Diari de PNG 2, from the lost to the river.


ok són les 10 del matí i el Wasa no dóna senyals de vida
vaig als veïns i em diuen que segurament ha anat a veure a la nit i no iniciarà el dia fins ven passat el mig dia, siga on siga que ha dormit. Genial, em senc mal per no esperar-lo però dent de cul inquiet faig marxa allà a les 10.

 

Els veïns em diuen que ningú va per carretera des de fa uns 4 anys per tant prove d’agafar una barca.

Pregunte a una de carrega però s’afanyen a dir que és de càrrega i no de passatger, per tant supose que altra gent els demana el mateix. en tot cas em diuen que no faran via fins una setmana o dos després.

No hi ha barca que m’agafe gratuïtament. costa uns 50€ creuar els 120km fins a la següent població, no hi ha cap ferri i és la única forma d’anar segons m’han dit. Però altra barca em diu que cada dia hi ha cotxes que fan la travessa per carretera a la següent població, contradiu el que m’han dit abans, malauradament tinc la tendència a elegir el que més em convé en els plans del meu cap.

Faig via en la mentalitat de creuar els 120 km que em separen del següent poble en carretera caminant i agafant algun cotxe, Ha! valent ignorant.

A l’eixida de al població em trobe en un argentí que és un cura missionari en la zona. Un poc perplex del que vuic fer em diu que si necesite cap ajuda vaja on tenen la missió, i em dóna 25kines (uns 7€). Normalment mai no els acceptaria, però obtinc una estranya satisfacció quan l’església catòlica em dona diners :), per pocs que siguen.

Comence l’autostop i al contrari que el dia anterior cap cotxe em para fins mooolt després. fins a cert punt tindrà sentit ja que no van massa lluny, però és prou desencoratjador.

Caminant un parell d’adolesents de pesats se m’unixen dient que em seguiran tooooot el camí fins a la següent població, 4 dies caminant sense cap equipament, ni aigua ni menjar, claaaar. Òbviament no tenen res millor a fer que incordiar-me (com es provarà després) però això m’obliga a accelerar el pas per marcar ritme, i no em deixa estar en els meus pensaments. És mig fia tropical, carregat en 14kg, per tant no el millor per una agradable conversa en un pesats avorrits.

Em diuen que una australiana viatjant en canoa i yacht ha passat per allí, Laura pot ser, ho he de buscar a google.

bé, ací la noticia. No és laura, ni alemaya, però si que és 5 anys de viatge 😀

http://www.australiaplus.com/international/explore-and-experience/a-five-year-journey-to-australia-by-kayak/7649368

Sentiré més noticies d’ella.

Un PVM ( public motor vehicle, un camió en toldo i seients de fusta, ne les finestres de la cabina cobertes en reixes) ens agafa.

Baixem a la bifurcació, la carretera principal s’endinsa a les muntanyes, d’on camions carregats en troncs enormes de la desforestació van fins a la costa on seran venuts a la resta del món a canvi d’un poc de miserable diners que van a les butxaques de poca gent mentre ací viuen en un estat d’extrema inseguretat i destrucció de la seua cultura i medi. Wuhu! 😦

 

Quan els pesats avorrits entenen que aniré realment a caminar em deixen sol, no sense abans demanar-me el barret, mòbil i càmera, yeah demana demana

 

Camine sol perfí, cap cotxe però si roderes cosa que encara em fa pensar que en algún moment, hui o demà, algún cotxe passarà.

Pare a menjar i és obvi que no arribaré a cap lloc especial hui, hi ha un riu a 12 km on puc reomplir aigua (no hi ha al camí i només porte una botella, mala planificació en clima equatorial caminant a mig dia…).

 

Més avant hi ha una cabanya, i prop una casa llarga sobre una muntanyeta. Molt fotogràfica (però la càmera no va). Sobre pals, sostre baix de palla, que actua de parets, terra de fusta. Unes 10 persones hi són. Demane aigua i dic que vaig a el poble que està a uns 90km ara. Estan un poc en xoc de vore’m. Els xiquets tenen les panxes unflades per malnutrició.

 

Continue i poc més avant altres caminants que van en direcció contraria em diuen que la carretera principal està tallada i que seguisca la nova, creuaré un riu i poc després arribaré a un poble. Deuria haver demanat més detalls, però pareixa que tot seria molt obvi, bé,no ho serà…

La 1a indicació és clara, uns kilometres més avant hi ha una bifurcació, a l’esquerra com m’havien indicat hi ha un camí, i el vell que seguis el mapa està ple de brossa i no es pot transitar.

Però al nou, tot i tindre fang no veig empremtes dels 3 caminants ( 2 adults i un xiquet) cosa que em fa sospitar que no és el camí. tot i això avance i hi ha unes excavadores com m’havien descrit.

 

Continue el camí i resulta clar que no hi ha cap vehicle que transite aquell camí en moooolt de temps ja que és tot un fangar i la vegetació ho invadeix tot. I hi ha empremtes humanes però, tot i que pareixen més velles que només un dia.

 

En comptes de fer martxa arrere i ja acceptant que el dia serà perdut, continue concloent que el camí a algún lloc durà i que ja que estic allà, from teh lost to the river (pretenc arrivar al riu del mapa)

 

Un arbre enorme caigut talla el camí, per si tenia cap dubte que algun vehicle passaria.

Potser allà deuria haver mirat si hi havia un sender, però simplement seguisc fins que, arribe al riu!

Bé, i el pont? cap.

Vuic veure però hi ha vora el riu marques de metalls pesats que van directes al riu, probablement un poc de mineria d’or que utilitza mercuri per a separar l’or del fang i després aquest mercuri l’evaporen i queda l’or. Els residus de mercuri van al riu com no..

El riu és fangós però no pareix profund, així que em lleve els pantalons, motxilla al cap i travessa, al mapa hi ha indicació que hi ha un camí a l’altra banda.

 

A aquest punt, unint totes les meues dilacions i dubtes i temps de caminar ja s’ha fet de nit i només tinc la llum de la posta per guiar-me.

 

El riu és passable, l’aigua no arriba més enllà que la meua cadera. A l’altre costat seguisc un camí que no deu haver estat obert fa molt en mig de la vegetació. 1km més avant arribe al que al mapa deuria ser una carretera, però ara, a la llum de la lluna, pareix un riu. mmm.. un riu d’aigua no pot ser ja que acabe d’eixir d’ell, a més és estàtic.

Serà un riu d’herba gegant, com una especie de canyís. En algun moment algú ha obert un camí allà però ningú s’ha molestat en utilitzar-lo per tant una vegetació abundant n’ha pres possessió. Bona forma d’utilitzar els recursos!

No hi ha cap forma d’avançar en mig d’aquelles plantes d’alçada humana. Temps de fer marxa arrere. Pot ser hi ha un sender en altre lloc però els qui m’han dit del nou camí clarament no m’han indicat bé i jo no he vist cap altra alternativa, a més ara és plena nit, per sort tinc lluna.

Creue el riu altre cop, ara de nit, espere que els cocodrils no estiguen desperts a la nit.

Torne pel fang, torne a escalar el tronc caigut ( el diàmetre és més alt que jo, gran arbre). I arribe a les excavadores. Prop d’allà hi ha un filet d’aigua on reomplic la botella i vec, és també marro i fa sabor a terra però és millor que l’aigua en mercuri com a mínim.

La part bonica es que per primer cop a l’equador veig la creu del sud, orgullosa apuntant  al sud (cap on camine) supose que l’hibern ja és suficientment entrat per a que estiga alta al cel i la puga vore. És una visió agradable

 

Durant el meu trajecte he estat menjant unes herbes gruixudes, a mitat camí entre canyes i vegetals, que la part de baix de la tija és prou carnosa i té prou d’aigua. Recol·lecte un parell de grapats i això juntament amb galetes i l’aigua serà el meu sopar, bon profit!

Monte l’hamaca entre les 2 excavadores però tot i estar cobert els mosquits fan molt de soroll i no puc dormir, per tant vaig a dins de l’excavadora on acurrucat puc dormir en un plà darrere el seient, una orella està protegida dels mosquits i l’altra la cobrisc més del normal. Al cap d’una estona pareix que funciona i em deixen tranquil.

Serà bona solució ja que dec estar un poc alt i a la nit fa rosada, per tant si haguera dormit a l’intenperie sense sostre la humitat m’haguera atacat prou.

Bona nit!

 

Diaris de Papua, dia 12 vaixells i passaport, per fí!

image

Pel matí vaig a el port de càrrega altre cop per vore si hi ha cap vaixell nou. Decidisc entrar a un moll que havia passat ahir pensant que no hi haurà cap vaixell, i va i ahi està el port de càrrega mitjana!

Per desgràcia no hi ha cap que vaja a Manokwari, on jo voldria anar, però hi ha alguns que van a Bintuni, que més o menys en ve bé. Hi ha un molt xulo, blau i blanc, deblanc fusta i finestretes quadrades de fusta, estil anglès, que dou que m’agafa. L’únic problema es que serà el disaabte… a esperar més dies.

Vaig al port de carega altre cop i un altre vaixellde carrega/passagers diu que m’agafa, també cap a Bintuni i ixen dissabte.

torne fent autostop i vaig a immigració. Allà espere 1h fins que me’l donen (arrive a les 2 i se suposa era a les 3). Mentre escric.

Vaig al moll de vaixells de passatgers i hi ha un qud va a la nit  a algún lloc que no sé de la costa entre Sorong i manokwari. Interessant super incerta opció.

Ja a casa mire sí hi ha carerera pwr la costa i no hi ha, per tant descarte l’opció del ferri incert. No vuic estar atrapat més dies. A més plou i em fa manda 😛

Prepare el recorregut per carretera pel centre, és visible al satèl·lit, però trabessa les muntanyes, cosa que vol dir mala carretera. A més no em fa gràcia perquè he de repetir un terç del recorregut que ja vaig fer el cap de setmana, cosa que va contra la 2a regla.

Vaig a dormir un poc tart, tot i així prepare els trastos per si m’anime a anar demà d’autostop.

Boat Hitchhike Sulawesi to Maluku to Papua, 8 Days in Alken Prima

image

Here I’ll  summarise my experiences of the 9 last days of my life hitchhiking  of a cargo ship crossing the dream seas of the north east of the Indonesian archipelago :D. For reference to anybody wants the info to have an amazing unique experience.

The hitchhiking itself was really easy (and lucky) one in Bitung multiple harbours. Unlike previous ports here all the harbours are open to the public. The only restriction that i found was in the big cargo container where they didn’t allow me to take pictures. Although apparently i was allowed to walk around,  the security guy was not enthusiastic…

I started with the generic cargo harbour and the third boat I asked, Alken Prima, told me that they where going to Maluku on that night (10pm) and that they had no problem in getting me in. Jackpot!

Just in case I asked ALL the harbours in Bitung. I got a couple more that told me that where going in 2, 3 days, and probably could take me, and a small one, of the likes of my first boat hitch, was going next day. But they where unsure if I would be allowed by the police. I guess with a bit of patience and trying I would have gotten into one of these, so my advice is that Bitung is a great spot to hitchhike boats!

On the Alken Prima easy ride. As I later discovered the boat is a cargo ship that circles from Bitung in North Maluku, to Sorong, in west Papua, doing a more or less scheduled 2-3-4 weeks route. The ends I guess are fixed but it changes slightly in each iteration, as I saw in their nautical charts the old itineraries.

image

So if you happen to hit on Alken they can bring you all the way on direction or the other, it took me 9 days to cross from Bitung to Sorong :D, you can wait for it!

The first thing I discovered is that it is not a normal cargo ship, but one that also carries people that go to really remote small islands. That probably explains why it was so easy to carry me.

When I went at night they had build a tent over the deck where all the passengers would stay. Well  I was not passenger and I went to the commanding cabin to take pictures of the departure. Then I slept on the open section of the deck, the stars where amazing in the moonless night. Big Milkyway crossing the celestial cover.

image

I was concerned that they might think I’m  another passenger, some crew  asked me where I was going to sell me the ticket. But I said “numpang” and that was the end of it, nobody ever asked me for money in the  following days.

I can positively say that they where happy to have me there, I don’t  know to which point because of the exotism of the “orang buleh” (white man) or because my child like behavior made them happy.

On the fist cargo unloading  occasion (anchored in a bay, far from land), I jumped to the sea, joined some locals ashore, ate coconuts, went back swimming, boarded the ship by climbing the crane net, helped load and unload the rice and cement (“semen”) into the small boats that took the cargo, and swam again. That seemed to amaze the crew and locals quite a bit 🙂

image

Anyway play your  cards and see how the game goes.

I never asked for food, but this being Indonesia they kept insisting in feeding me. It was simple fish and rice but nutritious and I was always thankful of being feed. Still when we could land I usually ate there or bought supplies. I also shared what little snacks I had.

My plan was to work helping load and unload cargo to help the crew, but soon I realized that non of the crew roles involved loading cargo, that was left for the people at the harbours to do. So after they telling me that I shall not help and since I’m  not helping them, then I never did a long term work helping on the cargo. Only small jobs when going or coming back from my excursions, allowed because of being free from the cargo work that I self imposed 😛

Anyway I did help peeling hundreds of mini onions and garlic, from what i gained the use of a motorbike for me in one of the stops 😀

One of the things that set me apart from other passengers was sleeping. I slept for the first days on the floor of the commanding cabin.

image

Unfortunately that involved sleeping next to the speakers during European Champions league, which in Asia is transmitted live at 4am…

Finally I moved with my hammock on top of the cargo next to the passengers. Although not always there where passengers, sometimes the deck was empty.

One nice thing if life on board is that you have everything that you  need, that involves also a bucket shower and a place to wash your clothes and dry them, quite convenient 😀

For me one of the most enjoyable experiences on board is simply living the cargo flow. It’s logistics in front of your nose! Seeing cargo being loaded, transported, and unloaded 3 islands away… Imagining the way that ware had to do to get there, how and when it was made, the way it will go, it’s use, and the links of people that are needed to get it to do what it has to do where it has to be, well it amazes me!

That amazement was for beng onboard and landing, but obviously one of the best opportunities is island jumping! To be so fortunate to land on remote, out of the path, islands and villages, well that is a priceless experience.

Seeing how people can  live in 1km long islands, how the culture and societies change stop to stop. Stopping in a 200 meter deserted islands, in stray cat islands, stray dog islands, talking about cannibals and seeing their weapons, the mixture of curly haired, blond Papuans and smooth haired dark Indonesians, with their own huge range of diversity …

Then the camaraderie of the crew, the atmosphere of feeling welcomed and happy to see you that is common in Indonesia, gets a boost if you add the feeling of being part of a  crew.

Playing games, helping on small task that you can, eating with them, swimming, discussing the nautical charts, talking about everyday life. Wondering why there is a chicken tied to a hole under the commanding cabin…

image

Finally the sea life. Sea, waves, the scenery and islands coming and going, dolphins, whales, sunrises, sunsets, stars, milkyway…

All in all, if you have the time try to hitchhike a boat! even if you are not successful just wandering on the harbours and sea front is a photography wander! Boats, old and rusty and shipwrecks, to new and shiny. From small and colorful to huge and black and white. Frenetic activity or ghost harbour. Colours, goods, cranes, cables, fish, water, sea… On addition on many cases feeling that you shall not be there yet you are (until they detain you :). Finally the odd chance of being accepted in one of that monsters, and the adventures that await!

image

Diari de Halmahera, dia 1, nadador. Alken prima 5

image

Dorc a l’hamaca altre cop, alla a les 2 en desperte un poc fred, no hi ha mosquits però curiosament fa fret 😛
El vaixer zarpa sobre a les 3 i em desperte poc després, vaig a coverta i m’enrolle en una estoreta i gaudisc de les estrel·les, unes quantes de fugaces.

Fa vent i no puc dormir bé, l’estoreta està tallada per la meitat… torne a l’hamaca i dorc bé  fins les 6.

Em desperte per vore l’eixida de sol (sobre les 6:30) però no és molt bona.

Segons m’havien dit haviem de parar en un poble dit Maga, però el passem de llarg allà a les 7

Aprofite el matí per enllestir els diaris.
Arribem a les 10 a Weda, una capitaleta, i done voltes. Em pense si fer l’aventureta o no de viatjar per terra fins a la punta de l’illa. Per un costat el descobriment em crida, però per l’altre puc perdre el vaixell i serà després de tot quelcom similar al ja fet, però a diferents terres. Tot i així  descobiment crida i decidisc anar sí parle en el Tango i m’explica bé el planing.

1h després torne i explique el
plà d’anar a Patani per carretera i juntar-me amb ells a l’endemà nit. Però  em diu que la carretera fins allà  és  massa roin per fer-ho en 2 dies. Simplement no hi poden passar cotxes…

Dons decidisc anar a Mesa, “nomes” a 70 km, i tinc hui tota la vesprada i demà fins el matí per anar-hi. Pasucatamboli pense 🙂

De fet tinc molta sort. Després de comprar al mercat uns aperitius. Una moto em deixa a la intersecció cap a Mesa, camine vora 30 min i para el que deu ser un taxi duent a un home cec i altre home transpotant un munt de coses.

La carretera principal comença sent no millor que la de Sagunt a la muntanya dels iaios, però  no hi viu ningú. Després passa a ser la que va a la montanya cremada.  Després  en obres, després pista forestal i ja carretera feta pols altre cop. Finalment fang.

L’home em deixa en una carretera/senda de terra i fang que va a Mesa, a “només” 12km en linea recta. 3h o 4h, ho huria de poder fer (ell em diu que 2h caminant estic :P, ací el mateix poble pot estar a 4km o a 20km, segons a qui preguntes :P).

Be conença el fangar. Per els primers 2 km el sender és una mescla de camí normal, en basals, en riuets, en llacunes i tones i tones de fang. Vaig descalç obviamet. Tot i això creuar els obstacles és lent.

Passat un riu la carretera esdevé una carretera oberta no fa molt, només  de terra i pedra picada, però plana, ampla i el més  important, sense fang.

Continue uns 4kms més, aquest cop a bon pas. Ara ja hi ha pontets (abans era res o tronc per als torrents). A  un pont hi ha dibuixos, al següent algú que supose és  un xiquet, ha escrit Andre UK, no en resistisc i escric Andreu València/Barcelona, i la data.

image

Continue i locals em diuen que Mesa està  molt lluny, dic “tidak apa apa”, (no hi ha problema). Un cop arribat al poble de Yeka (que no està  a cap mapa) més i més gent em diu que està  molt lluny. Continue i un home (Riseal) en una moto em du 1km més. Quan em deixa insistis que  està lluny (uns 10km més) i són  ja les 5, hora i mitja de sól només.

Accepte dormir al poble seguint la lley i no la regla 1 (però sí  la 0). El Riseal em du a sa casa i em convida a dormir.

Estic sentat al portxo i la canalla del poble es comença a acumular. Estic uns 20min i vaig a voltar el poble, aquest cop amb sèquit 😀

El que deuen ser tots els xiquets del poble (vintena llarga ) se m’acumulen darrere i em seguixen allà  on vaig per 1h, on lentament recorrec tot el llarg poble (2 carrers) i nade a la mar.

Realment és sentir-se com un super famós. Sèquit incondicional i continu, fotos, i salutacions a tots… Jugue un poc en els xiquets fent-los córrer i cridar.

Torne a la casa i al final la canalla se’n va quan els adults allí reunits escampen.

Un que sap un poc d’Anglès em conta que fa un any que un “Buleh” (blanc) arriba nadant a yeke, es dia andre!, com el del rallot al pont. Supose que no sería un xiquet doncs 😛

En teoria sóc  el 3r buleh que va al poble, un nadant, altre remant, i jo caminant, es deuen pensar que estem pirats XD.

Dies després google confirma lo del tio nadant, tot i que no pareix que es diga Andre, i fa  2 anys i no un, però  bé solprenent igualment el que et trobes O.O

Swim

Aquest és l’enllaç i en troria va rfer 1200km nadant, tot i que al blog no ho confirma.

Sopem l’estandard arròs i peix fregit i fideus Maggi, amb l’afegit de plàtans de postres 🙂

Diari de bitacora Alken Prima 3, Ternate 2, sastre, tidore

image
One of the jewelry streets in Ternate

Humans són sers en els quals et por’ts comunicar i poden fet accions incrementalment complexes basades en eixa comunió.

altres humans serien com altres formiges o avelles de la colònia, però la capacitat del llenguatge i comunicació permet accedir a tot una espècie per poder realitzar qualsevol projecte, acció, cosa

Bé  altre despertar amb futbol, ara a les 4 del matí, estúpida Champions.

Per sort ja no agranen la coverta i puc dormir fins les 7 :D, moooolt millor. M’alçe i em diuen que allà a les 10 se n’anem, faig una volta pel port i al tornar em diuen que a les 2 😛

Vaig a la ciutat en la mentalitat d’arreglar els pantalons (trebcats a la selva veient el pardal Maleo, i mal reparats per mi). Vaig al sastre que vaig vore al costat de l’oficina d’immigració. Avance lentament per carrerons, fent moltes fotos.

Em trobe en un carrer en una festa de naixement  d’una xiqueta i com no, festí gratis. Salude a la família i continue.

Per sort la sastre està oberta tot i ser festiu (supose que va com va lo de festiu quan si pagues impostos). Li dic que a les 2 he de pillar el vaixell i em diu que per a la 1 pase (són 11:30). Li indique que faça una reparació com la de la iaia en el camal.

Passe l’hora i mitja a prop en un estrany portxo, paradeta, lloc al carrer. És un lloc obert en una tele i lloc on estirat-se i sentat-se. Està decorat en murals, però no presebta cap propòsit obvi més que la gent pase l’estona allà… en la tele! (de fons hi ha una peli de doraimon). Desduisc que és un dels Gazeebos patrocinatd per algú per a fer publicitat, però és el primer que té tele, i l’esponsor no és obvi…
Actualitze fotos.

Torne a la sastre i ha fet una feina magnífica! a part del cosit de la iaia ha posat un troç de tela al darrere per reforçar. Com el trencat és junt a la costura queda bé i tot.

Torne lentament al vaixell, decobrint un carrer jolleria, en crer platejat (metalls basics) carrer daurat (or) i mercat de jolles on polisen les gemmes, molt pibtoresc i que no està a la guia :], descobrint.

També una papereria oberta també  en festiu on puc comprar unb mapa de les maluques :D, super feliç.

Torne al vaixell a les 2 en punt i ara és a les 5 que se n’anirem. Però ja no me’n vaig del vaixell i aprofite per lleigir sobre les espècies.

Al final allà a les 4 i pico se n’anem i parem a Tidore (l’altra illa dels clavells, rival de Ternate i només 10km de distància). Allà  aprofite la parada per nadar, uns quants selfys en els locals que naden en Go-pros.

Sopar, monte l’hamaca a la coberta, per a divertiment de la resta, sobretot quan caic un cop  per nyugar-la mal 😛

Nit plaent fins que allà a les 12 escolte una discussió i el que pareixen plors d’un adult, ridículs com sols els plors d’un adult poden ser.

No sé  que passa però estan renyint molt a un que pareix ser un adolescent o 20 i poc (mai saps l’edat dels asiàtics). Que plora com per fer llàstima.

Bé després en Tango, el 2n d’abord, m’explica que és un passager que  ha furtat de la seua cabina uns milions de rúpies i l’han pillat (no sé  com). Però  que no ho duran a la policia ja que si ho fan han de pagar… suuuper estrany, bo ce la vi. A continuar dormint.

Diari de bitacora, Alken Prima 1, Mayu cargo

image
Bodega del alken prima

Em desperte un cop del dolç, si bé curt, son a coberta, per a ser saludat per l’ungla de lluna.

Torne a dormir.

Em desperta la gent parlant. El sol s’alçarà en minuts i jo m’alçe per esperar-lo, no gran eixida de sól però gran despertar.

Hi ha una illeta a l’horitzó (palau tifore) a la qual s’acostem lentament.

Ahir vaig parlar amb un mariner que va la que anirem després, Mayu, però que ha estat treballant a les palmes per 2 anys, amb una companyia japonesa. Ara té 3 mesos de vacances després de treballar 6. Va en els fills a visitar l’illa de la dona.

Sí allunyar-se d’un port és inspirador, acostar-se a un mini poblet en una cala en l’illa de cocoters no té descripció suficientment al nivell, és com endinsar-se en terreny alié en una desproporcionada nau.

***
Curiós com serien els primers encontres en altres pobles quan els vaixells d’exploració probablement serien la cosa més tecnològica i maquinària més gran sobre la superfície del planeta.

Estar sentat a la cavina de pilotatge, davant d’aquetos vells i gastats mapes nautics, em fa sentir la persona més afortunada del món.

Com definises una illa? em fa reflexionar com en les definicions de coses complexes són sempre difícils d’encavir tots els casos, arrivant a l’exemple de no.poder dir un nombre exacte d’illes al món. Això es pot aplicar a tot però ho compare amb les definicions de planeta i lluna al sistema solar.

I’m stupid, really stupid, but wise enough to know how stupid i am.
****

Bé, joy time. El vaixell para a la 2a illa, aquest cop si que hi ha acció. Ancora a una badia oberta prop d’un xicotet moll. Barquetes de la costa venen i produeixen un frenètic intercanvi de persones i mercaderies

Em diuen que estarà 2h, un cop passat el i frenetic primer intercanvi,  doncs, inquiet em tire a l’aigua 😀

Nade al voltant de la nau i quan m’estic dirigint a la costa senc que el motor es posa en martxa.

Com no, preocupat (passaport i tot) torne. Però només és el motor de la grua. En això em diuen que puge a una barqueta i un cop a dalt em conviden a  la costa, em deixen un poc llunt però res insalvable.

Un que parla anglès em diu de menjar cocos. El seu germà agilment escala un cocoter dels més  alts (10-20m?) i despren una munió de cocos.

Els arrepleguem.
mètodes d’obrir cocos:
Al viatge n’he vist de molts i molt diversos mètodes, i jo inclús he practicat algún. Però el més bàsic de tots havia escapat la meua caça fins ars. Estavellar-los contra roques, funciona! com a mínim en els verds, com ja vaig aprendre a Vietnam (on vaig inventar i aprendre el mètode d’obrir-los amb una lança).

Menje i vec uns quants. Realment els que són tendres te’ls pots menjar simplement amb un fragment de pell o cascara,  aquestos són realment bons.

Fotos, ells se’n van i jo torne nadant al vaixell preocupat de que no se’n vaja. Però ara l’activitat ha passat de la coverta a la bodega mentre estava absent.

M’aproxime a una barqueta i veig que la grua està descarrgant. Ajude amb les caixes i qua  han acabat m’enfile a la xarxa que les ha porat i la grua em puja, i després baixa, a la bodega.

Ja a la bodrga ajude a carregar tot el que porta el nom Handi. Utilitze la grua ascençor uns quants cops més, plaer absolut. Als locals els fa gràcia que jo treballe, i miren.

El següent  és cement, sacs de cement (anomenat semen, easy). Això és menys satisfactori que farina, arròs i caixes per l’Handi.

Però m’hi pose igualment. M’ajuden a carregar-los a l’eaquena, cosa que fa que la polç de cement, en suor i aigua de mar no siga super agradable, crema, però bé, vaig.

Carrege 3 tandes i descanse 1, (el pitjor és la polç de cement flotant a l’aire, hauré de gastar la mascareta sí ajude més). Aleshores crec que ja han acavat i em banye i dutxe, però quan acabe descobrisc que ha aparegut altre vaixellet.

Aquest cop no faig res. Total falta només una carrega, acaben i a les 2 (2h 15min de trànsit) llevem ancora en un llarg, lent i tediós procès i fem via.

No m’he pogut acomiadar del mariner de les palmes que parlava castellà.

La resta del dia transcorre tranquil, faig una migdiada i decidisc anar amb ells fins a Papua. Certament seguís les regles i lleis. Només m’he de preocupar de les lleis inmigració, tinc 19dies per extendre la visa o pirar-me.

De cara a la nit he vist balenes, umba lumbak. A la serem a les illes de les especies! però serà massa tart per apeciar-ho hui, tot i que aguante despert per vore l’enteada a port.

.Dorc a la cavina de comandament. La coberta està banyada.

Pure unparalleled beauty doesn’t need excuses

Diari de Sulawesi 30, mobles nocturns.

image
Helping unloading furniture of my hitchike, the truck on the background.

Once you are  Really prepared for the worst, everything else is easy.

M’he d’alçar encara més pronte, he eixit de la casa vora la plaja a les 6:16 i m’he perdut l’eixida de sól. La plaja en decenes de cases sobre plataformes de futa sosteses  per pals sobre l’arena, les barques insecte, xiquets cagant a l’arena, cabres i gats, homes tallant fusta de marea de bon matí… tot fets que fan d’una vista magnífica.

Després creue el llarg mercat prop del riu, on faig moltes fotos, em fan moltes, i em conviden a un rollet d’arròs cuinat en llet de coco.

M’agafa un camió en un escut del Barça enorme al darrere 🙂 El poc xarraire conductor (m’he adonat que en aquesta zona, des de tolirili, són  mooolt més tímids) em deixa uns kilòmetres més avant. D’ahi em costarà agafar més autostop. Caminant vora mar un home major s’oferix a portar-me en la moto fins el següent poble.

***
Com moren el cocoters? és perquè ea fan massa alts per rebre aigua? o per ser massa alts per ser estables i cauen? (les palmes són de fet mes xicotetes a mesura que es fan alts) o simplement per vells?
***

Un que repartis aigua m’agafa però només em du un km. Després torna cap a mi només per fer-se una foto XD.

Comence a demanat motos i un policia en una Kawasaki xula em du fins a la comissaria del següents poble. Faig foto al mapa de la comissaria.

***
Crec que l’estàndard que es necesita un ordre de magnitud més (10 cops) de coses bones que de males per tindre una percepció positiva. Jo crec que en mija de bona o 1 a 1 ja és positiva 😀
***

Camine prou més  i cap cotxe m’agafa, una moto perfí em du fins a la frontera provincial fent els 70km restants.

Observació de l’autostopista: a zones remotes creuar divisions territorials costa, tràfic reduït. Però un cop creuat és tremendament més fàcil continuar.

Passat la frontera una parella em fa fotos i després  aquesta mateixa va cap a Gorontalo, demane d’anar amb ells.

***
Torne a estar en un cotxe en una parella que discutis, la música la posen tan alta per evitar discussions? és pet tant la música una forma artificial de mantindre relacions?

Els budistes em digueren que uns dels seus preceptes és no escoltar música, no em digueren el perquè però.
Jo entenc que sí és música que t’agrada resona amb tu, afectant emocions i pensaments, per tant no és bo per un control total de jo. El divertit és que el fet que ressone en tu (t’agrade) es pot controlar (bé jo ho faig alguns cops) per tant seria interessat estudiar quins mecanismes cerebrals pots activar i desactivar a voluntat per que la música entre o no més profundament.
***

S’uneix un altra autostopista local al cotxe, curiós  😀

Em pararen a la intersecció entre Gorontalo i Manado. Jo tenia pensat anar   Gorontalo i després aventura per carreteretes, però  encara falten més de 400km per Manado i preferisc buscar un vaixell en els dies extres, així que l’últim moment cree un nou divergent i vaig cap a Manado.

Poc després, en la carretera en molt de trànsit, un camió para i pareix que va a Manado, però si ho fa tardarà al menys 15h 😀 altra nit interessant.

Pasem un mun (5 o 6) controls policials, escampats uns kilòmetres (10 o 15) al llarg de la carretera. De fet de controls no tenen res, nomes cobren diners als conductors… he de preguntar a que es deu, però se m’oblidarà. Hi ha a uns quants pobles d’un area al entrar ineixir, crec.

Cap a les 7 parem a una tenda de mobles i allà ajude a descarregar el camió, un munt de les estructures de sillons i sofàs i tauletes de fusta llaugera, altament decorades.

Ens conviden a sopar i a una veguda, que jo canvie per gelats, i allà a les 9 fem martxa.

Patem uns quants cops ja que el conductor està molt cansat. En un d’ells li dic de dormir al remolc ja que ara està  buit. A la cavina sóm 3 i estém prou apretats i falten moooolts kms.

Em pose a dormir al darrere, prou bé, llàstima del airet que la toalla no em tapa bé, no puc  anar a la zona protegida de l’aire ja que està banyada.