Boat Hitchhike Sulawesi to Maluku to Papua, 8 Days in Alken Prima


Here I’ll  summarise my experiences of the 9 last days of my life hitchhiking  of a cargo ship crossing the dream seas of the north east of the Indonesian archipelago :D. For reference to anybody wants the info to have an amazing unique experience.

The hitchhiking itself was really easy (and lucky) one in Bitung multiple harbours. Unlike previous ports here all the harbours are open to the public. The only restriction that i found was in the big cargo container where they didn’t allow me to take pictures. Although apparently i was allowed to walk around,  the security guy was not enthusiastic…

I started with the generic cargo harbour and the third boat I asked, Alken Prima, told me that they where going to Maluku on that night (10pm) and that they had no problem in getting me in. Jackpot!

Just in case I asked ALL the harbours in Bitung. I got a couple more that told me that where going in 2, 3 days, and probably could take me, and a small one, of the likes of my first boat hitch, was going next day. But they where unsure if I would be allowed by the police. I guess with a bit of patience and trying I would have gotten into one of these, so my advice is that Bitung is a great spot to hitchhike boats!

On the Alken Prima easy ride. As I later discovered the boat is a cargo ship that circles from Bitung in North Maluku, to Sorong, in west Papua, doing a more or less scheduled 2-3-4 weeks route. The ends I guess are fixed but it changes slightly in each iteration, as I saw in their nautical charts the old itineraries.


So if you happen to hit on Alken they can bring you all the way on direction or the other, it took me 9 days to cross from Bitung to Sorong :D, you can wait for it!

The first thing I discovered is that it is not a normal cargo ship, but one that also carries people that go to really remote small islands. That probably explains why it was so easy to carry me.

When I went at night they had build a tent over the deck where all the passengers would stay. Well  I was not passenger and I went to the commanding cabin to take pictures of the departure. Then I slept on the open section of the deck, the stars where amazing in the moonless night. Big Milkyway crossing the celestial cover.


I was concerned that they might think I’m  another passenger, some crew  asked me where I was going to sell me the ticket. But I said “numpang” and that was the end of it, nobody ever asked me for money in the  following days.

I can positively say that they where happy to have me there, I don’t  know to which point because of the exotism of the “orang buleh” (white man) or because my child like behavior made them happy.

On the fist cargo unloading  occasion (anchored in a bay, far from land), I jumped to the sea, joined some locals ashore, ate coconuts, went back swimming, boarded the ship by climbing the crane net, helped load and unload the rice and cement (“semen”) into the small boats that took the cargo, and swam again. That seemed to amaze the crew and locals quite a bit 🙂


Anyway play your  cards and see how the game goes.

I never asked for food, but this being Indonesia they kept insisting in feeding me. It was simple fish and rice but nutritious and I was always thankful of being feed. Still when we could land I usually ate there or bought supplies. I also shared what little snacks I had.

My plan was to work helping load and unload cargo to help the crew, but soon I realized that non of the crew roles involved loading cargo, that was left for the people at the harbours to do. So after they telling me that I shall not help and since I’m  not helping them, then I never did a long term work helping on the cargo. Only small jobs when going or coming back from my excursions, allowed because of being free from the cargo work that I self imposed 😛

Anyway I did help peeling hundreds of mini onions and garlic, from what i gained the use of a motorbike for me in one of the stops 😀

One of the things that set me apart from other passengers was sleeping. I slept for the first days on the floor of the commanding cabin.


Unfortunately that involved sleeping next to the speakers during European Champions league, which in Asia is transmitted live at 4am…

Finally I moved with my hammock on top of the cargo next to the passengers. Although not always there where passengers, sometimes the deck was empty.

One nice thing if life on board is that you have everything that you  need, that involves also a bucket shower and a place to wash your clothes and dry them, quite convenient 😀

For me one of the most enjoyable experiences on board is simply living the cargo flow. It’s logistics in front of your nose! Seeing cargo being loaded, transported, and unloaded 3 islands away… Imagining the way that ware had to do to get there, how and when it was made, the way it will go, it’s use, and the links of people that are needed to get it to do what it has to do where it has to be, well it amazes me!

That amazement was for beng onboard and landing, but obviously one of the best opportunities is island jumping! To be so fortunate to land on remote, out of the path, islands and villages, well that is a priceless experience.

Seeing how people can  live in 1km long islands, how the culture and societies change stop to stop. Stopping in a 200 meter deserted islands, in stray cat islands, stray dog islands, talking about cannibals and seeing their weapons, the mixture of curly haired, blond Papuans and smooth haired dark Indonesians, with their own huge range of diversity …

Then the camaraderie of the crew, the atmosphere of feeling welcomed and happy to see you that is common in Indonesia, gets a boost if you add the feeling of being part of a  crew.

Playing games, helping on small task that you can, eating with them, swimming, discussing the nautical charts, talking about everyday life. Wondering why there is a chicken tied to a hole under the commanding cabin…


Finally the sea life. Sea, waves, the scenery and islands coming and going, dolphins, whales, sunrises, sunsets, stars, milkyway…

All in all, if you have the time try to hitchhike a boat! even if you are not successful just wandering on the harbours and sea front is a photography wander! Boats, old and rusty and shipwrecks, to new and shiny. From small and colorful to huge and black and white. Frenetic activity or ghost harbour. Colours, goods, cranes, cables, fish, water, sea… On addition on many cases feeling that you shall not be there yet you are (until they detain you :). Finally the odd chance of being accepted in one of that monsters, and the adventures that await!



Diari de bitacora, Alken Prima 1, Mayu cargo

Bodega del alken prima

Em desperte un cop del dolç, si bé curt, son a coberta, per a ser saludat per l’ungla de lluna.

Torne a dormir.

Em desperta la gent parlant. El sol s’alçarà en minuts i jo m’alçe per esperar-lo, no gran eixida de sól però gran despertar.

Hi ha una illeta a l’horitzó (palau tifore) a la qual s’acostem lentament.

Ahir vaig parlar amb un mariner que va la que anirem després, Mayu, però que ha estat treballant a les palmes per 2 anys, amb una companyia japonesa. Ara té 3 mesos de vacances després de treballar 6. Va en els fills a visitar l’illa de la dona.

Sí allunyar-se d’un port és inspirador, acostar-se a un mini poblet en una cala en l’illa de cocoters no té descripció suficientment al nivell, és com endinsar-se en terreny alié en una desproporcionada nau.

Curiós com serien els primers encontres en altres pobles quan els vaixells d’exploració probablement serien la cosa més tecnològica i maquinària més gran sobre la superfície del planeta.

Estar sentat a la cavina de pilotatge, davant d’aquetos vells i gastats mapes nautics, em fa sentir la persona més afortunada del món.

Com definises una illa? em fa reflexionar com en les definicions de coses complexes són sempre difícils d’encavir tots els casos, arrivant a l’exemple de no.poder dir un nombre exacte d’illes al món. Això es pot aplicar a tot però ho compare amb les definicions de planeta i lluna al sistema solar.

I’m stupid, really stupid, but wise enough to know how stupid i am.

Bé, joy time. El vaixell para a la 2a illa, aquest cop si que hi ha acció. Ancora a una badia oberta prop d’un xicotet moll. Barquetes de la costa venen i produeixen un frenètic intercanvi de persones i mercaderies

Em diuen que estarà 2h, un cop passat el i frenetic primer intercanvi,  doncs, inquiet em tire a l’aigua 😀

Nade al voltant de la nau i quan m’estic dirigint a la costa senc que el motor es posa en martxa.

Com no, preocupat (passaport i tot) torne. Però només és el motor de la grua. En això em diuen que puge a una barqueta i un cop a dalt em conviden a  la costa, em deixen un poc llunt però res insalvable.

Un que parla anglès em diu de menjar cocos. El seu germà agilment escala un cocoter dels més  alts (10-20m?) i despren una munió de cocos.

Els arrepleguem.
mètodes d’obrir cocos:
Al viatge n’he vist de molts i molt diversos mètodes, i jo inclús he practicat algún. Però el més bàsic de tots havia escapat la meua caça fins ars. Estavellar-los contra roques, funciona! com a mínim en els verds, com ja vaig aprendre a Vietnam (on vaig inventar i aprendre el mètode d’obrir-los amb una lança).

Menje i vec uns quants. Realment els que són tendres te’ls pots menjar simplement amb un fragment de pell o cascara,  aquestos són realment bons.

Fotos, ells se’n van i jo torne nadant al vaixell preocupat de que no se’n vaja. Però ara l’activitat ha passat de la coverta a la bodega mentre estava absent.

M’aproxime a una barqueta i veig que la grua està descarrgant. Ajude amb les caixes i qua  han acabat m’enfile a la xarxa que les ha porat i la grua em puja, i després baixa, a la bodega.

Ja a la bodrga ajude a carregar tot el que porta el nom Handi. Utilitze la grua ascençor uns quants cops més, plaer absolut. Als locals els fa gràcia que jo treballe, i miren.

El següent  és cement, sacs de cement (anomenat semen, easy). Això és menys satisfactori que farina, arròs i caixes per l’Handi.

Però m’hi pose igualment. M’ajuden a carregar-los a l’eaquena, cosa que fa que la polç de cement, en suor i aigua de mar no siga super agradable, crema, però bé, vaig.

Carrege 3 tandes i descanse 1, (el pitjor és la polç de cement flotant a l’aire, hauré de gastar la mascareta sí ajude més). Aleshores crec que ja han acavat i em banye i dutxe, però quan acabe descobrisc que ha aparegut altre vaixellet.

Aquest cop no faig res. Total falta només una carrega, acaben i a les 2 (2h 15min de trànsit) llevem ancora en un llarg, lent i tediós procès i fem via.

No m’he pogut acomiadar del mariner de les palmes que parlava castellà.

La resta del dia transcorre tranquil, faig una migdiada i decidisc anar amb ells fins a Papua. Certament seguís les regles i lleis. Només m’he de preocupar de les lleis inmigració, tinc 19dies per extendre la visa o pirar-me.

De cara a la nit he vist balenes, umba lumbak. A la serem a les illes de les especies! però serà massa tart per apeciar-ho hui, tot i que aguante despert per vore l’enteada a port.

.Dorc a la cavina de comandament. La coberta està banyada.

Pure unparalleled beauty doesn’t need excuses

Diari de Sulawesi, dia 32, ports de Bitung

Bitung ghost fishing harbour.

Estic ja un dia més a Sulawesi  del que planejava, però no m’importa 😀

M’alçe a les 6:20, massa pronte, deuria haver dormit més  però  el acostumar al cos a una rutina té el seu preu.Tot i això volia açar-me a les 5, per tant no està tan mal.

L’Allan no s’alça fins les 7 i aprofite per un altra dutxa, feia calor, i un poc de wifi.

L’Allan està cansat encara i m’oferisc a passejar-li la gossa, una peluda xicoteta criatura, molt fora de lloc en aquest clima.

Matí  lent fins que desdejunem sobre les 9 i em deixen una moto per explorar els ports i trobar un vaixell.

Però primer busque un sastre, els meus 2 pantalons estàn esgarrats des de fa 3 i 4 dies respectivament (un pujant a una moto, l’altre en un pal a la selva), amb cosits precàris meus. El sastre que trobe no es bo i fa una fena no molt millor que la meua. No em cobra però.

Em sentia mal fins el moment (cansat, malestar de panja) però en el moment entre el port tot se’m passa, festival de coses fotogràfiques!

El 2n vaixell que pregunte m’agafa, molt estranyament fàcil. A les 10 de la nit se n’aniran.

Però continue preguntant just in case, cosa que em dóna per a descobrir la vida dels ports de Bitung, i fotos genials.

Trobe a altre viatger solitari, de prop  de Boston, que li volen timar per anar a la ila de davant, a mi mai em timen… De fet em regalen un batut poc després.

Torne a casa a les 2 i menge cereals.

Poc més fins que a les 8:30 vaig a sopar amb l’allan i em conta la seua vida prifesional, bàsicament ha creat la seua empresa perquè és bo en el negoci, però  no li entusiasma, voldria ser cinematograf.

El tio seu ser prou crack perquè l’enviaren a Canadà 1 any d’intercanvi estudiantil, i li donaren el lloc de mànager en una companyia de logística de peix als 2mesos d’entrar a treballar. A més com ars és el seu propi amo es dedica quasi mig any només  a treballar i l’altre només a viatjar.

A sí, és obertament gay, però al ser d’origen cristià i el seu avanpadat holandès, no té problema en mostrar-ho i viure-ho, tot i estar a pais assiatic. Inclús fa broma del tema :D, sobretot de com podria ofendre als radicals islàmics. Molt occidental.

També mire una peli de un músic de bateria i el seu mestre ultra exigent que l’abusa per a que siga un nou geni. Això em fa pensar altre cop en la paradoxa de van Gogh, també  com els que poden xuclar tota la seua energia vital per a una sola meta solen crear grans coses. Però òbviament el camí  és  motivació i no un mestre capullo, per molt exigent que siga.

Sopem prou bé i em deixa al port, on la nau està bollint en gent, la majoria families.

Bé descobrisc que a més de nau de carrega fa de ferri, ja que transporta gent a illetes poc visitades. Per a això  han construït un toldo sobre mija coberta on la gent monta els seus llocs per dormir i les coses a trabsportar. ous, molts ous. Molts.

No ixin fins les 22:40, altre vaixell ha amarat al costat.

Parle en el 2n d’avord (m’imagine) i em conta tot l’itinerari que faran i que aniran a Raja ampat en Papua després de donar la volta a maluku.

Se m’obri un pla, anar per terra fins l’últim port a Maluku (em diu que tardaran una setmana en donar la volta), i unir-me a ells.

Gaudisc de la vista de tota la euxida del llarg port (entre una llarga illa i la peninsula, cosa que fa un port natural).
El sentiment se vore com t’allunyes  d’un port en un vaixell és ser part d’un gran viatge, com remontar-me a travesses remotes en els temps. Adeu màgic Sulawesi.

Allà  a les 12 canvie el meu lloc per dormir de baix la carpa a baix el cel estrel·lat. Moltes fotos. Torne a intentar el truc d’imaginar profunditat a les estrel·les i endinsar-me en el pensament de formar part de la galàxia (de l’univers encara no puc). Amb la via lactea creuant el cel és fàcil, però em costa. Veig algunes estrel·les fugaces, bona nit.

Diari de Sulawesi, dia 31, Manado, mercat boig

manado busy market

Dorc a la part de darrere del camió , no és el millor pels colps, però sobretot pel vent, tot i així dorc unes hores.

M’alçe sobre les 5:40 i gaudisc de la carretera vora la mar al remolc (cosa que implica que haja d’estar de peu per vore).

Arrive a les 7 a manado pare a desdejunar a un local en grans rates i bany holandès! (d’eixos que cagues i la merda es queda a una repisa per a que la.pugues vore. Típic d’holanda, però estrany a 14km d’allí 🙂

Vaig al port i no veig cap vaixell per a Maluku, hi ha un ferri però.

El mercat rodeja el port, és el mercat més boig, desordenat, caotic, brut, ple de gent, i que em recorda a la India que he vist. Impactant, galeria de cabres, peix, roba, electronica, mercat overt laberintic, mercat tancat encara més laberintic.
Ple, ple, ple, de productes, de gent per tot. Cal viure-ho, però desafortunadament estic cansat i carregue en la motxilla per tant no ho gaudisc tant.

Vaig cap al lloc d’encontre amb l’Allan, un CS. És  una gasolinera 6km de distància, però  em perc als carrers, ara sí, pinrorescos (les avingudes de Manado fins al moment són terriblement lleges i aborrides).

Faig autostop i una moto em du en la direcció equivocada, he de tornar arrere i no em sobra temps. Altra moto em du fins la gasolinera.

Una estona després m’areplega Allan en el seu xofer (o amic). Té  un gran 4×4 urbà.

Sa casa és prou gran i luxuriosa. Té un negoci propi de logística de peixos i ha tornat d’un mes de viatges per Jotdania i Iran. Tenia de nòvio un Metge sense Fronteres d’Oviedo!

Dutxa, la necessite.

Anem a menjar i prové carn de gos per 3r cop, realment no m’agrada el sabor, massa fort.

La resta de la vesprada tranquil·la ja que tant ell com jo estem cansats. Ordene fotos, mails i poc més.

Diari de Sulawesi 30, mobles nocturns.

Helping unloading furniture of my hitchike, the truck on the background.

Once you are  Really prepared for the worst, everything else is easy.

M’he d’alçar encara més pronte, he eixit de la casa vora la plaja a les 6:16 i m’he perdut l’eixida de sól. La plaja en decenes de cases sobre plataformes de futa sosteses  per pals sobre l’arena, les barques insecte, xiquets cagant a l’arena, cabres i gats, homes tallant fusta de marea de bon matí… tot fets que fan d’una vista magnífica.

Després creue el llarg mercat prop del riu, on faig moltes fotos, em fan moltes, i em conviden a un rollet d’arròs cuinat en llet de coco.

M’agafa un camió en un escut del Barça enorme al darrere 🙂 El poc xarraire conductor (m’he adonat que en aquesta zona, des de tolirili, són  mooolt més tímids) em deixa uns kilòmetres més avant. D’ahi em costarà agafar més autostop. Caminant vora mar un home major s’oferix a portar-me en la moto fins el següent poble.

Com moren el cocoters? és perquè ea fan massa alts per rebre aigua? o per ser massa alts per ser estables i cauen? (les palmes són de fet mes xicotetes a mesura que es fan alts) o simplement per vells?

Un que repartis aigua m’agafa però només em du un km. Després torna cap a mi només per fer-se una foto XD.

Comence a demanat motos i un policia en una Kawasaki xula em du fins a la comissaria del següents poble. Faig foto al mapa de la comissaria.

Crec que l’estàndard que es necesita un ordre de magnitud més (10 cops) de coses bones que de males per tindre una percepció positiva. Jo crec que en mija de bona o 1 a 1 ja és positiva 😀

Camine prou més  i cap cotxe m’agafa, una moto perfí em du fins a la frontera provincial fent els 70km restants.

Observació de l’autostopista: a zones remotes creuar divisions territorials costa, tràfic reduït. Però un cop creuat és tremendament més fàcil continuar.

Passat la frontera una parella em fa fotos i després  aquesta mateixa va cap a Gorontalo, demane d’anar amb ells.

Torne a estar en un cotxe en una parella que discutis, la música la posen tan alta per evitar discussions? és pet tant la música una forma artificial de mantindre relacions?

Els budistes em digueren que uns dels seus preceptes és no escoltar música, no em digueren el perquè però.
Jo entenc que sí és música que t’agrada resona amb tu, afectant emocions i pensaments, per tant no és bo per un control total de jo. El divertit és que el fet que ressone en tu (t’agrade) es pot controlar (bé jo ho faig alguns cops) per tant seria interessat estudiar quins mecanismes cerebrals pots activar i desactivar a voluntat per que la música entre o no més profundament.

S’uneix un altra autostopista local al cotxe, curiós  😀

Em pararen a la intersecció entre Gorontalo i Manado. Jo tenia pensat anar   Gorontalo i després aventura per carreteretes, però  encara falten més de 400km per Manado i preferisc buscar un vaixell en els dies extres, així que l’últim moment cree un nou divergent i vaig cap a Manado.

Poc després, en la carretera en molt de trànsit, un camió para i pareix que va a Manado, però si ho fa tardarà al menys 15h 😀 altra nit interessant.

Pasem un mun (5 o 6) controls policials, escampats uns kilòmetres (10 o 15) al llarg de la carretera. De fet de controls no tenen res, nomes cobren diners als conductors… he de preguntar a que es deu, però se m’oblidarà. Hi ha a uns quants pobles d’un area al entrar ineixir, crec.

Cap a les 7 parem a una tenda de mobles i allà ajude a descarregar el camió, un munt de les estructures de sillons i sofàs i tauletes de fusta llaugera, altament decorades.

Ens conviden a sopar i a una veguda, que jo canvie per gelats, i allà a les 9 fem martxa.

Patem uns quants cops ja que el conductor està molt cansat. En un d’ells li dic de dormir al remolc ja que ara està  buit. A la cavina sóm 3 i estém prou apretats i falten moooolts kms.

Em pose a dormir al darrere, prou bé, llàstima del airet que la toalla no em tapa bé, no puc  anar a la zona protegida de l’aire ja que està banyada.

Diari de Sulawesi 29 vesprada,


Després d’estar dinant amb el magnífic equip de tolitoli, em deixen al bar de carretera on em diuen que el propietari m’ajudarà a buscar transport fins gorontalo.
Jo aprofite per cagar i ja que hi a dutxes em dutxe (ahir no vaig poder).

Decisdisc invertir 1h a vore que passa en el restaurant, mentre vaig escrivint.  No para ningú (a la carretera passa un cotxe cada 15-20min) i camine, són  les 3.

Altre cop vistes magnífiques. M’agafa un furgopickup on s’apretem 3 a la cabina. Vaig al mig l’home a la meua equerra dorm. Em deixen poc després  i camine més, molt més.

Travessant un llarg poble veig unes dones que desfilen a la carretera a mode militar, curiós 🙂

Ningú para. Un repartidor de bidons de gasolina m’agafa i em du uns 10kms més .

Camine més  i ara ja és prop a fer-se fosc.  Un altra furgopickup que fa de transport de passatgers em durà fins a Buol, però  no sense abans parant 40min en un poblet per a que 2 passagers resen en la pregària de les 6, eficient  😛

Ja a Buol decidisc provar sort a la mesquita per dormir. Només  he fet 80 dels 250km fins a Gorontalo. Vaig primer a sopar i em pose els pantalons llargs.

A la mesquita em demanen si sóc musulmà i dic que no. Em diuen que no puc dotmir allà. No sé  si perquè tanquen o per no ser musulmà. En tot cas un home em du a dormir a la seua calenta i humida casa damunt la platja. per sort tinc el ventall i m’ajuda a sobreviure fins ja alçada la nit que refresca un poc.

He de comentar que com a regla general les cases ací no tenen finestres, o molt poques i estàn quasi sempre tancades. Amb la poca llum que entra pels forats de ventilació i la porta oberta acostuma a haver més que suficient llum de dia. És curiós constatar com una cosa inconcebible  per a nosaltres com és una casa sense finestres ací  és la norma.

Sulawesi 26-29, 1, 2, 3 Tolitoli, Treasures Paradise

More, much more!


I live on the assumption that the world’s is never boring. If I find it boring is that I’m doing something wrong..

Toli-toli. If Biduk-Biduk (about 100km away across the sea) was a hidden paradise, Toli-Toli is a treasure paradise.

How to start writing down my experiences there in a way that would simply make a bit of justice of what it really is?

Well all starts with contacting the CouchSurfing community of Toli-Toli. It’s still small but the amazing multi employed starter of it (tourist official, university teacher and photographer and something else!) Hendra, together with my host, Alvin,  and his friends and family, offered me one incredible and unimaginable experience.

I’ll go with a intense summary to give a taste, but there is more, much more!
1- One.

  • Sunrise sea market.
Sunrise market.
Sunrise sea market.
  • Royal house.
Royal house.
Royal house.
  • Mythology, with the story of how 3 founders of Toli-Toli transformed on the 3 main tree crops.
  • Visit to the local university full of young energetic students 😀


  • Street deer.
  • Coconuts harvest and eating.


  • Fast river channel swimming.


  • Village at night.

2- Two.

  • Village school visit


  • Small boat trip.


  • Navigating through mangroves.
  • Hanging bridge to a postcard village.


  • Colourful bridge.


  • Snorkelling through coral fish nurseries.


  • Realizing how noisy some fish are. Exploring shipwrecks.
  • Rest.

3- Three.

  • Holding piton snakes.


  • Local smith knife and swords shop!


  • Boarding 2nd fishing small boat to diminute islands



  • Diving to another coral reef.
  • Hunting moontail fish.
  • Dancing with a fish for 15 min.


  • Amazing dinner where you pick strange fish to eat, from the day catch.


Interview with the head of a village to see the Malu bird (a small penguin like) that’s supposed to be their ancestors and that buries on the sand 1m deep, eggs that are half the size of their body.

4- More much more.

  • Early rising to a red sunrise.
  • Interview with the only guard of the endemic maleo birds, who gets paid only 1milion rupies (150€) a month for his salary and all the expenses of the park.


  • Beach.
  • Boat ride with all the colours of blue.


  • Beach walking with the white waves breaking the shore.


  • Crossing the beach forest, with sea sound on the background, giant spiders!



  • Maleo bird burring its eggs.
  • Lizard unburring them.
  • Humans unburring them.


  • Blue ride back.


  • All this marvellous world. All the wonderful people.


Continues on:
21st century explorers, 21st century way openers.