Llibre de viatges 18. Viatge al tren en no Classe.

IMG_0500.JPG

Abans d’arribar a Calcuta i el voluntariat,  el relat de com vaig anar a Gaya abans, això mereix una xicoteta menció el xicotet periple en tren anant en la classe no classe.

Pareix que a l’Índia, a l’igual que el sistema de castes en que hi ha 4 castes i la casta sense casta, els intocables (perquè tocar-los era embrutar-se per a les altres castes, com qui diu al fem intocable perquè està brut). Doncs als trens indis tenen 3 classes, 1a, 2a i 3a. Ja he descrit la 3a per anar de Delhi a Benarés, però existix un altra classe que no té cap classe, cap nom, cap ordre, ni regulació, l’anomenaré no classe. La no classe és un espai, normalment un sol vagó, on venen bitllets, molt barats de forma il·limitada (58r (uns 0.7€) per 5h de tren, per 250kms), a més no hi ha mai revisor per raons obvies quan descriga com es viatja en eixa no classe, per tant virtualment tot el qui volguera podia pujar allà.

Si tothom pot pujar en un espai prou limitat el que és d’esperar és que aquest espai estiga completa i absurdament ple, i així és. Per a qui haja viatjat en la RENFE l’espectacle no li serà del tot desconegut, gent assentada per tots els llocs i apretada als corredors de peu, com a borregos, durant hores i hores en un tren que es para per raons inexplicables en meitat del no res i va a velocitats absurdament lentes i bastant habitualment amb el termòstat espatllat (això és la RENFE a cops, per a mi). Però a la no classe tot era una dimensió més, literalment. Mentre que a la RENFE o al metro tota la massificació transcorre en 2 dimensions, la del terra, al llarg i ample, a no classe s’afegís al tercera dimensió, l’alçada.

IMG_0516

El millor per descriure açò fou el meu intent, fallit, de posar la meua motxilla a un dels porta equipatges quan apressadament entrí al vagó de no classe. Òbviament no em volia passar les 5h que suposadament tardava el tren (li costà 8h…) carregat amb la motxilla, i no hi ha lloc al terra per poder posar-la, ni entre les cames, vaig tindre l’ocasió d’intentar carregar-la a dalt, en el moment que jo pujava la motxilla, una dona pujava el seu xiquet de 6 o 7 anys per ocupar el mateix espai que jo volia. En el breu moment de dubte i de contemplar l’escenari  el lloc fou  finalment ocupat pel xiquet. Després de contemplar al meu voltant aquell era l’espectacle general, tots els porta equipatges estaven poblats per gent i xiquets en mig d’equipatges. A més els seients, en files de 6 com a bancs enfrontats un al davant de l’altre, però que hi havia 8 sentats, els bancs tenien un 2n pis, on altres 8 persones es sentaven en alt amb els peus penjant davant les cares dels de baix i el cap rosant el sostre del vagó.

El vagó era tot de ferro o acer, sense cap acabat decoratiu, les finestres no tenien vidres, només barrots (el qual serà significatiu per al meu viatge més avant), hi havia un pocs bancs i els porta equipatges, i les 4, 2 davant portes obertes tot el viatge.

Bé doncs circulant a menys de 50 per hora, lluny de cap finestra, rodejat d’indis suorosos, apretat per la massa humana, carregat amb la meua motxilla, diguem que no volia estar allà tot el trajecte. A la 1a estació que pararem, uns 15kms més avant, 50min després, vaig baixar. Vaig explorar un poc l’estació i fent-me el ronso, com si m’haguera despistat que ja eixia, vaig pujar quan el tren ja estava en marxa i xiulant, en l’excusa que era l’últim que pujava em vaig assentar a la porta, que es quedà oberta. Ja assentat, amb la motxilla ben recolzada i el vent que entrava per la porta refrescant-me la situació va millorar molt.

Però continuava lluny de ser ideal, a l’estreta porta es van assentar 2 indis més al meu costat, fent que els 3 estiguérem ben apretats. A més els indis tenen una costum que no havia comentat fins ara però que esdevindrà significativa ara, els encanta escopir cada poc de temps. Allà assentat eixien per fora del vagó la  meua cara, un braç i els meus genolls despullats (anava amb pantalons curts), el tren en marxa em duia el vent de davant, per tant també em duia les escopinyades llançades contínuament des de les finestres de barrots, sense vidre. Per sort aquells líquids bucals m’arribaven en forma de vapor, que impactava al principi sobre la cara i braç  i cama, però la cara i braç vaig aprendre a refugiar-los a dins, el que no podia evitar és que els genolls, sobretot l’esquerre, que sobreeixia irremeiablement, reberen regularment aquest vapor humà.

A cada estació havia de baixar i recuperar el meu lloc a l’esgraó, brut i fangós, però que era el meu lloc per sentar-me i era millor, tot i les escopinyades, que cap altre. Un cop superada l’aversió contra la baba, i que els indis que s’assegueren al meu costat abandonaren el seus llocs, he de dir que el trajecte fou molt agradable tot i durar 3h més del que devia. Les vistes del camp indi eren immillorables ja que s’obria al davant meu, i la posta de sol va fer canviar els colors de radiants, a rogencs, a obscurs, amb focs i llums encesos al llarg del trajecte.

***

El més divertit de tot fou quan em vaig anar de l’estació de Gaya cap a Calcuta, allà vaig presenciar un entretingut encontre entre un home i una escala mecànica.

Sempre és un tant màgic vore a un ser humà, siga xiquet o adult, enfrontar-se a la 1a vegada que fa alguna cosa.

En aquest cas l’estació tenia instal·lada una escala mecànica que connectava l’entrada en la 1a planta, i un home de mitjana edat, vestit en pantalons obscurs i camisa blanca ampla volia utilitzar-la per descendir. L’home la contempla uns segons, s’aproxima a la superfície que es mou vacil·lant i posa un peu mentre manté l’altre a la terra fema, greu error, un peu es comença a desplaçar mentre altre no. L’home no pareix haver fet molt de yoga, o en tot cas no està còmode que un peu es separe més i més de l’altre, l’home comença a caure, amb la mala sort que s’agafa de la barana de l’escala que, com tot lector familiar en escales mecàniques sabrà, també es mou. L’home cau de genolls i apressadament escapa cap a terra ferma.

En el 2n intent l’escena  anterior és repetí, només que ara l’home quan estava caiguen fou sostingut per 2 persones que l’ajudaren a sostindre’s a l’escala. Ell ja amb les mans al passamans que es movia, baixava lentament, mirant al seu voltant estranyat per estar descendent sense ell haver de baixar escales i assimilant la situació. Ja arribant a baix, concentrat en el final de l’escala, a mesura que el terra ferm s’acostava ell mirava preparat i pegà un vot per ixir indemne de la situació, quasi cau al aterrar a fora de l’escala mecànica però mantingué l’equilibri.

He de dir que em fou fascinant vore un primer cop d’un humà amb una escala mecànica en un lloc com aquell, té cert valor que a ple sXXI l’Índia guarde aquests tresors de descobriment.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s