Una cosa que aprendràs a descobrir d’Europa quan isques al món és que a Europa tot és molt diferent, i som molts cops escepcions en coptes de la norma. Una d’aquestes excepcions de les quals vaig ser conscient a Hanoi, visitant el seu gegantí museu d’etnografia, em preguntaren quantes tribus o grups ètnics hi ha espanya. Jo vaig dir que a tota Europa en sort hi ha una! (els suomis) i que estirant molt el concepte de tribu pot ser els bascos podien contar.
Perquè la pregunta? Perquè el museu? Bé al Sud-est asiàtic, tot i tindre estats des de fa milers d’anys, mai s’ha procedit a fer la unificació cultural, social, d’estils de vida i de visió del món que hem efectuat a Europa des de l’època dels romans. Ací encara conviuen societats matriarcals de pocs milers de persones, dones girafa, adoracions als morts i esperits, cases tribals gerres de clans… amb els milions que fan una vida de ciutat global a les metròpolis. Ací els turons i muntanyes han oferit refugi a l’aprensió que tenen les civilitzacions pareixen tindre cap a grups humans més reduïts, amb formes menys organitzades, menys estratificades, de funcionament. Ja al segle 5è abans de la nostra era escriptors Xinesos es queixaven de la barbàrie del pobles que es pintaven la pell en tatuatges, que no cultivaven, que no feien muralles al voltant dels seus pobles o no es tapaven els torsos.
S’especula que tota eixa pressió civilitzadora ha fet que molts dels grups culturals del sud-est asiàtic es desplaçaren de les planures de la xina cap a les muntanyes del sud, i des de les planes fluvials dels grans rius que naixen d’eixes muntanyes cap a les valls abruptes que els alimenten.
Tot aquest procés de milers d’anys ha fet que ara l’interior de tots aquestos països mostre una diversitat etnològica, cultural, de vida, de societats, de cultes, d’arquitectures, creences, llengües i costums probablement única al món.
Tot això ens espera a les muntanyes. A tot l’interior de l’estret Vietnam, i estenent-se cap al muntanyós Laos i selvàtica Cambodja, hi ha un calidoscopi de pobles i gents que hi viuen amb les seues cultures, tradicions, llengües, vestimentes i formes de vida que han evolucionat independents unes de altres i han continuat les seues vides fins ara prou lliures de la influència dels grans pobles de la zona (els Viet, els Han, els Thai-Lao, els Kmer, i més allunyats, els Birmans). Això ha permès mantindre tradicions ancestrals i de crear-ne de noves, mentre es copiaven alguns trets culturals els uns als altres, de forma que per a un etnòleg, i per a qualsevol ser humà, aquest territori és una caixa de sorpreses i curiositats única. Per això la pregunta de on són les nostres tribus, el nostre gran museu, ells hi son tan habituats a viure així, en una gran pluralitat humana a tocar, que esperen que nosaltres en tinguem de similar.
El curiós és que, segons el museu d’etnografia, molts d’aquestos pobles han arrivat a les muntanyes recentment, sXIX, XVII, XVI, el que deu ser degut a una combinació de desplaçaments forçats, molts fugint dels territoris tradicionals de la xina. Sospite que també permeté aquest repoblament de les mateixes terres per moltes gents l’arribada de nous conreus (com el panís, i el moniato) que els permeten viure a aquestos territoris, llocs preciosos però difícils d’habitar i controlar.
Perquè la vida ací no és fàcil. Jo hipnotitze que molts grups han pogut sobreviure agafats a les pendents de les muntanyes perquè els van arribar menjars de l’Amèrica que feien productius sols poc adients per a l’agricultura anteriorment. Allà tenien plantades grans quantitats de panís, un aliment meso-americà que no hi podé arrivar fins més tart del segle XV. Tot i això la dacsa sobretot s’utilitzat per alimentar les besties allà tenen, els omnipresents búfals d’aigua, els porcs i les gallines. Açò combinat amb l’arrós que es pot plantar a algunes valls i muntanyes, i el moniato, no molt comú quan hi vaig estar, però que aporta moltes energies, fa que gents molt diferents visquen frec a frec en un mateix territori.
Tota aquesta diversitat i cohesió fa que el visitant i expert tinga accés a espectacles en que avança pocs centenars de metres i pot vore grans contrastos en la forma de vestir i de viure de les gents de les muntanyes, arribant a vore escenes en que pobles de cultures i llengües completament diferents que s’unixen per fer actes comuns com la sega de l’arròs.
La passejada per aquestos territoris és espectacular, les muntanyes s’alcen com torres del terra, com si foren pilastres trencades que s’hagueren arredonit a la punta i cobert de vegetació, verda, frondosa. Altes valls fan que moltes de les carreters i camins discorren engatjades a cavall de les llomes de les serres, donant un paisatge corprenedor a cada corba, i tot decorat amb núvols i boires que s’encaramen i asomen rere cims i besants, tapant i descobrint les profundes valls. Pins també hi apareixen, recordant-me al pi blanc, tan oblicu al mediterrani i fent-me sentir un poc com a casa.
Entre mig de tot discorren les seues gents, amb les seues cases i robes. El que més deixen vore és la seua agricultura, panís a les empinades muntanyes, i arrós de cultiu sec (hi ha varietats que creixen sense necessitat d’irrigar-los) quan el terreny el permet. El trànsit dels locals és encara habitualment a peu, sols o al costat o damunt dels grans i amples búfals d’aigua que ajuden en l’agricultura. És habitual per aquestes carreteres vore, sobretot a dones a peu, carregant grans feixos de llenya, al cap o a bosses o cistelles nugades al cap. També a xiquets que des de l’edat en que poden caminar van solts per els camins per explorar el gran món lliure però dur en que viuen. Com quan jo era xicotet a la muntanya, els més infants corren i corren arreu sense pantalons ni bolquers, preparats per pixar i cagar on necessiten, mentre fan l’entrenament en les costums humanes de contenció de defecar. Ací els xiquets tenen llibertat absoluta de moviment ja que no conten amb les restriccions de seguretat de els ciutats. El transit de vehicles és molt limitat i no hi ha gent “roin” que els puga o vulga fer coses. A més són comunitats molt xicotetes en que tots s’ajuden i coneixen, de manera que si un xiquet es perdera o es fera mal l’ajudarien ràpidament i el tornarien en la família.
Si no hagués experimentat aquest tipus de vida jo mateix als mesos d’estiu de la meua infantesa em pareixeria descabellada aquesta forma de viure, sobretot dels del punt de vista de societat sobreprotectora dels infants, que la meua s’està desenvolupant. En la mentalitat occidental moderna això és tan rar de vore que sobta tot i jo haver-ho experimentat fa 20 anys. A la nostra societat s’ha sacrificat ja fa molt de temps la seguretat per la llibertat, a tots els nivells de fet, però especialment a l’infantil, on els nostres pares encara ens conten com ells jugaven sols als carrers de les ciutats i això ara ja no passa ni és imaginable. I això afecta molt a la vida de societats, a mi m’ha afectat molt en positiu tindre aquells moments de llibertat infantil, on tenia el món per a mi per explorar sol o en amics de la meua edat. Si a mi em marcà tant, com serà de gran l’efecte per ales societats?
L’únic problema és que un entorn de muntanya, de camp, et deixa volar amb el cos i la imaginació, però poc més. No hi ha cinemes, videojocs, biblioteques, teatres i altres amenitats per al creixement de l’individu i per a pal·liar la falta de llibertat espacial tan comuns a les ciutats. Més avant això farà que veja tots els joves d’un poblet ficats en un ciber local par a jugar jocs online (la connexió d’internet a Vietnam és increïblement bona i econòmica).
En tot cas aquest xiquets, com jo, tenen llibertat absoluta de moviment, en escenaris màgics plens de valls, cims, boires, roques de mil formes, conreus i camins i caminets i senders de muntanya que amaguen misteris que només els xiquets coneixen, o cavernes enormes que s’han menjat un quart d’una muntanya i que tot i vore’s des de la carretera ningú visita. Ha i jo entrarem a aquesta cova que s’havia menjat un quart de la muntanya, per un camí prou tortuós que haguérem de descobrir ja que ningú no la visitava.
Altre aspecte tan i més espectacular a destacar són les gents d’aquesta terra. Simplement circulant pels camins et pots trobar en meitat d’un enterrament, on els locals amablement i somrientment et convidaran. El que vaig presenciar a part de tota la gent anar vestida de negre, a mode occidental, havien decorat el camí amb milers de retalls i elaborades figures de paper formant una especie de cilindres alts i simètrics, com eixos talls que fas a paper doblat i quan els obris fan complexes figures repetides. Li vaig preguntar a Ha que significava i no em va saber dir, però allà hi havia una important comunitat local.
El més impressionant a les muntanyes, com a molt de l’Àsia, són els mercats. Allà la gent se reunix per comprar i vendre el bo i millor que tenen, i per mostrar-se a ells mateixa en el bo i millor, especialment les dones. En aquestes terres del nord de Vietnam (nosaltres recorreguérem nord i oest de Hà Giang) cada grup té la seua vestimenta tradicional, especialment les dones, i en fan gala de la més brillant mostra els dies de mercat.
Els mercats a la muntanya encara són coses rudimentàries, amb estants de fusta o al terra, construint
incerts carrers i passatges descuidats, però tan plens de gent, mercaderies, i vestimentes de tot tipus i color que es com traslladar-se a altre món, a altra època. Imagine que mercats a l’Europa medieval deurien haver donat una sensació similar al que vivia allà. Amb mercaderies des d’artefactes soviètics fins a grans búfals d’aigua a la venta –a una part del mercat dedicada als búfals. El menjar constituïa milers de nous aliments i productes frescos de les muntanyes. Visualment estava dominat per les acolorides pebreres. Olfactiva i degustativament dominaven els llocs de menjar calent que em moria per provar. Les robes, on venen els vestits tradicionals de la zona, et traslladen a un món alien on color vius, bandes estretes que combinen brillants blaus, verds, grocs, rojos et fan caure en una psicodèlia de formes i tons i al agent en si, fent la seua vida, comerciant, lluint les seues gales, tot a un escenari de 360º en que una representació continua s’orquestrava per a mi. Tot a un mercat és un deler per als sentits, vista, olfacte, tacte, gust.
Però mencionaré un detall curiós que et fa tornar al món globalitzat del segle XXI. Un dels estants venia, amb brillants colors rojos i un logo d’una tomata, tarifes per a mòbils. Allà es mesclaven les dones amb els seus cuidats vestits tradicionals plens de formes i colors, i carregant els xiquets a l’esquena en teles, amb vietnamites clarament de ciutat, amb els seus pentinats de saló, ulleres de disseny, i samarretes de publicitat, sense cap interès estètic, mostrant els colors i logos de la companyia.
Aquest contrast entre tradicional i practicalitat tecnològica a tots els nivells m’eixirà a l’encontre a moltes parts del camí per vindre. Es especialment cridaner quan vas a zones remotes com aquestes.
Eixim en un vol cap a Ho Chi Ming (HCM), l’antiga Saigon, et sents com estar a una cosmopolis moderna. Grans edificis rascant els cels, amb el seu sky line. Encara no tenen metros però hi estan treballant activament en ells, mentrestant tot funciona orgànicament amb exercits de milions de motos. Cafès de moda, tendes de roba de disseny, milers de galeries i centres comercials. Una ciutat activa i dedicada al comerç, la compravenda i el consum com qualsevol gran ciutat del món.
timelearner 