Llibre de viatges 21, Comiat de l’Índia.

Ja vaig deixar Calcuta, volia deixar Índia per terra per anar a Bangladesh o Myanmar, però havia de trobar-me en un amic a Tailàndia.

Per preparar bé la meua escapada al dia anterior vaig preguntar on estaven els busos per anar a l’aeroport. Després de moltes indicacions confuses i molta gent dir-me que no hi havia vaig aconseguir la indicació bona. Tot i així em vaig despertar ponte per anar per imprevistos. Al pati del meu hostal, la meua cel·la mirava al pati, hi havia un xic en la seua gran motxilla de viatger que demanava un taxi i se n’anava quan jo m’alçava.

Vaig prendre el bus i després d’un llarg temps, ningú m’indicà que el bus estava prop de l’aeroport. Tal i com funcionen el busos a l’Índia (i a molts altres països del sudest asiàtic) hi ha 2 treballadors al bus, el conductor i el xic dels tiquets. Aquest xic a mesura eu el bus va avançant, o s’acosta on la gent el fa parar (no hi ha parades oficials, el pares en qualsevol punt de la ruta), va cridant les direccions cap on el bus es va dirigint. Jo em doní compte que havíem passat ja l’aeroport perquè  l’home parà de cridar “airport, airport” i començà a cridar altres coses, vaig baixar.

Per sort tenia el mapeta per guiar-me, vaig caminar arrere i camp a través fins arribar-hi. Després del periple, esperant al mateix avió que jo, allà estava el xic que que havia agafat el taxi al meu hostal, un català que anava en el mateix vol que jo hi havia pagat unes 50 vegades més pel taxi i havia tardat 1h més de temps per arribar a l’aeroport…. L’Índia és dura entres o isques, tingues diners o no.


Faré 4 notes generals de l’Índia que vaig viure i que no puc il·lustrar amb episodis concrets que vaig presenciar, si no formaven més part d’un dia a dia als carrers.


Fotos

Primer les fotografies i els turistes/viatgers. Sí, com s’ha dit en molts reportatges i testimonis allà eres una estrella. Desenes, centenars de persones si vas a llocs turístics, contínuament et paren i voles fer-se fotos en tu, o se les fan sense demanar permís. De fet si se te’n va de les mans (i als llocs on els Indis fan turisme, o els asiàtics en general, se te’n pot anar) pots estar rodejat de centenars i centenars d’individus que s’apreten, empenten i forcegen per fer-se una foto amb tu.

El més estrident és si ets ros. Si ets ros a Àsia literalment se’t veu des de centenars de metres de distància, pot ser uns quilometres i tot en bona vista, i ros i alt ja és com si un far lluminós hagés aparegut i caminés entre els humans. Destaques MOLT, jo vaig acompanyar unes hores a un xicot ros amb melena per Calcuta i al principi era agradable ja que ell prenia tota l’atenció, i jo, pareixent mig indi, passava desapercebut, però un cop arribava a una massa critica i les persones començaven a obscurir el far, per a la resta que no el veien ara era jo el qui les atreia.


Castes

Un fet que inunda tota la societat Índia és el sistema de castes, que es va afiançar en l’època de l’imperi britànic (tot i que ja venia de molt antic), els britànics, una societat molt classista també.

Primer el sistema és un poc confús, perquè als occidentals ens diuen que hi ha 4 castes, però depèn de la zona o les tribus aquestes canvien i hi ha més o menys arribant a tindre milers de classificacions, però per simplificar i a mode practic es pot dir que hi ha classificació oficial en 5 castes o classes que naixen dels britànics i encara s’utilitzen per donar feina en el govern i els estudis.

La confusió entre 4 i 5 grups és així com al tren que tenia 3 classes i la no classe, hi ha 4 castes i la no casta.  La no casta són els que no pertanyen a cap casta (que són un 30-40% de la població) i es deien els intocables, perquè són considerats tan poc humans per al resta de castes que no els poden tocar.  Ara el nom oficial és Dalit, que significa oprimits, però més bé és que són discriminats en contra. Són gent que de famílies s’havien dedicat a feines brutes com treballar en animals, en la neteja, en la carn, en el cuir… en general tota feina considerada “impura” per la resta. El que est terrible d’aquest sistema, no només la discriminació basada en la teua feina, si no que és un títol que s’hedera, encara que faça generacions que no et dediques a una activitat “impura”, si la teua família ho feia, tu heretes aquest títol, aquesta opressió, aquesta discriminació,a aquesta intocabilitat.

Bé en teoria eren intocables (per no contaminar-te, per això només per ser de la família ja estaves contaminat), a la practica no és tan greu, però si que afecta molt a quines relacions socials, sobretot matrimonials es pot o no pot tindre.

Allà hi ha literalment desenes de milers de Romeus i Julietes en que gent de diferents castes s’enamora i mor, o és agredida o assassinats per no estar anant en la parella que li deuria tocar, tot açò amés de la dificultat general que tenen les dones per ser independents allà.

Oficialment al govern cada casta té un nombre de places de funcionari en una proporció corresponent al percentatge de gent que hi havia en cada casta en els anys 50, la data de l’últim cens. Es com si ací les famílies aristòcrates tenen reservades un 2% de les places de funcionari, les famílies del clero un 5%, dels soldats un 10%, dels burgesos un 20%, i les plebs la resta… Òbviament és impossible saber de quina casta és qui només veient-los, a la fi tots som humans, però per a ells són molt importants i continua sent que les castes més altes tenen el poder i diners. No és tant diferent de com ací però a l’Índia està oficialment reconegut,  i els matrimonis de per mig compliquen encara més la relació.

Al final en gran part en el que això és trasllada és en uns extrems de riquesa i pobresa que et colpegen contínuament. Era molt habitual vore a indis grossos i ven vestits que anaven en carros tirats per bicicletes o a ma per homes molt prims i mal vestits, mentre anaven menjant llepolies i les llençaven a meitat menjar al carrer on xiquets famèlics vestits amb roba vella, bruta i tan ampla que els podia servir de llençols, ho arreplegaven per menjar unes engrunes de sucre refinat. La desigualtat allà era dolorosa i completament tolerada i vista com a normal per tots els nivells de la societat.


Netedat

El nivell de brutícia és tan constant i permanent que un s’acostuma ja a ell, però el nivell de plàstics embrutant-ho tot, en totes les vies d’aigua i taponant-ho tot continua atraient l’atenció.

A l’Índia és habitual per a la gent llençar els plàstics, i tot el demés, com si el fet de caure a terra fera que anara a desaparèixer. L’únic tractament que hi ha és gent que es dedica a recollir per guanyar algúns diners reciclant llaunes o botelles, i altra gent que ho crema al carrer no ajudant a fer l’aire més respirable. Açò serà una tònica general a l’Àsia, on l’ús del plàstic és tan massiu com la seua població, però l’interès en tractar-lo és tan absent com ho és invertir en conscienciació pels comercials que s’ho venen.


Serveis i industria

El que vaig vore de l’Índia té sorprenentment molt poc d’indústria, de fet molta de la que té pareixen ser poc més local, on en cases grans hi ha un poc de gent treballant en unes màquines, com qui es fera una tenda de calcetins al baix de sa casa i ho repartira pels barris de la ciutat.

A les ciutats el que era sorprenent però era el nivell de serveis que hi havia, hi havia tendes, tendetes, tendutes, parades, paradetes i gent per tot venent tota classe de coses, menjars i serveis. Podies vore una tenda que venia carbó, altra gel a pes… gent que feia massatges de mans, que netejaven les orelles, que et duien la compra, venent voles de plàstic, dolços, reparació de màquines d’escriure, viatges al Casimir… el que fora, on fora, quan fora.

I ningú no tenia canvi per als diners, m’imagine que ningú no tindria estalvis perquè la velocitat dels diners és tan gran que tard o d’hora guanyaries el que necessitaves per comprar el menjar per passar el dia.


Religions

Altre tema important és la religió, ho vaig viure al Casimir on la majoria de la població és musulmana i volen ser independents o unir-se al Paquistàn, en el moment en que escric açò hi ha bastant violència a la zona i uns quants morts, el qual no vaig vore quan estava allà però si que vaig vore molts controls militars i carrers tallats per ferros espinats. Com si pels carrers del país basc estiguera l’exercit espanyol tallant carrers i controlant a la població.

A la resta de l’Índia els musulmans són un  més o menys 20%. Un 20% de 1200 milions són uns 240 milions, meitat població d’europa.

Com nomenava, a Calcuta del que més es preocupava el partit comunista era del conflicte de credos, perquè la tensió entre hindús i musulmans sempre és molt alta i la violència està molt a flor de pell (com voré a molts altres llocs al llarg del meu viatge). Això ho vaig percepbre amb comentaris que fan uns dels altres respecte religions, creences, escoles espirituals o gurus que són diferents i els tracten d’enemics, heretges o gent que no mereix ser viure baix el mateix sol.


Corrupció

Altre fet que incidix en les vides de la gent és la corrupció. A part de l’incident de l’estafa del 1r dia, que tampoc és pot considerar corrupció clàssica del govern, no vaig tindre cap altre contacte directe amb el fet. Però parlant amb la gent del lloc sí que podies respirar com allà tot s’havia d’aconseguir per mitja de procediments no nets i clars, fent que el contacte de la gent amb la corrupció fos diari i habitual en les seues vides. A la nostra societat a nivell de carrer la corrupció és distant i majoritàriament restringida a altes instancies de governs i empreses, però a nivell mitjà no es respira aquest ambient, ací en canvi ho transcendix tot, des de passar exàmens a l’escola, a un tràmit administratiu, relació amb la policia, i medicina.

Obsessió pels diners

Un dels aspectes més desagradables de l’Índia per a un viatger és la deshumanització que sents respecte a la teua persona. Allà la majoria de contacte que tens amb els locals es per ells intentar-te traure els diners. No se’t considera una persona, un humà amb qui empatitzar, si no una bossa de diners amb potes que camina per allí per anar repartint-los diners si t’insistien suficient. El problema sol solucionar-se amb un “no inglis”, “no spic inglis” i ja no saben que fer, ja que no saben com interaccionar amb tu. En tot cas això només et guarda de la insistència, no del sentir que només es volen comunicar amb tu com a una oportunitat de extraure diners de l’altre.

I això no només és amb els estrangers, bàsicament tothom està obsessionat per guanyar més diners, i més important, gastar-se’ls de la manera més ostentosa possible per a que la gent al voltant d’ells els vegen aparentar, i així continua el cicle. No és un producte de la societat capitalista, en general ve de molt més antic, sent índia un dels països del món que més es gaste en or, per lluir decoració en actes públics i cerimònies, i en el dia a dia. Òbviament aquest consum està només restringit a les classes i castes més altes, però qualsevol persona que puga aconseguir uns recursos, invertirà en or. Ho és tant d’important que el govern té alts impostos en aquest metall, per tant hi ha molt de trafic il·legal en el veí Nepal, on no hi ha aquestes taxes.


Però llegint el meu relat pot quedar una imatge molt negativa de l’Índia, realment l’Índia és molt més! Són 1.200 milions de persones en una diversitat cultural, de creences, de llengües, de visió del món, de cosmovisió, de costums, arquitectures, d’estils de vestir, formes de viure, menjar, divertir-se, fer música, festivitats, organitzar-se… Viure!

L’Índia és color, fragàncies, gent. Canviant d’espais, de carrers, d’entorn, del moment del dia l’escenari flueix al teu voltant mostrant-te miríada d’escenaris de fantasia, misticisme, de diferencies i d’escenaris de somnis i de malsons. Pots trobar-te elefants passejant per les carreteres i en aquestos llars no seria difícil imaginar que estàs en meitat d’una fabula en que sers mitològics et guien a escenaris de fantasia en que has de superar una serie de proves i dificultats màgiques per resoldre un problema o desplaçar-te a la següent missió.

Vius en un món en que et pots colpejar contra la dura realitat, de la qual he donat unes pinzellades, o pots endinsar-te en els mons místics que s’amaguen a cada cantonada, sempre a prop, però sempre a unes passes més enllà, com l’arc de Santmartí que sempre s’allunya.

Al final l’Índia i moltes altres parts del viatge et permeten dansar entre els dos mons, fent que no només et desplaces físicament si no també mentalment.

l’Índia és contrast, per a bé i per a mal.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s