Llibre de viatges 12. Llocs sagrats 1, Sensacions a Benarés (Varanasi)

IMG_9833

Vaig partir de New Delhi Station, aquest cop sense major problema, amb tren cap a Vanarasi. Es tractava d’un tren prou ben organitzat, en que cada persona tenia una llitera, a 3a classe, jo intercanvie una llitera de baix que m’havia tocat amb una de dalt per a que una velleta no li calga pujar. Allà hi ha ventiladors que, junt a la velocitat del tren, amb les finestres sense vidres, només cobertes per barrots, i viatjant de vesprada nit, fa que el trajecte d’11h se’m faça molt amè  i plàcid al tren.

El més curiós del trajecte fou  vore gent  vestida  (o disfressada) de yoguis (com sabis meditadors, entitats espirituals). Anaven només un drap de colors brillants enrotllat a la cadera, llargues barbes i cabelleres enrotllades a dalt del cap, i més impressionant de tot, carregant un trident, que és un dels símbols de Shiva.

IMG_9675

Això era la primera finestra cap el que anomenen la ciutat humana més llargament habitada del món (no es sap del cert, però si és una de les més antigues), la ciutat més sagrada de l’Índia, Benarés, Varanasi, Kashi.

El que descobriré però és que a l’Índia sagrat pareix sinònim de supervivència, pura i simple supervivència, sense intentar millorar i viure bé. Quan més sagrat és, menys et preocupes de viure i deixar viure, i més confies que la natura sagrada del lloc s’encarregarà de curar qualsevol mal que puga existir, siga de causa humana o qualsevol altra. Eixa es la sensació que se’m quedarà d’allà i d’altres llocs sagrats.

Benarés és especialment difícil de descriure per a algú de fora, s’ha de sobreviure allà per respirar el que és, però tothom pot fer una immersió a través d’una descripció prou acurada. Jo no hi entraré, hi ha moltes disponibles i d’efectes visuals, tot i que sobretot efectes olfactius ajudarien molt en transmetre l’atmosfera. Em centraré en el que afecta al cos i sentits, i després en la natura humana. Malauradament el que afecta més sempre és el negatiu, així que mostraré una imatge prou negativa, que segur estarà esbiaixada, però que és la que millor reflectís una caminada d’un visitant estranger per allà que només observa i és aliè a l’espiritualitat.

El que ho domina tot és el riu, el Ganges, un ampli riu, inclús ara en epoca seca on el nivell es encara baix, d’aigües marrons obscures i amb frenètica vida al seu banc dret. Ací la ciutat ha construït al llarg dels segles esgraons de pedra que s’endinsen en el riu, o que el riu s’endinsa en ells, en el seu incessant pujar i baixar en les estacions. Estàvem començant la temporada de pluges, monsons, i en la setmana que vaig estar allà els primers dies es podia recórrer a peu tot el marge del riu, mentre que els últims dies ja hi havia que escalar alguns dels esgraons, que son cridats bats, amunt i avall per transitar ja que amplies zones abans transitables ara romanien sota l’aigua per la crescuda del riu. El més impressionant era vore com xicotets temples construïts als nivells més baixos ara sols mostraven les seues puntes i decorats sostres sobre l’aigua en la pedra color marró cacauet.

Nombrosos carrers carrerons i places s’obrin al riu, i molts dels seus temples estan situats a la seua vora. La gent fa vida allà, renten la rova, l’estenen a la pedra, es renten ells, es renten les dents, els xiquets juguen, naden… Inclús, en aquesta congestionada ciutat sense espais obvers, la riba del riu oferix l’únic espai per jugar a criquet, una especie de beisbol. Entre una paret i les aigües i ha un corredor d’uns 3 metres d’ample, allà juguen els xiquets una poc eficient partida ja que al batejar constantment la pilota cau a l’aigua i es fa un llarg procés de pujar a baques i barquetes amarrades a la bora per pescar la pilota amb un pal.

Jo em mentalitze a endinsar-me a les aigües d’aquell riu sagrat, a l’igual que havia fet a l’himalaia a l’indus, però en la meua primera caminada vaig vore un dels desaigües/afluents que alimenten el riu allà. Aquella corrent de desaigüe era un riu en tot mèrit, sols que es veia xicotet en comparació al Ganges. L’afluent seria uns 30m d’ample, el que més impactava a la vista era el color negre com el petroli; a l’olfacte l’intens olor a desaigüe, putrefacció i decaïment; a l’oïda d’uns porcs que s’alimentaven de les muntanyes de fem que s’acumulaven als bancs d’aquell viscós liquid. Tot i saber ja abans que el nivell de E.coli a les aigües del Ganges a l’alçada de Benarès és uns 10.000 cops el considerat acceptable, després de vore aquella corrent negra unir-se al riu u entén realment el que significa rentar-se a un riu tan contaminat.

Altres detalls que em colpiren allà són on van les vaques mortes, hi ha milers deambulant pels carrers, defecant i menjant tot el fem que s’hi estén. Em responen que els cadàvers van al riu , òbviament cremar-les és molt car, i està prohibit menjar-se-les. Jo de fet hi veg algunes flotant allà, amb corbs menjant-se els ulls i la carn a la que hi tenen accés.

També van a parar al riu tots aquells que han mort per malalties i no per causes naturals, ja que el riu purifica i neteja tota malaltia del cos, aparentment l’aigua és millor per matar infeccions que el foc segons la seua tradició. En la seua mentalitat el foc estendria  la malaltia a l’aire a través del fum. He de dir que l’olor a cadàver cremat a Benarés és suficientment intensa i present com per a que puga parèixer plausible que el fum transporta els vapors de les impureses, del mal. El resultat és que el Ganges és el riu en més infeccions del món.

Cal mencionar el fet dels intents de banyar-se al riu per occidentals. Jo em vaig banyar els peus i les cames i crec que algú em va aplaudir, però de segur vaig vore a un xic occidental amb aigua fins als genolls i tirant-se aigua al clatell fou aplaudit per uns quants indis que el miraven a prop. En aquest gest ells valoraven que algú de fora faça l’esforç de endinsar-se en aquell univers.

De fet quan se li pregunta a un de Benarés el perquè no es preocupen de cuidar més un riu que és tan sagrat per a ells, intentant no contaminar-lo, la seua resposta és simple i natural: el riu és sagrat i purifica, no importa la contaminació, brutícia i desperdicis que li tires, el sagrat del riu ho purificarà tot fent-ho perfectament bo. El mateix s’aplica als bruts carrers de la ciutat, que ningú mai neteja.

Impacta el nivell de brutícia, no és una ciutat on hi ha pobresa, sols brutícia, sent els carrer un femer i els edificis només estructures que s’alcen entre el fem. En general ningú pareix preocupar-se del benestar del seu entorn i si hi ha algun lloc menys brut és només perquè la gent circulant desplaça la porqueria cap a llocs menys transitats, i no hi ha preocupació per el benestar de la gent que et rodeja, només per la supervivència pròpia.

En general Benarés per al qui he deambula com espectador, està dominat per la violència conta el qui pareix no pertànyer. Explicaré en detall un parell d’incidents que em succeïren relacionats en el més impactant de la ciutat, els crematoris a l’obert, i que em feren acabar fortament amb aquesta imatge.  Però no només foren un parell d’incidents en els 6 dies que hi vaig estar, altres incidents menors impliquen certa violència física per aconseguir diners, perquè rebutge comprar drogues, fer-me un massatge, afaitar-me i comprar seda…

Es com si la gent hagés eliminat totalment la vinculació entre l’entorn i els humans i allò no fos més que un amalgama d’individus que intenten sobreviure a costa del que poden, ja siga altra gent o l’entorn. I el més pertorbador de tot és que açò pareix ser soterrat sobre la catifa de sagrat, en que el propi fet que la ciutat siga sagrada permeta que tota la maldat imaginable visca sobre ella ja que la natura de la ciutat netejarà tot el mal.

Els humans som animals morals, i si la moral et permet ser el corrupte que sigues perquè habites a un lloc que et purificarà no pareix haver inconvenient en actuar tan despreocupadament envers als altres i a l’entorn com et convinga per sobreviure millor. No és molt distant de la corrupció catòlica medieval, en que l’extremaunció abans de la mort (amb una taxa a pagar a l’església) et permetia anar lliure de pecat al cel, hagueres fet el que hagueres fet durant la vida. L’impressionant ací és vore i viure en persona quins efectes açò té sobre una ciutat i la seua població i entorn. És fàcilment imaginable estendre açò a gran escala i quin món de malsons viuríem.

Però insistiré altre cop, la meua visió   està altament esbiaixada i afectada per questos mals encontres casuals i el fet que allà vaig contraure un lleuger malestar. Diuen que no pots visitar l’Índia sense tindre problemes gastrointestinals i una ciutat tan porca com Benarés pareix ser el lloc ideal per contraure-la. En el meu cas no em podria haver lliurat ja que l’origen del malestar (una lleugera diarrea en que havia de visitar el bany dos cops al dia per cagar mollet, i malestar de panxa i debilitat) no va ser per l’aigua o menjar, si no per respirar. M’explicaré, el meu hostal (continuaré anant d’hostal 2 mesos més en el meu viatge) estava vora el Ganges, amb la meua habitació donava a pocs metres de la seua aigua i una finestra que hi mirava directament. Bé doncs després de quasi 2 setmanes de malestar em ban dir que allò no era per menjar res malament, si no un paràsit que ara en l’època de pluja s’agafa respirant, es a dir, l’Índia, per bon estomac que tingues com jo, sempre et guarda sorpreses i ni l’aire està lliure de problemes gastrointestinals. Per sort 2 pastilles per matar paràsits (costaven 40r, poc menys de mig euro ) i 12h després ja estava perfectament i ja no tindré cap altre incident de malaltia al més d’un any de viatge que em queda. Desafortunadament  el fet que això em passes a Benarés, junt a la resta d’incidents, no ajuda a que la meua imatge del lloc siga positiva.

Altres viatgers i turistes que hi vaig torbar sofriren molt més d’enfermetats i de maltractes pels indis, però almenys una viatgera de califòrnia s’havia endinsat completament per la espiritualitat i només veia les coses positives de la interacció amb la gent, sobretot  viatjant sola a l’Índia, amb tota la pressió que sofrixen les occidentals allà.

En tot cas això indica com la percepció depèn molt de l’individu. Les meues descripcions en aquest relat van acompanyades sempre de judicis de valors i han estat seleccionades en front a altres experiències i per neutre que siga açò ja esbiaixa la descripció. En tot cas amb el temps i la distància que m’atorga l’escriure açò, no veig més la part positiva que al moment en que vaig tindre aquelles vivències.

 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s