Diari de PNG, 9, culture and development

IMG_4467.JPG
Pel matí la família blanca, molt rica per als estàndards locals, i que viu a una auto presó per al inseguretat que hi ha, se’n va d’excisió. Plou molt i em deixen a una gasolinera. Allà em diuen que hi ha una oficina dels que tradueixen la bíblia a molts idiomes i vaig en uns locals que em duen on està, però no trobem a ningú ja que els qui hi treballaven se n’han anat. Torne i faig autostop fins que al final m’agafa un pickup, mentre s’ha fet un rodal de 10 o 20 persones curioses del fet que pregunte i busque transport. La pick up  fa de taxi a una dona que ha anat a un poble prop de Medeng a enterrar un que ha mort, i ara està tornant a Lae. Em diu que l’home havia viscut lluny del poble tan de temps que els habitants el consideren un estrany.

La dona treballa en infraestructures i cultura i afers socials. Em diu que un dels principals problemes en PNG és precisament això, que s’està perdent la cultura i les arrels. Això fa que la gent estiga perduda. És el mateix efecte que els aborígens i els indígenes a Austràlia i Canadà.
Fa 30 anys que corren programes de conscienciació i festivals. La gent escolta i participa però després no fa res. Les cultures estàn morint, no massa majors passen les tradicions i llengües als fills.

El pitjor problema pareix ser el món modern. Deixen el poblat i van a zones urbanes i desconnecten de les tradicions. La nova societat capitalista no ofereix cap millora a una població poc preparada i en pocs recursos, ergo l’únic que té la gent a fer en el seu temps pròxim  a  complet temps d’oci és beure, robar per beure, i beure un poc més.

Oci, que important és això.

Ser orgullós de la pròpia cultura pareix ser essencial. Els humans sóm sers duals, indivduals i socials, si perdem la cultura perdem una part del ser i les conseqüències són terribles. Es perd el tindre una meta, un projecte, un objectiu. Si copies altres cultures sense valorar la pròpia no tens rumb.

Paupua Nova Guinea mai no havia tingut estructures d’estat en la seua història fins a que en el procés de descolonització en els 70 els obligaren a crear-se un estat, que a hores d’ara és totalment disfuncional i que evidentment la població del lloc no està preparada per saber gestionar a cap nivell  significatiu. Perquè insistim en crear estats nació  artificials que res tenen a vore en la gent que els habita? supose que ningú té la paciència de parar-se a vore com ells es gestionaven i idear un model nou que els permeta sobreviure un món global que els arriba a l’hora que preserven el seu món.

Crec que no és una pregunta que haja estat mai explorada i la resposta és xunga de collons. Certament no pareix existir cap solució satisfactòria que complisca pau, conservació i història. Cal estudiar els casos dels suïssos (n estat multicultural) i l’educació asiàtica (administració independent de l’occidental i que ha sobreviscut) per saber com ells creaven els estats, l’administració. En tot cas cap exemple val per al problema en qüestió, els estats nació estan fallant per protegir els seus ciutadans, que és un dels principals motius de que es crearen els estats nació en primer lloc!

Això és una de les crisis modernes, un dels motius que els anglesos i galesos han votat per anar-se’n de la unió europea. Perquè pertànyer doncs a una institució que no entenen i no perceben que els protegís? com tenen una mentalitat d’illa no entenen quins són els altres beneficis. oh well, altre cop la importància de l’educació.

Durant les hores de viatge pense bastant en l’idea d’estat nació modern i quines formes té d’implmentar-se a els llocs on els estats no havien existit històricament, tipus Papua, moltes parts d’Àfrica, i els pobles indígenes. No trobe cap solució evident per fer-hom només experimentar.

La carretera ha millorat molt plenament, la cosa s’explica per les abundants plantacions de canya de sucre i oli de palma en la explanada que travessem. Parem en una especie d’àrea de servei en que hi ha uns quants edificis grans (fàbriques?) i com a la resta de PNG, hi ha centenars de persones sentades sense fer res.  La dona em dóna de menjar i m’oferix diners que rebutge.
Tan el conductor com ella s’ofereixen a ajudar-me quan vaja a Lae. De fet em volen organitzar el viatge per a que no em passe res mal, el que passa és que ells estan preocupats, treballant per al govern, de que em passe res, ja que  seria mala publicitat per al seu país. Recorde que açò és mad max, sense retallades.

A cert punt el cotxe està averiat, o dona problemes, i parem a reparar-lo, pagant-ho la dona. Per a ser treballadora del govern pareix que té prous diners. On arreglem el cotxe hi ha unes plantes en macetes, prou simples per al meu vore, que cada una val uns 20€! i la dona vol comprar una més cara, perquè és roja, que val uns 40€. No entenc com unes plantes poden ser tan cares en un paradís de els plantes, supose que els testos valen cars ja que seran importats. Ella compra algunes plantetes al final.
Complint les coses d’oci, per a un que hi ha reparent el cotxe hi ha uns 10 mirant.

Em deixen a l’intersecció i allà camine un poc fins que un pickup m’agafa i 1h mes tard em deixa a Kainaintu. Pugem a les muntanyes i les vistes són impressionant! Les besants de les muntanyes continuen, essent cremades al principi però després passen  a ser boscoses en casetes en sostres que pareixen de palla i conreus.

Fa més fred i la gent va coberta en roba de tardor i hivern, es curiós vore a indigenes en llocs tropicals, abrigats en roba occidental. Més curiós encara quan, pel que sé, fins fa 50 anys no tenien cap roba més que fulles. He pujat a l’altiplà on fins fa 60 anys entre 1 i 2 milions de persones vivien conreant en aquestes terres altes sense que la resta del món en sapigueren res d’ells. Ara està tot plé de piles de fem…

De l’altra intersecció camine fins que una espècie de 4×4 bus m’agafa. Em deixen a les portes del complex dels Lingüistes de la Bíblia, allà tradueixen la biblia a molts dels 850 idiomes que es parlen en la ila. Allà al entrar em diuen de parlar en el de seguritat, un Nepalí que ha treballat per a l’exèrcit Indi per 18anys.

Em du al cap de seguretat del complexe Markus, un dels EEUU que ha vingut ací per motivació de proveir la Bíblia a tota la humanitat. Porta 8 anys ací però no és lingüista.

li faix una xicoteta entrevista dels bàsics del institut. Al principi un grup de lingüistes es posava a viure en una comunitat durant dècades per proveir el diccionari i la traducció de la Bíblia per a un grup lingüístic específic.

Ara també el que fan és entrenar a gent local per ajudar i treballar en la creació i la normalització de la llengua.

Per tant ara també fan un estudi previ de com de saludable i interessada la comunitat és en adoptar el projecte de traducció, òbviament a gent que no sap que és llegir i escriure, que li donen un llibre en la seua llengua, per molt religiós que siga, no els té molt de valor. Al final esta és gent que passa la seua vida cultivant, caçant i guerrejant de vegada en quan.
Em conviden a pancakes a la casa d’el de seguretat on faig l’entrevista.

En Chrisna em convida a dormir a sa casa. Em prepara un curri  per a sopar, però això junt a els cupcakes i pancakes que m’han donat al matí i que encara tenia l’estómac regirat doncs m’unfle en gas com un globus, no bo.

 

****

globalisme, una ideologia que s’encarregue de conservar la diversitat local?.

old metal structures eaten by time, monuments to remains of development

el poder de l’entreteniment  i l’oci

viatjant durament realitzes que és  l’essencial.  aigua, dormir, menjar, tindre un objectiu o projecte, i distraccions, oci. I això és la vida per a tot humà , les 2 últimes són les que són plenament humanes.

muntanyes pelades cremades, em conten que la gent les crema per entreteniment i divertir-se

Advertisements

Diari de PNG, 7, Extreme Hitchhiking

I’ve done hell hitchhiking… it can be WORSE.

IMG_20160623_150607.jpg
A alguna hora  al voltant de mitja nit parem a una caseta al costat del riu. Em diuen que pararem mitja hora per tant no agafe la motxilla.

Greu error, estic tan cansat que quan els minuts es fan  hores no tinc ganes d’anar fins allà  a agafar la toalla per dormir.
Per sort estic vora el foc i a les cames no em van massa mosquits, i el cos encara porte el pluvisquer, per sort tenia el repel·lent i em pose a la cara coll i mans.

A sí, la casa, com les d’Angoram, impressionant. En teoria és de la germana del propietari de la barqueta. Com no a dalt d’estaques, prou altes per protegir de les inundacions. Molts troncs podrits vora riu fan de moll i accés, i 2 troncs en escalonests tallats fan d’escales a la casa. Una sola estança en un gran foc més  o menys al mig. Centenars de peixos fumats pengen sobre una planja/xarxa metàl·lica damunt el foc (la mateixa xarxa utilitzen els camions per cobrir les cabines i que la gent no les vandalitze). Olor peculiar.

La il·luminació la completen un parell de llums de led. Moltes mosquiteres en misteriosos habitants formen l’escena.

Unes 3 o 4h després tornem a la barca, dorc altre cop. A cert punt a la nit he de travessar canals estrets, navegant baix de palmes i arbres i vegetació a banda i banda tocant la barca, molt xulo si no estiguera tant dormit. Mirant el mapa això ens permet estalviar-nos 2 meandres enormes del riu i eixir més cap  l’est.

Al matí em desperten per fer fotos al riu a l’eixida de sol. Per sort ara la càmera va.

Poc després arribem a un poblet de mercat prop de la mar. Allà veig moltes canoes en la proa amb gravats a la fusta prou elaborats. El mercadet està xulo també. Cases boniques, animals estranys i prou de verdures. Ajude a rodar bidons de dièsel, que és carísim ací ! (més 1€/l) tenint en compte que no hi ha vehicles per fer eficient el transport pot ser s’entén,, el que no s’entén és que no tinguen millor transport…

Em diuen que cal repartir els passatgers ja que entrem a la mar i el nostre dingui té sobrecàrrega. ARA em diuen que cal pagar el transport. Dic que jo viatge sense pagar transport, autostop, no sé perquè no havia insistit en això abans de pujar al dingui. Supose que l’obsessió de partir de la terra de mosquits i pensava que el ser implícit ja hi havia prou (havia dit al propietari de la barca que havia arribat fins allà en autostop i que volia continuar així) i ningú no em demanà diners a cap moment…

Al final no entenc si els passatgers em paguen la resta del viatge, o ho deixen gratis o una dona paga… però quan faig d’anar-me’n a buscar altra barca que em duga em diuen i insistisen que em quede i vaja en ells.

Em senc molt mal per tota la situació si tealment han pagat per mi. Però és la meua decisió, viatjar així mentre puga.Deuria haver-ho deixat clar al principi però.

Anem vora la mar, però per sort hui la mar està més calmada que l’últim cop, i no són 4h de camí, per tant no patim tant com ho vaig fer l’últim cop a la mar.

El lloc on parem té més gravats en fusta i les cases tenen un estil arquitectònic diferent.  Colors ocres i grocs a parets i sostres (pel material que utilitzen, res de pintura) i patrons quadrats a les parets. Pareixen casetes de joguina.

 

També hi ha un gran os de balena, una vertebra, no sé si l’hauran caçat o només l’han trobat a la platja.

Camine i em trobe un PMV al davant un mini poblet també prou xulo. El radiador perd aigua i han de parar. Un home molt encuriosit pels meus afers em pregunta molts detalls dels meus viatges, em donen un coco.

Em conta més detalls de l’austaliana que va en canoa. Fa una setmana es quedà a el poble al final de la carretera d’on ell és i també li preguntà molt. Em conta que ha viatjat des d’alemanya en kayak, porta 5 anys però les parts de creuar continents les fa en avió. Vol arribar a australia com a homenatge a algú que ha va fer fa molts anys.

Continue caminant (1h30min) i pare un poc per menjar i carregar el mòbil.

Camine més baix els camins de cocoters, amb un gegant i fotogràfic con volcànic s’alça a l’horitzó

IMG_4374.JPG

1h i mitja més després un PMV ple passa i m’agafa. Vaig al sostre de la cabina. Però quasi 1h més tard a mi i els altres 3 que van a dalt ens fan baixar perquè en teoría hi ha controls de policia que no deixen anar a dalt.

A partir d’ahi comença l’autostop més dur fins ara. No hi ha lloc al remolc, per tant he de penjar de la part de darrere travessant carreteres plenes de forats i bonys, carregant en la motxilla, i tragant la pols i fum de la part de darrere, 8h…

Bé després d’un parell d’hores parem i penge la motxilla, ho deuria haver fet avans. Però és desmonta un suport. Càrregue altre cop la motxilla però per sort parem altre cop i la pose a dalt.

Finalment ja fosc puge jo també a dalt, cap policia… Ha estat dur.

Ja prop de Madang envie algunes sol·licituds de CS a Lae i madang.

Finalment acabem a les 10. Una dona que s’ha auto assignat cuidar-me em diu que dorga en els del PMV a un descampat, tipus 2 dies fa a Wewak. El problema és que no tinc ni aigua ni càrrega al mòbil ni ganes de tornar a dormir a un descampat.

Dic d’anar a buscar una església per demanar on dormir. Aparentment és super perillós el caminar sol a la nit en la localitat, però no és  que estiga asustat. Pregunte si els atracadors tenen ganivets o pistoles, ganivets em diuen, bé, puc córrer.

Vaig en direcció on m’han dit que hi ha una església. No la veig, i anant altre cop al descampat un cotxe en 2 tocadets para i em pregunta on vaig. Maya, el conductor, oferix sa casa, i després dormir a la seua tenda, cosa que accepte encantat.

Em duen a la seua família que tot i ser les 11 estàn Super feliços de vore’m. Parle un poc en ells i vaig a dormir.

Diari de PNG, 3, missionaris

IMG_20160619_161056

A la nit feia un poc de fred, pille l’hamaca i camises que em protegissen més. Els mosquits s’emocionen altre cop i fan soroll al meu cap. Però com abans a cert punt es cansen.

M’alce a les 6:30, ja prou alçat el dia.

Tarde 30min en preparar la motxilla. Vaig a per aigua altre cop i camine cap a la carretera vella.

30min i certament la  carretera vella no es pot anar, està completament plena de brossa. Vol dir si que havia seguit bé el camí. Em sente a que se’m sequen els peus (he anat descalç) i desdejune.

Quan estic a punt d’anar un xiquet ve per on jo he vingut. Es a dir que sí que és el camí. Li pregunte que si hi ha pont però crec que em diu que no.

Segurament a algún punt (on l’arbre caigut potser) hi ha un sender que partís de la carretera principal  i que jo no he vist.  Oh well, no cars go anyway, i go back to Vanimo.

Camine fins un fil d’aigua vora carretera on ja vaig omplir la botella air. Aigua marrò també però no hi ha res més disponible…

A les 3 cases, prop de al casa llarga, ara hi ha gent, em reomplin la botella altre cop i el xiquet que he vist abans està allà,  comença a caminar en la meua direcció.
.

La càmera encara em funciona (últimament a mig dia fins la vesprda no hi ha forma que vaja) i puc fet més fotos a la casa llarga.

I res caminar 10km més fins la carretera principal. Només és temps, la motxilla als muscles només  és  dolor.

Accelere el pas i arribe a la carretera, on uns 15min després un camió de troncs em du, lentament, fins la ciutat. Quasia l final un home des del cotxe comença a renyir al conductor del camió, no sé perquè.

Ja a la capital demane per vaixells. Els xicotets ja no van, massa tard.

Vaig 15km més fins a Baro on els cures missionaris argentins m’acollissen

El Max em dóna de dinar i em mostra una caseta on dormiré. Dutxa i rentar la roba, senta molt bé després de 2 dies a la selva :D.

Done voltes per la comunitat. El xiquets juguen al mateix joc de piramide de llaunes que a Manokwari! a més de 1500km.

Vaig parlar en els cures i ara el Miguel, l’altre, ja està despert.

Em du a donar les condolències a una família on s’ha mort una dona major .

El vel del mort és similar als de la resta de llocs on he estat. El cos pressent i la gent sentada al voltant o al costat.

El cura fa la creu a la front i els fa resar el rosari. Es bonic en el to musical en que ho fan. faig video.

Em conta que són un Institut missionari catòlic, basat en Mendoza, fundat fa uns 30anys per un que li donà la volada que havia de fer missioners. Es diu verbo encarnado i està en més de 40 països. Em diu també que hi ha molta crítica contra l’institut, voldria preguntar més perquè hi ha critica però no pareix molt inclinat a parlar.

Pareix més de la rama més conservadora del catolicisme, tot i ser suficientment obert de ment per a viure uns anys en altra cultura radicalment diferent i acceptar part de les seues costums (altres no).

Porta 8 mesos però les comunitats ací fa més de 60anys que són catòliques i hi ha un bisbe italià que fa 25 anys que viu ací.

Entenc que la missió dels missioners ara és només fer la feina de cures en comunitats remotes que no tenen prou locals per fer-se’n càrrec. També ajuden en les escoles i a fer biblioteques i aules.

Em diu que seguien les instruccions del papa Polac que digué de fer una 2a evangelització, signifique el que signifique. Supose que vol dir estendre els ideals catòlics des d’aquells llocs en que encara estàn prou vius, com sud Amèrica, a altres on està morint, com europa, i llocs on es produïx substitució de catòlics per protestants. Ser protestant té molts avantatges, és més flexible i les dones poden ser cures, cosa que he vist molt habitual a papua.

Per això ha de vindre molta gent de fora a fer les funcions, em diu que els locals no poden ser cures ja que no poden complir el vot de castedat per massa temps.

Tot i això només són 3 cures per a 5 comunitats en la costa i 2 en la selva.

Sopem, hi ha xampinyons i oli d’oliva! bé estic en catòlics tot i que siguen missionaris, luxe s’espera. També tenen tele i mirem una peli meua (diumenge és nit de peli) Long Journey to Freedom, un viopic de la vida de Mandela.

La peli no diu massa, més que l’estupidesa dels blancs i la violència i cicles de revenja porten a un estat inestable on el Mandela i els blancs, per sort, al final prenen les decisions correctes per parar el descens en el caos. Bàsicament el perdonar públicament als blancs i entendre que es comporten així ara perquè estàn asustats.

També mostra que el tindre comunitats poc educades posa molt de poder en el lider, per a bé en el cas de Mandela, i per a mal en molts casos. El fet que hi haja un o altre en el poder és molt important i a diferència de societats occidentals on si un desapareix serà facil trobara algú en capacitats per substituir-lo.

verbo encarnado
carlos miguel vuela

Diari de PNG 2, from the lost to the river.


ok són les 10 del matí i el Wasa no dóna senyals de vida
vaig als veïns i em diuen que segurament ha anat a veure a la nit i no iniciarà el dia fins ven passat el mig dia, siga on siga que ha dormit. Genial, em senc mal per no esperar-lo però dent de cul inquiet faig marxa allà a les 10.

 

Els veïns em diuen que ningú va per carretera des de fa uns 4 anys per tant prove d’agafar una barca.

Pregunte a una de carrega però s’afanyen a dir que és de càrrega i no de passatger, per tant supose que altra gent els demana el mateix. en tot cas em diuen que no faran via fins una setmana o dos després.

No hi ha barca que m’agafe gratuïtament. costa uns 50€ creuar els 120km fins a la següent població, no hi ha cap ferri i és la única forma d’anar segons m’han dit. Però altra barca em diu que cada dia hi ha cotxes que fan la travessa per carretera a la següent població, contradiu el que m’han dit abans, malauradament tinc la tendència a elegir el que més em convé en els plans del meu cap.

Faig via en la mentalitat de creuar els 120 km que em separen del següent poble en carretera caminant i agafant algun cotxe, Ha! valent ignorant.

A l’eixida de al població em trobe en un argentí que és un cura missionari en la zona. Un poc perplex del que vuic fer em diu que si necesite cap ajuda vaja on tenen la missió, i em dóna 25kines (uns 7€). Normalment mai no els acceptaria, però obtinc una estranya satisfacció quan l’església catòlica em dona diners :), per pocs que siguen.

Comence l’autostop i al contrari que el dia anterior cap cotxe em para fins mooolt després. fins a cert punt tindrà sentit ja que no van massa lluny, però és prou desencoratjador.

Caminant un parell d’adolesents de pesats se m’unixen dient que em seguiran tooooot el camí fins a la següent població, 4 dies caminant sense cap equipament, ni aigua ni menjar, claaaar. Òbviament no tenen res millor a fer que incordiar-me (com es provarà després) però això m’obliga a accelerar el pas per marcar ritme, i no em deixa estar en els meus pensaments. És mig fia tropical, carregat en 14kg, per tant no el millor per una agradable conversa en un pesats avorrits.

Em diuen que una australiana viatjant en canoa i yacht ha passat per allí, Laura pot ser, ho he de buscar a google.

bé, ací la noticia. No és laura, ni alemaya, però si que és 5 anys de viatge 😀

http://www.australiaplus.com/international/explore-and-experience/a-five-year-journey-to-australia-by-kayak/7649368

Sentiré més noticies d’ella.

Un PVM ( public motor vehicle, un camió en toldo i seients de fusta, ne les finestres de la cabina cobertes en reixes) ens agafa.

Baixem a la bifurcació, la carretera principal s’endinsa a les muntanyes, d’on camions carregats en troncs enormes de la desforestació van fins a la costa on seran venuts a la resta del món a canvi d’un poc de miserable diners que van a les butxaques de poca gent mentre ací viuen en un estat d’extrema inseguretat i destrucció de la seua cultura i medi. Wuhu! 😦

 

Quan els pesats avorrits entenen que aniré realment a caminar em deixen sol, no sense abans demanar-me el barret, mòbil i càmera, yeah demana demana

 

Camine sol perfí, cap cotxe però si roderes cosa que encara em fa pensar que en algún moment, hui o demà, algún cotxe passarà.

Pare a menjar i és obvi que no arribaré a cap lloc especial hui, hi ha un riu a 12 km on puc reomplir aigua (no hi ha al camí i només porte una botella, mala planificació en clima equatorial caminant a mig dia…).

 

Més avant hi ha una cabanya, i prop una casa llarga sobre una muntanyeta. Molt fotogràfica (però la càmera no va). Sobre pals, sostre baix de palla, que actua de parets, terra de fusta. Unes 10 persones hi són. Demane aigua i dic que vaig a el poble que està a uns 90km ara. Estan un poc en xoc de vore’m. Els xiquets tenen les panxes unflades per malnutrició.

 

Continue i poc més avant altres caminants que van en direcció contraria em diuen que la carretera principal està tallada i que seguisca la nova, creuaré un riu i poc després arribaré a un poble. Deuria haver demanat més detalls, però pareixa que tot seria molt obvi, bé,no ho serà…

La 1a indicació és clara, uns kilometres més avant hi ha una bifurcació, a l’esquerra com m’havien indicat hi ha un camí, i el vell que seguis el mapa està ple de brossa i no es pot transitar.

Però al nou, tot i tindre fang no veig empremtes dels 3 caminants ( 2 adults i un xiquet) cosa que em fa sospitar que no és el camí. tot i això avance i hi ha unes excavadores com m’havien descrit.

 

Continue el camí i resulta clar que no hi ha cap vehicle que transite aquell camí en moooolt de temps ja que és tot un fangar i la vegetació ho invadeix tot. I hi ha empremtes humanes però, tot i que pareixen més velles que només un dia.

 

En comptes de fer martxa arrere i ja acceptant que el dia serà perdut, continue concloent que el camí a algún lloc durà i que ja que estic allà, from teh lost to the river (pretenc arrivar al riu del mapa)

 

Un arbre enorme caigut talla el camí, per si tenia cap dubte que algun vehicle passaria.

Potser allà deuria haver mirat si hi havia un sender, però simplement seguisc fins que, arribe al riu!

Bé, i el pont? cap.

Vuic veure però hi ha vora el riu marques de metalls pesats que van directes al riu, probablement un poc de mineria d’or que utilitza mercuri per a separar l’or del fang i després aquest mercuri l’evaporen i queda l’or. Els residus de mercuri van al riu com no..

El riu és fangós però no pareix profund, així que em lleve els pantalons, motxilla al cap i travessa, al mapa hi ha indicació que hi ha un camí a l’altra banda.

 

A aquest punt, unint totes les meues dilacions i dubtes i temps de caminar ja s’ha fet de nit i només tinc la llum de la posta per guiar-me.

 

El riu és passable, l’aigua no arriba més enllà que la meua cadera. A l’altre costat seguisc un camí que no deu haver estat obert fa molt en mig de la vegetació. 1km més avant arribe al que al mapa deuria ser una carretera, però ara, a la llum de la lluna, pareix un riu. mmm.. un riu d’aigua no pot ser ja que acabe d’eixir d’ell, a més és estàtic.

Serà un riu d’herba gegant, com una especie de canyís. En algun moment algú ha obert un camí allà però ningú s’ha molestat en utilitzar-lo per tant una vegetació abundant n’ha pres possessió. Bona forma d’utilitzar els recursos!

No hi ha cap forma d’avançar en mig d’aquelles plantes d’alçada humana. Temps de fer marxa arrere. Pot ser hi ha un sender en altre lloc però els qui m’han dit del nou camí clarament no m’han indicat bé i jo no he vist cap altra alternativa, a més ara és plena nit, per sort tinc lluna.

Creue el riu altre cop, ara de nit, espere que els cocodrils no estiguen desperts a la nit.

Torne pel fang, torne a escalar el tronc caigut ( el diàmetre és més alt que jo, gran arbre). I arribe a les excavadores. Prop d’allà hi ha un filet d’aigua on reomplic la botella i vec, és també marro i fa sabor a terra però és millor que l’aigua en mercuri com a mínim.

La part bonica es que per primer cop a l’equador veig la creu del sud, orgullosa apuntant  al sud (cap on camine) supose que l’hibern ja és suficientment entrat per a que estiga alta al cel i la puga vore. És una visió agradable

 

Durant el meu trajecte he estat menjant unes herbes gruixudes, a mitat camí entre canyes i vegetals, que la part de baix de la tija és prou carnosa i té prou d’aigua. Recol·lecte un parell de grapats i això juntament amb galetes i l’aigua serà el meu sopar, bon profit!

Monte l’hamaca entre les 2 excavadores però tot i estar cobert els mosquits fan molt de soroll i no puc dormir, per tant vaig a dins de l’excavadora on acurrucat puc dormir en un plà darrere el seient, una orella està protegida dels mosquits i l’altra la cobrisc més del normal. Al cap d’una estona pareix que funciona i em deixen tranquil.

Serà bona solució ja que dec estar un poc alt i a la nit fa rosada, per tant si haguera dormit a l’intenperie sense sostre la humitat m’haguera atacat prou.

Bona nit!

 

Meeting the Free Papua Movement in the Jungle.

IMG_2354

As with hitchhiking boats, it’s quite easy.

Wake up in the morning, follow some guys in a muddy, labyrinthine, flooded jungle track for almost 2h and you get to the “especial place” gathering.

How to get these people to show you the way is another story, but involves books 😀

Once you reach the nice gathering place you learn how Taro is cultivated: you take the plant, collect the roots (sweetpotato like, but thicker and drier), put the branches on the hole again, wait for 6 months, repeat. They also hunt opossums as meals, food is not a problem :).

Then the gathering, most of the people are old men. Everything starts with a prayer, then a summary of the news. Worryingly they think that by September the UN will vote for West Papua to be independent, UN will send troops to kick out the military and police troops and give them a brand new country.

 

Well, no, the world does not work that way, while all the same the world does work that way in their minds.

 

Being of valencian origin, catalan culture,  growing on the ashes (50 years after) of spanish civil war, failed coup attempt 4 years before I was born, ETA terrorism, West Sahara as an ex colony of spain recolonized by Morocco, and the current independence politics going on, thatbcomes handily when  grasping the settings anywhere else in a struggle of any kind.

From its complexities to its simplifications.

I’ll go for its simplifications as it’s simple, far enough, any other thing would be a book and not a blog post.

Shortly: West Papua colony of Netherlands, UN in the 60-70s wants all the “nations” to lose the colony status, the Indonesians want more land (as it was on any “nation” mind the last 500 years), Netherlands controlled Indonesia, it controls West Papua, So West Papua is indonesia, Indonesia controls it now. Locals no happy, struggle, killings, repression, attacks, more repression, hiding, paranoia and fear of the outside world getting in, shutting of information in and out, government afraid, indigenous ignorant and angry. And this is the “simplified”.

 

I’m told I’m the first foreigner to ever go there, the conflict runs since the 70s (68-69 all started escalating). That can give you an idea of how things are going. Basically as now no foreign press is allowed to roam freely in this part of the country, by law, and the police is really paranoid of that*. On the bright side the new president of Indonesia Jakowi, has said that that has to change, but so far it has not been legislated, nor enforced.

 

With the simplified context let’s go to the meeting. The info comes from one of the few  mid age members that has some basic English and access to the media that talks about West Papua, only one informant from highly biased sources*. On top of the UN September thing, other news of around West Papua, in Timika (city close to a huge mining company, freeport)  it seems that delegation of the FPM is being closed and many people on the streets protests. I’m shown a picture of women laying on the ground in front of the tyres of a military vehicle.  Other news of other detentions and incidents.

After the participants of the meeting and my guide insist that I “interview” them.

Highly exited I proceed with the task starting with the Capitan of the commando. Soon I realize that what I understand of interview and what they understand it’s quite different. Their understanding is ‘say whatever you want, accept it as truth, finish the speech’, my understanding was ‘ask whatever question you might have, push for the answer’.

It would be obvious to anyone that both are incompatible, it was plain for me too, I was to be used as a recording and distribution machine to the “outside world”, despite that I managed to extract 0, 1 or 2 answers per “interview”.

A dozen “interviews” happened, so I got some questions down the line, but far off from what I would have desired. I wanted to paint a board and clear picture of the situation there, but too much interrogation on my part was confronted with uneasiness, nervous looks to the others and rush to the next “interview” by my translator, where the next on the row will describe his/her position and number on the military branch and talk whatever he wanted to be said, usually repeating what was already spoken before… I don’t think they behaved that way out of fear or to hide something but more because of being highly unused to the situation.

 

On the simplified side what I got home is:

  • They are really angry at what the Indonesian military and police did and, to some point they felt, where still doing†. Murders, rapes, shootings (one woman sowed me a bullet wound in her palm of when she was a child) and detentions.
  • They are old and tired by the struggle and what that something magical will happen in September that will solve ALL their problems.
  • They feel left behind socially and economically by all the indonesian population living now in Papua.
  • They don’t mind fighting and dying again.
  • They are bond  and mind a lot religion.
  • One at least wouldn’t mind towing away all non Papuans the sooner the better.
  • Worst of all, they feel treated as stupid inferior beings by the Indonesians, whit no mere rights than mere slaves to bis disposed off.

Of all the points obviously the last one sets the reasons why colonialism was so terrible and why despite all the odds against people would risk their lives just to get out of that mentality, specially in a world that does not accept colonialism and slavery any more.

 

Food between the interviews, taro, vegetables, extremely sweet tea or coffee.

Showing of the “militiamen” armed with machetes and lances. History of the commando, old photos, hand made Flag rising, prayer. Many photos with me posing with different sections of the commando.

 

 

Curiously despite the opposition to the Indonesians all the meeting is held in Indonesian language even when everybody could understand the local language.

Also as I mentioned there are not many young people among the units, I’m told they are afraid to continue with the struggle, only those with family reasons join the fight.

 

 

On the evening  the sun sting behind the undulating jungle covered lands, the life now revolves around a fire. The hill huts pooping with their brown roofs out of the vegetation provide a resting place. Cooking, telling stories, having warm fire light under the precious shining stars spanning both hemispheres.

A world where life is bountiful and food and warmth is not something to worry about, where the nature is beautiful paradise by default everywhere you go, everywhere you look, where humans managed to put the same old mistakes in a brand oldy new environment.

The fact that I’m not more thrilled about the certainly unlike experience and environment is that I deeply realize how pointless, biased, short sighted and world apart this conflict is, it will take me days to partially overcome that feeling, I don’t think it will ever completely leave me.

It’s like the world does not realize this place exists, is like this place does not know the world exists. Is the world going over the same puzzles again and again and nobody even knows this piece has been created and forgotten in some place of the room?.

 

*I’ll be the living proof of that media being highly biased in a latter incident  (not that the media is not biased perse, but it can get worse, nor that it’s not understandable either).

† On a notice virtually every indigenous Papuan that i met in 1 month in West Papua lst a family member.

 

 

 

 

 

 

2nd, The Interesting bit. Mountain bird head peninsula crossing, West Papua

 

Comes from 1st
-Second: walk up and then down, and…

 

 

You have 100km in front of you, here the wikiloc sketch, it starts at km 41 on that track. I think in 3 days it can be done all walking, for the ones ready for it, but I recommend 4 days with 3 obvious stops on the river crossings. Or skip the last day (24km) as the road is less interesting (paved at half way) and it’s easier to catch a ride. If you come the other way that might change as it shall be less challenging and you can skip altogether the track to get there.

 

1st Trek

After the bridge the road starts to be unpaved. The first slope of about 8km climbs from 400m to almost 1000m. It’s almost all up with maybe 2 breaks as flatter parts. The views on your back, as you ascend, are magnificent, look back and enjoy the moment!

Fresh it took me 1h and I’m not on shape at all. The road is wide and of crushed rock. I did zigzags to put less stress on my legs. So with less weight and more prepared that shall be done easily and it’s one of the most challenging passes, the are only 2 more like that. On the sides runs fresh drinkable water, nobody lives there!

Just after getting on the top of the pass I got a ride, lucky me, a four wheel pickup. I rode on top of cement sacs and under wood panels.

What follows is mountain road with many ups and downs as it traces the mountains. Striking views.

Around 20km later an abrupt descend to a river valley forced the driver to cool the brakes with water of a hoof on the road. Few kms ahead there is a bigger river and bridge, with 5 houses there (km 63 on my wikiloc track). If you came walking I suggests to stop there to pass the night.

IMG_0006

The inhabitants where fascinated that my ride piked me up walking the mountains 🙂

 

2nd Part

I continued with my pickup, after the river bridge there is another harsh ascend. We had to stop a couple of times to put rocks on the rear wheels mid slope so the car could muster enough power to clear the stretch.

Another descend cut by a river crossing with no bridge. There you shall wet your pants if you go walking but it’s passable.

I was stopped in settlement of 15 houses and 2 huts scattered in 4 clusters. Strangely they told me the name of 4 villages (3 houses per village?, maybe resettlement from somewhere, as there is no running water there), but the settlement got the name of Meia Selatan.

Continuing about 3km slowly down there is the interesting part of the trek and why it has to be done walking. “Kali (river) Sisu”, I’ll call it Cool Big River 🙂

That shall be your stop, there is a sizable village (with school) less than 1km before the river, and a road construction camp just before the river.

I crossed in 2 of the 3 possible ways (for fun) depending on your preferred method sleep on the village or camp.

The 1st: From the village ask the locals to show you the “jimbatan”, the hanging bridge. If the road bridge is not finish yet (it might take years…) they shall bring you to a hidden small track that crosses a terrific forest using fallen huge tree trunks as bridges on the way. After the tricky path the hanging bridge awaits. No words for that, only awesomeness.

IMG_0084

The 2nd: From the camp ask how to cross, the answer came as excavator. Yeah, cross a river by excavator, exultant awesomeness.

What I did, crossed by hanging bridge, found the excavator on top of the slope, it was evening, so I crossed back with it to sleep, joined by the locals back from hunting, caring their bows and arrows and mobile phone to take pictures with me XD. And next morning excavator cross again!

IMG_0125

The 3rd method, grab a branch and follow the current until you can get to the opposite bank. A kid did it. Cool but not electronics friendly.

 

3rd Part

Here is where walking is necessary. There is nothing on the other side of the river, and since no cars nor trucks can cross, there is only the 2 feet (or 2 wheels, I was told in the next village that a Russian did that way some time earlier than me 🙂

I starter walking at 8 and by 10:30 I crossed the 10 km to the next village. Good rhythm. After the first slope the terrain flattens, crossing the mountain with its ups and downs.

Terrific views again of pristine forested mountains.

The road in this section is scattered with excavators working, and becomes really muddy at times, but nothing reads impassable.

The town, Ayapoker, has a small shop where to fill your stomach and bags with food. The locals will fill your water (not much running water on the way) and maybe tell you about the crazy Russian and Barcelona guy who crossed before 😀

When I was there a young school teacher from Sulawesi spoke perfect English. Curious to found in the most remote village of this road.

The road slowly climbs all the way. 5km ahead there is another road camp where they offered to feed me. Since i lost 1h in the village to let pass a rain cloud, I pushed on.

A couple of km more a really small town they called Ayay, no place to eat there. I pressed on again. In 5km there was supposed to be next town. Well, not exactly.

 

Here what happens:

The road climbs to 900m and then down, the views of the valley down are really beautiful. A town in the middle by the river, with a telecom tower and a road climbing on the other side of the valley.

Promising, but the way down is a non visible really abrupt fall, with a excavator trowing rocks on top and a storm coming from the other side, mmm… bad.

Another excavator operator tells me the way down is 1 km or a way around it’s 2 (or so i understood). Not pleased to advance into an invisible way down with half a tone rocks falling form the excavator on top, I decide for the roundabout.

What I thought was a small service road 500m ago on the side of the road is a detour that goes up to 1100m and then down in… 12km, yeah not the best detour when a storm approaches, at the end of the day, and still steppy. My Walking sticks shorten a lot on this way.

When down you can see where the new shortcut is being build.

By the river a road leads to the town but I’m invited to a “hotel” hut by the main road, after crossing the river again.

Either the town (also called Ayay, apparently), or the “Hotel” Papua make a good stop..

I’m told there is no town (next one is Asiti), or houses until 25 kms, that will be false, again.

 

Optional 4th trek.

From “hotel” Papua I left early, 7:00, after I was forced to take a breakfast.

The road there continues to be unsealed but except for a couple of trunk bridges and a stream crossing, it shows the intention of being a sealed main road soon.

The morning is scenic, with clouds climbing on the rainforested mountain slopes and valleys. But other than that there is nothing to call home, only the gorge viewpoint that I marked on OpenSreetMaps (few metres inside the forest, before crossing the stream) you can find on the Maps.me app.

IMG_0261

 

The road is not challenging at all anymore and after 10km it becomes paved, maybe 1 or 2 km more there is a small settlement of 5 houses or so (that I forgot to ask the name). There I saw a car pass and I piked it, no reason to walk anymore.

 

What follows is the most hardcore hitchhike I’ve done, and I been in really hardcore ones already, they are child play in comparison :D.

Diaris de Papua, dia 11, the alley.

image
Drying of Small fish to send to Germany

El 2n dia de recerca de vaixells comtinua per on l’havia deixat, amb els poblats sobre l’aigua i els seus estrets carrerons de fusta en la seua frenètica activitat de gent anant ací  iem allà, xiquets xugant, i transport de mercaderies (mini peixets secs que em diuen que envien a alemanya) em fan somiar móns estranys.

Construisc una imatge d’un món distópic en que tota la vida dicorre al voltant d’un carreró principal que és l’espai overt més gran que hi ha. Tot està amuntegat i no hi ha directa natural al carrer ja que les cases són altes i es toquen entren si..Però tot funciona bé, com.un rellotge, amb gent anant i venint, i Xiquets xugant i explorant.

Un cop he eixit de les barriades (cap sort amb els vaixells que trobe) a un moll hi ha un vaixell hotel per a submarinistes que va a comodo el.dia següent a la nit. Està buit així que demane si em podendur, cosa que molaria molt :D, canvie l’itinerari però aniria a Timor l’est.

Malauradament el capità es preocupa de la policia i diu que demane a la companyia que pose el meu nom a la llista de gent al vaixell.

La companya com és obvi vol que pague, 6milions (400€!), oh well no luck this time.

Travessae un port en decenes de ferris, Tots estan parats sense fer res, suuuper ineficient ús d’infraestructura.

Continue fins al port de carrega (3km més enllà) i desgraciadament no hi ha cap vaixell.

Torne cap a casa un tant desmoralitzat, no hi ha port de càrrega mitjana com a bitung, on vaig trobar L’alken. Bé demà intentaré altre cop.

Torne per les muntanyetes vora la mar, i quan forçat a baixar trabesse una senda empinada prou xula, on hi ha cases, un xiquet tot emocionat crida “Buleh Bule! isini!” Blanc, Blanc, ací! Supose que sóc el primer occidental que travessa allò.

Dine i mire els ferris, a una mala el dissabte hi ha 2 ferris que van cap a l’est.

A l’avinguda unes xiques adolescents papua em demanen de fer-se fotos. Em fan decenes! i una o dos m’abrassen i acaricien massa i volen un ves..Supose que així és com les grupies es comporten en els famosos. Jo somric, passe la tempesta i continue el camí.

És estrany com els humans és completen fàcilment fora del seu paper quan estàn altament exitats per un factor extern. Estria bé fer resonancies en eixes situacions per vore com el cervell s’altera.

Passe per davant  el super i compre fruita per al Ramón, m’ha estat alimentant els desdejunis des de que he arribat!

Ja carregant les bosses, un home s’oferís a dur-me sense jo dir res. Not bad, fa calor i em queden 3km fins a casa.

A casa el Ramón ha dut menjar del seu viatge de cap de setmana i anem a menjar-lo a ca un amic.

Poc més.