Diari de PNG, 9, culture and development

IMG_4467.JPG
Pel matí la família blanca, molt rica per als estàndards locals, i que viu a una auto presó per al inseguretat que hi ha, se’n va d’excisió. Plou molt i em deixen a una gasolinera. Allà em diuen que hi ha una oficina dels que tradueixen la bíblia a molts idiomes i vaig en uns locals que em duen on està, però no trobem a ningú ja que els qui hi treballaven se n’han anat. Torne i faig autostop fins que al final m’agafa un pickup, mentre s’ha fet un rodal de 10 o 20 persones curioses del fet que pregunte i busque transport. La pick up  fa de taxi a una dona que ha anat a un poble prop de Medeng a enterrar un que ha mort, i ara està tornant a Lae. Em diu que l’home havia viscut lluny del poble tan de temps que els habitants el consideren un estrany.

La dona treballa en infraestructures i cultura i afers socials. Em diu que un dels principals problemes en PNG és precisament això, que s’està perdent la cultura i les arrels. Això fa que la gent estiga perduda. És el mateix efecte que els aborígens i els indígenes a Austràlia i Canadà.
Fa 30 anys que corren programes de conscienciació i festivals. La gent escolta i participa però després no fa res. Les cultures estàn morint, no massa majors passen les tradicions i llengües als fills.

El pitjor problema pareix ser el món modern. Deixen el poblat i van a zones urbanes i desconnecten de les tradicions. La nova societat capitalista no ofereix cap millora a una població poc preparada i en pocs recursos, ergo l’únic que té la gent a fer en el seu temps pròxim  a  complet temps d’oci és beure, robar per beure, i beure un poc més.

Oci, que important és això.

Ser orgullós de la pròpia cultura pareix ser essencial. Els humans sóm sers duals, indivduals i socials, si perdem la cultura perdem una part del ser i les conseqüències són terribles. Es perd el tindre una meta, un projecte, un objectiu. Si copies altres cultures sense valorar la pròpia no tens rumb.

Paupua Nova Guinea mai no havia tingut estructures d’estat en la seua història fins a que en el procés de descolonització en els 70 els obligaren a crear-se un estat, que a hores d’ara és totalment disfuncional i que evidentment la població del lloc no està preparada per saber gestionar a cap nivell  significatiu. Perquè insistim en crear estats nació  artificials que res tenen a vore en la gent que els habita? supose que ningú té la paciència de parar-se a vore com ells es gestionaven i idear un model nou que els permeta sobreviure un món global que els arriba a l’hora que preserven el seu món.

Crec que no és una pregunta que haja estat mai explorada i la resposta és xunga de collons. Certament no pareix existir cap solució satisfactòria que complisca pau, conservació i història. Cal estudiar els casos dels suïssos (n estat multicultural) i l’educació asiàtica (administració independent de l’occidental i que ha sobreviscut) per saber com ells creaven els estats, l’administració. En tot cas cap exemple val per al problema en qüestió, els estats nació estan fallant per protegir els seus ciutadans, que és un dels principals motius de que es crearen els estats nació en primer lloc!

Això és una de les crisis modernes, un dels motius que els anglesos i galesos han votat per anar-se’n de la unió europea. Perquè pertànyer doncs a una institució que no entenen i no perceben que els protegís? com tenen una mentalitat d’illa no entenen quins són els altres beneficis. oh well, altre cop la importància de l’educació.

Durant les hores de viatge pense bastant en l’idea d’estat nació modern i quines formes té d’implmentar-se a els llocs on els estats no havien existit històricament, tipus Papua, moltes parts d’Àfrica, i els pobles indígenes. No trobe cap solució evident per fer-hom només experimentar.

La carretera ha millorat molt plenament, la cosa s’explica per les abundants plantacions de canya de sucre i oli de palma en la explanada que travessem. Parem en una especie d’àrea de servei en que hi ha uns quants edificis grans (fàbriques?) i com a la resta de PNG, hi ha centenars de persones sentades sense fer res.  La dona em dóna de menjar i m’oferix diners que rebutge.
Tan el conductor com ella s’ofereixen a ajudar-me quan vaja a Lae. De fet em volen organitzar el viatge per a que no em passe res mal, el que passa és que ells estan preocupats, treballant per al govern, de que em passe res, ja que  seria mala publicitat per al seu país. Recorde que açò és mad max, sense retallades.

A cert punt el cotxe està averiat, o dona problemes, i parem a reparar-lo, pagant-ho la dona. Per a ser treballadora del govern pareix que té prous diners. On arreglem el cotxe hi ha unes plantes en macetes, prou simples per al meu vore, que cada una val uns 20€! i la dona vol comprar una més cara, perquè és roja, que val uns 40€. No entenc com unes plantes poden ser tan cares en un paradís de els plantes, supose que els testos valen cars ja que seran importats. Ella compra algunes plantetes al final.
Complint les coses d’oci, per a un que hi ha reparent el cotxe hi ha uns 10 mirant.

Em deixen a l’intersecció i allà camine un poc fins que un pickup m’agafa i 1h mes tard em deixa a Kainaintu. Pugem a les muntanyes i les vistes són impressionant! Les besants de les muntanyes continuen, essent cremades al principi però després passen  a ser boscoses en casetes en sostres que pareixen de palla i conreus.

Fa més fred i la gent va coberta en roba de tardor i hivern, es curiós vore a indigenes en llocs tropicals, abrigats en roba occidental. Més curiós encara quan, pel que sé, fins fa 50 anys no tenien cap roba més que fulles. He pujat a l’altiplà on fins fa 60 anys entre 1 i 2 milions de persones vivien conreant en aquestes terres altes sense que la resta del món en sapigueren res d’ells. Ara està tot plé de piles de fem…

De l’altra intersecció camine fins que una espècie de 4×4 bus m’agafa. Em deixen a les portes del complex dels Lingüistes de la Bíblia, allà tradueixen la biblia a molts dels 850 idiomes que es parlen en la ila. Allà al entrar em diuen de parlar en el de seguritat, un Nepalí que ha treballat per a l’exèrcit Indi per 18anys.

Em du al cap de seguretat del complexe Markus, un dels EEUU que ha vingut ací per motivació de proveir la Bíblia a tota la humanitat. Porta 8 anys ací però no és lingüista.

li faix una xicoteta entrevista dels bàsics del institut. Al principi un grup de lingüistes es posava a viure en una comunitat durant dècades per proveir el diccionari i la traducció de la Bíblia per a un grup lingüístic específic.

Ara també el que fan és entrenar a gent local per ajudar i treballar en la creació i la normalització de la llengua.

Per tant ara també fan un estudi previ de com de saludable i interessada la comunitat és en adoptar el projecte de traducció, òbviament a gent que no sap que és llegir i escriure, que li donen un llibre en la seua llengua, per molt religiós que siga, no els té molt de valor. Al final esta és gent que passa la seua vida cultivant, caçant i guerrejant de vegada en quan.
Em conviden a pancakes a la casa d’el de seguretat on faig l’entrevista.

En Chrisna em convida a dormir a sa casa. Em prepara un curri  per a sopar, però això junt a els cupcakes i pancakes que m’han donat al matí i que encara tenia l’estómac regirat doncs m’unfle en gas com un globus, no bo.

 

****

globalisme, una ideologia que s’encarregue de conservar la diversitat local?.

old metal structures eaten by time, monuments to remains of development

el poder de l’entreteniment  i l’oci

viatjant durament realitzes que és  l’essencial.  aigua, dormir, menjar, tindre un objectiu o projecte, i distraccions, oci. I això és la vida per a tot humà , les 2 últimes són les que són plenament humanes.

muntanyes pelades cremades, em conten que la gent les crema per entreteniment i divertir-se

Diari de PNG, 5, Mad World

IMG_4124

 

Encara m’estic adaptant al país,  em costa de comprendre com funciona en una mentalitat de civilització…

El més que puc fer-me a la idea és un món postapocalíyic, em serveis molt limitats i molta sensació d’inseguretat.

 

M’alcen encara de nit i els del pickup se’n van a Aitape altre cop, que no dormen mai? em deixen en un altre barqueta però no vaig a agafar altra, en tot cas estic cansat i dorc a un banc per dormir dins que el sol ja s’ha alçat un poc.

Vaig al mercat on he de pagar per anar al bany, un poc agadable. vaig a menjar a un lloc per menjar (no pot tindre cap nom, com restaurant, o bar, o cantina, o … res, no hi ha paraula per descriure-ho). Tots són iguals, és una caixa, sense finestres, xicoteta porta en un guàrdia de seguretat i la gent reballant darrere de barres. Menjar servit per un forat en les barres, taules fixes al terra.

 

Menge llengua de cabra i creilles. Em costa 7€, molt simple, molt car.

 

El mercat a fora és més viu, però poc divers. Cap peix fresc tot i estar vora mar i molt limitat en recursos. El mercat també està rodejat de balles i protegit per guàrdies de seguretat.

 

Torne a preguntar pel movil i em diuen que simplement algúns movils asiatics no poden conectarar en PNG, ganial, pense en comprar un mòbil, els meus pares voldran matar-me a aquest punt. No m’importa molt per en tot cas necessite la info. Tot i que a la web no dia res prove el mateix mètode de fer funcionar el mòbil que havia fet a Laos i va! sort que m’enrrevcordava de que fer. Bon estalvi 😀

Faig autoestop i un polític em deixa a fora del poble. Em diu qu estan fent tramits en Jayapura per dur vaixells turistics fins allà. Seria molt millor dur vaixells només de passangers i càrrega per millorar les condicions de viatge dels locals (en compte de turistes només) i abaratir costos, oh, que sé jo…

Agafe una serie de cotxes i un camió de càrega que em deixa a una intersecció.

Espere agafar el següent vehicle que passe, però no passa cap. Un en direcció contrària em pregunta on vaig i em diu que eixe és el camí, que en 5min caminant hi ha un mercadet. Bé sense res millor a fer i tot i la calor vaig cap allà.

Un arbre gegant proveïx d’ombra a un grupet de dones en mantes a terra que venen verdures i cocos.

Una em convida a 2 platans, i en Raimon em convida a un coco.

Quan dic els meus plans em convida a passar la nit allà al poble. M’ho pense un poc però seguint la 1a llei i considerant que estic dèbil del mal dormir anit, doncs accepte.

Serà una decisió molt encertada, editant açò després de deixar PNG és el millor record que tinc de tot el viatge.

El poble és super fotogràfic, merda que la càmera estiga en la ja habitual parada de mig dia.

Cases rectangulars i ovalades totes de fusta i palmes, seguint la muntanya.

Lentament em menge el coco. Fa calor.

Em diuen que no hi ha aigua però que baixant un poc hi ha una font i més avall un riu.

Faig mig diada i després ajude a pelar el taro per al sopar.

Vuic explorar però em pose a cavar una tomba.

New achievement unlocked, grave digger!

Un cop feta part de la feina, els locals mirant, anem vaig al riu.

Repleguem una dotzena de cocos, un que s’enfila els tira des de dalt, les cocoters son prou alts i a diferencia dels indonesis que no utilitzen res, ací es lliguen unes “cordes” (plantes entrelligades, als peus, per ajudar a pujar.

Ací als horts els diuen jardins, i realment no es poden dir horts, és més una mescla de bosc en plantes i arbres plantats ací i allà. Hi ha tanta terra que l’explotació diligent d’ella no és necessària.

Hi ha una dutxa feta en canonades de fusta que permet aprofitar l’aigua d’una cascada. Molt agradable

Em mostren unes llacunes de peix, riu avall també proveïdes per més canonades de fusta des del riuet. La germana de Raimon ha copiat la idea de fer-les, és bona idea, dona peix fres a comunitats que viuen a les muntanyes.

Torne, sopem i nit.
Vore en el mateix cel, enfrontades, la osa major, que indica el nord, i la creu del sud, bonic cel equatorial .

forma de passar les nits, juntar-se al voltant del foc i mastegar bitlle nut, una cosa que els deixa la boca roja i se se suposa que té efectes excitants, com una droga blana. Conten histories i molta gent de pobles a kilòmetres enllà venen a vore’m perquè no es creuen que un vlanc estiga allà per passar la nit.

Parlen llengua Duo, però insistien que aprenga Pigean, la llengua creola que tenen.

Ser invitat a viure a un poble de papua és molt agradable, l’atmosfera és encisadora i la gent molt amicable i encantada qeu estiga allà. Però açò serà només l’osasis, el que seria fa 50 anys fa,  i que ara està sent ràpidament destruït. es bonic però trist vore el que serà destuit abans que completament desaparega. Fa valorar més el que s’està perdent i es perdrà.

Inclús ací tenen llum artificial, la tecnologia  de l’electricitat i llum encara em meravella després de 100 de la seua invenció i estar escrivint açò en un telèfon …
Però la seua simplicitat contrastada amb la gran innovació conceptual que significa a la societat humana no deixa de ser inspirador tan de temps després.

Diari de PNG, 4, Penitencia

IMG_4032

A les societats occidentals hi ha 2 tipus de persones, els que esperen ser servits i els que no. Aquests grups han estat lluitant per mantindre el dret a ser servits vs la llibertat de no servit. Serien les dretes i les esquerres en general.

Pel matí m’acomiade dels cures i vaig cap a la població per pillar una varqueta, disposat a pagar si cal (Max m’ha canviat 100€ perquè anirà a italia en 2 mesos, en part perquè va tindre el 3r atac de malaria ).

Vaig a la població i intente anar en una barqueta que s’està anant, com un extra, per fer l’autostop, i començe a dir que no tinc diners per pagar, que si puc anar afegit. Em diuen que espere.

Pregunte si hi ha un sabater però no hi ha cap i arregle jo les xancles que air vaig trencar en tant de fang.

Compre crèdit per al mòbil però no va, genial, els meus pares estaran cabrejats a casa.

M’hagafen a una barca, pague tota la calderilla que tinc, uns 12€ i m’agafen, em demanaven uns 45€ so not bad., crec que és més que suficient per al que m’espera.

Tortura a la barca, va molt ràpid i la mar arrissada fa que cada oneta i ona aleatòria voles i colpeges contra l’aigua altre cop, mentre el teu cos puja i baixa i colpeja contra els taulons de fusta que fan el terra de la barqueta.

La barqueta circula vora la platja, comunitats molt xules totes de cases típiques. Xiquets fent surf.
Moltes xicotetes canoes amunt i avall, algunes tenen veles triangulars, pareix que siguen de bolses de fem, però no pot ser, serien massa fràgils …

El martelleig al cul i l’esquena dura 4h30m. El pitjor és al coll ja que el.pes del cap posa pressió sobre les vèrtebres.

La donà del costat meu se li trenca el seient de fusta, després que es banye  ruixada per les ones prou cops.

Es increïble que la gent viatge així. De camí creuem més d’una dotzena d’embarcacions que van en direcció contrària, cosa que vol dir que hi hauria mercat per a un ferri (be no hi ha carretera ) i avarataria molt el transport de càrrega i persones.

Que cal per desenvolupar un país?
tecnòcrates a l’administració
invertir els recursos en educació
la gent en estudis desenvolupar les infraestructures.
la pròpia millora de l’eficiència de comerç hauria de donar retorna econòmics que permeten continuar el desenvolupament

supose, en dies que venen voré que això és només la meua mentalitat occidental i que no es bo aplicar-la a un lloc sense considerar les cultures locals d’on s’ha de “desenvolupar”

Aitapé, la població on parem, no té res però com a mínim hi ha un mercadet arreglat i 4 o 5 tendes juntes i un parc.
La sensació tot i això és d’artificialitat i centre de poc més que de compravenda, no un lloc que haja esat creat en la intenció  de viure.

Pregunte perquè no em funciona el mòbil però ningú sap perquè.

Decidisc fer autostop abans d’eixir del “poble” i el 2n cotxe para. Una pickup carregada de gent a rebosar, diuen que hi ha lloc per a mi :P,  canvie el lloc a un home major i vig de peu  en lloc justet per posar un peu.

La dona que estava a la barca també està allà, és a dir és un taxi! Que la gent pague per transport així  en unes condicions tan precàries diu molt del país…

Parem un poc més lluny per omplir gasolina, em demanen 50kina (uns 16€) per fer 200km apretat en 12 persones més en el remolc d’una pickup, srriously!?

Dic que no tinc diners i em fan baixar però s’ho repensen i m’accepten.

El que continua és 9h de la pitjor carretera nacional plana que he fet fins ara.

Comença bé, sense asfaltar però ampla i en condicions, vora poblets vora la mar, molt xulos.

Però simplement no hi h ponts i cal travessar els rius amb el 4×4

la carretera comença a empitjorar, i travessem un dels 3 grans rius en que cal que un escaut buscar quin és el millor camí per passar.

 

En el 2n creuament parem i molta gen va a fer una dutxa, jo també, l’aigua és clara i transparent, em diuen d’un bon lloc on puc veure. Hui tot el que menge és galetes i aigua.

Es fa de nit i la carretera millora i empitjora de forma aleatòria… creuem altre gran riu de nit.

Allà a les 23h arribem a Wewak, jo em muic de son però no saben on parar, intenten anar en meitat del no res a una casa o algo però pareix que o el camí no és bo o s’han perdut. Al final anem a un descampat en la població i la gent passa allí el temps.Jo dic d’anar a una esglesia o a la platja, és molt millor! Però em diuen que és super perillós. Estic dormint-me i no tinc força per discutir.

Plou, em pose baix d’un arbre tapat en el plubisquer i dorc entre les arrels.

Meeting the Free Papua Movement in the Jungle.

IMG_2354

As with hitchhiking boats, it’s quite easy.

Wake up in the morning, follow some guys in a muddy, labyrinthine, flooded jungle track for almost 2h and you get to the “especial place” gathering.

How to get these people to show you the way is another story, but involves books 😀

Once you reach the nice gathering place you learn how Taro is cultivated: you take the plant, collect the roots (sweetpotato like, but thicker and drier), put the branches on the hole again, wait for 6 months, repeat. They also hunt opossums as meals, food is not a problem :).

Then the gathering, most of the people are old men. Everything starts with a prayer, then a summary of the news. Worryingly they think that by September the UN will vote for West Papua to be independent, UN will send troops to kick out the military and police troops and give them a brand new country.

 

Well, no, the world does not work that way, while all the same the world does work that way in their minds.

 

Being of valencian origin, catalan culture,  growing on the ashes (50 years after) of spanish civil war, failed coup attempt 4 years before I was born, ETA terrorism, West Sahara as an ex colony of spain recolonized by Morocco, and the current independence politics going on, thatbcomes handily when  grasping the settings anywhere else in a struggle of any kind.

From its complexities to its simplifications.

I’ll go for its simplifications as it’s simple, far enough, any other thing would be a book and not a blog post.

Shortly: West Papua colony of Netherlands, UN in the 60-70s wants all the “nations” to lose the colony status, the Indonesians want more land (as it was on any “nation” mind the last 500 years), Netherlands controlled Indonesia, it controls West Papua, So West Papua is indonesia, Indonesia controls it now. Locals no happy, struggle, killings, repression, attacks, more repression, hiding, paranoia and fear of the outside world getting in, shutting of information in and out, government afraid, indigenous ignorant and angry. And this is the “simplified”.

 

I’m told I’m the first foreigner to ever go there, the conflict runs since the 70s (68-69 all started escalating). That can give you an idea of how things are going. Basically as now no foreign press is allowed to roam freely in this part of the country, by law, and the police is really paranoid of that*. On the bright side the new president of Indonesia Jakowi, has said that that has to change, but so far it has not been legislated, nor enforced.

 

With the simplified context let’s go to the meeting. The info comes from one of the few  mid age members that has some basic English and access to the media that talks about West Papua, only one informant from highly biased sources*. On top of the UN September thing, other news of around West Papua, in Timika (city close to a huge mining company, freeport)  it seems that delegation of the FPM is being closed and many people on the streets protests. I’m shown a picture of women laying on the ground in front of the tyres of a military vehicle.  Other news of other detentions and incidents.

After the participants of the meeting and my guide insist that I “interview” them.

Highly exited I proceed with the task starting with the Capitan of the commando. Soon I realize that what I understand of interview and what they understand it’s quite different. Their understanding is ‘say whatever you want, accept it as truth, finish the speech’, my understanding was ‘ask whatever question you might have, push for the answer’.

It would be obvious to anyone that both are incompatible, it was plain for me too, I was to be used as a recording and distribution machine to the “outside world”, despite that I managed to extract 0, 1 or 2 answers per “interview”.

A dozen “interviews” happened, so I got some questions down the line, but far off from what I would have desired. I wanted to paint a board and clear picture of the situation there, but too much interrogation on my part was confronted with uneasiness, nervous looks to the others and rush to the next “interview” by my translator, where the next on the row will describe his/her position and number on the military branch and talk whatever he wanted to be said, usually repeating what was already spoken before… I don’t think they behaved that way out of fear or to hide something but more because of being highly unused to the situation.

 

On the simplified side what I got home is:

  • They are really angry at what the Indonesian military and police did and, to some point they felt, where still doing†. Murders, rapes, shootings (one woman sowed me a bullet wound in her palm of when she was a child) and detentions.
  • They are old and tired by the struggle and what that something magical will happen in September that will solve ALL their problems.
  • They feel left behind socially and economically by all the indonesian population living now in Papua.
  • They don’t mind fighting and dying again.
  • They are bond  and mind a lot religion.
  • One at least wouldn’t mind towing away all non Papuans the sooner the better.
  • Worst of all, they feel treated as stupid inferior beings by the Indonesians, whit no mere rights than mere slaves to bis disposed off.

Of all the points obviously the last one sets the reasons why colonialism was so terrible and why despite all the odds against people would risk their lives just to get out of that mentality, specially in a world that does not accept colonialism and slavery any more.

 

Food between the interviews, taro, vegetables, extremely sweet tea or coffee.

Showing of the “militiamen” armed with machetes and lances. History of the commando, old photos, hand made Flag rising, prayer. Many photos with me posing with different sections of the commando.

 

 

Curiously despite the opposition to the Indonesians all the meeting is held in Indonesian language even when everybody could understand the local language.

Also as I mentioned there are not many young people among the units, I’m told they are afraid to continue with the struggle, only those with family reasons join the fight.

 

 

On the evening  the sun sting behind the undulating jungle covered lands, the life now revolves around a fire. The hill huts pooping with their brown roofs out of the vegetation provide a resting place. Cooking, telling stories, having warm fire light under the precious shining stars spanning both hemispheres.

A world where life is bountiful and food and warmth is not something to worry about, where the nature is beautiful paradise by default everywhere you go, everywhere you look, where humans managed to put the same old mistakes in a brand oldy new environment.

The fact that I’m not more thrilled about the certainly unlike experience and environment is that I deeply realize how pointless, biased, short sighted and world apart this conflict is, it will take me days to partially overcome that feeling, I don’t think it will ever completely leave me.

It’s like the world does not realize this place exists, is like this place does not know the world exists. Is the world going over the same puzzles again and again and nobody even knows this piece has been created and forgotten in some place of the room?.

 

*I’ll be the living proof of that media being highly biased in a latter incident  (not that the media is not biased perse, but it can get worse, nor that it’s not understandable either).

† On a notice virtually every indigenous Papuan that i met in 1 month in West Papua lst a family member.

 

 

 

 

 

 

Papua Diaries, 31, Papua free movement demonstration, 8th detention

Oh well Let’s extend 2rd law of solo travelling to not go to demonstrations full of military escort. Well anything that military in some kind of operation. They military/police are rather susceptible and unwise.

IMG-20160615-WA0031

Wake up early and I go towards where my hitch yesterday told me a Papua free demonstration would take place, from the University to the center of the city, it shall be a 20km long march.

I walk to the place, it is full of police and military. I approach a roundabout and next to someone who I think is a reporter I try to take picture of the people gathered there,  but that guy grabs me, another others joins. They tell me that they are police, however the police standing few meters away, by the road does not move an inch.

At the end some of the military and police moves towards us, I thought they would deal with things, instead they grab me and force me to the police station. I get free of they grasp but I walk along them not to get into trouble. Probably the guy who whas taking pictures and first graved me was a plain clothes police.

On the way to the office innumerable other policemen take pictures of me. I smile :), later I will learn that they do so in order to sell them to the press…

What follows at the police office is the usual Indonesian interrogatory, be asked the same questions again and again by 15 different people in the room, is like they don’t hear what I already said. Odd, and starts to be frustrating after 2h. Also they take many pictures of the content of my pockets, over and over, and write several reports in parallel with their smartphone and by hand. Extremely efficient it seems…

The demonstration is organized by a student movement and the police tells me that reporters are not allowed by law. On addition they tell me that they will broke it down in few hours. It’s supposed to be a long march for freedom, from Abepura, where the university is, to Jayapura center, where the local government is.

The Papua Free movement commando that I met previously told me that despite the government is apparently officially allowing free press in papua, that’s not the case on the the grownd. I would dare to say that the old military elite from the military/police forces remaining from the dictatorship is still nervous about here. I’ll be confirm about that by the interrogation police guy next day.

Well it’s easy to understand. Almost everyone I met lost a close familiar and/or friend by their hands, if what the locals told me is true. Families being big it might explain why so many seem affected, but it still describes a brutal repression and murders and rapes well into the 21 century.

 

Anyway the police is deeply suspicious and is detaining me yet again (for few hours). It does not help that one guy is trying to see all my pictures, where the Papua free movement ones are. Luckily they are buried along thousands of others, but I must already  remove them from my camera. I’m a bit too careless.

My host is called (this time I learned from my last detention and I give his details), when he comes I’m bailed out. Coincidentally he works on the bank that is just in front of where the march that has not been allowed to progress is. Now is just a stand off that takes all day. I therefore can go to the upper floors of the bank and I can watch the demonstration without the police detaining me, good enough, but I would love to mingle there! ugggh, i so much would like to mingle in there and take amazing pictures. My consolation is that i can see it from above.

Quite cool, many people with painted faces wearing the west papua flag  and (un)dressed in the traditional way of Wamina (the highlands) with the kotekas, penis covers.

IMG_3480

The demonstration is small anyway, few thousands at best. Yeah not letting it progress only shows the nervousness of the establishment.

In fact, has any pacific demonstration ever changed something? usually is the crack down of those which start change, but the ones that come to my mind that have been pacific and allowed to progress, have done nothing, even if they where massive. Only when you start repression you are endangering yourself. I guess usually power is inherently self preserving stupid. That’s why it has changed hands so many times.

 

The clever one is self preserving but doesn’t change hands so often.

 

On last note, the police for some reason leaked my details to the press: name, university and what not. That’s how that picture at the beginning of the post happened to be and now is linked with my name, forever or as long google does it 😦

So worried all my life of my details going to the web without my complete supervision and masking and now I’m all over the press. It was translated to english, then catalan, spanish… my PhD supervisor and friends piked it at home. Great…

http://papuanews.id/2016/06/15/polisi-amankan-wna-ditengah-demo-knpb/

Spanish tourist arrested at demonstration in West Papua

http://www.vilaweb.cat/noticies/detenen-un-catala-en-una-manifestacio-a-favor-de-la-independencia-de-papua-occidental/

Btw the reports of my detention have been greatly exaggerated (paraphrasing Twain). Is not a “detention” per se and the headlines saying that thousands others where detained was a complete exaggeration, non was detained, only they where not allowed to advance on the long march, so it became a stand off demonstration.

Anyway as always and as everywhere press does its job in its own way, it has not changed in hundreds of years and I lived through the facts. I shall be happy to experience how the world really works, I don’t feel happy…

Independent mountain crossing of West Papua bird head peninsula Sorong to Manokwari on the Mountains, integrated Dante cross.

image

I did this trek and it took me 4 days. There are 100km give or take of Mountain road, plus another hell Mountain bit later on (more on that later).

Here is the GPS track of the interesting mountain crossing bit.

And I’ve put several viewpoints in OpenStreetMap using Maps.me, when I have time I’ll add other info like towns using a better editing program. If you download the West Papua map you shall have them as reference. Anyway there are not that many options there to get lost.

First, how to get to the interesting bit.
The interesting bit is 100km, where only your 2 legs (and an excavator :D) will get you trough.

Second, the interesting bit, 100km of unpaved, rainforest mountain road. Hanging bridge, excavator river crossing, and bow and arrow hunters!

Third hellish hitchhike. Integrated Dante road (hell and Paradise all at the same time) Well is just my personal experience, you can ignore it and just Head Manokwary, it’s easy 🙂

Diaris de Papua, dia 8, 4a llei del viatger solitari

image

4th law of solo travel: join the locals in whatever they do, if you can.

Pel matí  tots s’alcen tart. Jo explore la pisifactoria, hi ha més de 12 piscines de cement, a més de les xarxes al llac artificial. Nomes es gasta la metiat de tota la infraestructura, si arriba. Deu haver estat una gran inversió per a la zona.

L’home de la pisifactoria m’havia dit d’anar amb ell a l’església hui, però al final m’envia altre cop amb el guia. Li pague la gasolina. Em du fins a la intersecció en la carretera que du a Teminabuan, on aniré hui.

Camine i veig una festa en honor a un mort, es fa al cementeri, sobre i al voltant de la tomba. La gent balla en música pop a tot ostia i beu. Curiós.

Una moto em du fins a un poble gran, on les esglésies de diumenge. Estàn cantant i fent sonar el timbal. Estic fins que comença la misa, que és  en Indonesi.

***
És cert que quan eduques a algú, siga un xiquet, un adult, una societat, el 1r que ensenyes sobre un tema és el que més  força té. Açí l’evangelització, proselitisme, ha estat portat per cristians, serà difícil canviar-ho per molt de temps.

Dones barbudes són molt freqüents, quan dic barbudes vuic dir en perilla, bigot, i una en una barba plena, no sabria dir percentatges però segurament més d’un 1% és així.

També hi ha molts alvins, no sé si arriba a l’1% però és més alt que a la resta de societats que he estat.

Seria interessant estudiar la genèrica ací.
***
Un altra moto que du bidons de peix  m’agafa i em du ja fins Temi.

Allà explore la ciutat, on el més interessant és un carrer que transcorre vora riu, amb molts carreronets xulos que hi donen. Les vistes del rou amb tot de barquetes i restes de naufragis molen molt.

Dine allà i vaig cap a la carretera principal per tornar a sorong. Seguint carreronets em topete en una cascada on molts xiquets i adolescents  juguen. La corrent és molt forta. És molt divertit tirar-s’hi i deixar que t’arrastre 🙂

4a llei del viatger solitari: unis-te als locals en qualsevol cosa que fagen, si pots.

Continue l’autostop i.una furgo pickup plena de dimingueros wm deixa a un riu amb un parc per nadar.

Els rius per grans que siguen són d’aigues turqueses i cristalines
Supose que així es com rius sense presència humana i sense grans erosions haurien de ser.

Una pickup em du ja tot el camí cap a Sorong, però decidisc parar en un poble que sé el nom, per fer quelcom simplement, resulta ser una magnífica d’edició!

El poble es diu Maladofo i té un parell de cases comunals tipiques (res d’especial però) i els xiquets que em seguixen, com no, em mostren una casa vora carretera que és una galeria d’art.
Els quadres estàn pintats segurament per un local. El llenç són  antics sacs de plàstic :P. Algunes obres estàn molt bé, la majoria són passables però demostren skill.

La situació de ser mostrat el més vluós del poblat ç, tot i que l’autor no estiga, em recorda a el que passava a Sagunt abans que hi haguera turistes regulars. Sagunt és digne de vore però fa 100 anys poca gent s’interesava. Només algú de tant en tant visitava. Hi havia un mosaic romà  que es podia demanar la clau per visitar. Com els locals no li donaven importància no hi havia vigilància, fins que un dia va desaparèixer.

Es a dir, en presència de baix nombres es confia en el visitant ja que és  l’únic que valora el que hi ha localment (fins els 80 m’atreviria a dir que els saguntins no començaren a apreciar les restes històriques).

El món és igual a 13.000km de distància i 100 anys apart 😛

Continue l’autostop i una gran pickup em deixa anar darrere. Agradable conducció en la.posta de sol, fins que torne  ca’l Ramón.