Matí lent enviant mails i poc més, a les 11 arriba Fadel i anem cap al melic de la mar.
Bé part de l’horrible mur de formigó i pintat en colors lletjos, l’experiència és increïble. Bàsicament és un forat d’uns 20m de diàmetre i 7m de fondària en aigua quasi dolça, i transparent i blava al fons.
Cosa que esdevé un punt ideal per a botar :D.
Al cap de 2 minuts ja he botat per primer cop. Però descobrisc que el millor no és botar si no simplement estar flotant a l’aigua i gaudir de l’atmosfera en decenes de jobes i xiquets.
Estar flotant a una llacuna blava cel després de volar uns segons. Rodrjat de moviment i alts murs milenaris de pedra.
Altres cosos en admirables piruetes cauen al teu voltant com a bombes, bum , xoff, plaffff… en caòtica simfonia hidràulica de composició espontània. Jocs, riures, aigua, joia.
Unes hores mes tart en decenes de bots des de differents alçades (no probe la més alta, però prové una 1.5m més a baix), de vore l’espectacle de llançar moedes per a que els xiquets és llançen rere elles com a trofeu, d’horroritzar-me contínuament per les horrible parets i baranes que han construit tancant aquest paratge natural, de replegar els plastics flotant a l’aigua, de centenars de fotos, arc iris inclòs quan l’aigua s’eleva per l’impacte dels cosos. Després de tot, jo camine sobre l’aigua a la veina mar.
Bé la marea està baixa i els corals alts per tant la sensació que dóna és de caminar sobre l’aigua. Les vistes són impressionants, és com busejar però caminant. Aigua cristal·lina i ple de peixos d’increible blau turquesa, xicotets això sí.
Després uns locals ens conviden a dinar un festí amb ells.
Un cop acabat seguint el meu mapa una carretera ebs du a un pible de cocoters aïllat de tot. en teoria la carretera continua fins el poblet que descibrirem l’ultim cop, a la pràctica no.
Viure en eixe poblet a l’ombra perpètua de cocoters, i al final d’un camí llunt de tot deu ser molt de relax i tranquil·litat.
Anem fins la mar després de passar per baix d’un arbre en flames (un llamp supose) i arribem a una caleta on li ensenye els bàsics de nadar (flotar) al fadel. Tot i que li costa molt li posa perseverança i ho domina més o menys. Però es fa tard i cal tornar.
Plou molt (més com un mur, ací no plou, 5m avant és torrencial). Sopem, jo pollastre rostit prou bo. Parlem del que es pot i no pot preguntar en societats occidentals, ja que ací pregunten de tot (quan guanyes, estàs casat, quan costa, religió) i a un australià estirat això li irritava molt (comparava que el saludaten a una en nijhav anant a un poble d’Austràlia!, quina analogia més pertorvada… és més com si forem estrel·les de cine, i ells estàn contents en vore’ns, no com els australians estarien en el nijab.
Sóc lent, he profundament realitzat això.
El meu cervell necessita d’un profund anàlisi i comprensió per a realitzar accions i entendre i aprendre fets. He de connectar tots els punts per vore la imatge.
És la forma en la que treballa. Però sí és fàcil trobar sentit aleshores és molt eficient.
***
El fadel em conta que els badens de velocitat es diuen policia mandrós en llengua Indonèsia :D, i que el interés del banc és diu flor. És super divertit vore com les llengües reflectisen ‘es societats. Lo del policia diu tant en tants nivells!
Anem en l’Adit i una amiga al centre comercial i ja anem a casa, prou tard! Amb l’adit parle de viatges i vises i ell que vol ser periodista però com la seua família no li deixa per cuestions de diners. Una llàstima.
timelearner 