Diari de PNG, 6, Mosquitoland

IMG_20160622_160738_1.jpg

Em tornen a demanar que em quede allà per dies o mesos.

Ser tan acceptat per qualsevol societat que visite en fa sentir que he renunciat a tot el que és prescindible i he baixat a la pura i simple humanitat, supose. Siga el que siga això, pareix que em permet una fàcil 1a integració en qualsevol lloc que visite, independentment de la cultura.

M’alce pel matí i està tot boirós, molt xulo

IMG_4139

2a fase d’excavar tombes, gasten una pal estreta per foradar la terra i soltar-la, jo palege la terra fora.
Quan hi ha roques (coral·lines, per tant molles) gasten una llarga barra de ferro que les pot excavar colpejant-les fort, el propi pes i inèrcia les trenca.

Desdejuni en arrós aquest cop i més gent que em visita. Em tornen a demanar de no anar-me’n.

Puge cap a la carretera i ara sí que em funciona la càmera. Fotos a la vila i la mini escola primaria, 2 aules en una cabanya de palmes i 2 pissarres, això és tot.

Esperem  a la carretera, cap cotxe passa en més de 2h. El mercat és la parada final del bus 23, un parell vénen.

Passa un cotxe que no para i comence a caminar. Un cotxe em pilla i em deixa prou més avant, en mig de turons de gespa Una torre de comunicació  domina el paisatge, hi camine. 2 poblats familiars (una família hi viu en 2 o 3 cases segons pareix s’organitzen a la zona)  i una escola a l’horitzó completen el paisatge.

M’acoste a l’escola però abans d’arribar un camió de passatgers (PMV) passa i m’arreplega.

El viatge no gran cosa, a cert punt plou i cal posar el toldo, per tant veig poc de paisatge. Em deixa a Angoram on plou prou però això no impedís que milions de grans mosquits vulguen la meua sang. És un poble vora un  gran riu  de nom Sepky, aigua color fang.

El pluvisquer em protegís braços i cos contra els mosquits, però no cames. Em cobrisc les cames de fang per a sorpresa dels locals. Funciona però no és perfecte.

He de buscar una barqueta per continuar.  Com a Vanimo, només tenen dinguis, llantges de fibra a motor, molt poc eficient. Cap passa ara que plou.

Quan para de ploure vuic explorar i en això els locals em diuen que hi ha un vaixellet, dingui, que va riu avall.

El propietari em diu que aniré riu avall amb ells però que espere al final de  la parlutxa.

El poble és un conjunt desorganitzat de cases que s’alcen sobre el fang  damunt estaques de fusta, supose que el riu inundarà periòdicament els bancs del riu. Totes construccions tradicionals, cosa que fa bones fotos, però en aspecte decrepit. Llàstima que la càmera no va.

A la posta de sol partim.

Naveguem lentament baix la llum de la lluna plena. El més bonic és vore ací i allà a les ribes la llum càlida de focs.

Em pixe i com estic al davant de la sobrecarregada barqueta intente pixar, però sota l’escrutini de una dotzena de passatgers que riuen i diuen “nature call” el meu cap encara no em deixa.

Mig dorc a damut la meua motxilla. Finalment al 3r intent de pixar ho aconseguisc, dec estar dominant un poc la ment, només  m’ha costat 13 anys :D.

Els locals ho fan sense problemes però.
Com a ironia final poc després parem en un punt en un poc de cobertura de mòbil on molta gent aprofita per enviar missatges i, pixar…

El món  és un lloc dur que no està fet per a humans. Els humans fem el món per nosaltres.

Normalment viatge esperant estar en la pitjor condició possible per justificar els autostops, però ací la pitjor i la millor estan tan prop que he de canviar la mentalitat

Em done conter que ara m’he d’identificar pet un continent, Europa, i no la ciutat, Barcelona, ningú no sap on Barcelona, València, Catalunya i Espanya estan… Bé el futbol no ha arribat ací, és a dir com a  mínim el futbol és bo per donar un poc de geografia bàsica a la població.

Advertisements

Diari de PNG, 5, Mad World

IMG_4124

 

Encara m’estic adaptant al país,  em costa de comprendre com funciona en una mentalitat de civilització…

El més que puc fer-me a la idea és un món postapocalíyic, em serveis molt limitats i molta sensació d’inseguretat.

 

M’alcen encara de nit i els del pickup se’n van a Aitape altre cop, que no dormen mai? em deixen en un altre barqueta però no vaig a agafar altra, en tot cas estic cansat i dorc a un banc per dormir dins que el sol ja s’ha alçat un poc.

Vaig al mercat on he de pagar per anar al bany, un poc agadable. vaig a menjar a un lloc per menjar (no pot tindre cap nom, com restaurant, o bar, o cantina, o … res, no hi ha paraula per descriure-ho). Tots són iguals, és una caixa, sense finestres, xicoteta porta en un guàrdia de seguretat i la gent reballant darrere de barres. Menjar servit per un forat en les barres, taules fixes al terra.

 

Menge llengua de cabra i creilles. Em costa 7€, molt simple, molt car.

 

El mercat a fora és més viu, però poc divers. Cap peix fresc tot i estar vora mar i molt limitat en recursos. El mercat també està rodejat de balles i protegit per guàrdies de seguretat.

 

Torne a preguntar pel movil i em diuen que simplement algúns movils asiatics no poden conectarar en PNG, ganial, pense en comprar un mòbil, els meus pares voldran matar-me a aquest punt. No m’importa molt per en tot cas necessite la info. Tot i que a la web no dia res prove el mateix mètode de fer funcionar el mòbil que havia fet a Laos i va! sort que m’enrrevcordava de que fer. Bon estalvi 😀

Faig autoestop i un polític em deixa a fora del poble. Em diu qu estan fent tramits en Jayapura per dur vaixells turistics fins allà. Seria molt millor dur vaixells només de passangers i càrrega per millorar les condicions de viatge dels locals (en compte de turistes només) i abaratir costos, oh, que sé jo…

Agafe una serie de cotxes i un camió de càrega que em deixa a una intersecció.

Espere agafar el següent vehicle que passe, però no passa cap. Un en direcció contrària em pregunta on vaig i em diu que eixe és el camí, que en 5min caminant hi ha un mercadet. Bé sense res millor a fer i tot i la calor vaig cap allà.

Un arbre gegant proveïx d’ombra a un grupet de dones en mantes a terra que venen verdures i cocos.

Una em convida a 2 platans, i en Raimon em convida a un coco.

Quan dic els meus plans em convida a passar la nit allà al poble. M’ho pense un poc però seguint la 1a llei i considerant que estic dèbil del mal dormir anit, doncs accepte.

Serà una decisió molt encertada, editant açò després de deixar PNG és el millor record que tinc de tot el viatge.

El poble és super fotogràfic, merda que la càmera estiga en la ja habitual parada de mig dia.

Cases rectangulars i ovalades totes de fusta i palmes, seguint la muntanya.

Lentament em menge el coco. Fa calor.

Em diuen que no hi ha aigua però que baixant un poc hi ha una font i més avall un riu.

Faig mig diada i després ajude a pelar el taro per al sopar.

Vuic explorar però em pose a cavar una tomba.

New achievement unlocked, grave digger!

Un cop feta part de la feina, els locals mirant, anem vaig al riu.

Repleguem una dotzena de cocos, un que s’enfila els tira des de dalt, les cocoters son prou alts i a diferencia dels indonesis que no utilitzen res, ací es lliguen unes “cordes” (plantes entrelligades, als peus, per ajudar a pujar.

Ací als horts els diuen jardins, i realment no es poden dir horts, és més una mescla de bosc en plantes i arbres plantats ací i allà. Hi ha tanta terra que l’explotació diligent d’ella no és necessària.

Hi ha una dutxa feta en canonades de fusta que permet aprofitar l’aigua d’una cascada. Molt agradable

Em mostren unes llacunes de peix, riu avall també proveïdes per més canonades de fusta des del riuet. La germana de Raimon ha copiat la idea de fer-les, és bona idea, dona peix fres a comunitats que viuen a les muntanyes.

Torne, sopem i nit.
Vore en el mateix cel, enfrontades, la osa major, que indica el nord, i la creu del sud, bonic cel equatorial .

forma de passar les nits, juntar-se al voltant del foc i mastegar bitlle nut, una cosa que els deixa la boca roja i se se suposa que té efectes excitants, com una droga blana. Conten histories i molta gent de pobles a kilòmetres enllà venen a vore’m perquè no es creuen que un vlanc estiga allà per passar la nit.

Parlen llengua Duo, però insistien que aprenga Pigean, la llengua creola que tenen.

Ser invitat a viure a un poble de papua és molt agradable, l’atmosfera és encisadora i la gent molt amicable i encantada qeu estiga allà. Però açò serà només l’osasis, el que seria fa 50 anys fa,  i que ara està sent ràpidament destruït. es bonic però trist vore el que serà destuit abans que completament desaparega. Fa valorar més el que s’està perdent i es perdrà.

Inclús ací tenen llum artificial, la tecnologia  de l’electricitat i llum encara em meravella després de 100 de la seua invenció i estar escrivint açò en un telèfon …
Però la seua simplicitat contrastada amb la gran innovació conceptual que significa a la societat humana no deixa de ser inspirador tan de temps després.

Independent mountain crossing of West Papua bird head peninsula Sorong to Manokwari on the Mountains, integrated Dante cross.

image

I did this trek and it took me 4 days. There are 100km give or take of Mountain road, plus another hell Mountain bit later on (more on that later).

Here is the GPS track of the interesting mountain crossing bit.

And I’ve put several viewpoints in OpenStreetMap using Maps.me, when I have time I’ll add other info like towns using a better editing program. If you download the West Papua map you shall have them as reference. Anyway there are not that many options there to get lost.

First, how to get to the interesting bit.
The interesting bit is 100km, where only your 2 legs (and an excavator :D) will get you trough.

Second, the interesting bit, 100km of unpaved, rainforest mountain road. Hanging bridge, excavator river crossing, and bow and arrow hunters!

Third hellish hitchhike. Integrated Dante road (hell and Paradise all at the same time) Well is just my personal experience, you can ignore it and just Head Manokwary, it’s easy 🙂

Diaris de Papua, dia 8, 4a llei del viatger solitari

image

4th law of solo travel: join the locals in whatever they do, if you can.

Pel matí  tots s’alcen tart. Jo explore la pisifactoria, hi ha més de 12 piscines de cement, a més de les xarxes al llac artificial. Nomes es gasta la metiat de tota la infraestructura, si arriba. Deu haver estat una gran inversió per a la zona.

L’home de la pisifactoria m’havia dit d’anar amb ell a l’església hui, però al final m’envia altre cop amb el guia. Li pague la gasolina. Em du fins a la intersecció en la carretera que du a Teminabuan, on aniré hui.

Camine i veig una festa en honor a un mort, es fa al cementeri, sobre i al voltant de la tomba. La gent balla en música pop a tot ostia i beu. Curiós.

Una moto em du fins a un poble gran, on les esglésies de diumenge. Estàn cantant i fent sonar el timbal. Estic fins que comença la misa, que és  en Indonesi.

***
És cert que quan eduques a algú, siga un xiquet, un adult, una societat, el 1r que ensenyes sobre un tema és el que més  força té. Açí l’evangelització, proselitisme, ha estat portat per cristians, serà difícil canviar-ho per molt de temps.

Dones barbudes són molt freqüents, quan dic barbudes vuic dir en perilla, bigot, i una en una barba plena, no sabria dir percentatges però segurament més d’un 1% és així.

També hi ha molts alvins, no sé si arriba a l’1% però és més alt que a la resta de societats que he estat.

Seria interessant estudiar la genèrica ací.
***
Un altra moto que du bidons de peix  m’agafa i em du ja fins Temi.

Allà explore la ciutat, on el més interessant és un carrer que transcorre vora riu, amb molts carreronets xulos que hi donen. Les vistes del rou amb tot de barquetes i restes de naufragis molen molt.

Dine allà i vaig cap a la carretera principal per tornar a sorong. Seguint carreronets em topete en una cascada on molts xiquets i adolescents  juguen. La corrent és molt forta. És molt divertit tirar-s’hi i deixar que t’arrastre 🙂

4a llei del viatger solitari: unis-te als locals en qualsevol cosa que fagen, si pots.

Continue l’autostop i.una furgo pickup plena de dimingueros wm deixa a un riu amb un parc per nadar.

Els rius per grans que siguen són d’aigues turqueses i cristalines
Supose que així es com rius sense presència humana i sense grans erosions haurien de ser.

Una pickup em du ja tot el camí cap a Sorong, però decidisc parar en un poble que sé el nom, per fer quelcom simplement, resulta ser una magnífica d’edició!

El poble es diu Maladofo i té un parell de cases comunals tipiques (res d’especial però) i els xiquets que em seguixen, com no, em mostren una casa vora carretera que és una galeria d’art.
Els quadres estàn pintats segurament per un local. El llenç són  antics sacs de plàstic :P. Algunes obres estàn molt bé, la majoria són passables però demostren skill.

La situació de ser mostrat el més vluós del poblat ç, tot i que l’autor no estiga, em recorda a el que passava a Sagunt abans que hi haguera turistes regulars. Sagunt és digne de vore però fa 100 anys poca gent s’interesava. Només algú de tant en tant visitava. Hi havia un mosaic romà  que es podia demanar la clau per visitar. Com els locals no li donaven importància no hi havia vigilància, fins que un dia va desaparèixer.

Es a dir, en presència de baix nombres es confia en el visitant ja que és  l’únic que valora el que hi ha localment (fins els 80 m’atreviria a dir que els saguntins no començaren a apreciar les restes històriques).

El món és igual a 13.000km de distància i 100 anys apart 😛

Continue l’autostop i una gran pickup em deixa anar darrere. Agradable conducció en la.posta de sol, fins que torne  ca’l Ramón.

Diaris de Papua, dia 7, Llacs.

image
Danau Framu, Turquoise Lake

Voltar amb els xiquets.

Amb els locals (foto capçalera)

Menjant fruita dels arbres PLENS.

image

nadant al riu.
Autostop cotxe winidepoo.

image

Guia a aitinyo, llac xulo turistes indonesis 😛

image
Danau Aitinyo, Lake

Afegint llocs estranys on he dormit, el guia que m’ha sorgit em du a dormir a un lloc de criança de peixos en meitat de les muntanyes. Fishery sleep.

Hi ha una gran tempesta desde les 7 o això fins les 12 passades.

Diaris de Papua, dia 6, Autostop incontrolable.

image

Com la visa no estarà fins el dijous que ve i fins al dilluns no he d’anar a que em fagen la foto per a la visa (no sé perquè cal aquest procediment estúpid…), doncs el.divendres faig via cap a l’interior de Papua on el Ramón m’ha recomanat uns llacs i rius qu vore

Comence l’autostop sobre les 8, un home em deixa a prop de l’aeroport.

Una serp eborme, morta en meitat de la carretera

Una manifestació de no sé que a la carretera  (massa lluny per vore-ho).

***
Sempre dic que sóc de Barcelona, per comoditat (tothom coneix batcelona) i pertanyença (no puc dir que sóc d’Espanya ja que no m’hi senc representat per tan no la puc representar)

Curiosament m’he trobat gent que directament diu Barcelona Catalunya. I he fet la no cientofica observació que.quan més cap a l’est vaig més gent diu això.
***

Seguint la 1a llei del viatger solitari el 2n autostop m’ha fet acabar en un poblet de 12 cases perdut al final d’una carretera de fang, curiós. Sense res més a fer els xiquets que no van a escola m’envolten.

Hores astrapat ací.

La carretera que hi du al poble, en els últims 500m no és més que un continu de forats de fang. El 4×4 els navega bé, però després uns camions carregats en pedres es queden atrapats (3 d’ells). Bé  alla va la meua via d’eixida 🙂

Nova habilitat apresa, reparar carreteres 😀

El poble són 12 cases construïdes de mala manera damunt d’antics camps de conreu. La majoria són papuans però també hi ha de la resta d’Indonèsia.

Algú està cobstruint cases s’obra ací, no sé  en quin propòsit. M’imagine que els que han construit de manera precaria les cases als camps de conrreu serien habitants d’un poblet que els han deplaçat i ara els estàn construint mini  cases d’obra (40m2 a tot estirar) açi en meitat de no res. Magnífic.

Els xiquets juguen a no parlar o no riure, no riure clarament no és.

xiquets volant milotges fetes de bolses de fem i paquets de tabac.

L’única bici del poblat en una roda punjada i l’altra sense coberta.

Un xiquet trenca la milotxa a qui la du i li furta la bici a l’altre. Jo agafe la milotxa trencada i comence a fer fotos amb elqu xiquet que.l’ha trencat de fons. Li faig un juici moral, i quan comence a seguir-lo amb la camara i milotxa tothom es riu, comdenant-lo a ridícul clol·lectiu, una de les pitjors condemnes en un poble. El xiquet fugis centenars de metres del poble.

És  un dels llocs més desproveits que he vist. Un lloc on els xiquets despullats tenen la panxa unflada com als documentals d’Àfrica.
Xiquets en les dents completament negres. Tots descalços.

Els ensenye anglès, la roda es diu roda en la seua llengua. Probablemet no tenien roda abans que arribaren els portuguesos.

Els xiquets no es poden diatingir de les xiquetes.

Mengen fideus secs con a llepolies.

Em douen que fa 2 anys que viuen ací .

Estranyament m’han preguntat més d’un cop si duc armes…

Finalment després d’unes 4 o 5h se n’anem, els tios tornen a Sorong i no m’havien dit res.

Em deixen sobre les 4 de la vedprada a la inrersecció per anar a Ayamaru, el poble encara a més de 120km.

Camine 1’3 km fins que m’agafa un que em durà tot el camí a Ayamaru :), però a mode d’autostop Papua, al seu aire.

He vist un minipou d’estracció de petroli a vora carretera, a 1m! únic.

***
Si una cosa pareix  única en un nou medi, probablement no és més que el 1r representant d’alló. En el cas del petroli no n’he vist més… Tot estament té  excepcions, especialment els meus 😛
***

El meu transport resulta ser un taxi que va a Teminabuan a arreplegar a algú i dur-los a sorong i altre poble. Total que li bé de pas deixar-me a a Ayamaru, el meu destí.

Arriben a Temi sobre les 6 després de passar un control policial super amable.

Però ja a Temi es fa de nit i estem 1h llarga esperant als clients. Després un dels clients va  ca uns i sopa. Es fa prou tart, però per sort jo em moc al seient de darrere del tot (on seria el maleter, als taxis ací caben 8 persones) i quan arranquem a moure dorc 😀

Cap a les 11 em deixen en el lloc més estrany on he dormit, i he dormit de ben estranys, un quartell militar!

Bé dormir no dormiré fins 2h després. 1r he d’aguantar als borratxos del poble, i després que els meus companys d’havitació vuguen parlar i fer-se fotos (no problema) i també jugar a jocs de carreres de cotxes en el mòbil, só a tot ostia. Jo rebentat caic dormit tot i el soroll.

***
De la frase “la política la fas o te la fan” al món d’ara seria la globalització la fas o te la fan.

Per  fer quelcom cal el binomi de motivació vs facilitat, quan una combinació dels 2 creua un llindar doncs aquesta cosa es realitza.

Hi hauria un 3r element, però que té  més importància només per a casos novedosos: incertesa. Si el que es vol fer no es sap com dificil serà, cal motivació per a iniciar-ho. Normalment és més difícil del que es creu, pert tant motivació baixa pot igualment iniciar coses difícils i el camí desenvolupar-les, cosa aconseguida gràcies en part a la ignorància.

També pot passar a la inversa, coses que realment són fàcils, per culpa de la ignorància no es té motivació suficient per iniciar-la.

Com ignorància no es pot controlar, i la motivació és  extremadament complexa, depenent tant de factors interns com externs, l’estratègia que guanya en el temps és fer les coses fàcils. Molts esdeveniments són possibles quan en el temps apareixen noves formes de fer les coses més  fàcilment (eficientment, ràpidament, econòmicament, en massa).

També el temps redueix la ignorància, que curiosament diria que afecta principalment a quan la motivació no és  prou alta, en comptes de matar coses que es farien per ignorància.

Estaria bé mesurar eixos valors i sobretot trobar quin ha de ser el llindar, per poder fer pronòstics de si res passarà o no. No sé  com fer-ho.però  molaria matematitzar tot el procés de pressa de decisions. Segur que es pot fer.

En tot cas, si no vols fer algua cosa perquè es difícil, trova els pasos  que fagen que acabe sent fàcil fer-la. Siga com siga requerirà temps.

Boat Hitchhike Sulawesi to Maluku to Papua, 8 Days in Alken Prima

image

Here I’ll  summarise my experiences of the 9 last days of my life hitchhiking  of a cargo ship crossing the dream seas of the north east of the Indonesian archipelago :D. For reference to anybody wants the info to have an amazing unique experience.

The hitchhiking itself was really easy (and lucky) one in Bitung multiple harbours. Unlike previous ports here all the harbours are open to the public. The only restriction that i found was in the big cargo container where they didn’t allow me to take pictures. Although apparently i was allowed to walk around,  the security guy was not enthusiastic…

I started with the generic cargo harbour and the third boat I asked, Alken Prima, told me that they where going to Maluku on that night (10pm) and that they had no problem in getting me in. Jackpot!

Just in case I asked ALL the harbours in Bitung. I got a couple more that told me that where going in 2, 3 days, and probably could take me, and a small one, of the likes of my first boat hitch, was going next day. But they where unsure if I would be allowed by the police. I guess with a bit of patience and trying I would have gotten into one of these, so my advice is that Bitung is a great spot to hitchhike boats!

On the Alken Prima easy ride. As I later discovered the boat is a cargo ship that circles from Bitung in North Maluku, to Sorong, in west Papua, doing a more or less scheduled 2-3-4 weeks route. The ends I guess are fixed but it changes slightly in each iteration, as I saw in their nautical charts the old itineraries.

image

So if you happen to hit on Alken they can bring you all the way on direction or the other, it took me 9 days to cross from Bitung to Sorong :D, you can wait for it!

The first thing I discovered is that it is not a normal cargo ship, but one that also carries people that go to really remote small islands. That probably explains why it was so easy to carry me.

When I went at night they had build a tent over the deck where all the passengers would stay. Well  I was not passenger and I went to the commanding cabin to take pictures of the departure. Then I slept on the open section of the deck, the stars where amazing in the moonless night. Big Milkyway crossing the celestial cover.

image

I was concerned that they might think I’m  another passenger, some crew  asked me where I was going to sell me the ticket. But I said “numpang” and that was the end of it, nobody ever asked me for money in the  following days.

I can positively say that they where happy to have me there, I don’t  know to which point because of the exotism of the “orang buleh” (white man) or because my child like behavior made them happy.

On the fist cargo unloading  occasion (anchored in a bay, far from land), I jumped to the sea, joined some locals ashore, ate coconuts, went back swimming, boarded the ship by climbing the crane net, helped load and unload the rice and cement (“semen”) into the small boats that took the cargo, and swam again. That seemed to amaze the crew and locals quite a bit 🙂

image

Anyway play your  cards and see how the game goes.

I never asked for food, but this being Indonesia they kept insisting in feeding me. It was simple fish and rice but nutritious and I was always thankful of being feed. Still when we could land I usually ate there or bought supplies. I also shared what little snacks I had.

My plan was to work helping load and unload cargo to help the crew, but soon I realized that non of the crew roles involved loading cargo, that was left for the people at the harbours to do. So after they telling me that I shall not help and since I’m  not helping them, then I never did a long term work helping on the cargo. Only small jobs when going or coming back from my excursions, allowed because of being free from the cargo work that I self imposed 😛

Anyway I did help peeling hundreds of mini onions and garlic, from what i gained the use of a motorbike for me in one of the stops 😀

One of the things that set me apart from other passengers was sleeping. I slept for the first days on the floor of the commanding cabin.

image

Unfortunately that involved sleeping next to the speakers during European Champions league, which in Asia is transmitted live at 4am…

Finally I moved with my hammock on top of the cargo next to the passengers. Although not always there where passengers, sometimes the deck was empty.

One nice thing if life on board is that you have everything that you  need, that involves also a bucket shower and a place to wash your clothes and dry them, quite convenient 😀

For me one of the most enjoyable experiences on board is simply living the cargo flow. It’s logistics in front of your nose! Seeing cargo being loaded, transported, and unloaded 3 islands away… Imagining the way that ware had to do to get there, how and when it was made, the way it will go, it’s use, and the links of people that are needed to get it to do what it has to do where it has to be, well it amazes me!

That amazement was for beng onboard and landing, but obviously one of the best opportunities is island jumping! To be so fortunate to land on remote, out of the path, islands and villages, well that is a priceless experience.

Seeing how people can  live in 1km long islands, how the culture and societies change stop to stop. Stopping in a 200 meter deserted islands, in stray cat islands, stray dog islands, talking about cannibals and seeing their weapons, the mixture of curly haired, blond Papuans and smooth haired dark Indonesians, with their own huge range of diversity …

Then the camaraderie of the crew, the atmosphere of feeling welcomed and happy to see you that is common in Indonesia, gets a boost if you add the feeling of being part of a  crew.

Playing games, helping on small task that you can, eating with them, swimming, discussing the nautical charts, talking about everyday life. Wondering why there is a chicken tied to a hole under the commanding cabin…

image

Finally the sea life. Sea, waves, the scenery and islands coming and going, dolphins, whales, sunrises, sunsets, stars, milkyway…

All in all, if you have the time try to hitchhike a boat! even if you are not successful just wandering on the harbours and sea front is a photography wander! Boats, old and rusty and shipwrecks, to new and shiny. From small and colorful to huge and black and white. Frenetic activity or ghost harbour. Colours, goods, cranes, cables, fish, water, sea… On addition on many cases feeling that you shall not be there yet you are (until they detain you :). Finally the odd chance of being accepted in one of that monsters, and the adventures that await!

image