Llibre de viatges 24. Mort de l’empatia, Mort i destrucció. (Camps de la mort de Cambodja).

IMG_3816Ras i curt, el genocidi / autogenocidi, exterminació humana, massacre del Khmer Rouge de Cambodja és el més cruel, dur, fred, terrible, extrem que conec que uns humans han fet a ells mateixos a tan gran escala.

De fet la paraula genocidi no sé fins a quin punt és suficient o pertanyent per descriure el que allà feren. Quan u pensa en genocidi u pensa en un grup humà matant a un altre grup humà, un tipus de gent matant a un altre tipus, també humans però que tenen quelcom que els permet agrupar en uns i altres, tot i que eixa agrupació siga tan artificial com es vulga. El genocidi és aberrant, terrible i esgarrifador, el que feren ací era encara un poc més.

El genocidi elimina completament l’empatia d’un grup d’humans vers a l’altre, ja que és desgraciadament molt fàcil crear distància en el que és “diferent”, eliminant l’empatia, eliminant el que ens fa apreciar a l’altre, permetent així destruir-lo sense complexes, sense emocions, sense remordiments, com una màquina. El que passà amb el Khmer rouge fa 40 anys fou pitjor. Allà no s’atacava al que era “diferent”, els d’un grup contra un altre, no, allà es mutilaven a ells mateixos. Germans eliminant germans, veïns eliminant veïns, amics eliminant amics, la paraula passa a ser Autogenocidi, o Autoextermini. No hi havia línia divisòria, no hi havia una ratlla, un front, un “he tingut mala sort i m’ha tocat aquest bàndol”, no, allà no hi havia res, només un pensament, una ideologia, un lider i els seus seguidors, cegs.

No vuic perdem en la història però faré 4 ratlles de com s’arribà a aquelles tenebres. Corrien els anys 60 i 70 quan EEUU estava en guerra en el Vietnam del nord (comunista, però sobre tot antiimperialista, ja ampliaré amb açò) per a donar suport al govern del Vietnam del Sud que era pro occidental. Per continuar la guerra els vietnamites del nord utilitzaven la zona fronterera en Laos i Cambodja per arriar al sud de Vietnam. Els EEUU es dedicaren doncs a bombardejar Laos i Cambodja. Els Vietnamites del Nord aprofitaren la situació per crear i alimentar els partits comunistes d’aquestos països que més o menys al mateix temps en que Vietnam expulsava als EEUU, aquestos partits comunistes guanyaven les respectives guerres civils i es posaven en el poder.

Els comunistes que assoliren el poder, quasi tots en educació a França, volgueren implantar la seua ideologia. Aquesta bàsicament a mode de la Revolució Cultural de Mao, a la Xina, volia borrar tota la cultura i formes de vida anteriors a la revolució i crear una taula rasa on crear una societat “ideal” bassada en la vida rural. Com crear la taula rasa? Eliminant tot el que no s’avinga a la boja mentalitat dels governants, matant a tot aquell que no seguisca cegament els dictats del cabdill, i tot aquell sospitós de no fer-ho. Això en el cas de Cambodja en els anys 70 del sXX es trasllada en l’aïllament, fam i assassinats de milions de la seua gent.

El fet que més a ressonat en el públic, i que il·lustra eixa bogeria, tot i quedar-se curta per transmetre l’horror, és que allà a tot el que portava ulleres se l’assassinava, s’eliminava a aquesta gent perquè el fet de dur ulleres a aquella època i societat es vinculava a ser un intel·lectual, o a tindre simplement interès en llegir, i això no era desitjable per a la nova taula rasa. Però això no és res en comparació a tot el que arribaren a fer a ells mateixos, a la seua pròpia gent, a trencar fins a la més mínima unça d’empatia que fa que les societats no siguen un lloc de malsons per a la gent.

Una part del que succeí, unes ombres del passat, és poden percebre encara a algunes parts de Cambodja, a la societat si anares a escarbar un poc, i als mitjans de comunicació en el rar fet que parlen dels judicis a la cort penal internacional de Haia contra els líders del Khmer Rouge que conduïren aquella societat, aquell estat, cap a les tenebres. Uns judicis que transcorren tot just ara, 40 anys després de les atrocitats. Tanta demora en arribar als judicis s’explica per la ceguesa de la comunitat intencional, la ceguesa de qui no vol vore.

Ja des de l’inici arribaven al món global cròniques dels horrors del règim, però eixes cròniques venien des d’on anaven els refugiats que les contaven, a Vietnam, país que acabava de guanyar la guerra als EEUU, però que estava a males amb la resta de l’esfera comunista per l’antipatia històrica en Xina i el suport dels xinesos i soviètics als del Khmer Rouge, que tenien la paranoia que els Vietnamites els volien controlar i s’havien enemistat. Per tant escoltar una història de tenebres a eixe nou país comunista no interessaven als rojos, que veien tota revolució com un salt al paradís, i contes de sofriment i horror ideològic que sí interessarien als occidentals no venien de les fonts adequades, venien de la victoriosa Vietnam.

Tot i això es fa estrany que els judicis a l’Haia tarden més de 40 anys després de que, altre cop els Vietnamites, derrotaren al règim. Perquè el règim del Khmer Rouge caigué, sí, per la seua pròpia ma, que va fer entrar als Vietnamites. Un cop mascarada i horroritzada la població, el Khmer Rouge, paranoic que Vietnam volia expandir-se a tota Indoxina ja que històricament Vietnam havia annexionat part de l’imperi Khmer, decidí intentar recuperar eixe territori. Òbviament no va resultar i els Vietnamites després d’un ràpid conflicte feren fora al govern i posaren a un dels seus. Això fou condemnat per tota la comunitat internacional, que tenia molta estima als Khmer Rouge, i no confiava en el substitut, titella del Vietnam, i s’ignorava la denuncia de les atrocitats precedents. El més impressionant és que Khmer Rougue tot i que derrotat, no fou anihilat, i lluità per més d’una dècada més una guerra de guerrilles a les selves de Cambodja, mantingué el prestigi internacional, tenint la representació a la ONU fins l’any 1993, 14 anys després que caiguera el règim i 18 anys de crits de les víctimes d’aquest.

Això és l’altra cara terrible de l’autogenocidi, el perquè de l’estima tan alta de la comunitat internacional cap als exterminadors. Com de cega pot arribar a ser una comunitat internacional tan diversa, tan esperançada en la premsa lliure, tan protectora dels drets humans, tan plena de grups i grupets i grupuscles que fugien de la tesi dominant i que podrien haver investigat, un poc, només un poc, el que d’allà íxia a crits però ací arribava com xiuxiueig.

Tota la ceguesa internacional, a tants nivells, venia d’un grup de 8 comunistes noruecs que feren una crònica dolça d’una visita orquestrada pel Khmer Rouge mentre encara estaven en el poder, mascarant als seus. Que l’opinió d’un planeta siga tan fàcilment manipulable per l’opinió de 8 persones i unes audiències en massa desitjant escoltar el seu missatge plàcid front els crits de les víctimes és una història que mereix tanta atenció com els terrors en si. No només cal mirar a qui causà el dolor si no a qui no el volgué escoltar, no es tan mal el món per qui el destruïx si no a més per qui no fa res per evitar-ho. Tantes i tantes vegades més a passat, i passarà, però tan poques com en aquesta tants crits eren tan forts i tantes oïdes tan sordes.

IMG_3890

El grup de comunistes noruecs els feren una visita ideològica i cuidada, a estil de Corea del Nord, que només t’ensenyen el bo i millor. Òbviament no veren res de les penúries i patiments, només gent somrient i granges col·lectivitzades que donaven MOLT de menjar. Al tornar feren una roda de premsa per al món desmentint totes les veus dels horrors que allà transcorrien, i ho posaren tot en veus de missatges polítics interessats. Ells vengueren el bo i millor que ells volgueren vore (tot i que després confessarien que sabien que no era tan idíl·lic), i el món ho comprà, per més de 20 anys.

IMG_3847

Tot açò, i més, ho vaig vore als antics caps de concentració i extermini (el de Choeung Ek)  , i un dels centres de tortura (Tuol sleng, S-21) que estan oberts per a visitants i on, de manera més o més reeixida, intenten transmetre una part de les ombres d’aquelles tenebres. Als camps de la mort vas xafant els ossos humans que emergissen al pas de les persones, de la terra dels centenars de milers de persones soterrades allà en gegantines foses, on mataven a la gent a cops, o en fulles de palma esmolades (per estalviar-se bales), on mataven a nadons colpejant-los el cap contra un arbre, on les persones esperaven encadenades de peus i mans, sense menjar ni veure, a que  moriren de set o fam. On piles de calaveres s’alcen en marques de bales, matxets, destrals i pedres, cadascun mostrant com acabà de forma abrupta, o agonitzant, la vida que contenia eixa calavera.

Els internats de tortura (El Tuol Sleng, o presó S-21 a Phnom Penh, una antiga escola), on mostraven en fotos vívides i recreacions les tortures que feien, amb els relats del pocs supervivents de la gent que hi passà per allà com a presos, crec que un magre 1% sobrevisqué.

IMG_3908

Una exhibició que era molt curiosa era la de les vides dels antics Khmer Rouge, a més de saber que quasi tots els líders del moviment havien estat educats a França, també contava la vida dels que havien continuat després de la caiguda del règim, i com la gent que matava nadons contra arbres ara té uns 50 anys i és un carter, un agricultor o un funcionari públic. Eixa gent mai no ha estat castigada i porten de diferent manera el que feren. Però tots continuen fent vides normals, com si el fet que les accions que feren al ser seguint ordres no fos culpa seua.

I és que incús eixa gent era necessària per a la societat que sobrevisqué, segons les estimacions moriren entre fam i tortures i exterminis al voltant d’una quarta part de la població (entre 1.5 i 3 milions moriren d’una població de 7 milions), a més de quasi un 100% dels artistes, músics, mestres, funcionaris, empresaris, gent de cultura, metges, comerciants, gent en estudis, monjos, sacerdots, i molta de la gent que sabia llegir i escriure i aquells que no sabien o no podien conrear els camps. Imagineu que en la nostra societat mataren a tots els que tenen estudis universitaris i una de cada tres persones que coneixes l’assassinara un altra persona que coneixes. En eixe món havies de viure. En eixe món un grup de 8 d’occidentals va voler vore paradís i la resta del món va voler escoltar paradís.

Al final el que s’ha d’aprendre d’aquestes tenebres és una reflexió sobre el que és capaç de fer l’especie humana a si mateixa, com és capaç d’esborrar totes les traces que permeten que puguem viure en societat, que no ens fem miserables els uns als altres, que no ens torturem i mascarem. Ens ha de fer obrir els ulls de que ÉS possible que milions de persones se lis puga rentar el cervell per a que unes poques persones en autoritat els facen destruir qualsevol nexe, per fort que siga, en persones que eren importants per a ells. Tant de terror en nom d’una ideologia, pensament, ser humà divinitzat, uns patrons mentals que són tan fluctuants com l’oratge i que en canvi poden destruir molt més que les tempestes i huracans més grans, ja que poden trencar vincles tan invisibles però tan forts com l’amor per la teua comunitat, la teua família, els teus amics, la teua parella. Vincles que són les peces que fan funcionar la societat i fan que pugues crear eixes pròpies ideologies que, en casos extrems com el dels Autogenocidis del Khmer Rouge, pretengueren destruir-ho tot i estigueren prop d’aconseguir-ho, en menys de 4 anys.

Altra reflexió és la ceguesa internacional, que per raons geopolítiques decidís ignorar uns fets i jugar les peces del tauler que més li convenen, on la població no arriba ni a nivell de peons, si no de pols sobre les peces, i els peons són els mes governs d’un estat o l’altre, jugats per la ma confusa de la resta del món. Açò no és tan sobtat, ja que el món mira cap a altre costat a cada conflicte en població civil involucrada, però sí que sobta com de cecs foren, i encara som, a tantíssima obscuritat. Hi ha sols 3 persones sent jutjades als tribunals internacionals, tres!, 40 anys després. El món deuria explicar molt més exageradament el que passà allà, a nivells que passen als dels genocidis de la 2a guerra mundial ja que un Autogenocidi és encara més corprenedor i més terrorífic tot i que parega mentira que hi haja re més terrible que un genocidi, però sí, pareix que els humans, en tota la seua creativitat i magnificència, som capaços de fer coses pitjors, més obscures, més tenebroses.

Em aquest viatge volia entendre com funcionen les societats humanes, que les mou, que poden fer, com s’estructuren, com es construeixen. Ací vaig aprendre una lliçó molt dura del que podem arribar a fer, de com de capaços som d’autodestruir-se. Com podem esborrar pràcticament tot en el nom de tan poc. Com l’empatia es pot fer desaparèixer a l’igual que les vides de tanta gent, portades com fulles pel vent de la tempesta. Com de ceg el món pot ser a tot això. Com és fàcil perdre l’esperança davant tanta negror, com el món no aprèn per evitar que açò es repetisca, quant de dolor podem causar i permetre que es cause. Com d’estúpids podem ser en una terra tan rica i plena d’oportunitats. Quant em queda encara per aprendre, roin, però encara no perd l’esperança i esperaré vore el bo.

I després de més d’un any d’escriure açò em trobe que és un dels punts del meu viatge que tot i recordar vividament, no em dedique a explicar-lo tant com altres anècdotes, que també són il·lustratives de les societats humanes, però no tan cruentes, tan terrorífiques. En pregunte sí una part de mi, de nosaltres com a persones, preferim no rememorar massa eixes atrocitats per no ennegrir tant la vida. Però si no ho fem res ens impedix tornar a repetir-les.

IMG_3868

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

w

Connecting to %s