Llibre de viatges 20. Ascens i decaïment 3, fets i costums a Kolcata

IMG_1660I ací un xicotet recopilatori de coses curioses culturals que vaig presenciar a Calcuta.

A les dates en que jo estava hi havia un festiva que s’acostava que no vaig poder contemplar, però vaig vore la seua preparació. Allà construïxen ninots de fusta i palla, recoberts de fang, que tenen forma principalment de deïtats, però també de figures al·legòriques. Aquestes un cop finalitzades es passegen per la ciutat en processo. Després de la processó les “sacrifiquen” al riu, les llancen i l’aigua les desfà i se les emporta. Em vingueren al cap les falles de la meua terra, on les figures formen grans monuments, i l’agent destructiu és el foc, a falta d’aigua. És curiós  com dos cultures tan diferents i distants desenvolupen belles creacions artístiques per acabar sent consumides, i repetir el cicle, farà la nostra civilització el matiex? Consumirà en aigua i flames tot el que ha creat? Al menys el coneixement artístic sobreviu i evoluciona d’un cicle a l’altre en aquests festivals, no tot es destruïx.

Ja a nivell de visitant hi ha un mercat diari de fors que és digne de ser passejat. Està al voltant i sobre les vies del tren, de manera que quan un tren passa, lentament, tota la secció del mercat que està sobre les vies s’alça i a mesura que el tren passa, es torna a assentar al seu lloc, com una embarcació que desplaça les aigües per a que aquestes amb calma tonen al seu lloc un cop ha navegat.

IMG_1372

En època de pluges el que em contrastà fou la estrident diferència entre el terra, el pis, i el que s’alçava a un pam d’ella. El terra era un fangar, contingent grans quantitats de matèria orgànica completament premsada pels peus i en descomposició. Pr damunt d’aquesta capa marró negrosa que ho cobria tot, les brillants flors escapaven indemnes d’aquesta llefiscosa substància i lluïen esplendoroses els seus colors groc, morats, taronges, violetes, rosats… Eren carregades a munt i a val en grans matolls, collars o feixos. Exposats per una sola persona o en grans parades i un moviment incessant de gent ho omplia tot, en una dansa quasi màgica que increïblement tot i la proximitat no pareixia mesclar la bellesa floral en la porqueria sobre la que s’alçava.

Tot l’espectacle transcorria al costat o prop del riu, on xicotetes embarcacions oscil·laven aigües a munt i a vall portant i enduguen-se gent i mercaderies. L’escena està dominada per un gran pont de bigues de ferro, el pont de Howrah, un dels més grans de l’Índia i el pont de bigues en més tràfic del món. Certament és impressionant, 2 muntanyes grises, rectes que s’alcen al damunt d’un dels braços del riu Ganges que va a trobar-se en la mar. Cada muntanya estén un gris braç a banda i banda del riu per abraçar-se al centre i permetre que es transite a través d’ell. El més irrisori del assumpte és que una estructura de tals dimensions està tota rodejada de cartells que prohibixen que se la fotografie. No sé quin serà l’origen d’aquesta prohibició estranya, però se’m fa tan absurda com prohibir fotografiar la lluna. Per ser justos imagine que és una generalització de no fer fotos dins del pont, per no obstruir-lo supose, unes 150mil persones el creuen a peu cada dia.

IMG_1410

Mentalitats

Treballadors transportant a gent en carros a Kolkata.

A l’occident  podria dir que es veu el futur de la civilització passa per una continua tecnificació i evolució cientificotècnica. A una ciutat que està més desenvolupada i més agradable per occident com és Calcuta hi ha una clara mostra de que això no serà així o serà difícil. A tota Índia el transport de les classes/castes altes normalment es fa per treballadors de les classes/castes baixes en tota mena de vehicles: de Tuc-Tucs, rickshaws, tricicles, motos etc. En general són vehicles a motor o a pedals.

Però ací a Calcuta, una ciutat que existís fa poc més de 300 anys no és el cas, allà encara es transporta en carro, espentat per homes a peu descalços.

Em contaren que fa temps es volia canviar aquest carros empentats a peu per els tricicles a pedals, com a moltes ciutats índies. Aleshores els qui hi treballaven d’això a Calcuta es negaren a fer el canvi i a hores d’ara encara és molt molt freqüent vore aquestos vehicles precaris on homes vells i flacs en mots casos tiren de gent benestant, que normalment es prou grossa, a canvi d’un miserable pagament.

El pitjor és que els carros en qüestió en la majoria dels casos no són propietat dels treballadors, si no que cada dia els han de llogar per una suma prou alta de manera que en tot un dia de treball si no tenen suficients clients, o no els paguen (vaig vore almenys un cas en que no li pagaven a l’home) pot ser acaben en deute, és un ofici en que es paga per treballar, i tot i treballar pots perdre diners.

IMG_1228

Tot això per a que una xicoteta part de la població rica no es canse de caminar en els calents carrers.

Un cas tan simple con aquest fa vore com d’errònia la mentalitat occidental basada en la premissa que el progrés és inevitable i que la tecnologia ho engolirà tot no es poden donar per suposats. De fet voré molts casos al meu viatge en que la idiosincràsia de la societat i la cabuderia particular per un fet en concret escapen tota lògica racional. Això de fet reflexa millor la natura humana, aquesta complexa societat en que molts factors hi manen, que no la simplificació d’idees creades en un sector d’una visió molt estreta d’una part del món d’occident. Un món en que el control absolut, la lògica de les regles, lleis, legislacions, mecanització, uniformització poden fallar de manera espaventosa en algunes societats per no tindre en compte el funcionament intern d’aquesta.

Un món a la fi en que serà incompatible fer conviure la visió desenvolupadora en la creença que les gents tenen el dret de regir-se a elles mateixes com vulguen. Un món on inclús els drets humans seran completament aliens a la forma de vida de molts humans. Un món que s’ha de decidir quin camí seguir, si imposar una creença dominant o deixar fer encara que siga horroritzant. Un món on no podrà ser tot blanc o negre i la gent haurà de tindre la maduresa i coneixement per decidir cas per cas el gris, on hi formen part les vides dels altres, trobant un equilibri impossible entre els dos extrems però que a la fi serà la pràctica d’anar fent i anar avançant. Però de tot això jo hi parlaré més més avant.


Una escena de carrer comú a Calcuta, i a altres parts de l’Índia, eren les dutxes publiques al carrer, obertes. HI havia una font que donava aigua i allà anava la gent, majoritàriament homes, a dutxar-se davant de tots, òbviament tapant-se els genitals en llençols. Però tot un fet curiós en mig d’una ciutat, i inesperat a occident.

IMG_1269


Finalment, tot i la fama que te Calcuta, o els “slums”, barris de “xavoles”,  de llocs pobres i miserables, jo els pocs que vaig caminar no vaig tindre eixa percepció. Pobres ho son, i misèria hi ha, però supose que és una imatge que bé donada del contrast amb occident, si ja has passejat per altres parts de l’Índia els barris marginals ací no són ni més dramàtics i estan en pitjors condicions. I en el cas especific dels que jo vaig vore la meua percepció fou mes positiva, en general, que el que havia vist abans, però açò altre cop només és la meua percepció en una xicoteta mostra que vaig visitar.  La 1a foto del post és la d’un aquestos habitants d’aquests barris, al costat d’un canal a Kaligat.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

w

Connecting to %s