Llibre de viatge 11, Dones, a Delhi (i gran part de l’Índia)

Un punt que he de mencionar i no sé com puc insistir amb suficient força per reflectir l’efecte i fort impacte que que és la presència de dones al carrer. Quan ixes de ta casa, en que pots conviure en la teua família, o amics, o companys de pis, la presència femenina pot ser 0 a 4, 3 a 2, 4 a 4, etc, es a dir desigual considerant el microcosmos que una casa significa, però quan ixes al carrer, més en una ciutat de dimensions descomunals en desenes de milions de persones com Delhi esperes que la presència de genere al carrer represente el ràtio de la població d’aquell país, o del món, es a dir més o menys la meitat  seran de sexe femení i la meitat masculí.

No és al cas però a bona part de les explanades del Hindus i Ganges de l’Índia, on s’agrupa la major part de la població Índia, i sobretot ho és a Delhi, on primer em vaig donar comte de la gran desproporció d’hòmens. No vaig fer de manera sistemàtica la ràtio d’homes a dones als carrers , però al meu cap oscil·laria entre 70% i 90% d’homes 30% a 10% dones.

IMG_9421.JPG
Diferents cues per al metro, a l’esquera per a dones només, a la dreta per a tota la gent, només hi ha hòmens.

Un lloc que permet fer-se una idea de la ràtio, és el metro de Delhi (l’únic que funciona molt bé a la ciutat, tot i que és un lloc esbiaixat per contar, ja que només gent “rica” per als estàndards de l’índia l’utilitza habitualment). Cada comboi era de 10 vagons, 1 estava reservat per a només dones, els altres 9 eren per a qui volguera entrar-hi, (no hi havia cap només per a homes, el qual diu molt de per si). Cal mencionar que els combois sempre, hora punta o no, estaven plens, arrebossar de fet, i que als vagons mixtes podia haver 1 o 2 dones per centenars d’homes. Els vagons de dones també estaven arrebossar. Això ens dóna un ràtio, al metro, de quasi 9 homes per cada 1. Com he dit es esbiaixat ja que les dones a l’Índia no acostumen a viatjar soles, per tant menys població femenina agafaria el metro que la representació real al carrer, però exemplifica perfectament la brutal disparitat de la presència als espais públics d’un genere en vers l’altre a una de les ciutats més importants del món i capital d’aquest enorme país.

No entraré molt en l’anàlisi de les raons de perquè és d’aquesta manera i com de diferent açò és de la nostra societat, i d’altres d’altres parts de la Índia (a moltes parts de la Índia tindre un home és vist una benedicció i una dona com una maledicció, per això en els 30 últims anys s’estima que han nascut uns 12 milions menys de xiquetes que xiquets, ja que les xiquetes, a aquesta zona de l’Índia, són avortades abans de nàixer). Mencionaré doncs l’impacte extrem que realitzar aquest fet tingué sobre mi, i el que això significa per a una societat.

No vaig a dramatitzar tampoc molt. Fa anys vaig viatjar al Marroc i allí en certes parts els homes no poden mai vore a les dones més que en les ocasionals bodes que assistien i en tot moment es guarda una distància molt gran i la comunicació és pràcticament nul·la entre els dos generes, i tothom pot tindre al cap l’Aràbia Saudita que aquest inbalanç és encara més accentuat. Per tant pot ser molt exagerat aquesta dicotomia de ser humà vs ser genere.

Però veure-ho i viure-ho a gran esca com a Delhi deixa una empremta en tu. Realment és altre món en que tot el que hem aprés des de que naixerem sobre igualtat de genere i igualtat de persones (que per a quan eres gran saps que no funciona, però que al menys s’intenta) i que veu de dècades i segles de lluita, ací no només no existís, si no que és completa i totalment aliè, com si més que interaccionar en una societat interaccionares en un ecosistema format per dos especies totalment diferents però que es necessiten per a la supervivència i la reproducció. Com si el món estigués format per abelles, en les que interacciones i veus que es menegen, i flors, que estan allà per ser pol·linitzades i donar menjar, però sense haver més comunicació entre elles que els missatges químics i de colors que serien els justos i necessària per realitzar les funcions de mutu benefici.

Açò altre cop no és nou, hi ha casos més extrems, unes tribus a calibs les Guaianes, hi ha un grup guerrer que sistemàticament atacava i raptava a altra tribu per quedar-se en les dones com a propietat i mecanisme de reproducció, de manera que s’ha arribat al punt que les dones d’eixa tribu parlen la llengua de l’altra tribu, de la família de l’Arawak, i els homes la seua, de la familia carib. També a Papua vaig vore tribus en que homes i dones vivien separats des dels 5 o 6 anys, els homes criant als barons, i les dones a les femelles. Però aquestos són exemples de societats xicotetes, és evident que el funcionament social canvia molt a mesura que la població canvia de magnitud, de desenes a centenars, de centenars a milers, de milers desenes de milers, de desenes de milers a centenars de milers i de centenars de milers a milions i desenes de milions. Ací la escala era de desenes i centenars de milions de persones vivint, o aparentment vivint, d’aquesta manera dissociada, i aquesta escala era, és, abrumadora.

Però això també fa molt pensar en perquè m’impacta tant aquesta situació, molt més que altres que m’han xocat pel contrast. La societat occidental, com ja he dit, ha estat construïda en les últimes decades sobre la ficció d’igualtat de genere, però aquesta no ha estat sempre així, durant grans parts de la història de quasi totes les societats s’ha vist a l’altre genere com una entitat eminentment diferent. L’absència de dones als carreres és estranya, però de fet el nostre objectiu de l’igualat és igualment estrany des del punt de vista de la resta de societats. Als indis els pot impactar tant que les dones aspiren a ocupar en igualtat les mateixes posicions i drets i espais i comportament que els homes com a mi m’impacta que les dones no es vegen als carrers de les ciutats.

IMG_0998

Llibre viatges 10, Delhi, nou , vell.

Per arribar a Dehli passem escenaris d’inundació bíblica, mercats atapeïts a vora carretera, infraestructures que circumval·len o tallen ciutats…  Escenes absurdes com una moto arrastrant a altra amb una corda, altra moto arrastrant agafats de la ma, i encara altra en que amb el peu s’empentava a un altra moto… tot un zoològic d’espècimens a estudiar. Però sobretot navegants de carretera que pensen que els vehicles de davant mouen pel só del teu clàxon i no pel seu motor.

Al principi intentava desxifrar el perquè de tant de clàxon, especialment al nostre bus,  però  també altres vehicles. Per assolir tal repte cal abandonar tota preconcepció, tota experiència prèvia en conducció. Pel que vaig percebre no es fa sonar el clàxon per a altres vehicles, ni per gent que se’t creua en el camí, ni per indicar que vas a fer cap maniobra… o sí que es fa sonar per eixes raons, per eixes i moltes més! En un moment semblava que hi havia una alta correlació entre que sonava i la presència de qualsevol ser, mòbil o no, a prop del camp d’influència del vehicle. Però més avant ja pareixia simple i pura aleatorietat unida a tot i més i la necessitat d’escoltar el clàxon cada cert intervals de temps, no molt llargs.


I ja a Delhi, una ciutat que afrontava en cert respecte després del meu primer encontre amb ella en que havia eixit escaldat, però on havia aprés una important lliçó de per vida, no confiar en ningú si tens seriosos dubtes, i descansar abans de prendre decisions rellevants.

I com descriure Delhi en 4 ratlles en un llibre d’experiències de viatge? és una metròpolis, un conglomerat d’humanitat, una entitat pròpia que mereix llibres i llibres i en que no s’arribarà a totes les seues formes i colors calidoscòpiques.

Delhi per començar presenta un factor binomial,  el vell Delhi  i el Nou Delhi.

A al vell Delhi probablement hi ha la pitjor circulació de cap ciutat del planeta. Als seus estrets carrers, no importa que siguen menuts, vies secundàries, corredors en que les parets estan a tocar dels braços estesos, atzucacs o vies principals… el moure’s per allí significa lluitar contra una amalgama de vianants, bicicletes, carros tirats per persones, vaques, burros, vehicles motoritzats de totes formes i mides que permet la via, portadors de tot tipus de mercaderies, gossos i vaques solitàries també de diferents mides, i alguna cabra gran.

IMG_9352

El Nou Deli es tot un conjunt d’avingudes i carrers amples, rectes i organitzats que creixen de l’antic Delhi cap a zones que estaven més o menys urbanitzades fa poc menys d’un segle. Allà és l’únic lloc que vaig vore a l’Índia grans parcs i zones verdes, accessibles per a tota persona sense pagar, i on es pot caminar sense estar constantment pendent del tràfic. Allà també vaig vore gent vivint, realment vivint, a les amplies voreres de les amplies avingudes, sense cap sostre més que els amplis arbres que donen ombra.

IMG_9225

Reflectiré un tres episodis un tant còmics que em passaren a la ciutat.

El primer visitant la gran mesquita roja. És prou impressionant el arribar-hi ja que hi ha que travessar un munt de carrerons estrats i retorçats del vell Delhi per arribar a un espai obert, gran, dominat per aquell imponent edifici de pedra roja.

Per accedir-hi si no ets musulma (es a dir, pinta de musulmà) has de pagar com 5€, cosa que em negue a fer ja que els edificis de culte han estat pagat per nombroses generacions de gent que ha sacrificat molt de temps i riqueses per erigir aquelles construccions dedicades al cultes. Finalment aquestos cultes utilitzaran les creences per aconseguir més temps i riqueses, mentre donen sentit, o no, a la vida dels seus seguidors. En tot cas aquest esforç a deixat magnífiques obres d’arquitectura per a les generacions futures per apreciar. Jo en el meu cas, després del meu primer intent fallit d’entrar aparentant sent musulmà (però duia motxilla, típic de turistes), deixí la càmera i motxilla amb el meu acompanyant i entrí per altra porta, amb el meu semblant passe sobradament per musulmà.

Un cop a dins vaig deambular, era una gran mesquita, amb un pati principal central, rodejat de naus en columnes, i obertes al pati. El pati estava empedrat de la pedra roja, que roïa escalfada pel sol. Per a que la gent no és cremés els peus (a les mesquites cal anar descalç) havien posat estretes estores blanques que creuaven el pati de costat a costat, amb una xarxa blanca sobre fons roig, com teranyines gegantines.

Ja allí no em vaig poder aguantar la meua temptació de prendre una foto amb el mòbil, amb la mala sort que un dels guàrdies que m’havia parat al 1r intent em va vore i reconèixer. Jo m’adoní que m’havien detectat i inicií a caminar per la part de paviment no coberta per estores per espantar-lo. No cal entrar en molt de detall per descriure que un terra de roca roja obscura baix el sol de mig dia de Delhi literalment crema els peus. Jo caminava normal i em distanciava ja que el guàrdia només caminava per la part coberta per les catifes. Uns quants minuts així desesperaren a l’home, jo caminant depresa tolerava les cremades als peus, finalment la voluntat d’aconseguir diners fa que l’home vinga corrent directament cap a mi. Òbviament no vaig a fugir corrent, al meu cap no he fet res malament, els 2 ens quedem parats en meitat de la pedra, ell depresa em demana el preu de l’entrada mentre va canviant de peu, jo li dic en cara d’enfadat que no té dret a demanar-me pagar per entrar a un espai públic, amb els peus parats al terra, lentament cuinant-se. L’home desistís i va corrent cap a l’ombra, jo camine cap a recer també per observar que els peus em fan un poc de mal i al mirar una bombolla blanca constituïx tota la planta d’un peu, i a l’altre 2 bombolles enormes que quasi s’unixen encatifen la planta.

Vaig mirar les entades del meu company, pareixia més com un grup privat que s’havia posat a cobrar entrada, no sé si en vinculació o no a la mesquita, que una cosa del govern. No és diferent però, del fet que es cobra entrades a les esglésies turístiques a Europa des de fa uns anys… però amb la diferència que es cobra a tots per igual. Pot ser a les mesquites, al ser llocs de meditació, tampoc és tan mala idea per que no acaben esclatant de turistes, però bé, no massa gent va a fer turisme encara a Dehli.


El segon episodi fou en una dels meus habituals deambulars pels carrerons. Al final d’un atzucac prop de l’estació de New Delhi (que acabava d’explorat com entrar per evitar que em tornara a passar l’engany del 1r dia), vaig vore un arbre sec, però gran, amb les restes d’una casseta d’arbre desfent-se entre les seues rames seques. L’escenari vagament fotogènic era, però, dominat per un gran retol de 3 o 4 metres de llarg per 1.5 o 2m d’alt, de color rosa fúcsia i que havien posat a meitat alçada de l’arbre mort. Sense el cartell allò tenia un cert encant de decaïment,  però amb el cartell rosat lluent tenia un aspecte irrisori, en tot cas digne d’una foto curiosa, la qual em vaig dedicar a fer.

IMG_9438

Acte seguit, del restaurant que estava a la meua esquerra, i que era l’anunciat per retol amb mal gust, va ixir un home moreno baixet,  amb bigotet, mig calb, i amb unes grenyes de pel llarg cobrint el poc crani que podien. L’home em va demanar que per foto a aquell escenari irrisori al carrer li pagara 2000r l’equivalent d’uns 30€. L’escena i la ràpida idea que tenen els indis de transformar qualsevol situació, per absurda que fora, en un redit econòmic va ressonar en el meu sentit del surrealisme còmic. Allà mateix vaig començar a riure de fons com mai no havia rigut en molt, molt de temps a riallada plena, omplint i buidant tots els meus pulmons completament, grans llàgrimes recorregueren les meues distorsionades galtes per l’ampli somriure. La cara de l’home sense saber ara com reaccionar davant allò, i el fet que hi havia un xiquet a la porta del restaurant observant-ho tot amb fascinació, feren de l’escena encara més delirant. Encara ara ho recorde com un gran moment del surrealisme indi condensat en uns instants.


La tercera escena es va produir al jo visitar un temple a les afores de Dehli,  a l’altra banda d’un riu Yamuna. Com descriure allò s’escapa a la meua habilitat descriptiva, però faré 5 cèntims. Quan dic temple em referisc a un mega complex de devoció creat de vell nou en l’última dècada i anomenat Akshardham. Es tracta de tota una esplanada coberta d’edificis més i més grans, però construïts en poc de temps, en grans i elaborades decoracions, totes fetes en cement i figures. El més similar que puc plantejar és un parc temàtic sense atraccions, només edificis per a la glòria d’una cadena de gurus que ha aconseguit crear un gran culte, el qual a acabat produint allò, un parc d’atraccions hinduista.

 Pel que vaig entendre és una escola hinduista que va fundar
un xiquet de 10 anys (bè als 25 es va fer el cap de l’escola  i això, però no deixa de sobtar) i els seus seguidors la branca hinduista dels Swaminarayan anarein creixent. Un dels gurus en els 80 volia fer aquest temple perquè ho va vore a una visió. Al haver estat fet fa uns 10 anys supose que han begut de les tendències del moment, i els parcs temàtics es duen prou.
Es a dir, excepte atraccions ho compleix tot, espectacles, museus, cantines, subvenirs, i edificis que pareixen de cartó pedra, altament decorats però fets en poc de temps, el qual s’observa en la poca cura dels retocs finals. Es a dir és veu bonic a distància. L’únic que trenca això és l’interior del temple que està fet en marbres i
si que pareix un temple, un de nou, però amb l’esperit de temple.

IMG_9510

De fet només arribar-hi ja dona aires de parc d’atraccions, domina l’horitzó en unes quantes estructures massives que s’alcen sobre les buides explanades on està construït. Quan hi arribes has de fer llargues cues, en les quals t’obliguen a passar molts controls de seguretat, i a despendre’t de tot objecte personal, especialment tota l’electrònica. Et fan una foto a l’entrar, i un cop ho has passat tot et fan altre control de seguretat tipus aeroports, amb arc metàl·lic i tot, per vore si portes qualsevol objecte electrònic. Jo en tot cas vaig poder colar un mòbil, el qual em duria alguns problemes.

Jo temptat de fer fotos, però mig d’amagat vaig fer un parell de fotos borroses, i per a la meua sorpresa un altre visitant em va vore i em va denunciar a la seguretat del lloc, perfectament equipada en walkitalkies, pinganillos i altres instruments d’última generació dignes de la seguretat d’un parc d’atraccions a l’ús. Em prengueren el mòbil i em feren pagar una multa o “donació”  de 1000r (uns 13€), em va fer molt de mal
donar diners a una entitat religiosa, més quan es tracta d’una norma estúpida per a traure diners a partir de les fotos subvenir que els fotògrafs del lloc et fan, si ho pagues, i on vaig vore gent que feia cua als millors racons per fer-se la foto.

En tot cas em sorprengué molt que em denunciara altre visitant, supose que no tots els que hi van son amb la mentalitat de parc d’atraccions, i en tot cas en general el respecte a l’autoritat allà és molt més elevat. No podria imaginar un cas similar de denuncia d’un fet tan superflu a Europa, ja que no estava fent mal a ningú i és obvi l’afany recaptatori de la norma de prohibir entrar aparells electrònics quan allà es fan fotos, pagant. Altre cop fou un gran xoc cultural per a mi.


El que exemplifiquen aquestes tres escenes, junt a l’esforç de la cridada de telefon per pagar uns cèntims del bus, l’estafa que em feren a Delhi a les 3 de la matinada i els altres intents d’estafa, és fins a quines molèsties van els indis per aconseguir el que a tot punt de vista són quantitats de diners míseres a llarg termini. Temps després un francès que vivia més de 15 anys a l’Índia em dirà que l’hindú viu en els diners com a única obsessió i que mai vorà més enllà que aconseguir diners en curt termini. El sentit de remuneració econòmica en qüestió del dia a dia pareix dominar-ho tot, fins al punt en que quan compraves alguna cossa en un bitllet de denominació alta rarament algun indi tenia canvi, inclús a 1a hora, fent que fos difícil fer us d’ell, reflectint que la gent no guardava diners del que havia guanyat el dia anterior, que probablement s’ho gastaven tot cada dia i començaven el dia a 0 en l’esperança de passar un nou dia. Com qui no guarda llum perquè sap que al dia següent el sol tornarà a lluir.

Llibre de viatges 9, Descens a l’Índia.

IMG_9091.JPG

Ja baixant, cap al sud, i cap a les planes, passe per Shimla. Shimla fou construïda pels Britànics com a capital de vacances o “capital d’estiu” a l’Índia, ja que al estar a les muntanyes el seu clima fresc (però també plujós i boirós) recorda molt al clima britànic… La capital oficial a aquella època era Calcuta, a l’altra part de l’Índia, es a dir que també serviria per controlar des d’allà les calentes terres Índies occidentals, ja que no serà fins els anys 40 del segle passat que Delhi esdevindrà capital.

No molt a destacar en els 2 dies plujosos d’allà més que trobar arquitectura europea a els carrers més antics, tot entre estàtues de 9 metres de deus indis en forma de mico, i un temple plè de micos, on com a bons micos, et roben la fruita.

Però allà fou el 1r contacte en l’índia d’aclaparadora presència humana que m’esperava. Vaig decidir anar amb un trenet xicotet, tren de joguet li deien, que connectava amb  la capital del Punjab, Chandrigar, una ciutat construïda per LeCorbusier en els anys 60 (Shimla havia estat l’antiga capital del Punjab, un estat de l’Índia en més de 200 milions de persones).

El trenet tardava 15h en fer 200km per les muntanyes boiroses. Si no hi haguera boira seria bonic. Bé el cas és que per aquest tren hi havia que fer cua des de 2h abans allà. Hi estava jo el primer ja que en la pluja no hi havia res a fer des de 1h abans que obriren per comprar.

Cal esborrar tota preconcepció de comprar bitllets que pugues tindre al cap, allò és l’Índia, la massiva humanitat funciona diferent. Abandona tot concepte de fer cua, allà es formà una aglomeració de gent en que, al estar jo el 1r a l’espera,  el punt focal era jo. El més xocant per a la mentalitat occidental (i moltes altres societats) era la completa nul·litat del concepte d’espai vital que estem acostumats, el més impactant per a mi fou tindre a un grossísim panxut indi durant quasi 1h donant forma a la corba de la meua esquena en la seua enorme panxa, no cabria ni un full de paper entre el seu greix i la meua columna. Per a més inri, eixe contacte íntim no estava justificat perquè hi hagués molta gent i no hi hagués més remei, tipus el metro, no. Ja des de l’inici, amb poca gent més que s¡acostà, la posició de tots fou d’estar tan apretats uns contra altres com fora possible per a que ningú es colara. De fet jo em vaig haver d’arrapar a la finestreta de venta ja que el pam que em separava a l’inici quasi fou aprofitat per altre indi per posar-se al davant. Per a mi l’Índia es convertiria a una especie de versió d’estar “estar atrapat entre la panxa i el taulell”.

El que dóna llum aquesta situació és experimentar el contrast en una cosa tan establerta en la nostra societat. Des de que som menuts se’ns educa en l’espai vital, com respectar el dels altres i fer respectar el teu, fins al punt d’intentar per tot mitjà possible el contacte físic. A l’Índia, amb les seues densitats de població gegantines, aquest concepte és inexistent per a ells, i, com observaré a partir d’ací, rutinàriament traspassen aquesta esfera invisible i inexistent que nosaltres creem,  que aspira a separar ambdues pells per la màxima distància possible mentre encara es manté la interacció social. Com quan t’assentes a un cinema, teatre, tren… si hi ha prou espai deixaràs un seient buit entre tu i el veí si no el coneixes.

Això em feu reflexionar sobre el perquè m’incomodava una cosa certament tan innocent com que altra persona estiga en contacte directe en tu. Però sobretot perquè aquest concepte d’incomoditat pel contacte físic era inexistent per a ells.

Imagine que les altes densitats de gent i el lluitar per accés a serveis com transport, menjar i congregacions de tot tipus explica naturalment l’escassa preocupació pel contacte físic. El que no em queda clar és l’origen del nostre espai personal.

Hipnotitze que reflectís l’alt grau d’individualitat que tenim, a més de la vinculació que existís entre contacte físic i sexualitat per a nosaltres, inexistent per a ells. Però no sé si en aquesta vinculació és la sexualitat el que crea la distància o la distància (o el trencar aquesta) el que crea la sexualitat. Com de fet és el cas que les societats en que es va nu el cos despullat no és sexual, mentre en les societats en que es va vestit, quan més vestit, més sexual és el ensenyar carn.

Altre exemple que va en la direcció de l’absència d’aquest espai i mentalitat, és que al carrer veies moltes parelles de principalment  homes adolescents o adults caminant agafats per la ma. Aquest fet a occident significaria que serien una parella romàntica, a orient això és impensable, cap país asiàtic està ni prop d’acceptar matrimoni homosexual, menys llocs tan religiosos com l’índia. En canvi els que estan agafats de la ma ací solen ser molt bons amics o família segons em digueren. Per a un occidental ens és xocant aquest contacte, més encara entre homes.

En tot cas aquestos episodis em deixen preguntat-me el perquè ens afecta tant el contacte físic de persones estranyes a la nostra societat, cosa que no he resolt encara.

IMG_9115.JPG
Creuament de trenets, en mig de la pluja. Aquestos tindrien un accident greu uns mesos després que jo hi vaja.

Ja baixant a Chandigar, a les fèrtils planes que dominen el nord de la Índia, de tots els barris de la ciutat rectilinia creada fa 50 anys, decidí explorar l’únic barri que al meu mapa pareix tindre un traçat un tant laberíntic, Burail, al poc inspirat sector 45.

A aquella ciutat cada barri és com una illa en que grans avingudes el separen com rius de la següent unitat, com una ciutat composada per peces de tètris en que cada peça conté el seu propi microcosmos i el conjunt ha de crear la ciutat. Bé eixe seria l’ideal de l’arquitecte, la meua forma de vore 50 anys després de la seua concepció la cuitat manca de vertebració i les grans avingudes i amplis barris sols creen distància entre les unitats, fent que només accedisques a altra unitat per necessitat i no per gust. La ciutat no és un espai per a viure, simplement per ser-hi mentre la vida passa, com un conjunt de poblats que ocupen illes d’un delta però que no tenen més interès en creuar a l’altra illa que per visitar parents, comprar algun utensili i alguna festivitat esporàdica. L falta de transport i flux per caminar sota el calent sol i amples avingudes sense ombra fa que el flux natural per les venes de la ciutat completament mora.

Contrasta açò amb altres ciutats reclines com són Barcelona, NY i San Fransico, on no hi ha tant de xoc entre avingudes i barris, i el metro connecta distants parcel·les com ponts subterranis, permet navegar d’una punta a l’altra de la ciutat en una combinació de caminar, metro o bicicleta d’una manera natural i fluida, sense canviar d’entitat.

Però tornant a Burail, un microcosmos laberíntic que ha estat creat al voltant i dins d’un antic fort Mughal i que segons conta la llegenda (imagine serà una exageració), un governant del sXVII utilitzava per reprimir a la població i obligava a tota dona acabada de casar que passes uns dies amb ell.

IMG_9132

Burail era un autèntic laberint dins d’aquell conjunt de quadricules, els estrets carrerons i cases altes de dubtosa construcció oferien un respir de l’inclement calor. Xicotetes plaçoletes que s’obrin als colzes de carrerons cobertes per carpes venen un assortit de productes frescos. Entrant a desdejunar a un xicotet local perdut entre les ombres em duguí l’agradable sorpresa de que, poc habituats a vore estrangers allà, l’amo del local insistix en convidar-nos (jo i un viatger de Madrid amb qui viatjava des de Manali) al desdejuni,  i ens regala a més un extra de fruites i beguda. Tal gest serà estrany a l’Ínia i ensenya les recompenses d’endinsar-se a llocs on no se t’espera.

IMG_9134
Desdejuni hospitalari

Llibre de Viatges 8. Hipiviatger Manali

Com descriure el següent escenari del meu viatge, Manali, ? La conquesta que hi han fet els occidentals o el Manali tradicional que s’amaga baix l’estora de neohipisme occidental que vol experimentar les fresques muntanyes de la índia, la baixa densitat, la cultura pròpia d’aquestos llocs o el fet que la marihuana ací creix a la bora de els carreteres i camins com mala herba?.

 

En tot cas, encara no he entrat a l’índia ja que el que es viu és un gran  nombre d’occidentals,  amb la seua colònia d’un micro cosmos de bars, tendes, restaurants i hostals i hotels fa difícil endinsar-se en el que hi haguera allà abans d’aquella marea si no vas lluny del camí establert. El camí establert implica uns temples, cascades, caminades per la muntanya, bars en música en viu i banys termals a 52ºC dins d’unes piscines de pedra a un temple, mentre yoguis (santons indis) resen en la posició del lotus a l’entrada.

Fora del camí establert vaig anar a unes plantacions de te on un aiguat enorme em va fer refugiar a casa d’una família que havia de pujar per senders de muntanya durant una bona mitja hora fins anaren ells viuen. Telars manuals als cartonets i temples en forma de cases alpines completaven l’escenari. La cultura local era molt diferent de la resta de l’Índia, amb uns trets molt particulars de la zona, el qual sol ser habitual en zones de muntanya. No vaig vore a gent de mitjana edat que seguira la cultura d’allà, en la majoria dels casos sols veies a xiquets o vells, i els pocs joves que tenien aspecte local es veien purament occidentals.

El més destacable a nivell de contrast cultural és com els occidentals poden establir a un ambient aliè en un lloc que ells consideren com un entorn agradable. El clima fresc ajudava, la poca quantitat de locals i els estupefaents en extrema abundància, a part d’uns elements notables de bellesa bucòlica, com caminades alpines, cascades, boires, muntanyes, i molt de verd. Hi ha molts exemples així per tot el món de l’antiga colonització i neocolonització occidental, el meu pròxim destí, Shimla és de fet una ciutat fundada pels britànics a les muntanyes per fugir del calor i dels mosquits tropicals.

Un comentari a aquesta construcció d’entorns occidentals en entorns aliens tractant de dur part del nostre món a terres distants. La gent no vol menjar on mengen els locals, ni menjar menjar de carrer per la paranoia de que cauran malalts, per tant mengen a restaurants tipus occidental on fan pasta i pizzes a més d’algun element local. Bé doncs vaig tindre l’oportunitat d’entrar a un parell de cuines d’aquestos llocs occidentals a orient i, parafrasejant a Orwell que treballava a les cuines dels anys 30 en París, quan més bonic és l’exterior, més pútrid és l’interior. Felices rates passejant-se pel menjar que va a ser servit, panderoles corrent carreres de 10 metres al terra de la cuina, capes de porqueria i greix que han canviat el color de les parets, amb les superficials que no s’utilitzen han passat del perdut color  original a un color negre mugrós intens.

Consell de viatger, en general sempre menja al carrer, no només està molt més bo i és més autèntic, si no que veus el QUE et cuinen i COM o cuinen. No que a mi m’importe molt, menge de tot i en qualsevol lloc, sent aquesta unae les característiques del meu viatge, gastro-viatge, però sóc conscient del susceptible que pot arribar a ser la gent en el menjar.

Llibre de viatges 7. Comentari sobre els banys.

Una cosa que exemplifica com res el contrast entre cultures és la forma de defecar,  sent una activitat tan habitual de la gent se’n parla molt poc. Reflexionaré en altres llocs en les formes que es tenen però ara comentaré les que m’he trobat, i he adoptat en les setmanes prèvies.

Des del principi em vaig dir que faria a cada lloc com els locals (mentre no fera mal a ningú), i els banys era una cosa més d’adaptar-me al lloc.

Com tot, la diversitat de fer una activitat humana és tan gran com només el genere humà pot concebre. Inclús per a nosaltres l’ús del bany, que ara està tan homogeneïtzat, històricament ha estat molt distint i més divers.

A la casa flotant al llac de Srinagar, el primer lloc on vaig viure com a local, utilitzava el bany del timador.  Allà era un bater occidental però que havia estat enfonsat tota la tassa fins el nivell del terra, per tant calia cagar de gatzoneta sense paper. Hi havia una manguereta en la qual em rentava el cul, fent que l’aigua isquera a pressió, també em rentava en sabó. Un dels motius que el timador va argumentar per fer-me fora de l’habitació de la filla era que si utilitzava el bany de la casa, les seues filles tècnicament compartien el bany en un home aliè (tot i que era una bany individual i es podia tancar). Els excrements allà caien directament al llac.

A l’àltre lloc que em mogueren després de la casa del timador era un bany per occidentals, en el seu paper i tot.

Durant el viatge cap a Ladak els banys del camí eren a gatzoneta, amb una aixeta per al qual ixia aigua per rentar-se amb aigua i sabó amb la ma.

Ja a Leh estava a una casa típica tibetana. El bany allà era un forat a terra al 1r pis on el terra era tot de fang i hi havia una muntanyeta d’arena i una pala al costat del forat. El forat donava a la planta baixa i hi havia que cagar i pixar pel forat i després tirar l’arena al damunt. Com allò era tan tan sec, no feia olor i l’orina s’assecava ponte. Aquella mescla, després d’un temps, s’utilitzava d’adob en l’estèril terra tibetana.  A aquell forat si que em costà cagar ja que no era còmode fer que tan l’orina com l’excrement caigueren pel forat. Allà no hi havia forma de rentar-se, jo anava al bany amb aigua per dutxar-me (la dutxa sent un poal amb un recipient per tirar-se aigua), però assumisc que tradicionalment o no es rentaven el cul o es rentaven en terra.

En tot cas el medi, la cultura, i la influencia occidental marquen les formes d’anar al bany. L’exemple més clar era el de la casa típica de Ladack, on el bany era a l’interior de la casa, es a dir tradicionalment el bany era a l’interior no com a altres llocs en que simplement anaves a cagar al camp i no hi havia una habitació dedicada per això, o la latrina estava fora de la casa per evitar olors. El fred a l’hivern, i la sequedat justifica i permet que hi haja una habitació així a l’interior d’un habitatge. La falta d’aigua i l’escassedat d’adob justifiquen aquest mètode.

En general el que seguiré en el meu viatge per als banys és la dita que els indis tenen per exemplificar l’irrisori d’utilitzar paper de bany. Si et caus de cara a una merda, et rentes en aigua o sols en paper?

A tot el viatge no gastaré més el paper, sempre gastaré aigua, que si et pares a pensar i abandones el context cultural en el que creixem a occident, té molt més sentit higiènic (si et rentes be les mans) i ecològic. El més fàcil és dur una botelleta plena d’aigua vages on vages, t’ensabones una ma, i amb l’altra et fas caure aigua mentre et rentes ben net el cul. Si ens abstraguem al món occidental (sur d’europa) de fa 20 o 30 anys és com utilitzar bidet. Per als que no sàpiguen segons el Diccionari Normatiu Valencià, bidet és: “Aparell sanitari, baix i ovalat, amb aixetes i connectat a una canonada, destinat a la higiene íntima i sobre el qual s’assenta la persona que vol llavar-se”. Inclús els diccionaris utilitzen eufemismes, ja que seria per d’higiene de l’entrecuix.

Llibre de viatges, 6. Leh, veu local, conversa amb un ladackià sobre ells.

El 3r esdeveniment cultural no té res de festival ni celebració, si no serà un encontre. A una institució d’art ladackià tindré una profunda conversa amb un treballador sociocultural natiu de Leh i la seua visió del món i de l’ajuda i cooperació occidentals. Aquest serà el començament de l’encontre  i conflicte indigena-occidental que em trobaré ja a tot el viatge en menor o major grau.

Explorant la ciutat, a la falda de la muntanya està el museu d’arts de Ladack, que no té res però és una casa molt bonica (l’antiga casa del secretari reial de Ladack), rehabilitada per un arquitecte alemany (que després trobaré).

El treballador sociocultural natiu amb qui tinc l’encontre treballa al museu, ell ha estat vivint als estats units, casat en una antropòloga estatunidenca. Té una visó molt crítica de l’aproximació cultural que fan les ONG estrangeres a Ladack. Bàsicament es queixa que els bons i amables treballadors de les ONGs els veuen a ells com si foren l’antiguitat d’Europa, com a arcaismes a conservar, que els europeus els volen preservar així perquè tenen una visió romàntica del passat. Ell no hi està d’acord, es queixa que els occidentals sobreprotectors i paternalistes de les ONG no volen que allà es desenvolupen i seguisquen el model de occidental. Ell sent que els tracten com si volgueren crear una especie de reserva/exhibició de zoològic, en que s’ensenya com seria la gent si els occidentals no hagueren arribat, de manera que la gent occidental moderna pot observar-los per poder fer les fotos.

També es queixa fortament de que hi ha una antropòloga estatunidenca que diu ser l’experta en Ladack en el món, i que sempre que es parla d’assumptes de Ladack és a ella a la qui se li consulta i a qui se l’escolta, inclús per a fer polítiques i actuacions al territori. Això per a l’home és indignant ja que segons argumenta, amb tota lògica del món, aquella dona per molt que sàpiga, és només un factor extern a la societat i només un punt de vista particular d’una experta occidental, que pot estar més o menys esbiaixada. Ell reclama que s’escolten tant o més a les veus locals que entenen i saben de la seu a pròpia realitat i necessitats (imagine ell es posa entre eixes “veus locals”). En tot cas certament és te encara una visió molt del sXIX en que “experts” occidentals han de crear càtedra en com funcionen societats molt allunyades de les nostres, com si aquelles societats, amb tot el que s’ha forçat a que entren al circuits internacionals, no pogueren per elles mateixa expressar la seua veu.

Jo entenc, o entendré a mesura que avance el viatge, que ell desitjaria que caiguera en les seues mans el decidir que fer o no. Tindre accés a tot el coneixement global, com un occidental format pot tindre accés, i ells des d’eixa base de saber elegir el que fer o no sense que de fora els marquen el camí d’una manera paternalista.

Però trobe que ell no sap expressar aquesta voluntat, per exemple es posa a parlar d’una exposició de la seua dona en que han fet estudiar a xics de Ladak  a grans ciutats de l’Índia, allà estudiaven matèries que no són els “acceptables” per la societat, pels progenitors d’allà. Han estudiat arts, llengües, cultura, cinema… en comptes d’enginyeria o medicina que és el que la societat i els pares vol tindre. Es queixa de la pressió social per ser enginyer i metge, eixa pressió en gran part és importada d’occident i segurament és una de les coses que aquestes ONG els volen protegir. Es a dir que es queixa de com la seua cultura adopta d’occident però no li agrada que hi haja gent d’occident que intente que eixa adopció siga més tolerable.

En tot cas compartisc el punt que l’aproximació a societats diferents feta pel món “occidental” està lluny de ser òptima i que el paternalisme aliena a qui pretens ajudar. tot i que òbviament un sistema així d’accés al coneixement sempre estarà dominat per qui té majors recursos i possibilitats d’una compressió més bona d’aquest coneixement, i no de tota la societat. Amb aquest mètode simplement és trasllada el domini d’occident a les elits locals perllongant l’aristocràcia i elits de cada lloc. En tot cas és preferible perquè les elits locals tindran major sensibilitat i comprensió de la realitat del lloc.

He de mencionar també que en aquell moment ja havia argumentat bastant amb els indis estudiants, com Mudit i Devian, i la meua experiència amb asiàtics estudiant a Londres,  per tant sabia bastant bé la pressió que es posa en les societats asiàtiques en general, i l’Índia en particular, en ser metge o enginyer. Molt s’ha escrit sobre açò i contínuament hi ha noticies sobre suïcidis i intents desesperats per part de pares per que els fills/filles passen un examen per poder estudiar el que els estan entrenant per a ser des de menuts. Tot bé d’unes arrels més antigues en que hi ha molt d’esforç per part d’unes capes de la població, d’unes famílies, per conservar l’estatus d’elit o reconeixement per la comunitat a la que pertanyen, com ara el reconeixement social és par a  metges i enginyers doncs hi ha pressió en ocupar eixes posicions, si això canviara canviaria la pressió. Però la pressió està sempre ahi, sols que canvia el focus.   Això és comú a tota societat jerarquitzada (inclús la nostra Valenciana, que no té pressió, però hi ha molt reconeixement social per als metges i enginyers), i és especialment important en llocs on les famílies tenen un estatus social molt important, com és el cas de l’Índia on encara les castes i pertànyer a una o altra és molt important.

M’estendré en les meues reflexions ací, ja que aquest punt exemplifica molt el que les societats colonitzades aspiren, mentre que el que part dels occidentals ja han passat per la fase d’aspirar que els fills siguen metges o enginyers. Aquestos occidentals pretenen salvar o ensenyar a aquestes cultures que volen fer el desenvolupament occidental per intentar que no cometen els mateixos errors. Altre cop una visió molt paternalista.

Per què els progenitors volen que siguen enginyers o metges? Per estabilitat laboral i financera, i per l’estatus social.

Per què dóna estatus social? A part de l’estabilitat i benestar econòmic, perquè són feines que beneficien a la societat.

Perquè la societat les vol?  Simplificant, perquè la percepció és que una societat funciona millor i es pot desenvolupar millor si té bones infraestructures i està protegida contra malalties, sobretot pandèmies que poden afectar a grans nombres de la societat productiva.

Curiosament els mestres no estan tan ben valorats en aquestes societats, tot i ser l’inici de la formació dels enginyers i metges. Simplificadament és perquè hi ha moltes alternatives a l’educació, mentre que per curar una pandèmia o construir un pont no hi ha molta alternativa.

L’educació ja la discutiré al capítols de Papua Nova Guinea i a Cuba.

Parle després en l’arquitecte alemany que ha reconstruït el museu, porta 15 anys treballant ací i ara està restaurant temples. Està enamorat de l’arquitectura local, en els seus projectes conserva l’imatge original del que s’ha de fer.  Les cases que encara  romanen habitades són memorables estèticament, però tot i  l’esforç de reconstrucció, la resta del casc antic de Leh està abandonat. És cert que deu ser molt difícil viure ací, ja que ni en motos es pot abrivar a la majoria de llocs, el casc antic és com de conte, constituït per carrers molt estrets, que s’enfilen a la muntanya, amb moltes escales, i també passatges coberts que s’enfonsen baix de cases i que en alguns casos has d’ajupir el cap per passar.

Altre cop el paternalisme s’apodera, en aquest cas el meu, ja que que en els anys 60 destruirem una bona part de les cases històriques de Sagunt i encara ara romanen moltes deshabitades al casc antic. No m’agradaria que aquest bonic veïnat de conte passara per una situació pareguda a la del meu poble, i és per això que intentem aportar la nostra visió de protecció del patrimoni que hem desenvolupat en els últims 40 anys a occident. Pot ser ells tenen el dret a destruir tot el seu patrimoni i viure més còmodes a les seues cases, no sé, sé que a nosaltres no ens agrada ara però que fa 50 anys la visió era molt diferent… En tot cas crec que simplement s’ha de transmetre el coneixement del que nosaltres férem i que ells decidisquen que volen fer (si ho poden fer).

***

Leh dóna per a molt més en descripció i encontres entre orient i occident, especialment sent el Tibet indi i sent tan allunyat de la idea que es té de l’Índia mentre s’és Índia. És un lloc està plé de turistes i viatgers, i té tots els conflictes de creixement, conflicte cultural, catàstrofe ecològica, i creixement econòmic a una ciutat molt xicoteta que viu a uns escenaris gegantins.

Una pregunta que tenyirà tot aquest llibre és quin és el preu del progrés?, i aquest poblat al naixement del riu Indus exemplifica molt bé tot això. Per exemple es consumeixen pels turistes tones i tones de plàstic cada any, sobretot en botelles de plàstic, perquè al ser Índia la mentalitat occidental pensen que l’aigua de l’aixeta no és potable, tot i vindre d’aigües purismes de l’Himalaia. Jo òbviament  vaig veure cada dia aquesta aigua sense cap problema. En tot cas, tot i la descomunal producció de plàstics no existís cap planta de reciclatge o tractament de residus, tot va al vent del desert o és incinerat. Em diuen que caminant a uns 6km de Leh, entre 2 pics hi ha tot un mar de plàstics que escampa al vent els seus fragments de desenvolupisme, molt menys bonic que els mars de banderoles en mantres que canten al vent.

Però deixaré ací el relat de Leh,  per enfocar aquestos difícils punts en altres escenaris al llarg del meu viatge. En tot cas per al  lector vuic emfatitzar on ens trobem, a quasi 4000m d’alçada en meitat de l’Himalaia, en cultura pròpia molt diferent de la coneguda, i que per les fortes nevades s’aïlla del món per carretera cada hibern.

***

I per carretera que vaig parir, en un bus de 28 hores i 2 dies. per arrivar al bus a les 4 de la matinada  m’atacaren 4 o 5 gossos que em destorçaren els pantalons, per sort vag evitar que em pegaren cap mos gros!

La carretera viva tan impressionant com la 1a part, en molts més paisatges lunars, marcians i aliens. Però la vivència fou menys agradable, que l’altre bus soviètic. El bus aquest cop tenia menys personalitat i tenia tots els seients venuts, així que no podia moure’m lliurement com a l’altre, cosa que fa més dura el trajecte de 14h segut al bus.

En tot cas després dels espectaculars escenaris, controls, i carreteres que estan vivies com al trajecte anterior, descendisc cap a l’índia, arribe a Manali.

Libre viatges 5. Leh, episodis Budistes

Descriuré breument Lhe, una ciutat a 3600m que domina la vall del riu Indus i està enfilada en les seues casetes de fang en una muntanyeta, presidida per un palau tipus Potala de Lassa (la capital del Tibet) però en marró i xicotet. Uns turons pròxims que envolten la ciutat estan dominats per stupes i monestirs. Leh és seca, molt seca i polsegosa, el marró escenari ho domina tot, carrers sense pavimentar i terriblement turística, és el centre per fer un munt d’expedicions a l’Himalaia. És una localitat de gent amable però tímida, per tant tan lluny del que et podries imaginar que és l’Índia com és possible. I tot i ser budista hi ha mescla de diferents cultures i religions, al vell mig del centre de la ciutat presidis una gran mesquita de 2 plantes, on vaig poder pujar a dalt de tot, al minaret i al sostre de la cúpula central.

A Lhe  vaig fer viatge prou estàndard, amb voltes en bicicleta per la vall de l’Indus, visita a molts, molts monestirs,  deixar-se perdre en mars de banderoles de mantres que oscil·len al vent, suposadament escampant els seus mantres a l’aire…

IMG_6798

Però el més significatiu a nivell de cultura i xoc cultural oh resumisc en tres episodis, els dos primers de cultura Budista:

El primer fou al dia següent d’arribar a la ciutat, s’entrem amb el Mudit que hi ha un festival a un monestir proper, a Hemis (un poblet de la vall), i  agafem un bus per anar-hi. Ens costa trobar el bus però un cop dins coneguem al Debian un estudiant d’enginyeria de Bangalore que també viatja sol i se’ns unix.

Arribem al monestir de Hemis, amb arquitectura clarament tibetana i hi ha tot de gent, la ran majoria locals, acompanyats d’un grapat de turistes. Al pati principal representen unes danses de mascares folklòriques, amb timbals flautes i trompetes tibetanes. Açò també ha estat retratat per molts documentals per tant no m’estendré en una descripció. El més curiós és que gran part de les danses eren executades per xiquets (o xiquetes) amb màscares. També es deixava als visitants vagar pel monestir i visitar quasi totes les seues estances, la majoria a vore eren xicotetes capelletes amb una figura o moltes figures, ricament decorada en diners i altres objectes, i on odies fer donacions.

Per la resta el festival recordava molt a un festival d’estiu a les nostres terres. Gent venent gelats i menjar per tot en paradetes portàtils, globus, i altres joguines per a xiquets tot als accessos  i camins cap al monestir.

IMG_6459.JPG

Al tornar del festival férem tard i sols quedava un minibus, que ja se n’anava, jo arranque a córrer, estava a la part baixa d’una esplanada, i el pillem, però anava tot ple i convencem al conductor del minibus que ens deixe anar al sostre, jo puge per una finestra. Ja a la carretera principal ens fa baixar perquè la policia no li deixa anar en gent a dalt. Per tant haguérem de baixar, férem autostop i un bus escolar ens va arreplegar, jo vaig sentar-me al davant de tot, de copilot, al costat de la mestra que organitzava l’excursió. Vaig parlar amb ella i em digué que l’escola allà és publica i l’educació només és en anglès i hindú. Si vols classes en la llengua Ladak has d’anar i pagar escola privada. La dona es posà a animar el bus a meitat camí i a demanar que paren a posar gasolina fent que tots peguen palmes i en càntics com d’animadora esportiva, molt curiós i divertit.

El segon esdeveniment cultural, molt més xocant i molt menys retratat a cap documental, eren unes jornades durant setmana o així en que el Sakya Lama estava allà per a presidir una especie d’encontre budista gegantí.

IMG_7003

El festival a Hamish era en part la raó per la qual estava a prop de Leh el Lama Sakya  Trizin,  cap de l’escola Sakya, una de les quatre escoles del budisme tibetà que segueixen als  Gelugpa, on el Dalhai lama és el lider més respectat. El Sakya  Trizin presidia una serie de ensenyances i rituals durant el mes de Juliol de 2015. Jo hi vaig visitar un dia.

 Molta gent anava allà en peregrinatge des de tots els llocs de budisme Gelugpa (tibetà)

No era a la ciutat en sí, si no a unes explanades a uns 10km al sud de Leh, en la intersecció de les carreteres. Hi arribe i seguisc a la gent, Les explanades s’hi accedix des d’un terraplens més alts el qual dóna un accés a la vista de tot. No pareix un esdeveniment religiós, recorda molt més a un festival de musica. Milers de persones amb tots els colors de l’arc iris poblen una explanada, alguns movent-se com formiguetes, altres quiets amb els seus parasols redons com balons. L’accés estava poblat per paradetes de menjar com a al monestir Hamish, i hi havia molta gent voltant per tot.

Un cop descendixes, l’explanada la precedís un edifici obert en teulades estil budista on uns altaveus gegantins li donen aspecte d’escenari de concert. El  Sakya Lama, que vestís una cabellera negra en una trena i ulleres, es troba al centre en una especie de tron, rodejat de molts monjos asseguts a terra, tots en el pel pelat. Tots vestissen els hàbits de monjo típics dels budistes, un color ocre amb un to de groc i normalment amb els muscles a l’aire.

Les primeres files les ocupen molts altres monjos que miren, és com la zona VIP. La resta és gent normal, la majoria d’aspecte tibetà, que seu a terra, menjant, en la família, i de tant en tant repetissen algun càntic que el lama pregona com si dos l’últim hit de la bonda de rock de moda.

IMG_7051.JPG

Mentrestant els de l’organització (supose) repartissen menjar (arròs) i te gratis a la gent, utilitzant uns poals de pintura gegants i unes teteres molt grans per transportar-ho, em xoca el vore-ho així però no se m’ocorre altra manera d’emmagatzemar  tan d’arròs, el que sí és precari és no portar-ho en un carret, si carregar els passats recipients a ma.

Molta gent del públic té al cap una especie de pellofa com de panís, blanca, el curiós és que després d’interrogar a prou gent pel significat la majoria no em saben explicar el que vol dir. Un parell d’homes de clara d’ascendència índia (no tibetana) em diuen que és part de la cerimònia de meditació , és a dir, no pareix que li adscriguen un significat especific o que siga fàcil d’aclarir.

Els indis també em parlaren de reencarnació i em diuen que el budisme és l’única religió que no és violenta i que la gent que ho practica no fa violència. Els contraargumente amb exemples de totes les guerres que han tingut els estats budistes en el passat, ell em repliquen que ara això no passa i jo els dic que a Myanmar, un dels països més budistes del món, l’estat i la gent perseguix i mata als musulmans Rohingya, ja no m’argumenten res més i es posen a meditar.

Entre el públic em trobe a 3 europeus (no en veig cap més en tot, excepte un fotògraf), un dels quals ja l’havia conegut a uns jardins turístics a Srinagar (tals encontres repetits són comuns si fas el circuit estàndard de viatge, el qual tardaré encara uns mesos a abandonar per tant trobaré molta gent diverses voltes a diversos llocs) . Els occidentals s’autoanomenen budistes però tampoc pareixen entendre cap dels ritus, de fet em digueren que el Lama que presidia era el 2n en rang dels Lames Gelugpa, quan només era el cap d’una de les 4 escoles filosòfiques. Si bé és cert per a entendre aquestes disparitats es que segons alguna tradició occidental el Sakya Trizin és considerat el 4rt en rang… Aquesta confusió en prové en part de l’obsessió dels occidentals de vore la resta del món com una analogia del nostre, i per tant jerarquitzar-ho tot a mode d’esglésies occidentals. Pel que he llegit entenc que la jerarquia no és definida i fluctua, segurament depenent de l’influencia i prestigi de cada personatge a cada moment, o de la facció que representen, més com un noble  a les corts  i aristocràcia medievals que no un càrrec eclesiàstic ven definit. He de recordar que el budisme tibetà és una teocràcia, on el lider de l’església té tot el poder polític i posseïx terres i direcció de l’estat, per tant no hi ha aristocràcia nobiliària a l’estil europeu. Aquest lama per tant seria una mescla entre el cap d’un ordre religiosa a l’església catòlica (com els jesuïtes o els franciscans) però a més amb el poder i herència  nobiliàries (el títol s’ha heretat des del segle XI en la mateixa família) i amb poder de decisions d’estat similars a un compte (antigament) o un ministre.

IMG_7063.JPG

Mentre m’assec amb els occidentals ens donen uns granets d’arròs que han estat tenyits amb safrà, els pregunte que fer amb ells i no saben, alguns se’ls guarden, altres se’ls mengen. Els veïns tibetans del public tampoc pareix que sàpiguen que fer amb ells. Alguns fan càntics amb ells, altres els escampen, altres els guarden. Més avant donen uns anells de paper, el mateix passa, diferents usos, la gent que no rebia l’anellet anava com boja per aconseguir-ne un, altres en tenien 4 o 5.

Em recorda més i més a una especie de festival/acte public, en que patrocinadors donen regals que la gent no en té cap us però que el public assistent vol ferventment, públic el qual desprès no sap que fer-ne de tals utensilis promocionals per als quals no tenen cap utilitat.

Em plantege la hipòtesi que són una serie de regals i objectes que algú se li ha ocorregut poden repartir a la gent per mantindre-la distreta i pendent, però que no té cap raó d’esser més de fons, si no la gent deuria saber quin us ritual tenen.

Entenc que la natura humana transcendix cultures, religions, creences actes públics i esdeveniments de diferents natures.

IMG_7058

I de fet això és el festival, el Lama es passa tot el temps fent càntics i mantres, el públic es para atenció a estones o no, com si un grup de música que toqués a un parc i part de la gent estigués estigués escoltant la música mentre que altres fan pícnic.

Que fan els occidentals doncs? En teoria hauria d’haver un traductor d’anglès per a ells, per traduir les paraules ocasionals del Lama i el significat dels càntics, però no hi ha ningú així que simplement passen l’estona.

 Sobre mig dia s’acaba l’esdeveniment per eixe dia. En eixe moment tothom es concentra a l’eixida de la plataforma on està el Lama. Unes dones en vestits tradicionals l’esperen, hi ha molta seguretat i han d’anar fins a un cotxe blanc.

El que és molt xocant és que hi ha una xiqueta molt ven vestida amb vestit tradicional, porta una trena llarga, negra. La xiqueta, que no tindrà més de 10 anys, es posa a donar benediccions al públic i vessar-los.  La gent està frenètica per que els toque i els beneïsca, com si fos una estrella del roc. Entenc  doncs que deu ser és un buda reencarnat, o quelcom així, però em sobta en que tinga cabell llarg i siga una dona, no sabia que a aquesta branca del budisme hi pogués haver monges. Pot ser simplement és de la família Khön que hereten el càrrec de  Sakya  Trizin. Curiosament mentre feia recerca d’aquest càrrec llegisc que al decembre de 2014 han canviat la manera de succeir el càrrec, i ja no és per reencarnació, si no que s’elegís a un representant de les dels Dolma o dels Phuntsok  Phodrang (les dos rames de la família Khön) ostentaran el càrrec  per 3 anys en funció de l’antiguitat i com de qualificats estiguen. El  maig  de 2017 any canviaren el Sakya  Trizin.

IMG_7117

Després d’això és el final de l’acte i torne amb els occidentals cap a Leh, hi ha tanta gent que és fa un embós enorme per tant ens quedem a dinar al poblet. Els occidentals estan allà per aprendre coses de budisme i medicina tibetana. Formen part del new age que domina molt el sector dels viatgers. No tinc res en contra de la medicina tradicional de cap lloc, mentre funcione bona és, però el curiós és que els occidentals vulguen fer tan d’esforç per aprendre medicina oriental però no la medicina greca-romana (galenica, dels humors medievals). Bé certament hi ha molts motius, en part que al Tibet hi ha molts mestres mentre que de galenica deurien anar a biblioteques antigues i la nostra cultura no la valora, per tant la falta d’escoles. Al Tibet fins a cert punt encara forma part de la cultura local mentre que a occident hem abandonat completament la medicina antiga i per tant s’ha dissociat completament de la vida i cultura occidental.