Llibre viatges 10, Delhi, nou , vell.

Per arribar a Dehli passem escenaris d’inundació bíblica, mercats atapeïts a vora carretera, infraestructures que circumval·len o tallen ciutats…  Escenes absurdes com una moto arrastrant a altra amb una corda, altra moto arrastrant agafats de la ma, i encara altra en que amb el peu s’empentava a un altra moto… tot un zoològic d’espècimens a estudiar. Però sobretot navegants de carretera que pensen que els vehicles de davant mouen pel só del teu clàxon i no pel seu motor.

Al principi intentava desxifrar el perquè de tant de clàxon, especialment al nostre bus,  però  també altres vehicles. Per assolir tal repte cal abandonar tota preconcepció, tota experiència prèvia en conducció. Pel que vaig percebre no es fa sonar el clàxon per a altres vehicles, ni per gent que se’t creua en el camí, ni per indicar que vas a fer cap maniobra… o sí que es fa sonar per eixes raons, per eixes i moltes més! En un moment semblava que hi havia una alta correlació entre que sonava i la presència de qualsevol ser, mòbil o no, a prop del camp d’influència del vehicle. Però més avant ja pareixia simple i pura aleatorietat unida a tot i més i la necessitat d’escoltar el clàxon cada cert intervals de temps, no molt llargs.


I ja a Delhi, una ciutat que afrontava en cert respecte després del meu primer encontre amb ella en que havia eixit escaldat, però on havia aprés una important lliçó de per vida, no confiar en ningú si tens seriosos dubtes, i descansar abans de prendre decisions rellevants.

I com descriure Delhi en 4 ratlles en un llibre d’experiències de viatge? és una metròpolis, un conglomerat d’humanitat, una entitat pròpia que mereix llibres i llibres i en que no s’arribarà a totes les seues formes i colors calidoscòpiques.

Delhi per començar presenta un factor binomial,  el vell Delhi  i el Nou Delhi.

A al vell Delhi probablement hi ha la pitjor circulació de cap ciutat del planeta. Als seus estrets carrers, no importa que siguen menuts, vies secundàries, corredors en que les parets estan a tocar dels braços estesos, atzucacs o vies principals… el moure’s per allí significa lluitar contra una amalgama de vianants, bicicletes, carros tirats per persones, vaques, burros, vehicles motoritzats de totes formes i mides que permet la via, portadors de tot tipus de mercaderies, gossos i vaques solitàries també de diferents mides, i alguna cabra gran.

IMG_9352

El Nou Deli es tot un conjunt d’avingudes i carrers amples, rectes i organitzats que creixen de l’antic Delhi cap a zones que estaven més o menys urbanitzades fa poc menys d’un segle. Allà és l’únic lloc que vaig vore a l’Índia grans parcs i zones verdes, accessibles per a tota persona sense pagar, i on es pot caminar sense estar constantment pendent del tràfic. Allà també vaig vore gent vivint, realment vivint, a les amplies voreres de les amplies avingudes, sense cap sostre més que els amplis arbres que donen ombra.

IMG_9225

Reflectiré un tres episodis un tant còmics que em passaren a la ciutat.

El primer visitant la gran mesquita roja. És prou impressionant el arribar-hi ja que hi ha que travessar un munt de carrerons estrats i retorçats del vell Delhi per arribar a un espai obert, gran, dominat per aquell imponent edifici de pedra roja.

Per accedir-hi si no ets musulma (es a dir, pinta de musulmà) has de pagar com 5€, cosa que em negue a fer ja que els edificis de culte han estat pagat per nombroses generacions de gent que ha sacrificat molt de temps i riqueses per erigir aquelles construccions dedicades al cultes. Finalment aquestos cultes utilitzaran les creences per aconseguir més temps i riqueses, mentre donen sentit, o no, a la vida dels seus seguidors. En tot cas aquest esforç a deixat magnífiques obres d’arquitectura per a les generacions futures per apreciar. Jo en el meu cas, després del meu primer intent fallit d’entrar aparentant sent musulmà (però duia motxilla, típic de turistes), deixí la càmera i motxilla amb el meu acompanyant i entrí per altra porta, amb el meu semblant passe sobradament per musulmà.

Un cop a dins vaig deambular, era una gran mesquita, amb un pati principal central, rodejat de naus en columnes, i obertes al pati. El pati estava empedrat de la pedra roja, que roïa escalfada pel sol. Per a que la gent no és cremés els peus (a les mesquites cal anar descalç) havien posat estretes estores blanques que creuaven el pati de costat a costat, amb una xarxa blanca sobre fons roig, com teranyines gegantines.

Ja allí no em vaig poder aguantar la meua temptació de prendre una foto amb el mòbil, amb la mala sort que un dels guàrdies que m’havia parat al 1r intent em va vore i reconèixer. Jo m’adoní que m’havien detectat i inicií a caminar per la part de paviment no coberta per estores per espantar-lo. No cal entrar en molt de detall per descriure que un terra de roca roja obscura baix el sol de mig dia de Delhi literalment crema els peus. Jo caminava normal i em distanciava ja que el guàrdia només caminava per la part coberta per les catifes. Uns quants minuts així desesperaren a l’home, jo caminant depresa tolerava les cremades als peus, finalment la voluntat d’aconseguir diners fa que l’home vinga corrent directament cap a mi. Òbviament no vaig a fugir corrent, al meu cap no he fet res malament, els 2 ens quedem parats en meitat de la pedra, ell depresa em demana el preu de l’entrada mentre va canviant de peu, jo li dic en cara d’enfadat que no té dret a demanar-me pagar per entrar a un espai públic, amb els peus parats al terra, lentament cuinant-se. L’home desistís i va corrent cap a l’ombra, jo camine cap a recer també per observar que els peus em fan un poc de mal i al mirar una bombolla blanca constituïx tota la planta d’un peu, i a l’altre 2 bombolles enormes que quasi s’unixen encatifen la planta.

Vaig mirar les entades del meu company, pareixia més com un grup privat que s’havia posat a cobrar entrada, no sé si en vinculació o no a la mesquita, que una cosa del govern. No és diferent però, del fet que es cobra entrades a les esglésies turístiques a Europa des de fa uns anys… però amb la diferència que es cobra a tots per igual. Pot ser a les mesquites, al ser llocs de meditació, tampoc és tan mala idea per que no acaben esclatant de turistes, però bé, no massa gent va a fer turisme encara a Dehli.


El segon episodi fou en una dels meus habituals deambulars pels carrerons. Al final d’un atzucac prop de l’estació de New Delhi (que acabava d’explorat com entrar per evitar que em tornara a passar l’engany del 1r dia), vaig vore un arbre sec, però gran, amb les restes d’una casseta d’arbre desfent-se entre les seues rames seques. L’escenari vagament fotogènic era, però, dominat per un gran retol de 3 o 4 metres de llarg per 1.5 o 2m d’alt, de color rosa fúcsia i que havien posat a meitat alçada de l’arbre mort. Sense el cartell allò tenia un cert encant de decaïment,  però amb el cartell rosat lluent tenia un aspecte irrisori, en tot cas digne d’una foto curiosa, la qual em vaig dedicar a fer.

IMG_9438

Acte seguit, del restaurant que estava a la meua esquerra, i que era l’anunciat per retol amb mal gust, va ixir un home moreno baixet,  amb bigotet, mig calb, i amb unes grenyes de pel llarg cobrint el poc crani que podien. L’home em va demanar que per foto a aquell escenari irrisori al carrer li pagara 2000r l’equivalent d’uns 30€. L’escena i la ràpida idea que tenen els indis de transformar qualsevol situació, per absurda que fora, en un redit econòmic va ressonar en el meu sentit del surrealisme còmic. Allà mateix vaig començar a riure de fons com mai no havia rigut en molt, molt de temps a riallada plena, omplint i buidant tots els meus pulmons completament, grans llàgrimes recorregueren les meues distorsionades galtes per l’ampli somriure. La cara de l’home sense saber ara com reaccionar davant allò, i el fet que hi havia un xiquet a la porta del restaurant observant-ho tot amb fascinació, feren de l’escena encara més delirant. Encara ara ho recorde com un gran moment del surrealisme indi condensat en uns instants.


La tercera escena es va produir al jo visitar un temple a les afores de Dehli,  a l’altra banda d’un riu Yamuna. Com descriure allò s’escapa a la meua habilitat descriptiva, però faré 5 cèntims. Quan dic temple em referisc a un mega complex de devoció creat de vell nou en l’última dècada i anomenat Akshardham. Es tracta de tota una esplanada coberta d’edificis més i més grans, però construïts en poc de temps, en grans i elaborades decoracions, totes fetes en cement i figures. El més similar que puc plantejar és un parc temàtic sense atraccions, només edificis per a la glòria d’una cadena de gurus que ha aconseguit crear un gran culte, el qual a acabat produint allò, un parc d’atraccions hinduista.

 Pel que vaig entendre és una escola hinduista que va fundar
un xiquet de 10 anys (bè als 25 es va fer el cap de l’escola  i això, però no deixa de sobtar) i els seus seguidors la branca hinduista dels Swaminarayan anarein creixent. Un dels gurus en els 80 volia fer aquest temple perquè ho va vore a una visió. Al haver estat fet fa uns 10 anys supose que han begut de les tendències del moment, i els parcs temàtics es duen prou.
Es a dir, excepte atraccions ho compleix tot, espectacles, museus, cantines, subvenirs, i edificis que pareixen de cartó pedra, altament decorats però fets en poc de temps, el qual s’observa en la poca cura dels retocs finals. Es a dir és veu bonic a distància. L’únic que trenca això és l’interior del temple que està fet en marbres i
si que pareix un temple, un de nou, però amb l’esperit de temple.

IMG_9510

De fet només arribar-hi ja dona aires de parc d’atraccions, domina l’horitzó en unes quantes estructures massives que s’alcen sobre les buides explanades on està construït. Quan hi arribes has de fer llargues cues, en les quals t’obliguen a passar molts controls de seguretat, i a despendre’t de tot objecte personal, especialment tota l’electrònica. Et fan una foto a l’entrar, i un cop ho has passat tot et fan altre control de seguretat tipus aeroports, amb arc metàl·lic i tot, per vore si portes qualsevol objecte electrònic. Jo en tot cas vaig poder colar un mòbil, el qual em duria alguns problemes.

Jo temptat de fer fotos, però mig d’amagat vaig fer un parell de fotos borroses, i per a la meua sorpresa un altre visitant em va vore i em va denunciar a la seguretat del lloc, perfectament equipada en walkitalkies, pinganillos i altres instruments d’última generació dignes de la seguretat d’un parc d’atraccions a l’ús. Em prengueren el mòbil i em feren pagar una multa o “donació”  de 1000r (uns 13€), em va fer molt de mal
donar diners a una entitat religiosa, més quan es tracta d’una norma estúpida per a traure diners a partir de les fotos subvenir que els fotògrafs del lloc et fan, si ho pagues, i on vaig vore gent que feia cua als millors racons per fer-se la foto.

En tot cas em sorprengué molt que em denunciara altre visitant, supose que no tots els que hi van son amb la mentalitat de parc d’atraccions, i en tot cas en general el respecte a l’autoritat allà és molt més elevat. No podria imaginar un cas similar de denuncia d’un fet tan superflu a Europa, ja que no estava fent mal a ningú i és obvi l’afany recaptatori de la norma de prohibir entrar aparells electrònics quan allà es fan fotos, pagant. Altre cop fou un gran xoc cultural per a mi.


El que exemplifiquen aquestes tres escenes, junt a l’esforç de la cridada de telefon per pagar uns cèntims del bus, l’estafa que em feren a Delhi a les 3 de la matinada i els altres intents d’estafa, és fins a quines molèsties van els indis per aconseguir el que a tot punt de vista són quantitats de diners míseres a llarg termini. Temps després un francès que vivia més de 15 anys a l’Índia em dirà que l’hindú viu en els diners com a única obsessió i que mai vorà més enllà que aconseguir diners en curt termini. El sentit de remuneració econòmica en qüestió del dia a dia pareix dominar-ho tot, fins al punt en que quan compraves alguna cossa en un bitllet de denominació alta rarament algun indi tenia canvi, inclús a 1a hora, fent que fos difícil fer us d’ell, reflectint que la gent no guardava diners del que havia guanyat el dia anterior, que probablement s’ho gastaven tot cada dia i començaven el dia a 0 en l’esperança de passar un nou dia. Com qui no guarda llum perquè sap que al dia següent el sol tornarà a lluir.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s