Diaris de borneo, dia 24, paradis al final de la pluja

image

The more you Travel, the more you survive, the stronger you feel. But you can’t let that feeling get over you.

Plou, crec que des de que he arrivat a Borneo totes o quasi totes les nits a plogut.

M han convidat a quedar-me a la NGO Yoakob tan de temps com vulga. Em tempta la idea, tant que decidisc anar-me’n quan la pluja finalment para un poc. Kalimantan realmet atrapa.

Mr. W, el professor d’anglès/agricultor ha vingut mentre esperava que la pluja passara i m’ha dut una botella d’aigua, un desdejuni i pastes. Quan para la pluja em conduix 20km fins a una intersecció on comence l’autostop.

Estic provant un mètode nou per l’autoestop, al mateix temps que alce el polce, meneje amunt i avall l’altra ma. No sé  sí es casualitat però el 1r cotxe para. Una família. Uns 40km més en una carretera prou destruïda. Em paren i el 2n cotxe em para. És en Bayan que parla un poc d’anglès i per sort per a mi té la dona a 4h de camí. Cada cap de setmana fa el camí i hui m’ha arreplegat. Sort perquè de les 3h de camí restant 2h30min plou molt fort. És curiós conduir per una carretera prou mala, en molta pluja, i on les lianes poden xocar en el teu cotxe.

Bayan escolta reagee i ska (indonesi)! És de java però el pare fa 30anys que està ací i ell 20, perquè es guanya millor la vida. Pel que m’ha comentat altres Java, tot i ser mes poblada i desenvolupada, és més pobre. Deu ser que la redistribució de recursos és molt desigual, com a l’Europa del s.XIX i per tant hi ha emigració  a les “colonies” (les illes grans menys poblades).

Esperant en el taller un camió ple de restes de palmeres va en la mateixa direcció i m’arreplega, per deixar-me pocs kms endavant, plou un poc.

Camine prou fins que una moto m’agafa i em du 40km.
Després no passa ningú per prou fins que el 1r camió em du fins prop de Biduk-Biduk.

Paradís.

Cap cosa que diga podrà exagerar com de paradisiac aquest lloc és! Kilòmetres i kilòmetres de cocorers alineats davant d’una plaja enorme, blanca, d’aigües turqueses que en marea baixa l’aigua retrocedeix centenars de metres.
2 notes, hi ha arbres solitaris en meitat de la mar, centenars de metres endins, i les casetes i cocoters estàn a jardinets en gespa perfectament tallada per baques i cabres.

Un home i el seu net que els faig una foto em duen uns kms, i una camioneta feta pols però molt inspiradora em du fins un port natural en la desenvocadura d’un riu. Allà em diuen que no hi ha vaixells per  Sulawesi, però  que a un port a 20km hi ha.

A la 1a moto que passa em fa el favor, crec, de conduir-me els 20km fins on estàn els vaixells.

Allà  primer em diuen que no anirà a Sulawesi fins d’ací una setmana! Way too much!! després que en 3 dies un vaixell anirà, estem a dilluns, em diuen que el dimecres o dijous. Bé si és el dimecres puc esperar, després de tot anar a la següent ciutat em costara 3 dies com a mínim…

Em vaig fent un plà al meu cap. Done voltes pel camí  rodejat de cases i veig un parell de llocs on ouc pasar la nit. A més el 1r està a prop d’uns banys públics i llocs per menjar.

Quan torne al lloc per menjar per llegir o escriure un poc un home em crida que m’unisca a ells. Tenen un anglès bàsic, ell i el seu amic que són policies. Em pregunten el tipic i quan dic que dormiré al ras l’home em convida a sa casa. M’ho pense un poc i accepte.

A la seua comunitat familiar (no es pot dir casa, són 6 cases on viuen la majoria dels seus 10 germans i els pares, dabant de la preciosa plaja en arbres a la mar i cocoters ). Em conta que són de nord Sulawesi i que estàn ací fa molts anys.

El més interessant és que quan li dic que busque l’aventura, em comenta que ell va anar a Lagos en nigeria en una data que no entenc (pot ser fa poc o fa més de 30 anys). Va estar un any treballant com a operador de maquinària en una mina de carbó al centre de Nigèria! molt interessant.

A més l’home sap de l’indepenència de Catalunya i algunes paraules en Castellà (señorita :), quasi tots els equips de primera de la lliga de Fútbol espanyola, com també política internacional i les capitals de països de sud america i Àfrica ! Home il·lustrat.

Altres amics i/o família  estàn ací però cap parla anglès. Sopem peix i arròs (curiosament molta gent està preocupada per si puc menjar arròs o no) i dorc al rebedor.

Hui la nit és clara, cel estrel·lat.

Advertisements

Diaris de Borneo, dia 19, cementeris Brunei

image

Eve em porta fins l’embaixada d’Indonèsia, on no puc fer el visat perquè he de pagar en moneda local (que no tinc). Per tant em toca anar fins l’Aeroport,  a 5km, per canviar. Un autostop filipí em deixa un poc abans a un centre comercial on canvien diners, però no d’fins les 10… he d’esperar 1h. Utilitze Internet.

Torne fent autostop a una camioneta de gelats, la meua primera :D, també per un filipí que treballa a Brunei.

A l’embaixada em diuen que la visa no estarà fins demà. Insistisc i em diuen que a les 3 passe.

Vaig al centre on visite una mesquita amb les cúpules d’or i aire acondiconat en les portes obertes. Visca el petroli! Creue un riuet en un trist pont d’escales de cement i a l’altre costat em trobe en el contrast més gran entre riquesa i pobressa que he vist fins el moment en els meus viatges. La mesquita d’or esta a uns 200m a l’altra banda del riu, a aquest costat hi ha cases sobre l’aigua, “water Village” l’anomenen, en un estat molt més precari que a Kalimantan on he vist altres “water villages” com aquesta. A més si afegim que ací l’educació i sanitat són de poca qualitat i molt cares, probablement exagera la diferència entre riquesa i pobressa. La foto és les cases en condicions precàries sobre l’aigua i de fons les cúpules daurades, amb un treballador sobre les fustes del camí sobre l’aigua.

Després veig una muntanyeta a ma esquerra, puc ridejar-la o anar vora l’aigua on el mapa em diu que no hi ha res però jo assumisc que quelcom deu haver. Haver-lo hay-lo però 1r és un vell cementiri musulmà amb moltes tombes amb centenars d’anys es troben escampades per tot en estat de ruïna que fa bones fotos. 2n és un camí obert a base de matxet en meitat de la selva i manglars,  on fa molt que no passa ningú i està ple de plantes amb espines que fan extremadament dificil avançar. A més no sé si hi ha crocodils o no a Brunei però veig uns 4 rèptils de la mida de cocodrils que fugisen ràpidament de mi quan m’acoste, llàstima perquè no els veig fins que no es mouen i no puc fer bona foto. Supose que són els llangardaixos eixos enormes que són pareguts als dracs de comodo.
Per fi veig el final del terrible camí que ha descendit als manglars, per sort la marea està baixa i em permet passar, però està tot ple de merda i fem arrastrat per l’aigua, Esquí aquàtic inclós. En aquest punt he de dir que és. mig dia, en una humida selva equatorial, no fa vent i vaig carregat en la meua motxilla de 13kg que deuria haver deixat a l’embaixada…
El final resulta ser altre cementeri,  reial aquest cop, mai no havia estat tan content de vore un cementeri i que els reis enterren els seus morts :P.

Curiós lloc, les tombes musulamnes no poden ser molt ostentoses però troben la solució a això fent-les més grans i construint edificis sobre elles.

Després de descansar en una mesquita (en aire acondicionat, com totes ací) creue a altre Water Village. Es veu que abans era molt més gran però han avandonat moltes cases i destruït altres tantes. És difícil viure ací, en un país de cotxes no han pensat a fer accesible les pasareles per a les motos, a diferència de Kalimantan a Indonèsia.  Per tant només es pot entrar a peu. No massa bo pels mandrossos humans. Supose que quan algú te prous diners ací abandona la casa, perdent-se el que dóna personalitat a la ciutat.

Torne a l’embaixada amb bus, els autobusos públics de Brunei et fan sentar-te al seient encara que no vulgues, veient que totohom té cotxe supose que mai no es plenen tot i ser xicotets.

Ja tenint el visat me’n vaig cap a la frontera, mirant el mapa el més ràpid es creuar en water taxi (50centims) i agafar una carretera que va a la frontera. Però no, aquell pas fa anys que no existís i no puc passar per allí, em toca tornar arrere. Un taxista em fa el favor de dur-me a l’intersecció i un periodista paquistanés de la zona fronterera en Afganistan em fa el favor de dur-me fins la frontera. Està a Brunei perquè a la seua zona els talivans mataren a 2 companys periodistes. Ell definix Brunei com a tranquil.

Passat la frontera m’agafa un natiu Sarawak-Brunei que està extremadament enfadat en el govern malaysi i com n’és d’extremadament centralista i pro mussulmà, a part de corrupte. Ha promès mai no anar a la Malàisia peninsular. Ja al poblet que està entre les 2 parts de Brunei m’enseyna on canviar diners i un hoteler barat (4 a 6€).

El canvi de divisa és extremadament dolent per tant desidisc dormir a fora. Mentre em pense si preguntar a la mesquita si em deixen dormir allà un dels EEUU se m’acosta i em pregunta si sé on dormir, dic que no tinc diners perquè el canvi és malisim i em canvia ell 25$. És un investigador de costa coralina que fa 20 anys que treballa a Sabah, se viatge en els seus estudiants. Li hauria d’haver demanat d’unir-me a ell, sembla un home interessant, però estava un tant distant i no m’anime, he d’aprendre a que això no em passe en el futur, conèixer gent interessant és rar i és un dels motius del viatge.

Com tinc diners vaig a l’hotel, bona desició perquè a la nit plou.

Sope sopa de verdures.  Em conviden a arròs.

Toca rentar la roba, odie rentar la roba.

Diaris de Borneo, dia 18, política

image

Estic creant un nou sistema polític o nova revolució. Com ja va passar en la meua ideologia prèvia, morta ja, tot passa per l’educació.

Bàsicament cal canviar totalment el sistema educatiu per a que no només arribe a quasi tothom com ha fet prou bé fins ara, si no que a més siga capaç de realment enrriquir i involucrar a tots els individus. Per tal d’així aconseguir coneixements que consideren importants per a tindre control i decisió sobre les seues vides.

Bàsicament em referisc a atenció personalitzada però econòmicament, jaha que ha de mantindre la universalitat. El problema però és com fer-ho. Al nivell que tenim ara és molt difícil trobar la resposta, supose que caldria molta inversió en recerca educativa i interacció social. La recerca social és perquè moltes de les desicions de la majoria de la població no es prenen a nivell individual si no per influencia “veïnal ” (aquelles persones o factors pròxims que influixen les d’edicions).

A grans trets diria que el sistema educatiu actual no és més que una universalització , estandarització i reglamentació de l’educació medieval. Per una banda educació que era per a les elits, basada en la memorització i pràctica dels principals coneixements actuals. Aquesta seria l’educació primària i secundara obligatòria d’ara, i Universitat també.
Mentre que l’altra està basada en l’aprenentatge de les arts i oficis medievals, el que tenia la majoria de la població (ja siga feina manual simple, que s’aprenia a l’indantesa, o oficis complexos que s’aprenien a la joventut).
Aquesta ara estaria representada en la formació profesional d’ara, o dies de pràctiques per a feines simples.
Es a dir, a part de la universalització i reglamentació de l’educació no hi ha hagut més canvi des fa centúries. Cosa que deixa a molts individus  poc preparats ja que la formació del sistema actual és del seu interés o habilitat.

El motiu pel que emfatitzar l’educació per canviar de sistema és per la intuició que cada cop que ha hagut un increment notable de gent formada hi ha hagut una revolució (i.e. els burgesos al s.XVIII i part de la classe treballadora al s.XIX) però hauria d’estudiar si la intuïció té fonament o és coincidència.

Hui  dia llarg d’autostop, 12 vehicles amb sort mesclada, 2 m’han dut vora 30km fora del seu camí per fer-me el favor. Molts han parlat extensament de política i Sarawak i Malaysia i com només es queden un 5% del obtés del petroli i la resta va a desenvolupar la capital. Malaysia no és un país desenvolupat, és una ciutat desenvolupada. Tot això m’ha fet reflexionar sobre sistemes polítics.

La foto és d’un equip de construcció de torres de comunicació que m’ha agafat i estàn preparant per construir la torre.
També m’ha agafat un curiós autostop que conduïx descals com jo :). Altre n’ha conduit 30min per camins polsegosos fins a una casa llarga de caçadors de caps per recaudar diners. He fet l’autostop a les 22h per 1r cop.
El motiu per que es fera tard és que un autostop estava preocupat que no poguera arribar i ha demanat ajuda a la seua filla que hem esperat per llarg. El següent m’ha invitat a un festí que ha durat més d’1h. Era un treballador de la Shell extremadament interesat en els meus viatges. Després l’última, que va estudiar a Leeds i treballa per a energia i Indústria del govern Brunei em du fins el meu CS, Eve Lee, una pianista que m’espera 40min per dur-me fins sa casa.
Molt bona gent que et trobes en aquest món.

Crossing to Sarawak from Kalimantan on the Nanga Badau / Lubok Antu border crossing. Indonesia to Malaysia.

image

I planed to do this crossing but due to a change of plans and a bit tried of the palmtrees landscapes and tabacco I changed plans.

In any case, I leave my advice here in case any adventurer wants to try the challenge.

Here it says you can go out Indonesia through that border, specially if you got the visa.

http://www.indonesianembassy.org.uk/consular/consular_visa_type_free.html

Look at the land border crossing Nanga Badau.

Here it says you can cross that border to enter Malaysia

http://www.sabah.com.my/borneotrade/g3.htm

I don’t know why it’s a sabah webpage but it says that the  Lubok Antu  border is open, so with the visa free malaysia for most of western countries it shall be fine.

It’s doable, even knowing only few words in Indonesian. At least there are busses all the way to Putussibau, although I been traveling by hitchhike. The road conditions go from good to horrendous, although any traveler willing to go there probably is familyar with that. In any case  it’s better to take it slow to enjoy the experience. The experience means, according to my previous ones, a lot of good friendly attention, a lot of free sugary drinks and fried food, palmtrees, invitations to peoples houses, tobacco, and many nice surprises.  It’s worth any effort put into it for sure.

People is gonna be extremely happy to see you,  so you need to set time to hang out with them and let things happen. Also it’s good to have the time to go to see interesting things that might be along the way or might be off way but worth the time to go there. Specially if invited by a locals 😀

Don’t expect, as you shall know, predictable schedules, good roads  (specially in rainy season), comfort, English,  other travelers,  a lot of traffic easily to hitchhike. But expect to be piked  up eventually. They don’t know what hitchhiking is but if they stop, with time and patience and mimics you get to your destination. Get the names of where to go though!

Then seeing the map I would think that there shall be a shortcut that does not go thorough Putussibau but I haven’t found any map showing any roads … That doesn’t mean that they don’t exist,  so if you are confident on your Indonesian ask for them.

All the best and good luck!

Diaris de Borneo, dia 16, Festival

image

Tornem sobre les 5 del poblet ja que Kunto ha de treballar. A més hui li toca fer de presentador de més events al seu campus.

Jo faig recerca de si anar o no a Putussibau i creuar la frontera des d’allà.  És un lloc molt remot amb carreteres terribles i un pas fronterer molt poc transitat amb no informació a internet. És per un costat aventura però per l’altre és més del mateix que ja he fet i no tinc el temps per gaudir-ho… És la decició més difícil que he de prendre fins al moment en aquest viatge. Més que tornar a casa o no, tot i que aquella desició afecta a aquesta.

El festival comença a les 2 i pico i ésEl una competició de cançons i dances tradicionals de la zona. La 1a part és prou aborrida, cançons melòdiques i Xiquets cantant. La part de les dances és impressionant! a més de ser molt espectacular amb vestits tradicionals i tot, és molt profesional i ben feta tot i només tindre una setmana per preparar-ho. A més la música és d’instruments tradicionals i molt bibrant i energètica. És un producte que es podria exportar fàcilment.

Li pregunte al Kunto com tenint una comunitat universitària tan diversa, energètica, ben preparada (els estudiants d’anglés dels últims cursos tenen bon nivell) no generen més producció cultural i tècnica a nivell internacional (és un pais de més de 200mil de persones) , no sap que respondre, em diu que pot ser no estan prou avançats encara.

Em comenta que li donaren una beca a la UN com a envaixador del seu país en la Comisió de l’alinança de civilitzacions. Estigué al Quartell general a NY i assistí a algunes sessions del consell general!

Plou molt, passe la resta del temps ordenant fotos i emails

diaris de borneo, día 17, Sarawak.

image

Després de molt de pensar, d’un parell de llançaments de monedes, i de moltes cavilacions a l’últim moment decidísc no fer més aventura per ara per estalviar temps. I bàsicament perquè és fer més del mateix amb l’únic alicient de la frontera exòtica però sense temps per gaudir del camí com toca. Borneo, Kalimantan, vol temps, però et recompensa en un tracte personal magnífic.

Comence l’autostop, hui no funciona tan bé com de normal, tot i així encadene una moto en un cotxe i un pickup duent motos en una moto que em para. Camine vora 1h creuant un llarg poble on em faig fotos en una escola d’oficis, estàn practicant soldadura.
Després encadene un cotxe en un camió que em du fins la frontera tot i estar a 5km d’on ells anaven. Més amabilitat perquè sí. A la frontera cap problema aquest cop i després de caminar un poc m’agafa un malay en un anglès perfecte que està casat en 3 dones, la última fa poc i encara no té fills amb ella. És impressionant trobar-te en casos així i li deuria haver fet més preguntes i no callar-me per discreció.

El següent l’autostop m’ha de dur tot el camí fins Sibu on un CS m’ha confirmat que m’hospeda.

L’home de l’autostop és terriblement amable,  treballa com a enginyer supervisor de maquinària a una central de carbó. Transportaa uns pollastres de lluita per a un amic i ha fet un viatge de 8h per atendre una reunió d’1h… Em convida a un parell de cerveces i un sopar enorme i em du fins l’entrada de Sibu.

Aconseguir que algú em préste el mòbil ací per cridar és increïblement difícil, i pel poc que he vist són tot xinesos.
All final contacted en el meu CS que em replega un poc després. Treballa com a model a temps parcial i hui ha estat a una desfilada de 4h. En general no té projecte vital i està en una feina governamental per els diners. I com la majoria de malasis que em trobe està plenament informat d’affers polítics i del funcionament de les coses. Em comenta que Sarawak vol recuperar l’autonomia perduda i que l’odi al govern central altament corrupte és gran, però que el president d’ara de Sarawak és molt anti corrupció i pro autonomia.

Diaris de Borneo, día 15, motorbike kingdoms

image

Al matí vaig a la final de l’Olimpíada de matemàtiques, on una part és exàmen i altra problemes mode concurs en que s’endú punts el 1r a respondre. Faig el que entenc de l’examen, el nivell és bo però es centra molt en el càlcul (el que entenc). El premi és matrícula gratis al camupus i altres coses.

Deprés en Kun em comenta que és gay (un poc m’ho imaginava) mentre teníem una de les converses sobre l’estat de la sociatat. Passem a parlar de com és vist això a aquesta societat i com ací és encara vist com una malaltia que inclús es pot estendre, com molts pensen que és millor si moren, i tot el que suposa de pressió per als gays. Em diu que un amic seu que era gay es va suïcidar quan tenia 19 anys. Ací es vist que sí eres musulmà i gay aniràs directe a l’infern no importa el que faces. Prou terrible. Jo ho relate al que passava a Europa i EEUU als 50-60 i com difícil era. Com després de passar les lleis del matrimoni la situació ha millorat molt. En tot cas en Asia és un tema molt difícil tot i que ací la presència de transsexuals és molt extesa i normal, però no estàn protegits i des la radicalització de l’islam comencen a ser perseguits quan abans no passava res.
Li comente que han de pensar a nivell de comunitat, si volen fer els sacrificis i lluita que es feu en els 60, però que allà  no tenien altra opció. O anar a Europa o Amèrica on la situació és molt més còmoda. En tot cas és molt difícil per ells.
***

Se n’anem als regnes de les motos. Imagina llocs d’inceible bellesa natural on tribus encara es maten unes a altres (fa 10anys) i banyen calaveres en sang com a rituals en una societat on els últims xamans (alguns de100anys) són els últims remanents de costums ancestrals que desapareixeran perquè les noves generacions no estan interessades. On les dones embarassades et toquen el nas perquè esperen que el fill tinga un nas gran europeu.  Un món on la moto és la reina ja que és el mitjà de transport més avançat que arriba allà. Que et permet descobrir cascades perdudes i pobles quasi aïllats en època de plutja.

Sopar baix les estrel·les, un foc on 2 gallines recientment vives i una serp són cuinades, i visita a la casa de la dona que ha mort hui, 70 i pico anys, tot el poblat passarà la nit en vela allà fins que al dia següent l’entreten i cremen la seua roba per evitar el fantasma. Després per 7 dies la gent visitarà la casa.

Hem anat allà perquè en Kunto visita als seus estudiants que estan forçats a fer 2 mesos de treballs comunitaris abans d’acabar la carrera, això és a tot Indonèsia! Fan programes educacionals i altres coses d’iniciativa pròpia com eliminar els desaigües que van al riu i fer-ne de nous. Crec que és una gran iniciativa! tot i que en Kunto em diu que no sempre és tan útil o funciona tan bé.

Dormim al poble.