Diari de PNG, 9, culture and development

IMG_4467.JPG
Pel matí la família blanca, molt rica per als estàndards locals, i que viu a una auto presó per al inseguretat que hi ha, se’n va d’excisió. Plou molt i em deixen a una gasolinera. Allà em diuen que hi ha una oficina dels que tradueixen la bíblia a molts idiomes i vaig en uns locals que em duen on està, però no trobem a ningú ja que els qui hi treballaven se n’han anat. Torne i faig autostop fins que al final m’agafa un pickup, mentre s’ha fet un rodal de 10 o 20 persones curioses del fet que pregunte i busque transport. La pick up  fa de taxi a una dona que ha anat a un poble prop de Medeng a enterrar un que ha mort, i ara està tornant a Lae. Em diu que l’home havia viscut lluny del poble tan de temps que els habitants el consideren un estrany.

La dona treballa en infraestructures i cultura i afers socials. Em diu que un dels principals problemes en PNG és precisament això, que s’està perdent la cultura i les arrels. Això fa que la gent estiga perduda. És el mateix efecte que els aborígens i els indígenes a Austràlia i Canadà.
Fa 30 anys que corren programes de conscienciació i festivals. La gent escolta i participa però després no fa res. Les cultures estàn morint, no massa majors passen les tradicions i llengües als fills.

El pitjor problema pareix ser el món modern. Deixen el poblat i van a zones urbanes i desconnecten de les tradicions. La nova societat capitalista no ofereix cap millora a una població poc preparada i en pocs recursos, ergo l’únic que té la gent a fer en el seu temps pròxim  a  complet temps d’oci és beure, robar per beure, i beure un poc més.

Oci, que important és això.

Ser orgullós de la pròpia cultura pareix ser essencial. Els humans sóm sers duals, indivduals i socials, si perdem la cultura perdem una part del ser i les conseqüències són terribles. Es perd el tindre una meta, un projecte, un objectiu. Si copies altres cultures sense valorar la pròpia no tens rumb.

Paupua Nova Guinea mai no havia tingut estructures d’estat en la seua història fins a que en el procés de descolonització en els 70 els obligaren a crear-se un estat, que a hores d’ara és totalment disfuncional i que evidentment la població del lloc no està preparada per saber gestionar a cap nivell  significatiu. Perquè insistim en crear estats nació  artificials que res tenen a vore en la gent que els habita? supose que ningú té la paciència de parar-se a vore com ells es gestionaven i idear un model nou que els permeta sobreviure un món global que els arriba a l’hora que preserven el seu món.

Crec que no és una pregunta que haja estat mai explorada i la resposta és xunga de collons. Certament no pareix existir cap solució satisfactòria que complisca pau, conservació i història. Cal estudiar els casos dels suïssos (n estat multicultural) i l’educació asiàtica (administració independent de l’occidental i que ha sobreviscut) per saber com ells creaven els estats, l’administració. En tot cas cap exemple val per al problema en qüestió, els estats nació estan fallant per protegir els seus ciutadans, que és un dels principals motius de que es crearen els estats nació en primer lloc!

Això és una de les crisis modernes, un dels motius que els anglesos i galesos han votat per anar-se’n de la unió europea. Perquè pertànyer doncs a una institució que no entenen i no perceben que els protegís? com tenen una mentalitat d’illa no entenen quins són els altres beneficis. oh well, altre cop la importància de l’educació.

Durant les hores de viatge pense bastant en l’idea d’estat nació modern i quines formes té d’implmentar-se a els llocs on els estats no havien existit històricament, tipus Papua, moltes parts d’Àfrica, i els pobles indígenes. No trobe cap solució evident per fer-hom només experimentar.

La carretera ha millorat molt plenament, la cosa s’explica per les abundants plantacions de canya de sucre i oli de palma en la explanada que travessem. Parem en una especie d’àrea de servei en que hi ha uns quants edificis grans (fàbriques?) i com a la resta de PNG, hi ha centenars de persones sentades sense fer res.  La dona em dóna de menjar i m’oferix diners que rebutge.
Tan el conductor com ella s’ofereixen a ajudar-me quan vaja a Lae. De fet em volen organitzar el viatge per a que no em passe res mal, el que passa és que ells estan preocupats, treballant per al govern, de que em passe res, ja que  seria mala publicitat per al seu país. Recorde que açò és mad max, sense retallades.

A cert punt el cotxe està averiat, o dona problemes, i parem a reparar-lo, pagant-ho la dona. Per a ser treballadora del govern pareix que té prous diners. On arreglem el cotxe hi ha unes plantes en macetes, prou simples per al meu vore, que cada una val uns 20€! i la dona vol comprar una més cara, perquè és roja, que val uns 40€. No entenc com unes plantes poden ser tan cares en un paradís de els plantes, supose que els testos valen cars ja que seran importats. Ella compra algunes plantetes al final.
Complint les coses d’oci, per a un que hi ha reparent el cotxe hi ha uns 10 mirant.

Em deixen a l’intersecció i allà camine un poc fins que un pickup m’agafa i 1h mes tard em deixa a Kainaintu. Pugem a les muntanyes i les vistes són impressionant! Les besants de les muntanyes continuen, essent cremades al principi però després passen  a ser boscoses en casetes en sostres que pareixen de palla i conreus.

Fa més fred i la gent va coberta en roba de tardor i hivern, es curiós vore a indigenes en llocs tropicals, abrigats en roba occidental. Més curiós encara quan, pel que sé, fins fa 50 anys no tenien cap roba més que fulles. He pujat a l’altiplà on fins fa 60 anys entre 1 i 2 milions de persones vivien conreant en aquestes terres altes sense que la resta del món en sapigueren res d’ells. Ara està tot plé de piles de fem…

De l’altra intersecció camine fins que una espècie de 4×4 bus m’agafa. Em deixen a les portes del complex dels Lingüistes de la Bíblia, allà tradueixen la biblia a molts dels 850 idiomes que es parlen en la ila. Allà al entrar em diuen de parlar en el de seguritat, un Nepalí que ha treballat per a l’exèrcit Indi per 18anys.

Em du al cap de seguretat del complexe Markus, un dels EEUU que ha vingut ací per motivació de proveir la Bíblia a tota la humanitat. Porta 8 anys ací però no és lingüista.

li faix una xicoteta entrevista dels bàsics del institut. Al principi un grup de lingüistes es posava a viure en una comunitat durant dècades per proveir el diccionari i la traducció de la Bíblia per a un grup lingüístic específic.

Ara també el que fan és entrenar a gent local per ajudar i treballar en la creació i la normalització de la llengua.

Per tant ara també fan un estudi previ de com de saludable i interessada la comunitat és en adoptar el projecte de traducció, òbviament a gent que no sap que és llegir i escriure, que li donen un llibre en la seua llengua, per molt religiós que siga, no els té molt de valor. Al final esta és gent que passa la seua vida cultivant, caçant i guerrejant de vegada en quan.
Em conviden a pancakes a la casa d’el de seguretat on faig l’entrevista.

En Chrisna em convida a dormir a sa casa. Em prepara un curri  per a sopar, però això junt a els cupcakes i pancakes que m’han donat al matí i que encara tenia l’estómac regirat doncs m’unfle en gas com un globus, no bo.

 

****

globalisme, una ideologia que s’encarregue de conservar la diversitat local?.

old metal structures eaten by time, monuments to remains of development

el poder de l’entreteniment  i l’oci

viatjant durament realitzes que és  l’essencial.  aigua, dormir, menjar, tindre un objectiu o projecte, i distraccions, oci. I això és la vida per a tot humà , les 2 últimes són les que són plenament humanes.

muntanyes pelades cremades, em conten que la gent les crema per entreteniment i divertir-se

Diari de PNG, 3, missionaris

IMG_20160619_161056

A la nit feia un poc de fred, pille l’hamaca i camises que em protegissen més. Els mosquits s’emocionen altre cop i fan soroll al meu cap. Però com abans a cert punt es cansen.

M’alce a les 6:30, ja prou alçat el dia.

Tarde 30min en preparar la motxilla. Vaig a per aigua altre cop i camine cap a la carretera vella.

30min i certament la  carretera vella no es pot anar, està completament plena de brossa. Vol dir si que havia seguit bé el camí. Em sente a que se’m sequen els peus (he anat descalç) i desdejune.

Quan estic a punt d’anar un xiquet ve per on jo he vingut. Es a dir que sí que és el camí. Li pregunte que si hi ha pont però crec que em diu que no.

Segurament a algún punt (on l’arbre caigut potser) hi ha un sender que partís de la carretera principal  i que jo no he vist.  Oh well, no cars go anyway, i go back to Vanimo.

Camine fins un fil d’aigua vora carretera on ja vaig omplir la botella air. Aigua marrò també però no hi ha res més disponible…

A les 3 cases, prop de al casa llarga, ara hi ha gent, em reomplin la botella altre cop i el xiquet que he vist abans està allà,  comença a caminar en la meua direcció.
.

La càmera encara em funciona (últimament a mig dia fins la vesprda no hi ha forma que vaja) i puc fet més fotos a la casa llarga.

I res caminar 10km més fins la carretera principal. Només és temps, la motxilla als muscles només  és  dolor.

Accelere el pas i arribe a la carretera, on uns 15min després un camió de troncs em du, lentament, fins la ciutat. Quasia l final un home des del cotxe comença a renyir al conductor del camió, no sé perquè.

Ja a la capital demane per vaixells. Els xicotets ja no van, massa tard.

Vaig 15km més fins a Baro on els cures missionaris argentins m’acollissen

El Max em dóna de dinar i em mostra una caseta on dormiré. Dutxa i rentar la roba, senta molt bé després de 2 dies a la selva :D.

Done voltes per la comunitat. El xiquets juguen al mateix joc de piramide de llaunes que a Manokwari! a més de 1500km.

Vaig parlar en els cures i ara el Miguel, l’altre, ja està despert.

Em du a donar les condolències a una família on s’ha mort una dona major .

El vel del mort és similar als de la resta de llocs on he estat. El cos pressent i la gent sentada al voltant o al costat.

El cura fa la creu a la front i els fa resar el rosari. Es bonic en el to musical en que ho fan. faig video.

Em conta que són un Institut missionari catòlic, basat en Mendoza, fundat fa uns 30anys per un que li donà la volada que havia de fer missioners. Es diu verbo encarnado i està en més de 40 països. Em diu també que hi ha molta crítica contra l’institut, voldria preguntar més perquè hi ha critica però no pareix molt inclinat a parlar.

Pareix més de la rama més conservadora del catolicisme, tot i ser suficientment obert de ment per a viure uns anys en altra cultura radicalment diferent i acceptar part de les seues costums (altres no).

Porta 8 mesos però les comunitats ací fa més de 60anys que són catòliques i hi ha un bisbe italià que fa 25 anys que viu ací.

Entenc que la missió dels missioners ara és només fer la feina de cures en comunitats remotes que no tenen prou locals per fer-se’n càrrec. També ajuden en les escoles i a fer biblioteques i aules.

Em diu que seguien les instruccions del papa Polac que digué de fer una 2a evangelització, signifique el que signifique. Supose que vol dir estendre els ideals catòlics des d’aquells llocs en que encara estàn prou vius, com sud Amèrica, a altres on està morint, com europa, i llocs on es produïx substitució de catòlics per protestants. Ser protestant té molts avantatges, és més flexible i les dones poden ser cures, cosa que he vist molt habitual a papua.

Per això ha de vindre molta gent de fora a fer les funcions, em diu que els locals no poden ser cures ja que no poden complir el vot de castedat per massa temps.

Tot i això només són 3 cures per a 5 comunitats en la costa i 2 en la selva.

Sopem, hi ha xampinyons i oli d’oliva! bé estic en catòlics tot i que siguen missionaris, luxe s’espera. També tenen tele i mirem una peli meua (diumenge és nit de peli) Long Journey to Freedom, un viopic de la vida de Mandela.

La peli no diu massa, més que l’estupidesa dels blancs i la violència i cicles de revenja porten a un estat inestable on el Mandela i els blancs, per sort, al final prenen les decisions correctes per parar el descens en el caos. Bàsicament el perdonar públicament als blancs i entendre que es comporten així ara perquè estàn asustats.

També mostra que el tindre comunitats poc educades posa molt de poder en el lider, per a bé en el cas de Mandela, i per a mal en molts casos. El fet que hi haja un o altre en el poder és molt important i a diferència de societats occidentals on si un desapareix serà facil trobara algú en capacitats per substituir-lo.

verbo encarnado
carlos miguel vuela

Meeting the Free Papua Movement in the Jungle.

IMG_2354

As with hitchhiking boats, it’s quite easy.

Wake up in the morning, follow some guys in a muddy, labyrinthine, flooded jungle track for almost 2h and you get to the “especial place” gathering.

How to get these people to show you the way is another story, but involves books 😀

Once you reach the nice gathering place you learn how Taro is cultivated: you take the plant, collect the roots (sweetpotato like, but thicker and drier), put the branches on the hole again, wait for 6 months, repeat. They also hunt opossums as meals, food is not a problem :).

Then the gathering, most of the people are old men. Everything starts with a prayer, then a summary of the news. Worryingly they think that by September the UN will vote for West Papua to be independent, UN will send troops to kick out the military and police troops and give them a brand new country.

 

Well, no, the world does not work that way, while all the same the world does work that way in their minds.

 

Being of valencian origin, catalan culture,  growing on the ashes (50 years after) of spanish civil war, failed coup attempt 4 years before I was born, ETA terrorism, West Sahara as an ex colony of spain recolonized by Morocco, and the current independence politics going on, thatbcomes handily when  grasping the settings anywhere else in a struggle of any kind.

From its complexities to its simplifications.

I’ll go for its simplifications as it’s simple, far enough, any other thing would be a book and not a blog post.

Shortly: West Papua colony of Netherlands, UN in the 60-70s wants all the “nations” to lose the colony status, the Indonesians want more land (as it was on any “nation” mind the last 500 years), Netherlands controlled Indonesia, it controls West Papua, So West Papua is indonesia, Indonesia controls it now. Locals no happy, struggle, killings, repression, attacks, more repression, hiding, paranoia and fear of the outside world getting in, shutting of information in and out, government afraid, indigenous ignorant and angry. And this is the “simplified”.

 

I’m told I’m the first foreigner to ever go there, the conflict runs since the 70s (68-69 all started escalating). That can give you an idea of how things are going. Basically as now no foreign press is allowed to roam freely in this part of the country, by law, and the police is really paranoid of that*. On the bright side the new president of Indonesia Jakowi, has said that that has to change, but so far it has not been legislated, nor enforced.

 

With the simplified context let’s go to the meeting. The info comes from one of the few  mid age members that has some basic English and access to the media that talks about West Papua, only one informant from highly biased sources*. On top of the UN September thing, other news of around West Papua, in Timika (city close to a huge mining company, freeport)  it seems that delegation of the FPM is being closed and many people on the streets protests. I’m shown a picture of women laying on the ground in front of the tyres of a military vehicle.  Other news of other detentions and incidents.

After the participants of the meeting and my guide insist that I “interview” them.

Highly exited I proceed with the task starting with the Capitan of the commando. Soon I realize that what I understand of interview and what they understand it’s quite different. Their understanding is ‘say whatever you want, accept it as truth, finish the speech’, my understanding was ‘ask whatever question you might have, push for the answer’.

It would be obvious to anyone that both are incompatible, it was plain for me too, I was to be used as a recording and distribution machine to the “outside world”, despite that I managed to extract 0, 1 or 2 answers per “interview”.

A dozen “interviews” happened, so I got some questions down the line, but far off from what I would have desired. I wanted to paint a board and clear picture of the situation there, but too much interrogation on my part was confronted with uneasiness, nervous looks to the others and rush to the next “interview” by my translator, where the next on the row will describe his/her position and number on the military branch and talk whatever he wanted to be said, usually repeating what was already spoken before… I don’t think they behaved that way out of fear or to hide something but more because of being highly unused to the situation.

 

On the simplified side what I got home is:

  • They are really angry at what the Indonesian military and police did and, to some point they felt, where still doing†. Murders, rapes, shootings (one woman sowed me a bullet wound in her palm of when she was a child) and detentions.
  • They are old and tired by the struggle and what that something magical will happen in September that will solve ALL their problems.
  • They feel left behind socially and economically by all the indonesian population living now in Papua.
  • They don’t mind fighting and dying again.
  • They are bond  and mind a lot religion.
  • One at least wouldn’t mind towing away all non Papuans the sooner the better.
  • Worst of all, they feel treated as stupid inferior beings by the Indonesians, whit no mere rights than mere slaves to bis disposed off.

Of all the points obviously the last one sets the reasons why colonialism was so terrible and why despite all the odds against people would risk their lives just to get out of that mentality, specially in a world that does not accept colonialism and slavery any more.

 

Food between the interviews, taro, vegetables, extremely sweet tea or coffee.

Showing of the “militiamen” armed with machetes and lances. History of the commando, old photos, hand made Flag rising, prayer. Many photos with me posing with different sections of the commando.

 

 

Curiously despite the opposition to the Indonesians all the meeting is held in Indonesian language even when everybody could understand the local language.

Also as I mentioned there are not many young people among the units, I’m told they are afraid to continue with the struggle, only those with family reasons join the fight.

 

 

On the evening  the sun sting behind the undulating jungle covered lands, the life now revolves around a fire. The hill huts pooping with their brown roofs out of the vegetation provide a resting place. Cooking, telling stories, having warm fire light under the precious shining stars spanning both hemispheres.

A world where life is bountiful and food and warmth is not something to worry about, where the nature is beautiful paradise by default everywhere you go, everywhere you look, where humans managed to put the same old mistakes in a brand oldy new environment.

The fact that I’m not more thrilled about the certainly unlike experience and environment is that I deeply realize how pointless, biased, short sighted and world apart this conflict is, it will take me days to partially overcome that feeling, I don’t think it will ever completely leave me.

It’s like the world does not realize this place exists, is like this place does not know the world exists. Is the world going over the same puzzles again and again and nobody even knows this piece has been created and forgotten in some place of the room?.

 

*I’ll be the living proof of that media being highly biased in a latter incident  (not that the media is not biased perse, but it can get worse, nor that it’s not understandable either).

† On a notice virtually every indigenous Papuan that i met in 1 month in West Papua lst a family member.

 

 

 

 

 

 

Papua Diaries, 31, Papua free movement demonstration, 8th detention

Oh well Let’s extend 2rd law of solo travelling to not go to demonstrations full of military escort. Well anything that military in some kind of operation. They military/police are rather susceptible and unwise.

IMG-20160615-WA0031

Wake up early and I go towards where my hitch yesterday told me a Papua free demonstration would take place, from the University to the center of the city, it shall be a 20km long march.

I walk to the place, it is full of police and military. I approach a roundabout and next to someone who I think is a reporter I try to take picture of the people gathered there,  but that guy grabs me, another others joins. They tell me that they are police, however the police standing few meters away, by the road does not move an inch.

At the end some of the military and police moves towards us, I thought they would deal with things, instead they grab me and force me to the police station. I get free of they grasp but I walk along them not to get into trouble. Probably the guy who whas taking pictures and first graved me was a plain clothes police.

On the way to the office innumerable other policemen take pictures of me. I smile :), later I will learn that they do so in order to sell them to the press…

What follows at the police office is the usual Indonesian interrogatory, be asked the same questions again and again by 15 different people in the room, is like they don’t hear what I already said. Odd, and starts to be frustrating after 2h. Also they take many pictures of the content of my pockets, over and over, and write several reports in parallel with their smartphone and by hand. Extremely efficient it seems…

The demonstration is organized by a student movement and the police tells me that reporters are not allowed by law. On addition they tell me that they will broke it down in few hours. It’s supposed to be a long march for freedom, from Abepura, where the university is, to Jayapura center, where the local government is.

The Papua Free movement commando that I met previously told me that despite the government is apparently officially allowing free press in papua, that’s not the case on the the grownd. I would dare to say that the old military elite from the military/police forces remaining from the dictatorship is still nervous about here. I’ll be confirm about that by the interrogation police guy next day.

Well it’s easy to understand. Almost everyone I met lost a close familiar and/or friend by their hands, if what the locals told me is true. Families being big it might explain why so many seem affected, but it still describes a brutal repression and murders and rapes well into the 21 century.

 

Anyway the police is deeply suspicious and is detaining me yet again (for few hours). It does not help that one guy is trying to see all my pictures, where the Papua free movement ones are. Luckily they are buried along thousands of others, but I must already  remove them from my camera. I’m a bit too careless.

My host is called (this time I learned from my last detention and I give his details), when he comes I’m bailed out. Coincidentally he works on the bank that is just in front of where the march that has not been allowed to progress is. Now is just a stand off that takes all day. I therefore can go to the upper floors of the bank and I can watch the demonstration without the police detaining me, good enough, but I would love to mingle there! ugggh, i so much would like to mingle in there and take amazing pictures. My consolation is that i can see it from above.

Quite cool, many people with painted faces wearing the west papua flag  and (un)dressed in the traditional way of Wamina (the highlands) with the kotekas, penis covers.

IMG_3480

The demonstration is small anyway, few thousands at best. Yeah not letting it progress only shows the nervousness of the establishment.

In fact, has any pacific demonstration ever changed something? usually is the crack down of those which start change, but the ones that come to my mind that have been pacific and allowed to progress, have done nothing, even if they where massive. Only when you start repression you are endangering yourself. I guess usually power is inherently self preserving stupid. That’s why it has changed hands so many times.

 

The clever one is self preserving but doesn’t change hands so often.

 

On last note, the police for some reason leaked my details to the press: name, university and what not. That’s how that picture at the beginning of the post happened to be and now is linked with my name, forever or as long google does it 😦

So worried all my life of my details going to the web without my complete supervision and masking and now I’m all over the press. It was translated to english, then catalan, spanish… my PhD supervisor and friends piked it at home. Great…

http://papuanews.id/2016/06/15/polisi-amankan-wna-ditengah-demo-knpb/

Spanish tourist arrested at demonstration in West Papua

http://www.vilaweb.cat/noticies/detenen-un-catala-en-una-manifestacio-a-favor-de-la-independencia-de-papua-occidental/

Btw the reports of my detention have been greatly exaggerated (paraphrasing Twain). Is not a “detention” per se and the headlines saying that thousands others where detained was a complete exaggeration, non was detained, only they where not allowed to advance on the long march, so it became a stand off demonstration.

Anyway as always and as everywhere press does its job in its own way, it has not changed in hundreds of years and I lived through the facts. I shall be happy to experience how the world really works, I don’t feel happy…

Diari de Sulawesi, dia 21, road clossing

image

M’alce a les 6, he dormit profundament tot i els cotxes, la mesquita de davant a tot ostia a les 4 del matí, el xiquet apegant-se, plutja i els camioners anant-se’n a les 5.

El xiquet s’ha dormit damunt el meu altre mòbil. Cosa que em divertis que encara em frustre, ja que estic arrivant a un estat de completa calma (la pluja fa moooolt que no em molesta que em canvie els plans).

Comece l’autostop en un camió. A la carretera veig una cova binica descoverta al fer treballs d’ampliació de la carreteta i menjar-se muntanya.

El camió em deixa en una zoma d’obres en meitat del no res, però poc després  m’agafa  un cotxe en bidons de gasolina, per tant fa molta pudor a gasolina.

Aquest cotxe em conduirà atravessant el sud del cor boscos i muntanyos de Sulawesi. Paisatges i paratges que et meravellen. Boscos frondosos verds radiants. Valls impresssionants, carretera serpentejant en vesants de muntanya tallades per poderoses cascades.

No sé  sí és el paisatge o la gasolina o el fet que la carretera és tan curva que no puc escriure i em pose a pensar, però continuant en alguna cosa que construia ahir em senc més  i més en control de mi mateix i realitze que certament he deixat de preocupar-me per quasi tot. Això em fa sentir molt bé. Continuaré sentint-me així  de bé  tot el dia, tot i el que passaré.

Després  de creuar les muntanyes els del cotxe em deixen al limit provincial on hi ha un mirador molt xulo del llac.
Camine per la carretera muntanya avall i m’agafa un cotxe en una enganxina gegant del samuray Kenshin.

En eixe cotxe he perdut el mobil xicotet i tot i fotre’m molt no m’ho he pres gens malament , el qual és  bo però  també  roin ja que m’estic separant massa de coses que realment no són importants, però que a la pràctica si que tenen relativa importància i els hauria de donar més valor jo internament.

Com a mínim la perdua del mòbil m’ha permès  fer un detour escènic en busqueda d’aquest, sense èxit  però (buscava el cotxe on me l’he deixat, que tenia enganxines de Kenshin el samurai).

Estic sentint que estic arribant a nivells de misticisme elevats, no sé  on acabarà el meu camí.

Invertisc unes 2h en la cerca sense éxit, caminant muntanya amunt i trobant pocs autostops, travessant zones d’obra en desnivells impossibles. Tornant arrere un cop arrivat a un poble prop de Tomata on ja no crec que el cotxe haja anat més  llunt (la carretera és circular, sí hagera estat més llunt hagerem pillat l’altre camí).

Al tornar m’agafa un cotxe avans de la zona d’obres, i em durà quasi tot wl camí fins  a Poso, peeerò…

Carretera tallada
que fas si estas fent obres d’apmpliació de la carretera principal i únic link central entre el nord i sud d’una illa enorme? docs òbviament la talles 3h 30min cada dia de vesprada (de 2 a 5:30) en la 2a hora punta durant messos i vas fent feina de construcció…

Que ho podrien fer a la nit (tot i que salaris més alts)? o en parèntesis de 30min per permetre el pas (augmentant les hores que els treballadors estàn a la feina)? nooooo, millor affectar a tota l’economia local per tal d’estalviar uns pocs diners :D, mola!

El més divertit és el negici que açò  ha creat. Que fas en llarges cues de cotxes parats per hores en la carretera sense res a fer? els construixes llocs per a menjar com no! Per tant al estret marge de la carretera entre el paviment i la vall ha sorgit una linia de negocis de venta d’snaks i vegudes que fan negoci de la mala planificació del govern.

Estem.unes hores allà  i al final mogem. Arrivem a ca el meu cobductor a les 7 passades i em cibvida a sopar i a veure, i finalment   dormir. Cosa que pregunte al meu CS que  m’havia d’hospedar i em diu que no problema, que em quede allà.

Veuen bastant i jo intente evitar massa veguda, cosa que aconseguisc bé, noafectant-me el fort alcohol (és inflamable) de coco, gengibre, mico i serp.

Es fa tart i sobre les 11 vaig a dormir, Al lloc on dorc no han netejat els llançols en messos, si no anys. Olor característica.

And one of the 3 reasons why our society will end soon: Panama Papers: Mossack Fonseca leak reveals elite’s tax havens

And like that is how the world goes into the sink. Sort live to our society!

I’m  so thrilled that this was made public (I got goosebumps several times while reading) and at the same time so frustrated that this was going on in so organized “legal” scale…

Let’s see if thinks like this help to change the mentality and shine a ray of hope. But I’m pessimistic.

Panama Papers: Mossack Fonseca leak reveals elite’s tax havens – http://www.bbc.co.uk/news/world-35918844