància o la distància (o el trencar aquesta) el que crea la sexualitat. Com de fet és el cas que les societats en que es va nu el cos despullat no és sexual, mentre en les societats en que es va vestit, quan més vestit, més sexual és el ensenyar carn.

Altre exemple que va en la direcció de l’absència d’aquest espai i mentalitat, és que al carrer veies moltes parelles de principalment  homes adolescents o adults caminant agafats per la ma. Aquest fet a occident significaria que serien una parella romàntica, a orient això és impensable, cap país asiàtic està ni prop d’acceptar matrimoni homosexual, menys llocs tan religiosos com l’índia. En canvi els que estan agafats de la ma ací solen ser molt bons amics o família segons em digueren. Per a un occidental ens és xocant aquest contacte, més encara entre homes.

En tot cas aquestos episodis em deixen preguntat-me el perquè ens afecta tant el contacte físic de persones estranyes a la nostra societat, cosa que no he resolt encara.

IMG_9115.JPG
Creuament de trenets, en mig de la pluja. Aquestos tindrien un accident greu uns mesos després que jo hi vaja.

Ja baixant a Chandigar, a les fèrtils planes que dominen el nord de la Índia, de tots els barris de la ciutat rectilinia creada fa 50 anys, decidí explorar l’únic barri que al meu mapa pareix tindre un traçat un tant laberíntic, Burail, al poc inspirat sector 45.

A aquella ciutat cada barri és com una illa en que grans avingudes el separen com rius de la següent unitat, com una ciutat composada per peces de tètris en que cada peça conté el seu propi microcosmos i el conjunt ha de crear la ciutat. Bé eixe seria l’ideal de l’arquitecte, la meua forma de vore 50 anys després de la seua concepció la cuitat manca de vertebració i les grans avingudes i amplis barris sols creen distància entre les unitats, fent que només accedisques a altra unitat per necessitat i no per gust. La ciutat no és un espai per a viure, simplement per ser-hi mentre la vida passa, com un conjunt de poblats que ocupen illes d’un delta però que no tenen més interès en creuar a l’altra illa que per visitar parents, comprar algun utensili i alguna festivitat esporàdica. L falta de transport i flux per caminar sota el calent sol i amples avingudes sense ombra fa que el flux natural per les venes de la ciutat completament mora.

Contrasta açò amb altres ciutats reclines com són Barcelona, NY i San Fransico, on no hi ha tant de xoc entre avingudes i barris, i el metro connecta distants parcel·les com ponts subterranis, permet navegar d’una punta a l’altra de la ciutat en una combinació de caminar, metro o bicicleta d’una manera natural i fluida, sense canviar d’entitat.

Però tornant a Burail, un microcosmos laberíntic que ha estat creat al voltant i dins d’un antic fort Mughal i que segons conta la llegenda (imagine serà una exageració), un governant del sXVII utilitzava per reprimir a la població i obligava a tota dona acabada de casar que passes uns dies amb ell.

IMG_9132

Burail era un autèntic laberint dins d’aquell conjunt de quadricules, els estrets carrerons i cases altes de dubtosa construcció oferien un respir de l’inclement calor. Xicotetes plaçoletes que s’obrin als colzes de carrerons cobertes per carpes venen un assortit de productes frescos. Entrant a desdejunar a un xicotet local perdut entre les ombres em duguí l’agradable sorpresa de que, poc habituats a vore estrangers allà, l’amo del local insistix en convidar-nos (jo i un viatger de Madrid amb qui viatjava des de Manali) al desdejuni,  i ens regala a més un extra de fruites i beguda. Tal gest serà estrany a l’Ínia i ensenya les recompenses d’endinsar-se a llocs on no se t’espera.

IMG_9134
Desdejuni hospitalari
Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s