Llibre de viatges 19. Ascens i Decaiment 2. Voluntariat a Kaligat, la casa de la mort

L’experiència més significativa del meu temps a Kolkata fou a l’organització de la mare Teresa de Calcuta. Parlant a l’estació de Gaia en uns occidentals que treballaven en una ONG contra la prostitució i drogoaddicció a Calcuta em van comentar que era molt fàcil treballar de voluntari a l’associació de la mare Teresa, no sé exactament com se’m ficà l’idea del voluntariat al cap, però he de dir que tenia curiositat i em va parèixer una bona oportunitat. També molt s’ha escrit sobre aquesta associació, tant bo com roin, rius de tinta han fluït, especialment aquell any ja que santificaren a la Mare Teresa, però em limitaré a la meua experiència i percepcions.

El procés és prou simple, vas al seu centre administratiu, t’apuntes a un determinat torn (matí o vesprada, habitualment matí), elegisses a quina casa anar, cases són les institucions on tracten la gent del carrer, tenen dotzenes. Jo vaig seleccionar la de Kaligard, la 1a que es fundà, i anomenada la Casa de la Mort. Allà agafen gent del carrer per ser cuidats fins que moren allà, o milloren. Simplificant és com la unitat postoperatòria d’un hospital, on et tracten després d’una operació greu, per a que et millores o si no pots que et tracten el millor possible fins a la teua mort. Bé ací l’operació és una vida al carrer, i el tractament simplement cures d’infeccions, de malnutrició, atenció bàsica per malalties dures com demència i càncers, i majoritàriament molta molta neteja.

A les 5 del matí et reunisses en tots els voluntaris, hi ha dotzenes de joves occidentals de tot rerefons. Es fa una especie d’oratòria, un lleuger desdejuni, i cap a la casa de cures en bus, seguint algun voluntari que hi sap anar. Allà només entrar veig un cadàver que ix, el nom de la casa dels morts no es dóna sense motiu.

El matí transcorre seguint el que altres voluntaris fan, ningú instruís els reclutes nous. Bàsicament comença amb neteja de tota la rova i estendre-la al terrat, neteja del lloc, terra, taules cadires. Un lleuger esmorzar i més neteja fins al mig dia on ja us manen a casa, altres voluntaris poden fer torn de vesprada també, però la majoria no ho fa. Si no vols relacionar-te en el factor humà del lloc és fàcil quedar-se en aquell cercle de neteja, ja que calen moltes mans, però jo no ho vaig fer.

En el 1r dia em vaig ajuntar en un estudiant de medicina català que era el seu últim dia i em va guiar per tot el procés, començant neteja de bon matí,  després vaig passar a alimentar als pacients, i a netejar-los de quan es pixen i caguen, i tindre en compte les seues necessitats si vomiten, si tenen fam, saber on estan les seues medicines, llençols nets, pantalons i camises, fregall, sabó… em va presentar a alguns dels pacients més significatius, des dels més energètics i que pareixien tindre control del lloc, fins altres pacients que eren vegetals que hi havia que fer-lis tot.

Bàsicament els pacients són literalment pacients, de paciència. Es passen tot el dia a les lliteres, uns llits com de campanya militar, en uns llençols que es renten contínuament i un cuir fàcil de rentar és la base. Al matí dus als pacients a ditxar-los i els canvies la rova, els vegetals i els que s’han cagat i pixat damunt els has de rentar tu a ma, després sobre mig matí els donen el desdejuni, on alguns s’alimenten sols i altres els has d’alimentar-los tu. El menjar pareix prou bo i usualment conté peix o carn, el qual no sé fins a quin punt és compatible amb les creences religioses de la gent, però ací els que dirigissen el lloc són catòlics. Després els tornen a gitar i es neteja el saló on han menjat. I així passa el matí.

El més xocant i dur que vaig vore era que eren tractats com a simples màquines, o animals, que han de tindre un tractament bàsic per continuar funcionant, però que deixa de banda la humanitat de la gent. El estar allà era simplement seguir una rutina, un manteniment, donar carburant, rentar, curar desperfectes, descans, repetir. No hi havia cap amenitat, cap periòdic, cap música, cap audiovisual, cap joc, cap paraula càlida, cap companyerisme entre els pacients, cap raò per ser viu més enllà de mantindre un cos funcionant, cap funcionament mental fora de meditació qui pogués fer-la, cap raó per ser humà.

Realment en la falta d’activitat fora del pur manteniment allò era la casa de la mort, no un lloc per viure, només un lloc per transitar, cap a la vida exterior altre cop si milloraves, o cap al final de la vida si no.

L’interessant del lloc és la resolució de problemes amb els mitjans a la ma. Bàsicament no hi ha mans per a tot, i com tota organització si veuen que tens certa habilitat i et saps moure et van donant més responsabilitats, i més control. Hi ha molts pacients que es pixen i es caguen al damunt i quan ho veus has de fer la bruta feina d’alçar-los, no hi ha cadira de rodes, per tant ho das a ma o els poses a una cadira de plàstic i els arrastres pel  terra que per sort és completament llis.

Busques l’ajuda d’algún voluntari que tinga l’esma per fer el que cal fer, que és despullar-lo, netejar-li la merda en la ma, rentar-lo i tornar-lo a vestir i tornar-lo a gitar, canviant els llençols. Són hòmens adults, que poden pesar entre 50 i 80kg, i immòbils com vegetals, si simplement s’aguanten de peu és una gran ajuda, però no tots poden. Per tant ni és una tasca fàcil, ni agradable.

Ell centre funciona, pel que tinc entès,  amb una brigada de monges que van pels carrers i repleguen gent sola que està desvalguda i en gran necessitat d’atenció. També hi ha casos que els porten pacients, i si elles poden els acollissen.

En el meu 1r dia les monges portaren un yogi (un home que es passa tota la vida meditant als carrers i viu del que la gent lis dóna). Aquest tenia uns 60 anys, de llarg pel blanc i llarga barba blanca, estava tan prim com prim es pot estar, el seu cos estava viu, però la seua mirada havia perdut tota vida que en algun cop pogueren haver allotjat, els ulls estaven perduts contemplant l’infinit, un punt tant llunyà com ho estava ell del món que el rodejava, ulls llargament perduts, llargament distants, buits. Per motius d’higiene cada cop que un pacient entra se’l rapa completament i es tira la seua roba, de forma que tots van pelats i amb uniforme, com antics reclutes militars, però ara reclutes d’hospital. Aquest yogi no fou diferent i procedirem a tallar-li els parracs de roba que duia, a rapar-li la llarga melena i llarga barba que caia en grans tire grises al terra. Al final el que havia sigut una imatge imponent passà a ser un cos pelat, famèlic, amb vida però sense esperit, amb ulls perduts a l’interior de la ossuda calavera. El cos, ara un més entre les dotzenes que habitaven el lloc, actuava per si mateix, si que caminava, i si que menjava, molt, però tota mostra d’humanitat que pogués haver estat allà se n’havia anat al mateix lloc que mirada, lluny. Estava més que en xoc, estava perdut.

Al dia següent portaren altre yogi, aquest completament diferent, jove, d’uns 30-40 anys, amb melena i barba d’un intens negre. Igualment famèlic però en ulls plens de vida, sobretot de tristesa, desesperació, i una impotència immensa. Estava allà, imagine, per la seua escassa vitalitat, igualment famèlic com el vell, a més tossia molt i desprenia uns mocs marrons viscosos. Passà pel mateix procés de despullat i rapat que tots però en el seu cas pareixia que més que tallar-li el pel li tallarem l’ànima, i ell no pogués fer res per evitar-ho. Per a ells la brava i melena és un símbol, un estil de vida, un contingut espiritual i de camí vital,  imagine que perdre-les allà perquè el cos et fallava era perdre eixa forma de vida, tots eixos anys de trajectòria vital, tot l’esforç i dedicació, sofriment i sacrificis, eixa manera d’entendre la supervivència i el dia a dia. Era perdre un símbol, un estatus, una vida. La seua manera de mostrar això era plorar, no era un plor desconsolat però era un plor continu, a mig to, una tristesa com mars en els que s’enfonsava a mesura que el pel caia a terra, que fluïa des d’ell com el cabell que ara era agranat lluny, que intoxicava a qui mirava. Una tristesa de qui no pot fer res per evitar el seu destí perquè el cos no et respon, i plora al vore com les peces de la seua vida es van trencant i desfent al davant.

Un cop transformat en altre cadet del centre, en uniforme de pacient de verd d’hospital, continuava plorant tombat al llit assignat.

No hi ha ningú per fer-se càrrec del pacients individualment, i els voluntaris tenen llibertat absoluta, així que em vaig fer càrrec d’ell les pròximes hores. Am tot el pel tallat el seus ulls foscos eren enormes, ull d’infinita tristesa, i entre mig dels plors tossia i escopia mocs, probablement la raó per la qual estava allí. Jo li sostenia una safa en desinfectant per a que escopira, i li agafava les mans. No podia parlar amb ell,  ell no sabia anglès, però pareix agraïa que hi hagés algú amb ell. Al cap d’una estona ja estava més calmat, però trist, li vaig buscar menjar, no era fàcil aconseguir menjar a deshora, va menjar però molt poc, tot i estar tan prim com l’altre yogi, i més malalt, encara tenia ulls vius tot i que tristos. De la mateixa forma part del seu esperit asceta encara sobreviuria, i el seu cos tot i que pot ser demanés menjar com el cos de l’altre, el seu cap no li deixava. Jo li deixí unes galetes de les que ens donaven als voluntaris, unes que se suposa eren molt nutritives, però no va menjar més que mitja. El vaig deixar quan ja s’havia calmat i intentava dormir. Desconec si es va curar o no.

Un episodi bonic de reconciliació fou l’encontre d’un pacient jove que tenia sindrome de Down i l’havien trobat bagant pels carrers, tenia un numero tatuat al braç i algú va tindre la idea de cridar a eixe numero per telefon, resulta que era el telefon de la família i el vingueren a replegar, feren una xicoteta festa en fotos i tot. Desconec perquè estava a la casa de la mort i no a altra de les cases on tenen pacients joves o en deficiències mentals, però el retrobament fou emotiu.

Finalment el més impactant eren les cures. Les monjes a més de monjes eren formades en infermeria o medicina, i tractaven als pacients que podien. Moltes de les malalties eren greus infeccions als peus, la Índia tenint tanta gent que va descalça i tenint tanta, tantíssima porqueria als carrers, deu produir un munt d’infeccions podològiques. M’atreviria a dir que un xicotet tall sense tractar es pot convertir fàcilment en una gangrena allà. La medicina ací a l’Índia és econòmica, però tot i així molta gent no se la podrà permetre o no sabrà fer us d’ella. A més si no pots caminar vol dir que no pots treballar, gent que necessita caminar per treballar normalment vol dir que venen de lluny a caminar, per tant no tenen família, no treball ni família no diners, no diners no menjar ni medicina, no menjar ni medicina no salut, no salut acabes en la casa de la mort, si tens sort.

La cura més xocant a la que vaig assistit, la qual es quedarà gravada al meu cap mentre tinga memòria, era la del peu d’un home de mitjana edat. El peu li romanien dos dits, altres 2 estaven amputats (el gros i el menut) i l’altre (si feu les matemàtiques) el del mig era un pal negre, l’os que sobreeixia, que estava rodejat per una substancia blanca mig gelatinosa per la part de baix. Era com si a un plàtan molt madur li hagueren tallat la punta i li hagueren posat un palet retorçat carbonitzat substituint la punta. L’espai entre eixe pal negre i els altre dos dits era pura gangrena habitada per larves de mosca, per tant hi havia que traure-les. Una monja començava amb unes llagues pinces a endinsar-se dins de la carn de l’home, l’espai entre els dits era un profund forat, les pinces s’endinsaven un dit, dos dits, 4 dits, molt… i treien una larva blanca de mig centímetre de llarg que es menejava frenètica com buscant el seu habitat perdut, el seu menjar. Després altra, desprès altra, i altra, i altra, 5 en van traure davant meu. Jo m’agafava els braços forts, no podia fer res, altre voluntari, altre estudiant de medicina agafava fort al ma del pacient, el pacient en si pareixia tranquil, no pareixia que li fera mal, no sé si estava anestesiat o simplement no tenia sensitivitat, ell mirava pacientment com li treien les larves del profund del peu i li posaven unes gases injectades en desinfectant marró-negre en el forat obert entre els dits.

L’olor del lloc tot el temps era a un intens i fort desinfectant, sempre intens, sempre desinfectant. Una mescla de sabó, llegiu, i desinfectant químic que ho inundava tot.

Els dies següents tenia un dolor fort a les costelles de l’esforç d’alçar i moure tants cosos a pes.

Era un aspecte de la humanitat que mai no havia vist ni viscut, era un aspecte de la humanitat que cal conèixer.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

w

Connecting to %s