Diari de PNG, 9, culture and development

IMG_4467.JPG
Pel matí la família blanca, molt rica per als estàndards locals, i que viu a una auto presó per al inseguretat que hi ha, se’n va d’excisió. Plou molt i em deixen a una gasolinera. Allà em diuen que hi ha una oficina dels que tradueixen la bíblia a molts idiomes i vaig en uns locals que em duen on està, però no trobem a ningú ja que els qui hi treballaven se n’han anat. Torne i faig autostop fins que al final m’agafa un pickup, mentre s’ha fet un rodal de 10 o 20 persones curioses del fet que pregunte i busque transport. La pick up  fa de taxi a una dona que ha anat a un poble prop de Medeng a enterrar un que ha mort, i ara està tornant a Lae. Em diu que l’home havia viscut lluny del poble tan de temps que els habitants el consideren un estrany.

La dona treballa en infraestructures i cultura i afers socials. Em diu que un dels principals problemes en PNG és precisament això, que s’està perdent la cultura i les arrels. Això fa que la gent estiga perduda. És el mateix efecte que els aborígens i els indígenes a Austràlia i Canadà.
Fa 30 anys que corren programes de conscienciació i festivals. La gent escolta i participa però després no fa res. Les cultures estàn morint, no massa majors passen les tradicions i llengües als fills.

El pitjor problema pareix ser el món modern. Deixen el poblat i van a zones urbanes i desconnecten de les tradicions. La nova societat capitalista no ofereix cap millora a una població poc preparada i en pocs recursos, ergo l’únic que té la gent a fer en el seu temps pròxim  a  complet temps d’oci és beure, robar per beure, i beure un poc més.

Oci, que important és això.

Ser orgullós de la pròpia cultura pareix ser essencial. Els humans sóm sers duals, indivduals i socials, si perdem la cultura perdem una part del ser i les conseqüències són terribles. Es perd el tindre una meta, un projecte, un objectiu. Si copies altres cultures sense valorar la pròpia no tens rumb.

Paupua Nova Guinea mai no havia tingut estructures d’estat en la seua història fins a que en el procés de descolonització en els 70 els obligaren a crear-se un estat, que a hores d’ara és totalment disfuncional i que evidentment la població del lloc no està preparada per saber gestionar a cap nivell  significatiu. Perquè insistim en crear estats nació  artificials que res tenen a vore en la gent que els habita? supose que ningú té la paciència de parar-se a vore com ells es gestionaven i idear un model nou que els permeta sobreviure un món global que els arriba a l’hora que preserven el seu món.

Crec que no és una pregunta que haja estat mai explorada i la resposta és xunga de collons. Certament no pareix existir cap solució satisfactòria que complisca pau, conservació i història. Cal estudiar els casos dels suïssos (n estat multicultural) i l’educació asiàtica (administració independent de l’occidental i que ha sobreviscut) per saber com ells creaven els estats, l’administració. En tot cas cap exemple val per al problema en qüestió, els estats nació estan fallant per protegir els seus ciutadans, que és un dels principals motius de que es crearen els estats nació en primer lloc!

Això és una de les crisis modernes, un dels motius que els anglesos i galesos han votat per anar-se’n de la unió europea. Perquè pertànyer doncs a una institució que no entenen i no perceben que els protegís? com tenen una mentalitat d’illa no entenen quins són els altres beneficis. oh well, altre cop la importància de l’educació.

Durant les hores de viatge pense bastant en l’idea d’estat nació modern i quines formes té d’implmentar-se a els llocs on els estats no havien existit històricament, tipus Papua, moltes parts d’Àfrica, i els pobles indígenes. No trobe cap solució evident per fer-hom només experimentar.

La carretera ha millorat molt plenament, la cosa s’explica per les abundants plantacions de canya de sucre i oli de palma en la explanada que travessem. Parem en una especie d’àrea de servei en que hi ha uns quants edificis grans (fàbriques?) i com a la resta de PNG, hi ha centenars de persones sentades sense fer res.  La dona em dóna de menjar i m’oferix diners que rebutge.
Tan el conductor com ella s’ofereixen a ajudar-me quan vaja a Lae. De fet em volen organitzar el viatge per a que no em passe res mal, el que passa és que ells estan preocupats, treballant per al govern, de que em passe res, ja que  seria mala publicitat per al seu país. Recorde que açò és mad max, sense retallades.

A cert punt el cotxe està averiat, o dona problemes, i parem a reparar-lo, pagant-ho la dona. Per a ser treballadora del govern pareix que té prous diners. On arreglem el cotxe hi ha unes plantes en macetes, prou simples per al meu vore, que cada una val uns 20€! i la dona vol comprar una més cara, perquè és roja, que val uns 40€. No entenc com unes plantes poden ser tan cares en un paradís de els plantes, supose que els testos valen cars ja que seran importats. Ella compra algunes plantetes al final.
Complint les coses d’oci, per a un que hi ha reparent el cotxe hi ha uns 10 mirant.

Em deixen a l’intersecció i allà camine un poc fins que un pickup m’agafa i 1h mes tard em deixa a Kainaintu. Pugem a les muntanyes i les vistes són impressionant! Les besants de les muntanyes continuen, essent cremades al principi però després passen  a ser boscoses en casetes en sostres que pareixen de palla i conreus.

Fa més fred i la gent va coberta en roba de tardor i hivern, es curiós vore a indigenes en llocs tropicals, abrigats en roba occidental. Més curiós encara quan, pel que sé, fins fa 50 anys no tenien cap roba més que fulles. He pujat a l’altiplà on fins fa 60 anys entre 1 i 2 milions de persones vivien conreant en aquestes terres altes sense que la resta del món en sapigueren res d’ells. Ara està tot plé de piles de fem…

De l’altra intersecció camine fins que una espècie de 4×4 bus m’agafa. Em deixen a les portes del complex dels Lingüistes de la Bíblia, allà tradueixen la biblia a molts dels 850 idiomes que es parlen en la ila. Allà al entrar em diuen de parlar en el de seguritat, un Nepalí que ha treballat per a l’exèrcit Indi per 18anys.

Em du al cap de seguretat del complexe Markus, un dels EEUU que ha vingut ací per motivació de proveir la Bíblia a tota la humanitat. Porta 8 anys ací però no és lingüista.

li faix una xicoteta entrevista dels bàsics del institut. Al principi un grup de lingüistes es posava a viure en una comunitat durant dècades per proveir el diccionari i la traducció de la Bíblia per a un grup lingüístic específic.

Ara també el que fan és entrenar a gent local per ajudar i treballar en la creació i la normalització de la llengua.

Per tant ara també fan un estudi previ de com de saludable i interessada la comunitat és en adoptar el projecte de traducció, òbviament a gent que no sap que és llegir i escriure, que li donen un llibre en la seua llengua, per molt religiós que siga, no els té molt de valor. Al final esta és gent que passa la seua vida cultivant, caçant i guerrejant de vegada en quan.
Em conviden a pancakes a la casa d’el de seguretat on faig l’entrevista.

En Chrisna em convida a dormir a sa casa. Em prepara un curri  per a sopar, però això junt a els cupcakes i pancakes que m’han donat al matí i que encara tenia l’estómac regirat doncs m’unfle en gas com un globus, no bo.

 

****

globalisme, una ideologia que s’encarregue de conservar la diversitat local?.

old metal structures eaten by time, monuments to remains of development

el poder de l’entreteniment  i l’oci

viatjant durament realitzes que és  l’essencial.  aigua, dormir, menjar, tindre un objectiu o projecte, i distraccions, oci. I això és la vida per a tot humà , les 2 últimes són les que són plenament humanes.

muntanyes pelades cremades, em conten que la gent les crema per entreteniment i divertir-se

Diari de PNG, 8, City Life

M’alce, dutxa, rentar roba suuuuuper polsegosa, em donen galetes i una fanta de pinya feta a PNG per a desdejunar. Molts veïns venen a vore’m, però continuen sense fer-se fotos amb mi. Un occidental no és tan exòtic a PNG com a indonesia.

Anem a omplir gasolina a uns veïns que són també dels altiplans. Bidons de dièsel que buiden aspirant d’una marguera i després decantant utilitzant una botelleta de plàstic com embut, super ineficient…

Maia està cansat però anem a vore un mercat de sobrevenirs i un monument a la guardia costera australiana en la 2a guerra mundial, un obelisc en forma de far.

Camine amb el germà de Maia, Simon. Maia dorm al cotxe, és mecànic i ha estat treballant tota la nit, estrany però això em diuen. Caminem vora la mar, són dels altiplans de l’interior però estan ací per negocis, tot i que Simon no treballa. Als altiplans tenen els horts que anomenen jardins.

Em pregunten dels meus viatges.

Tornem a casa on maia dorm més.

Estudie que fer, si anar a Lae directament o als Highlands. La curiositat de descobrir un món que desenvolupà agricultura però no civilització al contrari que la resta del món. Però llegit que fer requerís molt de temps, i ja estant rodejat de gent dels altiplans i no observant res especial en ells i no llegint res que em cride especialment doncs no em motiva.

Però llegisc que hi ha un institut de lingüística que està normalitzant les llengües de Papua per a traduir Bíblies, estàn pirats però bé, els mitjans justifiquen els resultats supose, és bo per al Diversisme, la meua ideologia, la base és expandir i conservar la diversitat al món, no serà fàcil.

Em respon un CS que vaig contactar ahir a Medeng, quan Maia es desperta vaig a visitar-lo.

Es tracta d’un refugiat polac a Austràlia, té 48 anys i.ha estat més de 20 a PNG. Va vindre ací de voluntari 2 anys i es va casar i formar una família. Ensenyava com   voluntari a un Institut Politècnic. Després va obrir una acadèmia d’ensenyament de computació, però el negoci fou compravenda d’ordinadors. Com ací  roben tant i els carregadors peten tant per culpa de la corrent, és molt fàcil que el negoci vaja bé.

Em conta els robatoris a pu ta de pistola de claus que ha sofert, tant ell com el seu fill. La seguretat en el país és terrible. L’home té un guarda de seguretat 24h/7dies. Crec que el món anirà en eixa direcció si l’inigualtat econòmica continua, fins que la seguretat privada tampoc serà sostenible i tot col·lapsarà.

El germà i la neboda estan visitant i tinc una conversa molt interessant en l’estat del món, de l’economia, progrés, futur i com afecta a societats com la de PNG i com les occidentals. Molt agradable parlar de forma seriosa amb algú després de tants mesos. Em fa pensar molt abans de dormir. Preocupat majoritàriament, sobretot en el dia en que el regne unit vota per anar fora de l’EU, però també en pensaments que s’ha de trobar una solució en meitat de tant canvi. Oh això em dona a pensar que hauria de treballar molt per arreglar això i sense recerca científica existent en el.moment tot el que faria és anar a cegues només guiat per instints i el que s’assumís com a bo. Però així és com hem anat anant sempre, i tot que coses han millorat molt, ho han fet passant per molt de sofriment al qual jo no vuic contribuir més.

Diari de PNG, 7, Extreme Hitchhiking

I’ve done hell hitchhiking… it can be WORSE.

IMG_20160623_150607.jpg
A alguna hora  al voltant de mitja nit parem a una caseta al costat del riu. Em diuen que pararem mitja hora per tant no agafe la motxilla.

Greu error, estic tan cansat que quan els minuts es fan  hores no tinc ganes d’anar fins allà  a agafar la toalla per dormir.
Per sort estic vora el foc i a les cames no em van massa mosquits, i el cos encara porte el pluvisquer, per sort tenia el repel·lent i em pose a la cara coll i mans.

A sí, la casa, com les d’Angoram, impressionant. En teoria és de la germana del propietari de la barqueta. Com no a dalt d’estaques, prou altes per protegir de les inundacions. Molts troncs podrits vora riu fan de moll i accés, i 2 troncs en escalonests tallats fan d’escales a la casa. Una sola estança en un gran foc més  o menys al mig. Centenars de peixos fumats pengen sobre una planja/xarxa metàl·lica damunt el foc (la mateixa xarxa utilitzen els camions per cobrir les cabines i que la gent no les vandalitze). Olor peculiar.

La il·luminació la completen un parell de llums de led. Moltes mosquiteres en misteriosos habitants formen l’escena.

Unes 3 o 4h després tornem a la barca, dorc altre cop. A cert punt a la nit he de travessar canals estrets, navegant baix de palmes i arbres i vegetació a banda i banda tocant la barca, molt xulo si no estiguera tant dormit. Mirant el mapa això ens permet estalviar-nos 2 meandres enormes del riu i eixir més cap  l’est.

Al matí em desperten per fer fotos al riu a l’eixida de sol. Per sort ara la càmera va.

Poc després arribem a un poblet de mercat prop de la mar. Allà veig moltes canoes en la proa amb gravats a la fusta prou elaborats. El mercadet està xulo també. Cases boniques, animals estranys i prou de verdures. Ajude a rodar bidons de dièsel, que és carísim ací ! (més 1€/l) tenint en compte que no hi ha vehicles per fer eficient el transport pot ser s’entén,, el que no s’entén és que no tinguen millor transport…

Em diuen que cal repartir els passatgers ja que entrem a la mar i el nostre dingui té sobrecàrrega. ARA em diuen que cal pagar el transport. Dic que jo viatge sense pagar transport, autostop, no sé perquè no havia insistit en això abans de pujar al dingui. Supose que l’obsessió de partir de la terra de mosquits i pensava que el ser implícit ja hi havia prou (havia dit al propietari de la barca que havia arribat fins allà en autostop i que volia continuar així) i ningú no em demanà diners a cap moment…

Al final no entenc si els passatgers em paguen la resta del viatge, o ho deixen gratis o una dona paga… però quan faig d’anar-me’n a buscar altra barca que em duga em diuen i insistisen que em quede i vaja en ells.

Em senc molt mal per tota la situació si tealment han pagat per mi. Però és la meua decisió, viatjar així mentre puga.Deuria haver-ho deixat clar al principi però.

Anem vora la mar, però per sort hui la mar està més calmada que l’últim cop, i no són 4h de camí, per tant no patim tant com ho vaig fer l’últim cop a la mar.

El lloc on parem té més gravats en fusta i les cases tenen un estil arquitectònic diferent.  Colors ocres i grocs a parets i sostres (pel material que utilitzen, res de pintura) i patrons quadrats a les parets. Pareixen casetes de joguina.

 

També hi ha un gran os de balena, una vertebra, no sé si l’hauran caçat o només l’han trobat a la platja.

Camine i em trobe un PMV al davant un mini poblet també prou xulo. El radiador perd aigua i han de parar. Un home molt encuriosit pels meus afers em pregunta molts detalls dels meus viatges, em donen un coco.

Em conta més detalls de l’austaliana que va en canoa. Fa una setmana es quedà a el poble al final de la carretera d’on ell és i també li preguntà molt. Em conta que ha viatjat des d’alemanya en kayak, porta 5 anys però les parts de creuar continents les fa en avió. Vol arribar a australia com a homenatge a algú que ha va fer fa molts anys.

Continue caminant (1h30min) i pare un poc per menjar i carregar el mòbil.

Camine més baix els camins de cocoters, amb un gegant i fotogràfic con volcànic s’alça a l’horitzó

IMG_4374.JPG

1h i mitja més després un PMV ple passa i m’agafa. Vaig al sostre de la cabina. Però quasi 1h més tard a mi i els altres 3 que van a dalt ens fan baixar perquè en teoría hi ha controls de policia que no deixen anar a dalt.

A partir d’ahi comença l’autostop més dur fins ara. No hi ha lloc al remolc, per tant he de penjar de la part de darrere travessant carreteres plenes de forats i bonys, carregant en la motxilla, i tragant la pols i fum de la part de darrere, 8h…

Bé després d’un parell d’hores parem i penge la motxilla, ho deuria haver fet avans. Però és desmonta un suport. Càrregue altre cop la motxilla però per sort parem altre cop i la pose a dalt.

Finalment ja fosc puge jo també a dalt, cap policia… Ha estat dur.

Ja prop de Madang envie algunes sol·licituds de CS a Lae i madang.

Finalment acabem a les 10. Una dona que s’ha auto assignat cuidar-me em diu que dorga en els del PMV a un descampat, tipus 2 dies fa a Wewak. El problema és que no tinc ni aigua ni càrrega al mòbil ni ganes de tornar a dormir a un descampat.

Dic d’anar a buscar una església per demanar on dormir. Aparentment és super perillós el caminar sol a la nit en la localitat, però no és  que estiga asustat. Pregunte si els atracadors tenen ganivets o pistoles, ganivets em diuen, bé, puc córrer.

Vaig en direcció on m’han dit que hi ha una església. No la veig, i anant altre cop al descampat un cotxe en 2 tocadets para i em pregunta on vaig. Maya, el conductor, oferix sa casa, i després dormir a la seua tenda, cosa que accepte encantat.

Em duen a la seua família que tot i ser les 11 estàn Super feliços de vore’m. Parle un poc en ells i vaig a dormir.

Diari de PNG, 6, Mosquitoland

IMG_20160622_160738_1.jpg

Em tornen a demanar que em quede allà per dies o mesos.

Ser tan acceptat per qualsevol societat que visite en fa sentir que he renunciat a tot el que és prescindible i he baixat a la pura i simple humanitat, supose. Siga el que siga això, pareix que em permet una fàcil 1a integració en qualsevol lloc que visite, independentment de la cultura.

M’alce pel matí i està tot boirós, molt xulo

IMG_4139

2a fase d’excavar tombes, gasten una pal estreta per foradar la terra i soltar-la, jo palege la terra fora.
Quan hi ha roques (coral·lines, per tant molles) gasten una llarga barra de ferro que les pot excavar colpejant-les fort, el propi pes i inèrcia les trenca.

Desdejuni en arrós aquest cop i més gent que em visita. Em tornen a demanar de no anar-me’n.

Puge cap a la carretera i ara sí que em funciona la càmera. Fotos a la vila i la mini escola primaria, 2 aules en una cabanya de palmes i 2 pissarres, això és tot.

Esperem  a la carretera, cap cotxe passa en més de 2h. El mercat és la parada final del bus 23, un parell vénen.

Passa un cotxe que no para i comence a caminar. Un cotxe em pilla i em deixa prou més avant, en mig de turons de gespa Una torre de comunicació  domina el paisatge, hi camine. 2 poblats familiars (una família hi viu en 2 o 3 cases segons pareix s’organitzen a la zona)  i una escola a l’horitzó completen el paisatge.

M’acoste a l’escola però abans d’arribar un camió de passatgers (PMV) passa i m’arreplega.

El viatge no gran cosa, a cert punt plou i cal posar el toldo, per tant veig poc de paisatge. Em deixa a Angoram on plou prou però això no impedís que milions de grans mosquits vulguen la meua sang. És un poble vora un  gran riu  de nom Sepky, aigua color fang.

El pluvisquer em protegís braços i cos contra els mosquits, però no cames. Em cobrisc les cames de fang per a sorpresa dels locals. Funciona però no és perfecte.

He de buscar una barqueta per continuar.  Com a Vanimo, només tenen dinguis, llantges de fibra a motor, molt poc eficient. Cap passa ara que plou.

Quan para de ploure vuic explorar i en això els locals em diuen que hi ha un vaixellet, dingui, que va riu avall.

El propietari em diu que aniré riu avall amb ells però que espere al final de  la parlutxa.

El poble és un conjunt desorganitzat de cases que s’alcen sobre el fang  damunt estaques de fusta, supose que el riu inundarà periòdicament els bancs del riu. Totes construccions tradicionals, cosa que fa bones fotos, però en aspecte decrepit. Llàstima que la càmera no va.

A la posta de sol partim.

Naveguem lentament baix la llum de la lluna plena. El més bonic és vore ací i allà a les ribes la llum càlida de focs.

Em pixe i com estic al davant de la sobrecarregada barqueta intente pixar, però sota l’escrutini de una dotzena de passatgers que riuen i diuen “nature call” el meu cap encara no em deixa.

Mig dorc a damut la meua motxilla. Finalment al 3r intent de pixar ho aconseguisc, dec estar dominant un poc la ment, només  m’ha costat 13 anys :D.

Els locals ho fan sense problemes però.
Com a ironia final poc després parem en un punt en un poc de cobertura de mòbil on molta gent aprofita per enviar missatges i, pixar…

El món  és un lloc dur que no està fet per a humans. Els humans fem el món per nosaltres.

Normalment viatge esperant estar en la pitjor condició possible per justificar els autostops, però ací la pitjor i la millor estan tan prop que he de canviar la mentalitat

Em done conter que ara m’he d’identificar pet un continent, Europa, i no la ciutat, Barcelona, ningú no sap on Barcelona, València, Catalunya i Espanya estan… Bé el futbol no ha arribat ací, és a dir com a  mínim el futbol és bo per donar un poc de geografia bàsica a la població.

Diari de PNG, 5, Mad World

IMG_4124

 

Encara m’estic adaptant al país,  em costa de comprendre com funciona en una mentalitat de civilització…

El més que puc fer-me a la idea és un món postapocalíyic, em serveis molt limitats i molta sensació d’inseguretat.

 

M’alcen encara de nit i els del pickup se’n van a Aitape altre cop, que no dormen mai? em deixen en un altre barqueta però no vaig a agafar altra, en tot cas estic cansat i dorc a un banc per dormir dins que el sol ja s’ha alçat un poc.

Vaig al mercat on he de pagar per anar al bany, un poc agadable. vaig a menjar a un lloc per menjar (no pot tindre cap nom, com restaurant, o bar, o cantina, o … res, no hi ha paraula per descriure-ho). Tots són iguals, és una caixa, sense finestres, xicoteta porta en un guàrdia de seguretat i la gent reballant darrere de barres. Menjar servit per un forat en les barres, taules fixes al terra.

 

Menge llengua de cabra i creilles. Em costa 7€, molt simple, molt car.

 

El mercat a fora és més viu, però poc divers. Cap peix fresc tot i estar vora mar i molt limitat en recursos. El mercat també està rodejat de balles i protegit per guàrdies de seguretat.

 

Torne a preguntar pel movil i em diuen que simplement algúns movils asiatics no poden conectarar en PNG, ganial, pense en comprar un mòbil, els meus pares voldran matar-me a aquest punt. No m’importa molt per en tot cas necessite la info. Tot i que a la web no dia res prove el mateix mètode de fer funcionar el mòbil que havia fet a Laos i va! sort que m’enrrevcordava de que fer. Bon estalvi 😀

Faig autoestop i un polític em deixa a fora del poble. Em diu qu estan fent tramits en Jayapura per dur vaixells turistics fins allà. Seria molt millor dur vaixells només de passangers i càrrega per millorar les condicions de viatge dels locals (en compte de turistes només) i abaratir costos, oh, que sé jo…

Agafe una serie de cotxes i un camió de càrega que em deixa a una intersecció.

Espere agafar el següent vehicle que passe, però no passa cap. Un en direcció contrària em pregunta on vaig i em diu que eixe és el camí, que en 5min caminant hi ha un mercadet. Bé sense res millor a fer i tot i la calor vaig cap allà.

Un arbre gegant proveïx d’ombra a un grupet de dones en mantes a terra que venen verdures i cocos.

Una em convida a 2 platans, i en Raimon em convida a un coco.

Quan dic els meus plans em convida a passar la nit allà al poble. M’ho pense un poc però seguint la 1a llei i considerant que estic dèbil del mal dormir anit, doncs accepte.

Serà una decisió molt encertada, editant açò després de deixar PNG és el millor record que tinc de tot el viatge.

El poble és super fotogràfic, merda que la càmera estiga en la ja habitual parada de mig dia.

Cases rectangulars i ovalades totes de fusta i palmes, seguint la muntanya.

Lentament em menge el coco. Fa calor.

Em diuen que no hi ha aigua però que baixant un poc hi ha una font i més avall un riu.

Faig mig diada i després ajude a pelar el taro per al sopar.

Vuic explorar però em pose a cavar una tomba.

New achievement unlocked, grave digger!

Un cop feta part de la feina, els locals mirant, anem vaig al riu.

Repleguem una dotzena de cocos, un que s’enfila els tira des de dalt, les cocoters son prou alts i a diferencia dels indonesis que no utilitzen res, ací es lliguen unes “cordes” (plantes entrelligades, als peus, per ajudar a pujar.

Ací als horts els diuen jardins, i realment no es poden dir horts, és més una mescla de bosc en plantes i arbres plantats ací i allà. Hi ha tanta terra que l’explotació diligent d’ella no és necessària.

Hi ha una dutxa feta en canonades de fusta que permet aprofitar l’aigua d’una cascada. Molt agradable

Em mostren unes llacunes de peix, riu avall també proveïdes per més canonades de fusta des del riuet. La germana de Raimon ha copiat la idea de fer-les, és bona idea, dona peix fres a comunitats que viuen a les muntanyes.

Torne, sopem i nit.
Vore en el mateix cel, enfrontades, la osa major, que indica el nord, i la creu del sud, bonic cel equatorial .

forma de passar les nits, juntar-se al voltant del foc i mastegar bitlle nut, una cosa que els deixa la boca roja i se se suposa que té efectes excitants, com una droga blana. Conten histories i molta gent de pobles a kilòmetres enllà venen a vore’m perquè no es creuen que un vlanc estiga allà per passar la nit.

Parlen llengua Duo, però insistien que aprenga Pigean, la llengua creola que tenen.

Ser invitat a viure a un poble de papua és molt agradable, l’atmosfera és encisadora i la gent molt amicable i encantada qeu estiga allà. Però açò serà només l’osasis, el que seria fa 50 anys fa,  i que ara està sent ràpidament destruït. es bonic però trist vore el que serà destuit abans que completament desaparega. Fa valorar més el que s’està perdent i es perdrà.

Inclús ací tenen llum artificial, la tecnologia  de l’electricitat i llum encara em meravella després de 100 de la seua invenció i estar escrivint açò en un telèfon …
Però la seua simplicitat contrastada amb la gran innovació conceptual que significa a la societat humana no deixa de ser inspirador tan de temps després.