Diari de PNG, 9, culture and development

IMG_4467.JPG
Pel matí la família blanca, molt rica per als estàndards locals, i que viu a una auto presó per al inseguretat que hi ha, se’n va d’excisió. Plou molt i em deixen a una gasolinera. Allà em diuen que hi ha una oficina dels que tradueixen la bíblia a molts idiomes i vaig en uns locals que em duen on està, però no trobem a ningú ja que els qui hi treballaven se n’han anat. Torne i faig autostop fins que al final m’agafa un pickup, mentre s’ha fet un rodal de 10 o 20 persones curioses del fet que pregunte i busque transport. La pick up  fa de taxi a una dona que ha anat a un poble prop de Medeng a enterrar un que ha mort, i ara està tornant a Lae. Em diu que l’home havia viscut lluny del poble tan de temps que els habitants el consideren un estrany.

La dona treballa en infraestructures i cultura i afers socials. Em diu que un dels principals problemes en PNG és precisament això, que s’està perdent la cultura i les arrels. Això fa que la gent estiga perduda. És el mateix efecte que els aborígens i els indígenes a Austràlia i Canadà.
Fa 30 anys que corren programes de conscienciació i festivals. La gent escolta i participa però després no fa res. Les cultures estàn morint, no massa majors passen les tradicions i llengües als fills.

El pitjor problema pareix ser el món modern. Deixen el poblat i van a zones urbanes i desconnecten de les tradicions. La nova societat capitalista no ofereix cap millora a una població poc preparada i en pocs recursos, ergo l’únic que té la gent a fer en el seu temps pròxim  a  complet temps d’oci és beure, robar per beure, i beure un poc més.

Oci, que important és això.

Ser orgullós de la pròpia cultura pareix ser essencial. Els humans sóm sers duals, indivduals i socials, si perdem la cultura perdem una part del ser i les conseqüències són terribles. Es perd el tindre una meta, un projecte, un objectiu. Si copies altres cultures sense valorar la pròpia no tens rumb.

Paupua Nova Guinea mai no havia tingut estructures d’estat en la seua història fins a que en el procés de descolonització en els 70 els obligaren a crear-se un estat, que a hores d’ara és totalment disfuncional i que evidentment la població del lloc no està preparada per saber gestionar a cap nivell  significatiu. Perquè insistim en crear estats nació  artificials que res tenen a vore en la gent que els habita? supose que ningú té la paciència de parar-se a vore com ells es gestionaven i idear un model nou que els permeta sobreviure un món global que els arriba a l’hora que preserven el seu món.

Crec que no és una pregunta que haja estat mai explorada i la resposta és xunga de collons. Certament no pareix existir cap solució satisfactòria que complisca pau, conservació i història. Cal estudiar els casos dels suïssos (n estat multicultural) i l’educació asiàtica (administració independent de l’occidental i que ha sobreviscut) per saber com ells creaven els estats, l’administració. En tot cas cap exemple val per al problema en qüestió, els estats nació estan fallant per protegir els seus ciutadans, que és un dels principals motius de que es crearen els estats nació en primer lloc!

Això és una de les crisis modernes, un dels motius que els anglesos i galesos han votat per anar-se’n de la unió europea. Perquè pertànyer doncs a una institució que no entenen i no perceben que els protegís? com tenen una mentalitat d’illa no entenen quins són els altres beneficis. oh well, altre cop la importància de l’educació.

Durant les hores de viatge pense bastant en l’idea d’estat nació modern i quines formes té d’implmentar-se a els llocs on els estats no havien existit històricament, tipus Papua, moltes parts d’Àfrica, i els pobles indígenes. No trobe cap solució evident per fer-hom només experimentar.

La carretera ha millorat molt plenament, la cosa s’explica per les abundants plantacions de canya de sucre i oli de palma en la explanada que travessem. Parem en una especie d’àrea de servei en que hi ha uns quants edificis grans (fàbriques?) i com a la resta de PNG, hi ha centenars de persones sentades sense fer res.  La dona em dóna de menjar i m’oferix diners que rebutge.
Tan el conductor com ella s’ofereixen a ajudar-me quan vaja a Lae. De fet em volen organitzar el viatge per a que no em passe res mal, el que passa és que ells estan preocupats, treballant per al govern, de que em passe res, ja que  seria mala publicitat per al seu país. Recorde que açò és mad max, sense retallades.

A cert punt el cotxe està averiat, o dona problemes, i parem a reparar-lo, pagant-ho la dona. Per a ser treballadora del govern pareix que té prous diners. On arreglem el cotxe hi ha unes plantes en macetes, prou simples per al meu vore, que cada una val uns 20€! i la dona vol comprar una més cara, perquè és roja, que val uns 40€. No entenc com unes plantes poden ser tan cares en un paradís de els plantes, supose que els testos valen cars ja que seran importats. Ella compra algunes plantetes al final.
Complint les coses d’oci, per a un que hi ha reparent el cotxe hi ha uns 10 mirant.

Em deixen a l’intersecció i allà camine un poc fins que un pickup m’agafa i 1h mes tard em deixa a Kainaintu. Pugem a les muntanyes i les vistes són impressionant! Les besants de les muntanyes continuen, essent cremades al principi però després passen  a ser boscoses en casetes en sostres que pareixen de palla i conreus.

Fa més fred i la gent va coberta en roba de tardor i hivern, es curiós vore a indigenes en llocs tropicals, abrigats en roba occidental. Més curiós encara quan, pel que sé, fins fa 50 anys no tenien cap roba més que fulles. He pujat a l’altiplà on fins fa 60 anys entre 1 i 2 milions de persones vivien conreant en aquestes terres altes sense que la resta del món en sapigueren res d’ells. Ara està tot plé de piles de fem…

De l’altra intersecció camine fins que una espècie de 4×4 bus m’agafa. Em deixen a les portes del complex dels Lingüistes de la Bíblia, allà tradueixen la biblia a molts dels 850 idiomes que es parlen en la ila. Allà al entrar em diuen de parlar en el de seguritat, un Nepalí que ha treballat per a l’exèrcit Indi per 18anys.

Em du al cap de seguretat del complexe Markus, un dels EEUU que ha vingut ací per motivació de proveir la Bíblia a tota la humanitat. Porta 8 anys ací però no és lingüista.

li faix una xicoteta entrevista dels bàsics del institut. Al principi un grup de lingüistes es posava a viure en una comunitat durant dècades per proveir el diccionari i la traducció de la Bíblia per a un grup lingüístic específic.

Ara també el que fan és entrenar a gent local per ajudar i treballar en la creació i la normalització de la llengua.

Per tant ara també fan un estudi previ de com de saludable i interessada la comunitat és en adoptar el projecte de traducció, òbviament a gent que no sap que és llegir i escriure, que li donen un llibre en la seua llengua, per molt religiós que siga, no els té molt de valor. Al final esta és gent que passa la seua vida cultivant, caçant i guerrejant de vegada en quan.
Em conviden a pancakes a la casa d’el de seguretat on faig l’entrevista.

En Chrisna em convida a dormir a sa casa. Em prepara un curri  per a sopar, però això junt a els cupcakes i pancakes que m’han donat al matí i que encara tenia l’estómac regirat doncs m’unfle en gas com un globus, no bo.

 

****

globalisme, una ideologia que s’encarregue de conservar la diversitat local?.

old metal structures eaten by time, monuments to remains of development

el poder de l’entreteniment  i l’oci

viatjant durament realitzes que és  l’essencial.  aigua, dormir, menjar, tindre un objectiu o projecte, i distraccions, oci. I això és la vida per a tot humà , les 2 últimes són les que són plenament humanes.

muntanyes pelades cremades, em conten que la gent les crema per entreteniment i divertir-se

Diari de PNG, 7, Extreme Hitchhiking

I’ve done hell hitchhiking… it can be WORSE.

IMG_20160623_150607.jpg
A alguna hora  al voltant de mitja nit parem a una caseta al costat del riu. Em diuen que pararem mitja hora per tant no agafe la motxilla.

Greu error, estic tan cansat que quan els minuts es fan  hores no tinc ganes d’anar fins allà  a agafar la toalla per dormir.
Per sort estic vora el foc i a les cames no em van massa mosquits, i el cos encara porte el pluvisquer, per sort tenia el repel·lent i em pose a la cara coll i mans.

A sí, la casa, com les d’Angoram, impressionant. En teoria és de la germana del propietari de la barqueta. Com no a dalt d’estaques, prou altes per protegir de les inundacions. Molts troncs podrits vora riu fan de moll i accés, i 2 troncs en escalonests tallats fan d’escales a la casa. Una sola estança en un gran foc més  o menys al mig. Centenars de peixos fumats pengen sobre una planja/xarxa metàl·lica damunt el foc (la mateixa xarxa utilitzen els camions per cobrir les cabines i que la gent no les vandalitze). Olor peculiar.

La il·luminació la completen un parell de llums de led. Moltes mosquiteres en misteriosos habitants formen l’escena.

Unes 3 o 4h després tornem a la barca, dorc altre cop. A cert punt a la nit he de travessar canals estrets, navegant baix de palmes i arbres i vegetació a banda i banda tocant la barca, molt xulo si no estiguera tant dormit. Mirant el mapa això ens permet estalviar-nos 2 meandres enormes del riu i eixir més cap  l’est.

Al matí em desperten per fer fotos al riu a l’eixida de sol. Per sort ara la càmera va.

Poc després arribem a un poblet de mercat prop de la mar. Allà veig moltes canoes en la proa amb gravats a la fusta prou elaborats. El mercadet està xulo també. Cases boniques, animals estranys i prou de verdures. Ajude a rodar bidons de dièsel, que és carísim ací ! (més 1€/l) tenint en compte que no hi ha vehicles per fer eficient el transport pot ser s’entén,, el que no s’entén és que no tinguen millor transport…

Em diuen que cal repartir els passatgers ja que entrem a la mar i el nostre dingui té sobrecàrrega. ARA em diuen que cal pagar el transport. Dic que jo viatge sense pagar transport, autostop, no sé perquè no havia insistit en això abans de pujar al dingui. Supose que l’obsessió de partir de la terra de mosquits i pensava que el ser implícit ja hi havia prou (havia dit al propietari de la barca que havia arribat fins allà en autostop i que volia continuar així) i ningú no em demanà diners a cap moment…

Al final no entenc si els passatgers em paguen la resta del viatge, o ho deixen gratis o una dona paga… però quan faig d’anar-me’n a buscar altra barca que em duga em diuen i insistisen que em quede i vaja en ells.

Em senc molt mal per tota la situació si tealment han pagat per mi. Però és la meua decisió, viatjar així mentre puga.Deuria haver-ho deixat clar al principi però.

Anem vora la mar, però per sort hui la mar està més calmada que l’últim cop, i no són 4h de camí, per tant no patim tant com ho vaig fer l’últim cop a la mar.

El lloc on parem té més gravats en fusta i les cases tenen un estil arquitectònic diferent.  Colors ocres i grocs a parets i sostres (pel material que utilitzen, res de pintura) i patrons quadrats a les parets. Pareixen casetes de joguina.

 

També hi ha un gran os de balena, una vertebra, no sé si l’hauran caçat o només l’han trobat a la platja.

Camine i em trobe un PMV al davant un mini poblet també prou xulo. El radiador perd aigua i han de parar. Un home molt encuriosit pels meus afers em pregunta molts detalls dels meus viatges, em donen un coco.

Em conta més detalls de l’austaliana que va en canoa. Fa una setmana es quedà a el poble al final de la carretera d’on ell és i també li preguntà molt. Em conta que ha viatjat des d’alemanya en kayak, porta 5 anys però les parts de creuar continents les fa en avió. Vol arribar a australia com a homenatge a algú que ha va fer fa molts anys.

Continue caminant (1h30min) i pare un poc per menjar i carregar el mòbil.

Camine més baix els camins de cocoters, amb un gegant i fotogràfic con volcànic s’alça a l’horitzó

IMG_4374.JPG

1h i mitja més després un PMV ple passa i m’agafa. Vaig al sostre de la cabina. Però quasi 1h més tard a mi i els altres 3 que van a dalt ens fan baixar perquè en teoría hi ha controls de policia que no deixen anar a dalt.

A partir d’ahi comença l’autostop més dur fins ara. No hi ha lloc al remolc, per tant he de penjar de la part de darrere travessant carreteres plenes de forats i bonys, carregant en la motxilla, i tragant la pols i fum de la part de darrere, 8h…

Bé després d’un parell d’hores parem i penge la motxilla, ho deuria haver fet avans. Però és desmonta un suport. Càrregue altre cop la motxilla però per sort parem altre cop i la pose a dalt.

Finalment ja fosc puge jo també a dalt, cap policia… Ha estat dur.

Ja prop de Madang envie algunes sol·licituds de CS a Lae i madang.

Finalment acabem a les 10. Una dona que s’ha auto assignat cuidar-me em diu que dorga en els del PMV a un descampat, tipus 2 dies fa a Wewak. El problema és que no tinc ni aigua ni càrrega al mòbil ni ganes de tornar a dormir a un descampat.

Dic d’anar a buscar una església per demanar on dormir. Aparentment és super perillós el caminar sol a la nit en la localitat, però no és  que estiga asustat. Pregunte si els atracadors tenen ganivets o pistoles, ganivets em diuen, bé, puc córrer.

Vaig en direcció on m’han dit que hi ha una església. No la veig, i anant altre cop al descampat un cotxe en 2 tocadets para i em pregunta on vaig. Maya, el conductor, oferix sa casa, i després dormir a la seua tenda, cosa que accepte encantat.

Em duen a la seua família que tot i ser les 11 estàn Super feliços de vore’m. Parle un poc en ells i vaig a dormir.

Diari de PNG, 6, Mosquitoland

IMG_20160622_160738_1.jpg

Em tornen a demanar que em quede allà per dies o mesos.

Ser tan acceptat per qualsevol societat que visite en fa sentir que he renunciat a tot el que és prescindible i he baixat a la pura i simple humanitat, supose. Siga el que siga això, pareix que em permet una fàcil 1a integració en qualsevol lloc que visite, independentment de la cultura.

M’alce pel matí i està tot boirós, molt xulo

IMG_4139

2a fase d’excavar tombes, gasten una pal estreta per foradar la terra i soltar-la, jo palege la terra fora.
Quan hi ha roques (coral·lines, per tant molles) gasten una llarga barra de ferro que les pot excavar colpejant-les fort, el propi pes i inèrcia les trenca.

Desdejuni en arrós aquest cop i més gent que em visita. Em tornen a demanar de no anar-me’n.

Puge cap a la carretera i ara sí que em funciona la càmera. Fotos a la vila i la mini escola primaria, 2 aules en una cabanya de palmes i 2 pissarres, això és tot.

Esperem  a la carretera, cap cotxe passa en més de 2h. El mercat és la parada final del bus 23, un parell vénen.

Passa un cotxe que no para i comence a caminar. Un cotxe em pilla i em deixa prou més avant, en mig de turons de gespa Una torre de comunicació  domina el paisatge, hi camine. 2 poblats familiars (una família hi viu en 2 o 3 cases segons pareix s’organitzen a la zona)  i una escola a l’horitzó completen el paisatge.

M’acoste a l’escola però abans d’arribar un camió de passatgers (PMV) passa i m’arreplega.

El viatge no gran cosa, a cert punt plou i cal posar el toldo, per tant veig poc de paisatge. Em deixa a Angoram on plou prou però això no impedís que milions de grans mosquits vulguen la meua sang. És un poble vora un  gran riu  de nom Sepky, aigua color fang.

El pluvisquer em protegís braços i cos contra els mosquits, però no cames. Em cobrisc les cames de fang per a sorpresa dels locals. Funciona però no és perfecte.

He de buscar una barqueta per continuar.  Com a Vanimo, només tenen dinguis, llantges de fibra a motor, molt poc eficient. Cap passa ara que plou.

Quan para de ploure vuic explorar i en això els locals em diuen que hi ha un vaixellet, dingui, que va riu avall.

El propietari em diu que aniré riu avall amb ells però que espere al final de  la parlutxa.

El poble és un conjunt desorganitzat de cases que s’alcen sobre el fang  damunt estaques de fusta, supose que el riu inundarà periòdicament els bancs del riu. Totes construccions tradicionals, cosa que fa bones fotos, però en aspecte decrepit. Llàstima que la càmera no va.

A la posta de sol partim.

Naveguem lentament baix la llum de la lluna plena. El més bonic és vore ací i allà a les ribes la llum càlida de focs.

Em pixe i com estic al davant de la sobrecarregada barqueta intente pixar, però sota l’escrutini de una dotzena de passatgers que riuen i diuen “nature call” el meu cap encara no em deixa.

Mig dorc a damut la meua motxilla. Finalment al 3r intent de pixar ho aconseguisc, dec estar dominant un poc la ment, només  m’ha costat 13 anys :D.

Els locals ho fan sense problemes però.
Com a ironia final poc després parem en un punt en un poc de cobertura de mòbil on molta gent aprofita per enviar missatges i, pixar…

El món  és un lloc dur que no està fet per a humans. Els humans fem el món per nosaltres.

Normalment viatge esperant estar en la pitjor condició possible per justificar els autostops, però ací la pitjor i la millor estan tan prop que he de canviar la mentalitat

Em done conter que ara m’he d’identificar pet un continent, Europa, i no la ciutat, Barcelona, ningú no sap on Barcelona, València, Catalunya i Espanya estan… Bé el futbol no ha arribat ací, és a dir com a  mínim el futbol és bo per donar un poc de geografia bàsica a la població.

Diari de PNG, 3, missionaris

IMG_20160619_161056

A la nit feia un poc de fred, pille l’hamaca i camises que em protegissen més. Els mosquits s’emocionen altre cop i fan soroll al meu cap. Però com abans a cert punt es cansen.

M’alce a les 6:30, ja prou alçat el dia.

Tarde 30min en preparar la motxilla. Vaig a per aigua altre cop i camine cap a la carretera vella.

30min i certament la  carretera vella no es pot anar, està completament plena de brossa. Vol dir si que havia seguit bé el camí. Em sente a que se’m sequen els peus (he anat descalç) i desdejune.

Quan estic a punt d’anar un xiquet ve per on jo he vingut. Es a dir que sí que és el camí. Li pregunte que si hi ha pont però crec que em diu que no.

Segurament a algún punt (on l’arbre caigut potser) hi ha un sender que partís de la carretera principal  i que jo no he vist.  Oh well, no cars go anyway, i go back to Vanimo.

Camine fins un fil d’aigua vora carretera on ja vaig omplir la botella air. Aigua marrò també però no hi ha res més disponible…

A les 3 cases, prop de al casa llarga, ara hi ha gent, em reomplin la botella altre cop i el xiquet que he vist abans està allà,  comença a caminar en la meua direcció.
.

La càmera encara em funciona (últimament a mig dia fins la vesprda no hi ha forma que vaja) i puc fet més fotos a la casa llarga.

I res caminar 10km més fins la carretera principal. Només és temps, la motxilla als muscles només  és  dolor.

Accelere el pas i arribe a la carretera, on uns 15min després un camió de troncs em du, lentament, fins la ciutat. Quasia l final un home des del cotxe comença a renyir al conductor del camió, no sé perquè.

Ja a la capital demane per vaixells. Els xicotets ja no van, massa tard.

Vaig 15km més fins a Baro on els cures missionaris argentins m’acollissen

El Max em dóna de dinar i em mostra una caseta on dormiré. Dutxa i rentar la roba, senta molt bé després de 2 dies a la selva :D.

Done voltes per la comunitat. El xiquets juguen al mateix joc de piramide de llaunes que a Manokwari! a més de 1500km.

Vaig parlar en els cures i ara el Miguel, l’altre, ja està despert.

Em du a donar les condolències a una família on s’ha mort una dona major .

El vel del mort és similar als de la resta de llocs on he estat. El cos pressent i la gent sentada al voltant o al costat.

El cura fa la creu a la front i els fa resar el rosari. Es bonic en el to musical en que ho fan. faig video.

Em conta que són un Institut missionari catòlic, basat en Mendoza, fundat fa uns 30anys per un que li donà la volada que havia de fer missioners. Es diu verbo encarnado i està en més de 40 països. Em diu també que hi ha molta crítica contra l’institut, voldria preguntar més perquè hi ha critica però no pareix molt inclinat a parlar.

Pareix més de la rama més conservadora del catolicisme, tot i ser suficientment obert de ment per a viure uns anys en altra cultura radicalment diferent i acceptar part de les seues costums (altres no).

Porta 8 mesos però les comunitats ací fa més de 60anys que són catòliques i hi ha un bisbe italià que fa 25 anys que viu ací.

Entenc que la missió dels missioners ara és només fer la feina de cures en comunitats remotes que no tenen prou locals per fer-se’n càrrec. També ajuden en les escoles i a fer biblioteques i aules.

Em diu que seguien les instruccions del papa Polac que digué de fer una 2a evangelització, signifique el que signifique. Supose que vol dir estendre els ideals catòlics des d’aquells llocs en que encara estàn prou vius, com sud Amèrica, a altres on està morint, com europa, i llocs on es produïx substitució de catòlics per protestants. Ser protestant té molts avantatges, és més flexible i les dones poden ser cures, cosa que he vist molt habitual a papua.

Per això ha de vindre molta gent de fora a fer les funcions, em diu que els locals no poden ser cures ja que no poden complir el vot de castedat per massa temps.

Tot i això només són 3 cures per a 5 comunitats en la costa i 2 en la selva.

Sopem, hi ha xampinyons i oli d’oliva! bé estic en catòlics tot i que siguen missionaris, luxe s’espera. També tenen tele i mirem una peli meua (diumenge és nit de peli) Long Journey to Freedom, un viopic de la vida de Mandela.

La peli no diu massa, més que l’estupidesa dels blancs i la violència i cicles de revenja porten a un estat inestable on el Mandela i els blancs, per sort, al final prenen les decisions correctes per parar el descens en el caos. Bàsicament el perdonar públicament als blancs i entendre que es comporten així ara perquè estàn asustats.

També mostra que el tindre comunitats poc educades posa molt de poder en el lider, per a bé en el cas de Mandela, i per a mal en molts casos. El fet que hi haja un o altre en el poder és molt important i a diferència de societats occidentals on si un desapareix serà facil trobara algú en capacitats per substituir-lo.

verbo encarnado
carlos miguel vuela

Papua Diaries, 31, Papua free movement demonstration, 8th detention

Oh well Let’s extend 2rd law of solo travelling to not go to demonstrations full of military escort. Well anything that military in some kind of operation. They military/police are rather susceptible and unwise.

IMG-20160615-WA0031

Wake up early and I go towards where my hitch yesterday told me a Papua free demonstration would take place, from the University to the center of the city, it shall be a 20km long march.

I walk to the place, it is full of police and military. I approach a roundabout and next to someone who I think is a reporter I try to take picture of the people gathered there,  but that guy grabs me, another others joins. They tell me that they are police, however the police standing few meters away, by the road does not move an inch.

At the end some of the military and police moves towards us, I thought they would deal with things, instead they grab me and force me to the police station. I get free of they grasp but I walk along them not to get into trouble. Probably the guy who whas taking pictures and first graved me was a plain clothes police.

On the way to the office innumerable other policemen take pictures of me. I smile :), later I will learn that they do so in order to sell them to the press…

What follows at the police office is the usual Indonesian interrogatory, be asked the same questions again and again by 15 different people in the room, is like they don’t hear what I already said. Odd, and starts to be frustrating after 2h. Also they take many pictures of the content of my pockets, over and over, and write several reports in parallel with their smartphone and by hand. Extremely efficient it seems…

The demonstration is organized by a student movement and the police tells me that reporters are not allowed by law. On addition they tell me that they will broke it down in few hours. It’s supposed to be a long march for freedom, from Abepura, where the university is, to Jayapura center, where the local government is.

The Papua Free movement commando that I met previously told me that despite the government is apparently officially allowing free press in papua, that’s not the case on the the grownd. I would dare to say that the old military elite from the military/police forces remaining from the dictatorship is still nervous about here. I’ll be confirm about that by the interrogation police guy next day.

Well it’s easy to understand. Almost everyone I met lost a close familiar and/or friend by their hands, if what the locals told me is true. Families being big it might explain why so many seem affected, but it still describes a brutal repression and murders and rapes well into the 21 century.

 

Anyway the police is deeply suspicious and is detaining me yet again (for few hours). It does not help that one guy is trying to see all my pictures, where the Papua free movement ones are. Luckily they are buried along thousands of others, but I must already  remove them from my camera. I’m a bit too careless.

My host is called (this time I learned from my last detention and I give his details), when he comes I’m bailed out. Coincidentally he works on the bank that is just in front of where the march that has not been allowed to progress is. Now is just a stand off that takes all day. I therefore can go to the upper floors of the bank and I can watch the demonstration without the police detaining me, good enough, but I would love to mingle there! ugggh, i so much would like to mingle in there and take amazing pictures. My consolation is that i can see it from above.

Quite cool, many people with painted faces wearing the west papua flag  and (un)dressed in the traditional way of Wamina (the highlands) with the kotekas, penis covers.

IMG_3480

The demonstration is small anyway, few thousands at best. Yeah not letting it progress only shows the nervousness of the establishment.

In fact, has any pacific demonstration ever changed something? usually is the crack down of those which start change, but the ones that come to my mind that have been pacific and allowed to progress, have done nothing, even if they where massive. Only when you start repression you are endangering yourself. I guess usually power is inherently self preserving stupid. That’s why it has changed hands so many times.

 

The clever one is self preserving but doesn’t change hands so often.

 

On last note, the police for some reason leaked my details to the press: name, university and what not. That’s how that picture at the beginning of the post happened to be and now is linked with my name, forever or as long google does it 😦

So worried all my life of my details going to the web without my complete supervision and masking and now I’m all over the press. It was translated to english, then catalan, spanish… my PhD supervisor and friends piked it at home. Great…

http://papuanews.id/2016/06/15/polisi-amankan-wna-ditengah-demo-knpb/

Spanish tourist arrested at demonstration in West Papua

http://www.vilaweb.cat/noticies/detenen-un-catala-en-una-manifestacio-a-favor-de-la-independencia-de-papua-occidental/

Btw the reports of my detention have been greatly exaggerated (paraphrasing Twain). Is not a “detention” per se and the headlines saying that thousands others where detained was a complete exaggeration, non was detained, only they where not allowed to advance on the long march, so it became a stand off demonstration.

Anyway as always and as everywhere press does its job in its own way, it has not changed in hundreds of years and I lived through the facts. I shall be happy to experience how the world really works, I don’t feel happy…

1st How to get to the interesting bit. Mountain bird head peninsula crossing, West Papua


From Sorog I hitchhiked my way asking to be drooped at Ayamaru first.

Be carefully, twice I did this way (the first for some tourism, to the lakes of the region of Aitinyo, see here a bit) and twice I was driven first to Tembubian, 50km to the south.

There is a road under construction to Ayamaru junction from there , but it adds 100km…

From Ayamaru then ask to go to Susumu, where the junction of the road that goes south to Bituni, and north to Manokwary is.

I would consider this the center of the peninsula as it links the 3 big cities, but it’s just a small scattered town, no good connections yet.

From Susumu the next big town north is Ayamasi, then the last town before the mountains is Konja.

This trek shall be around 50-60km from the junction (I went back and forward so I lost count). All around this road I would suggest to make your stop before attempting the mountains. The obvious place is Konja, as from there is only a 10-20min ride to the bridge that starts everything.

 

You can also directly ask for Manokwary road, you will get strange looks but it might work 😀

For accommodation don’t worry, walk around and somebody will offer, or your hitch, if you hitchhiked, will be more than exited to have you over. If not ask around politely and you will find a place and probably be fed. And of course if you bring your tent or hammock it’s always easy to find a roof in case it rains. Is not cold at all.

Well if you are attempting this craze I guess you already know that 🙂

I was invited to Kumurkek to sleep, south of Ayamasi, so on Sunday that nobody drives there and I had to walk my way quite a lot until the mountains. Still I got 3 rides, one special one in which half the small town of Man rode me to the bridge to enjoy the spectacle of a Buleh (westerner) walking alone up a 3km long 30% slope carting 15kg.

 

The road until there is good, with its bigger or smaller potholes to remind you where you are.

After that bridge what is the welcoming of the adventure. Thank you.

 

Next the interesting bit.

 

 

 

Diaris de Papua, dia 11, the alley.

image
Drying of Small fish to send to Germany

El 2n dia de recerca de vaixells comtinua per on l’havia deixat, amb els poblats sobre l’aigua i els seus estrets carrerons de fusta en la seua frenètica activitat de gent anant ací  iem allà, xiquets xugant, i transport de mercaderies (mini peixets secs que em diuen que envien a alemanya) em fan somiar móns estranys.

Construisc una imatge d’un món distópic en que tota la vida dicorre al voltant d’un carreró principal que és l’espai overt més gran que hi ha. Tot està amuntegat i no hi ha directa natural al carrer ja que les cases són altes i es toquen entren si..Però tot funciona bé, com.un rellotge, amb gent anant i venint, i Xiquets xugant i explorant.

Un cop he eixit de les barriades (cap sort amb els vaixells que trobe) a un moll hi ha un vaixell hotel per a submarinistes que va a comodo el.dia següent a la nit. Està buit així que demane si em podendur, cosa que molaria molt :D, canvie l’itinerari però aniria a Timor l’est.

Malauradament el capità es preocupa de la policia i diu que demane a la companyia que pose el meu nom a la llista de gent al vaixell.

La companya com és obvi vol que pague, 6milions (400€!), oh well no luck this time.

Travessae un port en decenes de ferris, Tots estan parats sense fer res, suuuper ineficient ús d’infraestructura.

Continue fins al port de carrega (3km més enllà) i desgraciadament no hi ha cap vaixell.

Torne cap a casa un tant desmoralitzat, no hi ha port de càrrega mitjana com a bitung, on vaig trobar L’alken. Bé demà intentaré altre cop.

Torne per les muntanyetes vora la mar, i quan forçat a baixar trabesse una senda empinada prou xula, on hi ha cases, un xiquet tot emocionat crida “Buleh Bule! isini!” Blanc, Blanc, ací! Supose que sóc el primer occidental que travessa allò.

Dine i mire els ferris, a una mala el dissabte hi ha 2 ferris que van cap a l’est.

A l’avinguda unes xiques adolescents papua em demanen de fer-se fotos. Em fan decenes! i una o dos m’abrassen i acaricien massa i volen un ves..Supose que així és com les grupies es comporten en els famosos. Jo somric, passe la tempesta i continue el camí.

És estrany com els humans és completen fàcilment fora del seu paper quan estàn altament exitats per un factor extern. Estria bé fer resonancies en eixes situacions per vore com el cervell s’altera.

Passe per davant  el super i compre fruita per al Ramón, m’ha estat alimentant els desdejunis des de que he arribat!

Ja carregant les bosses, un home s’oferís a dur-me sense jo dir res. Not bad, fa calor i em queden 3km fins a casa.

A casa el Ramón ha dut menjar del seu viatge de cap de setmana i anem a menjar-lo a ca un amic.

Poc més.