Libre viatges 5. Leh, episodis Budistes

Descriuré breument Lhe, una ciutat a 3600m que domina la vall del riu Indus i està enfilada en les seues casetes de fang en una muntanyeta, presidida per un palau tipus Potala de Lassa (la capital del Tibet) però en marró i xicotet. Uns turons pròxims que envolten la ciutat estan dominats per stupes i monestirs. Leh és seca, molt seca i polsegosa, el marró escenari ho domina tot, carrers sense pavimentar i terriblement turística, és el centre per fer un munt d’expedicions a l’Himalaia. És una localitat de gent amable però tímida, per tant tan lluny del que et podries imaginar que és l’Índia com és possible. I tot i ser budista hi ha mescla de diferents cultures i religions, al vell mig del centre de la ciutat presidis una gran mesquita de 2 plantes, on vaig poder pujar a dalt de tot, al minaret i al sostre de la cúpula central.

A Lhe  vaig fer viatge prou estàndard, amb voltes en bicicleta per la vall de l’Indus, visita a molts, molts monestirs,  deixar-se perdre en mars de banderoles de mantres que oscil·len al vent, suposadament escampant els seus mantres a l’aire…

IMG_6798

Però el més significatiu a nivell de cultura i xoc cultural oh resumisc en tres episodis, els dos primers de cultura Budista:

El primer fou al dia següent d’arribar a la ciutat, s’entrem amb el Mudit que hi ha un festival a un monestir proper, a Hemis (un poblet de la vall), i  agafem un bus per anar-hi. Ens costa trobar el bus però un cop dins coneguem al Debian un estudiant d’enginyeria de Bangalore que també viatja sol i se’ns unix.

Arribem al monestir de Hemis, amb arquitectura clarament tibetana i hi ha tot de gent, la ran majoria locals, acompanyats d’un grapat de turistes. Al pati principal representen unes danses de mascares folklòriques, amb timbals flautes i trompetes tibetanes. Açò també ha estat retratat per molts documentals per tant no m’estendré en una descripció. El més curiós és que gran part de les danses eren executades per xiquets (o xiquetes) amb màscares. També es deixava als visitants vagar pel monestir i visitar quasi totes les seues estances, la majoria a vore eren xicotetes capelletes amb una figura o moltes figures, ricament decorada en diners i altres objectes, i on odies fer donacions.

Per la resta el festival recordava molt a un festival d’estiu a les nostres terres. Gent venent gelats i menjar per tot en paradetes portàtils, globus, i altres joguines per a xiquets tot als accessos  i camins cap al monestir.

IMG_6459.JPG

Al tornar del festival férem tard i sols quedava un minibus, que ja se n’anava, jo arranque a córrer, estava a la part baixa d’una esplanada, i el pillem, però anava tot ple i convencem al conductor del minibus que ens deixe anar al sostre, jo puge per una finestra. Ja a la carretera principal ens fa baixar perquè la policia no li deixa anar en gent a dalt. Per tant haguérem de baixar, férem autostop i un bus escolar ens va arreplegar, jo vaig sentar-me al davant de tot, de copilot, al costat de la mestra que organitzava l’excursió. Vaig parlar amb ella i em digué que l’escola allà és publica i l’educació només és en anglès i hindú. Si vols classes en la llengua Ladak has d’anar i pagar escola privada. La dona es posà a animar el bus a meitat camí i a demanar que paren a posar gasolina fent que tots peguen palmes i en càntics com d’animadora esportiva, molt curiós i divertit.

El segon esdeveniment cultural, molt més xocant i molt menys retratat a cap documental, eren unes jornades durant setmana o així en que el Sakya Lama estava allà per a presidir una especie d’encontre budista gegantí.

IMG_7003

El festival a Hamish era en part la raó per la qual estava a prop de Leh el Lama Sakya  Trizin,  cap de l’escola Sakya, una de les quatre escoles del budisme tibetà que segueixen als  Gelugpa, on el Dalhai lama és el lider més respectat. El Sakya  Trizin presidia una serie de ensenyances i rituals durant el mes de Juliol de 2015. Jo hi vaig visitar un dia.

 Molta gent anava allà en peregrinatge des de tots els llocs de budisme Gelugpa (tibetà)

No era a la ciutat en sí, si no a unes explanades a uns 10km al sud de Leh, en la intersecció de les carreteres. Hi arribe i seguisc a la gent, Les explanades s’hi accedix des d’un terraplens més alts el qual dóna un accés a la vista de tot. No pareix un esdeveniment religiós, recorda molt més a un festival de musica. Milers de persones amb tots els colors de l’arc iris poblen una explanada, alguns movent-se com formiguetes, altres quiets amb els seus parasols redons com balons. L’accés estava poblat per paradetes de menjar com a al monestir Hamish, i hi havia molta gent voltant per tot.

Un cop descendixes, l’explanada la precedís un edifici obert en teulades estil budista on uns altaveus gegantins li donen aspecte d’escenari de concert. El  Sakya Lama, que vestís una cabellera negra en una trena i ulleres, es troba al centre en una especie de tron, rodejat de molts monjos asseguts a terra, tots en el pel pelat. Tots vestissen els hàbits de monjo típics dels budistes, un color ocre amb un to de groc i normalment amb els muscles a l’aire.

Les primeres files les ocupen molts altres monjos que miren, és com la zona VIP. La resta és gent normal, la majoria d’aspecte tibetà, que seu a terra, menjant, en la família, i de tant en tant repetissen algun càntic que el lama pregona com si dos l’últim hit de la bonda de rock de moda.

IMG_7051.JPG

Mentrestant els de l’organització (supose) repartissen menjar (arròs) i te gratis a la gent, utilitzant uns poals de pintura gegants i unes teteres molt grans per transportar-ho, em xoca el vore-ho així però no se m’ocorre altra manera d’emmagatzemar  tan d’arròs, el que sí és precari és no portar-ho en un carret, si carregar els passats recipients a ma.

Molta gent del públic té al cap una especie de pellofa com de panís, blanca, el curiós és que després d’interrogar a prou gent pel significat la majoria no em saben explicar el que vol dir. Un parell d’homes de clara d’ascendència índia (no tibetana) em diuen que és part de la cerimònia de meditació , és a dir, no pareix que li adscriguen un significat especific o que siga fàcil d’aclarir.

Els indis també em parlaren de reencarnació i em diuen que el budisme és l’única religió que no és violenta i que la gent que ho practica no fa violència. Els contraargumente amb exemples de totes les guerres que han tingut els estats budistes en el passat, ell em repliquen que ara això no passa i jo els dic que a Myanmar, un dels països més budistes del món, l’estat i la gent perseguix i mata als musulmans Rohingya, ja no m’argumenten res més i es posen a meditar.

Entre el públic em trobe a 3 europeus (no en veig cap més en tot, excepte un fotògraf), un dels quals ja l’havia conegut a uns jardins turístics a Srinagar (tals encontres repetits són comuns si fas el circuit estàndard de viatge, el qual tardaré encara uns mesos a abandonar per tant trobaré molta gent diverses voltes a diversos llocs) . Els occidentals s’autoanomenen budistes però tampoc pareixen entendre cap dels ritus, de fet em digueren que el Lama que presidia era el 2n en rang dels Lames Gelugpa, quan només era el cap d’una de les 4 escoles filosòfiques. Si bé és cert per a entendre aquestes disparitats es que segons alguna tradició occidental el Sakya Trizin és considerat el 4rt en rang… Aquesta confusió en prové en part de l’obsessió dels occidentals de vore la resta del món com una analogia del nostre, i per tant jerarquitzar-ho tot a mode d’esglésies occidentals. Pel que he llegit entenc que la jerarquia no és definida i fluctua, segurament depenent de l’influencia i prestigi de cada personatge a cada moment, o de la facció que representen, més com un noble  a les corts  i aristocràcia medievals que no un càrrec eclesiàstic ven definit. He de recordar que el budisme tibetà és una teocràcia, on el lider de l’església té tot el poder polític i posseïx terres i direcció de l’estat, per tant no hi ha aristocràcia nobiliària a l’estil europeu. Aquest lama per tant seria una mescla entre el cap d’un ordre religiosa a l’església catòlica (com els jesuïtes o els franciscans) però a més amb el poder i herència  nobiliàries (el títol s’ha heretat des del segle XI en la mateixa família) i amb poder de decisions d’estat similars a un compte (antigament) o un ministre.

IMG_7063.JPG

Mentre m’assec amb els occidentals ens donen uns granets d’arròs que han estat tenyits amb safrà, els pregunte que fer amb ells i no saben, alguns se’ls guarden, altres se’ls mengen. Els veïns tibetans del public tampoc pareix que sàpiguen que fer amb ells. Alguns fan càntics amb ells, altres els escampen, altres els guarden. Més avant donen uns anells de paper, el mateix passa, diferents usos, la gent que no rebia l’anellet anava com boja per aconseguir-ne un, altres en tenien 4 o 5.

Em recorda més i més a una especie de festival/acte public, en que patrocinadors donen regals que la gent no en té cap us però que el public assistent vol ferventment, públic el qual desprès no sap que fer-ne de tals utensilis promocionals per als quals no tenen cap utilitat.

Em plantege la hipòtesi que són una serie de regals i objectes que algú se li ha ocorregut poden repartir a la gent per mantindre-la distreta i pendent, però que no té cap raó d’esser més de fons, si no la gent deuria saber quin us ritual tenen.

Entenc que la natura humana transcendix cultures, religions, creences actes públics i esdeveniments de diferents natures.

IMG_7058

I de fet això és el festival, el Lama es passa tot el temps fent càntics i mantres, el públic es para atenció a estones o no, com si un grup de música que toqués a un parc i part de la gent estigués estigués escoltant la música mentre que altres fan pícnic.

Que fan els occidentals doncs? En teoria hauria d’haver un traductor d’anglès per a ells, per traduir les paraules ocasionals del Lama i el significat dels càntics, però no hi ha ningú així que simplement passen l’estona.

 Sobre mig dia s’acaba l’esdeveniment per eixe dia. En eixe moment tothom es concentra a l’eixida de la plataforma on està el Lama. Unes dones en vestits tradicionals l’esperen, hi ha molta seguretat i han d’anar fins a un cotxe blanc.

El que és molt xocant és que hi ha una xiqueta molt ven vestida amb vestit tradicional, porta una trena llarga, negra. La xiqueta, que no tindrà més de 10 anys, es posa a donar benediccions al públic i vessar-los.  La gent està frenètica per que els toque i els beneïsca, com si fos una estrella del roc. Entenc  doncs que deu ser és un buda reencarnat, o quelcom així, però em sobta en que tinga cabell llarg i siga una dona, no sabia que a aquesta branca del budisme hi pogués haver monges. Pot ser simplement és de la família Khön que hereten el càrrec de  Sakya  Trizin. Curiosament mentre feia recerca d’aquest càrrec llegisc que al decembre de 2014 han canviat la manera de succeir el càrrec, i ja no és per reencarnació, si no que s’elegís a un representant de les dels Dolma o dels Phuntsok  Phodrang (les dos rames de la família Khön) ostentaran el càrrec  per 3 anys en funció de l’antiguitat i com de qualificats estiguen. El  maig  de 2017 any canviaren el Sakya  Trizin.

IMG_7117

Després d’això és el final de l’acte i torne amb els occidentals cap a Leh, hi ha tanta gent que és fa un embós enorme per tant ens quedem a dinar al poblet. Els occidentals estan allà per aprendre coses de budisme i medicina tibetana. Formen part del new age que domina molt el sector dels viatgers. No tinc res en contra de la medicina tradicional de cap lloc, mentre funcione bona és, però el curiós és que els occidentals vulguen fer tan d’esforç per aprendre medicina oriental però no la medicina greca-romana (galenica, dels humors medievals). Bé certament hi ha molts motius, en part que al Tibet hi ha molts mestres mentre que de galenica deurien anar a biblioteques antigues i la nostra cultura no la valora, per tant la falta d’escoles. Al Tibet fins a cert punt encara forma part de la cultura local mentre que a occident hem abandonat completament la medicina antiga i per tant s’ha dissociat completament de la vida i cultura occidental.

Llibre de viatges: 4 Carretera viva a l’ Himàlaia

IMG_5613

Ja per anar-me’n de Srinagar vaig haver de comprar jo el bitllet de bus de Srinagar a Leh, la capital del Kashmir budista-Tivetà. El bitllet de bus estava ja suposadament pagat per el paquet que havia comprat als estafadors de Delhi, però els últims dies a Srinagar plovia molt i l’esbirro estafador em deia que el bus no funcionaris perquè la carretera estaria tallada i m’hauria de quedar allà. Jo ja imaginat-me que em volia enganar per a que em quedara més dies, i pagar el preu, vaig anar a comprar el bitllet jo mateix per evitar-me intermediaris.

Plovia bastant i en comptes d’anar caminant (1h fins a l’estació) vaig fer autostop al camí principal. Parà un 4×4 gran en vidres tintats, car. Allà puge al seient de darrere i hi ha segut un home en una Kalàixnikov (sub fusell AK-47), jo li faig una ullada ràpida i procedisc amb la meua habitual salutació als del vehicle. Un conductor, el copilot (un home en barba i pareixia que duia perruca) i el de darrere en la Kalàixnikov sense culata. Com no vaig sentir cap tensió ni amenaça, la conversa va transcendir normal, jo sense fer cap pregunta de l’arma tot i que em moria de curiositat. La conversa conduí al tema, el copilot era l’únic que parlava, ell era un polític de Caixmir i els altres eren la seua escorta. Parlarem un poc del conflicte i de com la situació de violència va i torna en aquell indret.

Poc després em deixen a l’estació on jo no sabia on comprar el bitllet. Després de molt preguntar vaig trobar les taquilles. La paranoia que tenia en l’engany era tal que no estava segur si eren les reals o no, i vaig haver de preguntar com 5 cops si realment eren ells als que estaven a l’oficina de venta. Per a la meua disculpa era la 1a vegada que comprava bitllets a l’Índia i era una caseta sense cap retol, amb unes xicotetes finestres on els treballadors obrien un poc la finestreta i et venien uns tiquets de paper, allà a prop tampoc hi havia res que inspirara a ser una estació de bus. El més similar era un solar en algun bus vell que pareixia un desguàs. Allò però en efecte era l’estació de bus.

Només arribe pregunte si la carretera està oberta per anar a Leh, i sí, em confirmen que està, mirant-me rar per fer tan estúpida pregunta (i per haver preguntat tants cops si realment allò era la venta de bitllets de bus…)

No tenien canvi  quan vaig comprar el bitllet, i ningú a prop em vol canviar, un fet que trobaré comú a l’Índia, així que no vaig pagar part del bitllet (valia com 10.5€ i en vaig deixar per pagar com 0.5€).

Ja quan torní cap a l’hostal i parlí amb el timador, ell m’havia de pagar el bitllet ja que jo avancí els diners, perquè no em volien donar ells abans ja que no estaven segurs de quan costava. Ell em pagà menys del que valia el bitllet, també perquè no tenia canvi. No feu cap comentari quan vaig dir que sí, que es podia passar sense cap problema.

Al dia següent ixia el bus de bon matí. Havia d’esperar un xofer per a que em duguera des de al carretera principal, sols que jo tenia l’hora del Nepal, avançada 15 minuts, i per tant el cotxe no passava. Em vaig plantar a la casa del Hadid timador i vaig despertar a tota la família per a que em dugueren fins al bus. Al final el xofer va aparèixer mes o menys a hora, el fet de despertar-los cabrejat i exigent per culpa del rellotge a deshora fou una xicoteta revenja no planejada. El xofer però volia que li pagués també per dur-me fins al bus, jo molt cabrejat li dic que ja ho he pagat tot i que està inclòs en el preu. En eixe moment no acceptava que cap persona ni insinués altre engany.

Ja “l’estació”  de bus no era clar que el bus a Leh isqués a l’hora. Una nota curiosa és que algú cridà per telefon quan vaig demanar informació del bus i em passaren el telefon, era el venedor d’ahir que reclamava el poc que no havia pagat del bitllet, com un 0.5€. Em costà entendre que és el que volia exactament per telefon, per l’absurd de a situació, ja que estava allà perquè m’havien timat centenars d’euros i em reclamaven menys de mig, que ni el de l’hostal m’havia pagat. Jo em vaig disculpar i ho vaig pagar, fou molt divertit que s’esforçaren tant per eixos pocs diners. Jo vaig aprendre d’ells que hi ha que lluitar per cada cèntim de diners allà. Una cosa que gastaré més en el viatge.

Després d’unes hores d’incertesa en que no quedava clar quan eixia el bus per l’estat de al carretera, vaig fer amistat en un indi, el Mudit que havia viscut 6 anys a Canadà i havia deixat la seua feina com a enginyer a una petroliera per a estudiar energies renovables. Mentrestant estava un any viatjant pel seu país, Índia, ja que no la coneixia.

El Mudit era d’una família la religió de la qual era el Janisme. El Janisme és una religió minoritària que normalment defensa el pacifisme, l’estudi, i la convivència harmoniosa amb la natura. La majoria de la gent que la practica per tant estudia molt i pertany a classes socials mitjanes altes. Però em paregué molt xocant que tot i el pacifisme, era una religió molt hipòcrita, a l’igual que la resta. El seu avi, que era molt practicant de Janisme, en una ocasió li digué que no importava que fos hindú, o ateu, o el que fora, però que havien tingut la immensa sort de no haver nascut Musulmans, que eren la escòria de la humanitat. El Mudit, que tindria uns 10-12 anys, em contà que li faltà poc per esclatar en fúria i bufetejar-lo, però que el seu pare el sostingué i li digué que aquell era el pensament d’algú major, i que simplement en aquell moment s’havia de tragar el que ell diguera, tot i que fora pensés molt diferent. Òbviament el Mudit no és gens seguidor de la religió de la seua família i li té poc d’apreci.

El bus finalment va ixir i ferem camí muntanya a munt.

El viatge a Leh fou un conjunt de sensacions i emocions impressionant que cap relat de paraules es queda curt. Bàsicament és una conducció per algunes de les carreteres més altes del món. El bus era una especie de caixa metàl·lica, el doble de llarga que de ampla, amb unes rodes gegantines de 4×4 i una aparença de vehicle soviètic, fet per a durar. I que ja havia durat les seues 30 primaveres. Dins hi erem 7 passatgers, 5 amics indis (de al Índia meridional) i Mudit i jo. La resta de l’espai vital (uns 30 seients) estava ocupat per una serie de caixes, caixetes i càrrega varia per a transportar, subjecta en xarxes tipus les dels avions de càrrega, o simplement deixada caure per la part de darrere i els seients vuits. Queda per descomptat que tot i això hi havia espai de sobra per a nosaltres i jo ràpidament em vaig apoderar del “seient” de davant, al costat del copilot. El seient no era més que un banquet sense raspallera recobert d’un coixí, anaves de cantó amb el conductor en front de tu, la finestra a l’esquena i el parabrises a l’esquerra. Entre el conductor i jo estava el motor, al qual també et podies sentar, i el qual fou molt afortunat, ja que no duia cap roba d’hivern i vam creuar unes quantes glaceres i passos a 5000m, per no mencionar que el bus tenia goteres i estava ploguent. La pluja a més donava un immens dramatisme als estrets passos de muntanya que s’enfilaven per alçades increïbles. A cert punt l’únic netejavidres, morí i el conductor havia d’estar constantment netejant el vidre. Les finestres eren una sort de vidres trencats, vidres mal encaixats, cartons i planxes de metall que tancaven malament. El fet de poder sentar-me a dalt del motor ajudava a estar calentet durant el viatge de 2 dies.

El més impressionant de tot no era la conducció en si no els paisatges. Poc després d’eixir de Srinagar, passant un comboi militar (més en els combois militars després), tots els soldats estaven en fila pixant a vora carretera. Tal escena no tenia cap altra explicació que els havien ordenat a tots pixar en aquell moment. Mudit em confirmà les sospites, el seu pare era un alt càrrec en l’exèrcit, i son tio havia sigut 2n en comandament de l’exèrcit indi a cert punt. Em digué que allà hi havia moltes emboscades als combois per part dels de Caixmir, i que tals noticies estaven completament censurades a la premsa, que els incidents d’enfrontaments entre els independentistes locals i els militars es desfressaven com a altres incidents. Una cosa que habitualment feia són pare quan llegia la premsa era esbufegar i fer que no en el cap, això significava que no era veritat el que allà hi posava, i ell ho sabia, però mai els contava el que havien canviat.

IMG_5427.JPG

La carretera en si era construïda i mantinguda pels militars, a cert punt passava tocant el que era la frontera de facto en Pakistan. El Mudit m’assegurà que la carretera estaria en molt bon estat, a diferència de moltes altres de l’Índia, simplement perquè els militars la mantenien. Els militars poden ser molt bons en enginyeria, però l’Himalaia és molt bo en destruir enginyeria, o fer-la impracticable. Creuar passos de 5000m començant a 2000m no és un fet que s’aconseguix amb carreteres boniques i accessibles, no, les carreteres a eixes alçades i en eixe muntanyes són monstres canviants, sers vius que creixen evolucionen i moren al ritme de les estacions. L’aspecte resistent i soviètic de l’autobús està més que justificat. Tot i que també he de dir que vaig vore 1 cotxe de ciutat, en rodes ridículament xicotetes per a aquells esborrancs, enfilar-se per aquella serp ondulant que era eixa línia de creació humana en meitat de gegants cabrejats, o més bé gegants indiferents, irrespectuosos dels afers de al gent allà.

IMG_5566
xicotet cotxe de ciutat circulant a  la carretera que talla un glaciar, glacera, mentre plou

Just bans d’iniciar l’ascens en una aprada per dinar parlí en un home d’uns 60 llargs anys que tenia uns ulls blaus clars increïbles,  plens de llum i que t’atreien la mirada ell feia la ruta habitualment.

IMG_5507

Anècdotes i històries hi ha mil.  Però histories com aquestes ja han estat relatades en nombrosos documentals i altres relats. El que intentaré en quatre ratlles és la tasca impossible de transmetre l’increïble sensació, aventura i absurditat que és recórrer allò. Per a mi l’analogia més bona seria com si pujares a una muntanya russa que travessara totes les altres atraccions del parc, durara 19h en 2 dies, i que no saps si va a col·lapsar en qualsevol moment. El ritme és trepidant, primer t’enfiles per muntanyes que tenen els caps amagats ben a dins dels núvols.  Des de la posició privilegiada del copilot, en que  gaudia de les vistes a davant i a l’esquerra i a la dreta (esquivant el conductor) podia gaudir del vertiginós paisatge era un trepidar d’emocions intenses, realment em sentia com un xiquet que el duen per primer cop a una muntanya russa, en totes les emocions i l’alegria d’una experiència nova, junt amb la inquietud del desconegut i el perill aparent de l’alçada. Al meu diari vaig escriure “crec que tinc un somriure a constant a tota la part difícil del camí”.

Però de fet por no en tenia, ja que el conductor pareixia tan expert com el bus en navegar aquell sender serpentejant. Després d’arribar a parts altes de la muntanya, travessar glacials, quasi caure per precipicis de quilometres, creuar-se en combois gegantins, vore a 5000m com l’exercit havia empedrat (sí cobert amb llambordes (adoquins) quadrats ordenadament col·locats com a paviment) la carretera, entrar a paisatges lunars, marcians, vore com tot i estar tan a dalt respecte la mar els gegants encara ens miraven imponents des de les alçades, replegar a nòmades i pastors de cabres pel camí, parar ací i allà a menjar en meitat del no res, on sols una familias viu de servir als vehicles i persones que passen, en una versió dura de les estacions de servei acostumades o una versió de muntanya dels oasis del desert.

IMG_5573
El nostre bus soviètic en un pas empedrat a 5000m

Un cop entrat en el món oníric de les alçades, apareixen els controls. Cada certs quilometres el bus para i hem de baixar tots els estrangers (jo sol) i el conductor havíem de baixar i reomplir uns formularis noseperaquè… la part positiva era vore als avorrits guardes i com em convidaven a chai (te amb llet) i pastes. A un control em trobaré uns alemanys d’uns 50 anys que transitaven aquelles carreteres vives a cop de bicicleta i carregats en uns 20 o 30kg d’equipatge addicional. Deien que notaven cada gram al ascendir cap als 5000m dels passos. He de recordar que hi ha centenars de quilometres entre zona i zona de servei, que les temperatures a la nit són de congelació i que moltes zones són semi desèrtiques, a part de l’alçada, falta d’oxigen, tràfic contaminant i pèssim estat de la carretera. Si planeges mal les etapes en la bicicleta pots passar un gran mal tràngol.

IMG_8529.JPG

El transcurs eren dos dies, sobre les 7 de la vesprada arribem a Kargil, un poble en un tràfic terrible en meitat del camí. Compartí habitació amb el Mudit en un hotel, férem un bon sopar. Al dia següent inicia el curs a les 5 del matí. El parabrises continua sense funcionar però ja no plou, estem a un desert de colors ocres i safrà. El budisme tibetà es comença a fer notar en estuques i monestirs arrapats a les valls i pics.

Contínuament passen controls i hi ha combois militars, que un et passe suposa tragar-se el fum de dièsels que cremen mal durant hores i hores fins a que el bus lentament va avançant un per un cada un dels camions. Recorde que les finestres, si és que es podien dir així, eren lluny d’hermètiques, no ajudant a mantindre el negre fum fora. Agafarem a un turista italià que anava a un poblet. L’home em diu que no sap res d’anglès (jo parle italià fluït amb ell) i em diu que fa anys que viatja així en els 3 mesos de vacances de treballador de l’estat que té, i que en un mapa imprès i en el dit pot viatjar bé sense saber la llengua del lloc o saber anglès. Però bé això ja són anècdotes, l’important és que arribarem a la capital del Tibet indi, Lhe.

IMG_5705

Llibre de viatges: 3 Camins a Srinagar

IMG_4587.JPG

Altre contrapunt positius de dir No com a turista a la ciutat de Srinagar és que aquesta  es quedà buida de turistes que no saben dir que no (la majoria), ja que els envien tots a les muntanyes. Com hi ha pocs turistes i jo em pareixc molt físicament  a un natiu de Caixmir (Kashmir), vaig poder gaudir d’una setmana deambulant sol, sense cap molèstia ni sentint-me un turista, per una ciutat preciosa i el seu llac poblat de gent i barquetes.

A risc de repetir-me emfatitze que aquest llibre pretén només ser un relat de percepcions d’un temps i un espai que travessí, i el xoc de cultures i preconcepcions experimentades, no pretén fer un relat concís dels de fets ni informació geo-historico-socio-politica detallada dels lloc.  Però òbviament no s’entén la gent i la cultura sense saber el seu rerefons i la seua situació actual. I un lloc com Srinagar, la capital del Caixmir necessita d’algunes notes interessants per descriure el meu trotar per aquella terra, lluny de l’abús als turistes ja relatat. Especialment a un lector català li pot interessant la situació allà per l’alt sentiment independentista present, i quasi nul sentiment de pertanyensa a la Índia que tenen els caixmirs de Srinagar en els que em creuí.

Mentre escric açò, dos estius després de que visitara Srinagar, és el 2n estiu que hi ha fortes tensions i violència a la capital del Caixmir, l’estiu del 2016 foren 4 mesos de protestes, amb 100 morts als carrers. A unes eleccions regionals en abril  2017 a la vall de Caixmir va votar menys d’un 7% de l’electorat i tot pronostica un estiu calent. Amb mes de mig milió de militars a la zona, l’índia no perdrà el Caixmir que controla, però pot fer que la vida allà siga un infern en comptes del paradís que vaig viure i vore.

L’estiu que jo hi vaig estar tot era tranquil, però això no amagava la superficialitat d’aquesta aparent pau. Als carrers principals i a moltes cantonades hi havia tanquetes amb metralladores a dalt, barreres de fil espinat preparades per tallar el carrer a qualsevol moment, i controls militars preparats per parar a qui fora en el camí per demanar documentació, jo vaig ser un dels que li demanaren quan el xofer em conduïa a l’estafadora Majestic Boathouse per 1r cop. No és el símbol de que estàs en una situació de dia a dia normal. Inclús quan estava allà em digueren que hi havia el dijous de la ira, en que grups d’estudiants principalment llançaven sistemàticament pedres a les forces de seguretat. No ho vaig presenciar, però veient les noticies d’ara això mostrava el fort substrat de descontent per les noves generacions de Caixmirs en un conflicte que arranca des de la independència de l’Índia de l’imperi britànic i la separació del Pakistan en l’any 1948, en que els territoris de majoria musulmana passaren a ser de Pakistan i la resta a l’Índia. Caixmir, especialment la vall del Caixmir amb la gran majoria de la població musulmana, quedà a la part equivocada de la línia quan es produí la partició.  Sempre hi han hagut tensions des d’aleshores però te un fort un conflicte armat des del 1989.

Caixmir és una regó rica de l’Índia, relativament parlant. L’index de pobresa és extremadament baix, té molta agua, amb un clima temperat, per tant l’agricultura és rica i diferent de la resta de l’Índia, i a més amb tantes muntanyes i rius és una exportadora neta d’electricitat. Aquesta realitat de riquesa econòmica, tot i estar subvencionada per l’estat amb infraestructures, també ajuda molt a crear la mentalitat d’independència.

Un xic caixmiri que vaig conèixer i que portava una agència de viatges a Delhi era critic de la visió que tenien els locals de com rics ells eren, si bé era cert que era un territori ric, ell és queixava que era molt fragmentat, i que de no ser per l’estat Indi hi hauria molts conflictes sectaris com al Pakistan. A més ell dia que tot el desenvolupament i l’obertura al comerç era gracies a formar part d’un estat tan gran com l’Índia, i que ni no hi estigueren no hi hauria forma de explotar els seus recursos, dur turistes, i vendre els productes com els tèxtils, safrà i altres productes agrònoms. El tenia una visió molt desenvolupista del Caixmir per tant no estava a favor de la independència i argumenta que la gent local tenia una visió molt esbiaixada i curta del conflicte. Tot i això també te una visió molt negativa dels indis, sobretot de la seua obsessió pels diners, cosa que posa com a argument de que mai deixaran que una regió rica com és el Caixmir es separe. Ell ha viatjat molt pel món i ens veu als europeus com que volem tornar a una forma de vida més “espiritual” i no tan obsessionada pels bens materials, el qual em pareix divertit perquè molts dels  europeus que venen a l’Índia ho fan fugint del materialisme i buscant l’espiritualitat Índia. Com voré més avant, l’Índia  peca molt més de materialisme que els europeus, en una manera molt diferent, però igualment obsessionada pels diners i les aparences que els diners porten.

He de dir que  aquells que tenien vincles econòmics en l’Índia mostraven aquesta visió més econòmica de l’assumpte, com és el cas també d’un tallista de figures que passa llargues temporades a Goa venent artesanies, i que em convidà a un deliciós te a sa casa.

Gent normal de carrer si que tenia aquesta visió molt limitada,com un xic de 20 anys amb qui vaig conversar llargament mentre ens netejàvem els peus a la gran mesquita i després deambular pel jardí. Ell em diu que el govern indi vol tancar parts del territori que està donant als hindús, però que per ara protestes ho han impedit. També em diu que col anar a l’Aràbia Saudí a treballar, però li advertisc que pot ser dur allà ja que tracten molt mal els estrangers i els quasi esclavitzen. Pareix que mira a ISIS, (daesh), en bons ulls, però està obert a altres pensaments. Imagine que la mesquita a la que aten estarà dominada pel Wahhabi, una corrent molt més radical del islam d’origen Saudí, molt diferent del sufisme imperant al Caixmir, que és molt més liberal. Segons les noticies unes 3,000 mesquites inspirades pels Wahhabisme han obert en els últims 10 anys en Caixmir.

Altra gent, com un ancià de 70 anys amb qui vaig parlar llargament a una santuari a la muntanya,  era mestre d’anglès i història. Ell  tenia una visió molt clara del conflicte, tot basat en línies culturals. Em contà algunes de les llegendes de la zona, alguns conflictes i lluites històriques del territori, i la historia de l’home enterrat al santuari (el santuari de Makhdoom Sahib, la tomba d’un savi del sXV molt important per a la zona),

La conversa més inesperada fou amb un home de Caixmir que havia estat a Mallorca,
L’home tenia  una visió del món molt oberta i diu que al final som tots iguals independentment de al regió. En efecte Mallorca te una component mística i espiritual molt més gran que tots aquests llocs, si t’oblides de la corrupció.

 Moltes de les converses les vaig tindre als santuaris o mesquites de la ciutat, en les quals podia entrar fàcilment per la falta total de turistes, el meu aspecte local i anar en pantalons llargs.

Curiosament tenia tantes interaccions perquè les mesquites estaven poblades per homes que, simple i planament, no feien res, estaven allà tot el dia meditant, xarrant amb la gent, dormint, passant l’estona. No hi havia dones en aquestes activitats, ni a la zona de dones de les mesquites. Açò és un fet que voré molt a la resta d’Àsia,  El que em fa reflexionar que en general els homes tenen prou més oci que les dones en la majoria de societats que travessaré. Inclús a la nostra, és molt més habitual vore pensionats homes no fent res que a pensionades dones, tot i que això és producte d’altres generacions en que l’home treballava molt més a fora de casa. Serà curiós vore com canvia en les pròximes dècades, supose que menys oci per als hòmens. Imagine que un món amb molt d’oci hauria de ser més creatiu, per això tants homes creatius, però no serà el cas a moltes de les societats que travesse ja que solen ser menys creatives i en més gent sense fer res que la llatina i occidental en general. Per tant el temps lliure ha d’anar vinculat a estudis i pràctica d’un art. No és suficient només gaudir del temps per generar i desenvolupar idees.

 —

IMG_4195.JPGLes mesquites eren precioses, des de les antigues a les més modernes totes tenien una influencia persa i del centre d’Àsia, allunyades de l’estètica àrab, de la mateixa forma que eixa forma de l’islam estava allunyada de l’àrab. Gaudia sol de la seua relaxant atmosfera sense que ningú que m’atabalés.  Recorde molt vivament la més antiga de totes, construïda en una mescla de fustes i rajoles que en teoria és per a suportar els freqüents terratrèmols de la zona. Allà hi estava sol completament, relaxat i contemplat els intricats detalls de decoració del sostre.

IMG_4503.JPG

Altre punt de menció és el llac adjunt a la ciutat. És un llac d’aigües poc profundes, com l’albufera, per tant molta gent hi ha construït camins, cases i jardins a sobre l’aigua, amb pals o amb terrenys elevats, molt productius. Allà hi ha una important comunitat, que curiosament és Shia, una altra branca dels musulmans diferent de la predominant a la ciutat, que és Sunni. És com si des de fa segles visqueren ortodoxos i catòlics un junt a l’altre, com als Balcans. Allà també s’odiaven segons em digué un italià antropòleg que estudiava el conflicte del caixmir, però el conflicte principal és amb l’estat indi i com m’havia dit el de l’agència de viatges, on eixe conflicte extern amagava les tensions sectàries internes. La gent en la que parlava volia la independència completa de l’Índia i del Pakistan, fer un estat independent tipus els altres stans del centre d’Àsia. Però l’estudiant d’antropologia que em trobí em digué que en el fons en el fons si escarbaves la gent volia pertànyer al Pakistan perquè són musulmans.

Un punt curiós fou el 1r descobriment clar que vaig fer, en que les guies de viatges estan lluny de parèixer’s al que un viatger per Europa esperaria. A Europa s’esperaria és una descripció completa del que visitar en detalls més o menys desenvolupats. Jo volia visitar un castell que presidis la ciutat i el santuari de Makhdoom Sahib, però el castell encara és un enclavament militar. A la guia no quedava clar si es podia o no entrar, en tot cas a mi m’agrada explorar les ciutats i barris. Ja m’havia trobat unes quantes tombes i mesquites i altres llocs molt bonics que no apareixien mencionats ni de lluny a la guia, però en el meu deambular em trobí en un gran temple Hindú enfilat a altra vessant de la muntanya. Era d’arquitectura i vistes precioses, algunes de les millors de la ciutat, un punt turístic clau òbviament, però completament desapercebut, inclús per una guia. Això en aquell moment m’indicà que hi havia molt més per fer i descobrir fent el tipus de viatge que a mi m’agradava, explorar aleatòriament i endinsar-se en el desconegut. Hi havia molt per descobrir en un món lluny del tot pautat i estipulat de la meua societat.

IMG_4679

Parlaré més de com es fan les guies de viatges en el capítol de treballar a les mines de Bolívia. Però el fet que hi haja un temple hindú enorme allà diu molt del conflicte del Caixmir. Als barris que travessava hi havia immigrants de les comunitats budistes, amb els rostres clarament tibetans i vivint en una zona prou marginal de la ciutat. Allà presidia el temple hindú, i un poc més amunt uns militars guardaven una dels accessos a la part alta de la muntanya, on es trobava el castell.

Llibre Viatges, Capítol 2, NO.

IMG_5259

-Si no deixes l’habitació et tiraré els objectes al llac.

-No m’importa! Jo em quede a l’habitació sense objectes amb ell

-Al qui et tiraré a l llac serà a tu, t’agafaré i et tiraré allà.

-No hi ha problema, agafa’m i tiram al llac.

O una cosa així, seguint comportaments de farols de pòquer, fou la conversa entre jo i el propietari del lloc on m’estava hospedant a una casa flotant a un llac de Srinagar. En aquestes amenaces un sap que l’altre no pot complir el que es demana.

Després d’un vol, que para a mode bus en un aeroport a meitat recorregut, en que part del passatge baixa, i altre passatge puja com si hagués parat en una estació de tren. Arribe a Srinagar, la capital del Caixmir. Allà a l’aeroport dubte que hi haja ningú que m’estiga esperant per a replegar-me i dur-me al meu suposat allotjament. Si que hi ha un, tot i que no serà per bondat del timador. A l’hospedage on el xofer em va conduir  tots els hostes arribaven com jo, es a dir, timats des de Delhi. O bé perquè han trobat un festival, o una revolta, o un acte polític… i han d’anar fora perquè no podien anar al lloc on volien de Delhi i visqueren un espectacle similar al meu descrit en l’anterior caítol. Fan el mateix en els que envien a agra o al punjab, o són turistes indis que no els importa el que valen les coses.

Es a dir m’espera un altre timo, o bé, en el cas particular meu, un intent de.

Aquella nit no he dormit, entre les poques hores i el cabreig acumulat el son ha estat elusiu. El primer que demane quan arribe a un “hostal” que se suposa que és un vaixell flotant a una llacuna, és dormir. Allà reparen un ventilador d’una “habitació” i hi entre a dormir sense fixar-me massa que allò s’aparta molt de tota habitació “d’hostal” que puga imaginar.

L’hostal necessita una descripció, són 2 barques o cases flotants, una vella i sense cap decoració, junt a la vora de la terra, on hi ha una especie de pati, l’altra gran i junt  la vella, de manera que queda mirant al llac, paral·lela a terra, amb la vella envarcació, on jo dormiré per 1r cop, entremig.

Dorm unes 5h que em senten de gloria, i ja en el cap més descansat quan m’alce  inspeccione l’habitació. Allò no sé que és, però segur que no és un hostal per qual he pagat uns 300€ la setmana. Llit dur, sense decoració, mobles escassos i vells, i una pila de motxilles de viatgers al cantó. Allà un xicotet atac de paranoia em fa pensar que esquarteraven als viatgers, tirant les seues restes al llac, i es quedaven en les seues possessions. Apartant la idea del cap ja que no he escoltat res d’així a les noticies, ixc i pregunte on està la gent. La gent està a les muntanyes, a les muntanyes on ara em volen enviar, per uns 100€ el dia, a fer excursionisme.

Crec que no havia escoltat tal sarta de mentires en ma vida com el que segueix per a justificar que he d’anar a les muntanyes i perquè és tan absurdament car. Que si hi ha que pagar permisos del govern, cuiners, portadors, jeep… Una parella d’holandesos hi va i aparentment em volen fer un descompte especial si vaig amb ells, que tot i fet és una farsa ja que em volen cobrar el mateix que a ells tot i ser 1 persona més i per tant compartir despeses.

A més hi ha una estratègia de poli bo poli dolent, el propietari té un mànager, un xic jove ben vestit i en accessoris cars, que és el que t’intenta posar el preu car i s’inventa contínuament noves mentires per justificar les velles. El propietari fa de poli bo i et diu que per ser tu et farà un bon preu.

Ningú pareix mencionar que estaràs deixant una habitació d’hotel i el menjar d’una setmana ja pagat i que no se’t retornaran els diners. Això de fet explica el fet que les motxilles estiguen a l’habitació. Han abandonat el que havien pagat i està disponible per a altres clients, per tant buiden la teua habitació i la donen a altres persones. Entenc que quan més temps passes a les muntanyes pots  acumular en la mateixa suposada “habitació” una nova capa de persones. Es a dir si un va 5 dies el 1r dia altre ocupa l’habitació ja pagada, aquest l’envies 5 dies més, el 2n dia un 3r ocupa l’habitació pagada per 2 persones diferents anteriorment, més el 3r. El 3r dia un 4t dorm en una habitació que està sent pagada per 4 persones… Quanta més gent pugues enviar a gent fora més et pots aprofitar d’aquest sistema. És tan simple com absurd que puga funcionar! Però funciona, segons sabré més tard, sóc el 1r (aparentment) que refusa a anar a les muntanyes.

Òbviament havent descansat i pensant un poc tot allò no ho compre, dic NO. Quan em diuen quin serà el pressupost per a mi aquestos dies (els europeus deuen dir uns 20€ – 40€ al dia, entenc) jo dic que és 0. Quan m’insistixen desenes de vegades que hi vaja dic NO, quan he dit NO tantes vegades em comence a animar, i l’anterior cabreig és convertix en satisfacció de plantar-me.

A partir d’allí la relació amb el propietari, que havia estat essencialment cordial, es deteriora a un punt extrem.

El contrast entre els holandesos i jo és corprenedor per el seu tractament. Els holandesos a canvi de diners, molts, són transportats d’un lloc a l’altre com xiquets duts de al ma que no poden fer res sense la supervisió d’un adult. Jo en canvi dic que me n’aniré a vore un llac, un que al mapa no queda molt lluny, i l’home tot cabrejat em diu que no, que no es pot anar, que no hi ha camí, que ell cap i coneix el lloc. Tot en una convicció de desacreditar-me davant els altres supose. Al cap i la fi és robar-te de la teua llibertat a canvi de diners. Si no els vols donar diners, no hi ha cap amabilitat. Ser lliure en canvi és irònicament gratuït, el que et prement unes experiències úniques i tindre accés a tot un món en solitari que no s’hi tindria de cap altra forma.

El preu a pagar és d’inhospitalitat. Òbviament a la casa flotant més luxosa mai no hi vaig anar, era per a clients que es podien deixar enganyar, l’habitació on jo estava era de la seua filla, i el vaixell vell on jo estava era la casa de la família.Jo utilitzava el seu bany,  la qual cosa, segons el propietari, molestava molt a la família. Una família musulmana en 2 filles adolescents compartint bany en un baró pareix que no tenia molt d’estomac per aguantar-ho.

D’ahi l’escena en l’amenaça a tirar-me al al llac. Jo no volia renunciar a l’habitació (em volien moure a un altre grup de cases flotant, lluny d’allà) i ells no volien que estiguera allà després de entendre com funcionava el negoci, per no parlar en altres clients que vagen a pagar mooooolt més.

Posteriorment entendré que deuria haver fet més pressió. Però amb la meua mentalitat  de bo, de no voler causar problemes, de creure el que altres estan mal, de gaudir del viatge, de gastar diners… no posaré massa problemes i acceptaré canviar després que l’home es disculpara i m’explicara el funcionament de les estafes (li va eixir gratis això).

Un cas que pareix tret d’una historia de ficció, però que és cert i em servix per exemplificar el tracte als turistes, és un nom que hi havia a una motxilla que em vaig trobar a l’habitació de la filla en el muntó de motxilles que hi havia. Recapitulant, jo em vaig anar a dormir a una habitació de la casa flotant més modesta, després d’estar cabrejat i d’insomni per quasi 4 dies. Quan em despertí hi havia un munt de motxilles grans, de viatgers òbviament. Jo em vaig preguntar que feien allà, en una habitació que, per modesta que pareguera, hauria de ser la meua! Pensaments bojos passaren pel meu cap, com que allà anaven els viatgers, els mataven i es quedaven en les seues pertinences, i que no els impostava que jo vera les motxilles perquè m’anaven a matar també. El pensament durà poc davant de l’absurditat de l’assumpte, no té sentit que maten a algú pels pocs centenars o milers de dolars que porten damunt. A més del terrible que seria que un turista desapareix en un país estranger, més encara uns cinc en aquell moment, contant pel nombre de motxilles. En tot cas per falta d’informació en aquell moment no se’m passà pel cap quina absurda situació podia ser l’explicació de tals motixilles, que les treien de l’habitació per rellogar-les! Jo encuriosit em vaig dedicar a mirar les motxilles, la majoria tenien candat o contingut de poc valor. Una que em cridà l’atenció fou no pel seu contingut si no per un nom que tenia en una etiqueta d’identificació: Jakov Dummer

M’he de remontar un poc més, abans d’iniciar el viatge. Per insistència paterna, vaig provar de buscar un company de viatge. La busqueda fou poc intensa i conseqüentment poc fructuosa, principalment perquè els viatger que tenen plans flexibles són els que tenen experiència, i a aquestos no els importa viatjar sols, i els que els importa viatjar sols no tenen experiència i per tant tenen plans rígids, difícils de compatibilitzar.

Una de les meues millors opcions fou un australià, Jakov Dummer. Ell anava a viatjar a la Índia 3 dies abans que jo i no tenia plans massa concrets, sols pel nord de l’Índia, com jo. Quedarem en trobar-nos en Delhi però un cop ell arribà allà no em tornà a contactar.

Ara, com tret d’una pel·lícula, tenia la seua motxilla al davant meu (amb un nom com aquell no podia casualitat que altre viatger que anava al nord de l’Índia en les mateixes dates). Bàsicament tenia davant meu la motxilla d’un viatger que dos dies abans l’havien enganyat com a mi i l’havien enviat al mateix lloc d’estafes que a mi, sols que era la seua motxilla i no ell el que estava ací ja que a ell sí l’havien enviat a les muntanyes. Un món xicotet.

Jo, òbviament volia trobar-me amb ell, però comprensiblement després de la meua negativa a anar a les muntanyes i canviar de casa flotant no em deixaven parlar en ell. Al final amb gran insistència, després que em mentiren diguent que no estava allà, però ell havent-me escrit després de tornar de les muntanyes diguent-me que l’havien enviat a les muntanyes després de l’estafa a Delhi i no havia tingut internet, vaig a la casa flotant. Allà ell estava discutint amb els que l’havien estafat, després de gran insistència meua (un dels “fills” de Hadid, l’amo, em barrava el pas, però Hadid em deixà passar), poguérem finalment parlar.

El que ell em contà fou:

Arribà a l’estació de New Delhi i com a mi li digueren que no podia entrar, en el seu cas perquè hi havia disturbis. L’enviaren a una “agencia del Gobern” també, en el joc dels telefons com jo, i l’enviaren ací, només arribar, també cansat i fet pols com jo, l’esbirro l’estafà  en 5 dies en la muntanya més transport fins a Benarés i pagà uns 2000$ per unes 2 setmanes de viatge en  l’Índia. Com a referència és fàcil viatjar a l’india per 5-10$ al dia, 2000$ donaria per quasi un any de viatge del tipus que els motxillers fan.

Els altres que eren d’holanda també els enviaren allà dient lo de les revoltes o disturbis.

La historia no té més, però exemplifica el contrast de cultures, percepcions i estats mentals que es té quan s’arriba a un lloc nou, i com aquestos són explotats pels qui ho coneixen. El Hadid aparentment  ha aconseguít gracies a això una tele plana de més de 51 polsades (pagada per unes angleses segons em digué perquè els encantava el lloc) i un cotxe, signes d’alt estatus a l’Índia, i Àsia en general. L’esbirro estafador tenia un Iphone i roba cara i de disseny. Que més i quants més continuaven per eixe camí se m’escapa però és la filosofia de vida que constantment se’t presenta  a l’Índia i de la qual fugiré. Una filosofia que utilitza als demés de la forma que siga per a tu viure un poc per damunt que la resta. No pareix que hi haja cap moral que evite fer patir als que estan al teu voltant.

Tot l’escenari em deixà la satisfacció d’haver entès una part cultural important d’ells, i nostra: que als occidentals ens costa dir que NO, som extremadament confiats i creguem el que ens diuen; que ells ho saben, els encanta dir mentires, i no els importa parar-se en res per a aconseguir recursos, principalment diners. L’última ja la coneixia un poc del Marroc, però la de la facilitat per a la mentira, invenció i abús de trets culturals em fou prou nova.

 

Llibre de viatges, Capítol 1 Xoc.

Que fan desenes de milers de persones dormint al terra, una al costat de l’altra en files i files de xiquets, vells, famílies, utensilis, roba, i més gent amuntegada en una esplanada enorme, a l’aire lliure? Al menys dormen per la nit.

Hi ha moltes formes en que podria haver començat el viatge, però elegint Índia i entrant-hi a la 1 de al matinada després de dormir malament els últims 3 dies, i sense tindre experiència prèvia en un món no occidental conduïx a altes probabilitats que iniciaràs el viatge en encontres inesperats. I prometre que no dormiràs al carrer (com a mínim a l’inici) et fa prendre males decisions.

Fins l’aeroport estàs a occident, després hi ha un metro que descobriràs és car per als estàndards de l’Índia, però que és perfectament occidental en aparença. A l’eixida del metro espera el que serà habitual eixam de taxistes/transportistes esperant que els compres un servei. Jo amb la meua habitual ignorància dels serveis, mentalitat idealista occidental, en que la gent et vol ajudar a canvi de res, i en que no demanes ajuda a no ser que siga estrictament necessari, camine intentant seguir el meu mapa, enq ue per desgràia no carrega el GPS.

El que m’espera és un espectacle que aquesta mentalitat no està preparada.

Nit, una esplanada gegant, en front un gran edifici que s’estén centenars de metres a esquerra i dreta. L’estació de tren de Nova Deli, un llegat colonial però amb pocs vestigis de qualsevol esplendor colonial, si és que mai l’havia tingut. Segons el mapa travessar-la m’estalvia pegar una gran volta per al meu hostal que havia reservat, l’únic que reservaré en tot el viatge, i una necessitat menor per demanar al visa. Avance, després d’un altra muralla de taxistes que travesse somrient em torbe l’esplanada. Aquesta esplanada tot escrutini diria que està destinada a aparcaments, però que no és fàcil concloure ja que hi ha una massa de gent que dorm a sobre d’aquest asfalt, files i files i files de gent unes pegades al costat de les altres, esteses a terra, passant la nit, qui sap esperant que. Més avant entendré que el que esperen és el tren, cosa que no podia entrar en la meua mentalitat occidental de “qui collons va a esperar al tren dormint en terra en el pàrquing de davant l’estació?”, però no vaig arribar a eixa conclusió en aquell moment, per falta de temps per pensar, per cansament, per falta d’informació, per mentalitat occidental, qui sap, però greu error que pagaria car.

Simplement em plantege que hi haurà un esdeveniment especial que fa que molta gent estiga allà de forma excepcional, prompte els errors de judici s’acumularan.

Travessant les maresmes de gent, mentre intente no xafar a ningú al mateix temps que e fugisc dels taxistes, carregat amb la motxilla (nota no carregar en una motxilla de ninguna mida, menys d’excursionista, a Àsia si vols passar desapercebut). Arribe l’estació, llargues cues de gent esperen per creuar uns arcs de seguretat, amb militars controlant el procés, el que m’espera, o qui m’espera és un home que diu ser treballador dels ferrocarrils que m’informa que hi ha un festival al barri al qual vuic accedir i que he de demanar un permís a les autoritats per poder travessar els controls, i per tant l’estació. Pareix realista però em pareix curiós que s’haja  d’entrar a l’estació per creuar les vies,  i no simplement creuar les vies tipus un pas elevat tan habitual de l’europa. Haver-ne n’hi ha de passos elevats que no entren a l’estació, però estan tancats, i anant com vaig carregat, i els militars fent controls no hi entre. El que si que ha entrat al meu cap és que de fet allí HI HA un festival o quelcom per l’estil, que els militars controlen l’accés, i que la gent està ensenyant uns papers blans als militars, que deuen ser el permisos que l’home m’ha dit. El que no hi ha en el meu cap, és preguntar algú més que està succeint.

El “treballador del ferrocarril” em vol dur a un lloc en que el govern dona els permisos. Que dimonis fa oberta una oficina del govern a la 1 de la nit!? És Índia, altre pensament que utilitze per convèncer del que està succeint pot tindre sentit utilitzant la mentalitat occidental si permet concessions menors. Però vol que vaja en Tuc-Tuc (taxí indi consistent en un tricicle motoritzat cobert). Li dic que no, que no em pose en un taxi, però després de prou de temps intentant seguir les seues indicacions en un paper, l’home em fa entrar-hi sense que jo sàpiga molt bé com ha passat, i allà vaig, a la matinada un vehicle al que mai volia pujar em du cap a un lloc desconegut que jo esperava fos prop i resulta ser molt llunya.

Em sent estúpid, però em dec sentir més cansat per acceptar això i el que vindrà.

Primer “l’oficina del govern”. Literalment en un carreró on acabe, posa a un retol “Goverment Office”, on hi ha un grup de guàrdies uniformat al costat. Que fa una oficina del govern en un carreró, oberta a la 1 i pico de la nit, i uns personal de seguretat uniformat? entra dins del paradigma “això és índia”.

Dins volen saber tota la meua vida i plans. Un cop passat per l’Índia, com a norma general mai contes la veritat a un indi que acabes de conèixer, i menys mostres la ignorància que tens del país, i que hi acabes d’aterrar per 1r cop. La millor estratègia és dir que has estat allà 5 o 6 cops i que ja portes mesos viatjant, et respectaran més i abusaran menys si ho dius, dir que no saps anglès també ajuda molt a no ser molestat, quan li dius això a un indi que intenta  atabalar no sap com reaccionar i et deixa estar. Però en aquell moment encara no havia descobert aquelles estratègies bàsiques de supervivència, estava cansat, estava venut.

Si  el treballador de “l’oficina del govern” oberta a les van a ser les 2 de la nit et pregunta a quin hotel vas, mentix. Si et diu que no et pot donar el permís que has vingut a buscar, fugís. Si et diu de cridar per telefon, no deixes que ell marque. Si li preguntes quin festival transcorre, no et cregues que al ramada a l’índia fan festa al carrer. Si et vol vendre alguna cosa t’està mentint. Si el que vol vendre’t és un viatge a Caixmir que costa 3 o 4 cops més del que tu creus que val, ix corrent. Si les alarmes del teu cap sonen, fes-lis cas. Si estàs cansat, no vages a fer tractes en indis en el teu primer dia de viatge a les  van a ser 3 del matí.

Són unes hores allà ficat en el que al final és una agencia de viatges intentant convencerem que no hi ha cap hotel varat que no estiga en una zona de la ciutat que estiga oberta, i els hotels que queden són molt cars. Que hi ha un festival però no em pot donar permís per a passar a on tinc reservat l’hotel, i que millor vaja en el paquet de viatges a Caixmir (o el Agra, on insistix molt). Jo lluitant contra el meu cansament i una moneda que a cara o creu finalment decidix el meu destí, segellat a les 3-4 del matí, per a anar a un hotel de mala mort i ser embarcat en un avió a les 6 del matí per anar a Caixmir, era això o dormir al carrer les 2-3h de nit que quedaven. Tot mentre mort de rabia no em podia creure com d’estúpid era d’haver-me deixat enganyar així quan era obvi que, un cop tindre el temps per a pensar (els indis no et deixen pensar), allò no te cap de sentit.

Posat en perspectiva, després de múltiples encontres en altres viatgers, el que em pasà a mi no és un fet aïllat. Una de les histories d’un fet similar que em va ressonar com inaudita era la d’un alemany que portava ja 3 dies a Bombai i que fou convençut per un home d’aspecte europeu, en accent britànic i un vestit de gentelman (al calorós Bombai) que havia perdut tots els papers i passaport i que necessitava 200€ per anar a vore a son germà a Lucknow, que “casualment” és on anava l’alemany en uns dies. Que allí quan arribés ja li retornaria els diners per Western  Union quan trobara a son germà i que en tot cas es podien trobar a Lucknow . Òbviament ni hi va aparèixer res a Western Union ni cap de les referencies ni contactes  a Lucknow existia.

És curiós que el Indis tinguen tan bona percepció de la mentalitat dels occidentals i se n’aprofiten tan descaradament d’ella. Al final no és més que la raó per la qual vaig iniciar el viatge, la cultura dominant, l’occidental, tendeix a obviar les altres i assumir que funcionaran com la ja coneguda, amb matisos de “estic a tal” per d’altra manera poder conservar l’ordre de els coses. En el meu cas anava amb la mentalitat que en general la probabilitat que algú t’enganye i s’aprofite de tu és molt baixa a occident. El que descobrixes és que el domini i ignorància de la cultura dominat pot vindre amb un preu alt. I a més la nostra mentalitat, com continuaré veient al llarg del meu viatge, està construïda damunt la persistent mentalitat de superioritat i que els mètodes i hàbits que tu maneges són els bons, per tant molts occidentals pensen que  les nostres costums  haurien de ser les que es trobaren per defecte a tot el món, independentment que on visites siga diametralment oposat a casa. Això no és així, les nostres costums i hàbits deriven de l’evolució de la nostra cultura al nostre entorn i no son universals, i pensar el contrari fa molt mal tan als locals com als visitants, creant el món utopico-distopic en el que vivim i s’encaminem. Que els locals però, sàpiguen aprofitar-se d’eixe coneixement de les vulnerabilitats de la cultura dominant és positiu, és un fet del qual aprendré ràpidament.

Llibre del viatge. Una visió del món, un camí cap a la pau. Introducció

Ací publicaré l’esbos del llibre que estic escrivint relatant les principals escenes i refeccions durant el meu viatge que em permeten tindre una imatge del món que vaig travessar en els anys 2015-2016 del calendari occidental i com això va marcar la meua comprensió dels humans, societats i jo mateix, pera qui li puga interessar i per deixar escrita aquesta particular visió per a una comparació en el pas del temps de l’evolució del món. Així com vore una foto antiga permet comparar com era l’escenari fa tants anys amb com és ara.

 

Introducció, perquè

 

Vaig començar aquest viatge amb el principal objectiu d’aprendre d’altres cultures i societats, he acabat el viatge i del que més he aprés és d’altres persones i gents.

Són les gents del camí que han permès que puga transitar la terra de la manera en que ho he fet, aquestos relats no descriuen una travessa a l’àrtic, ni una expedició pel desert del gobi. No és una lluita de l’home contra la natura, és un retrobament de l’home en la humanitat. Allà on hi ha humans al cap i a la fi hi ha ajuda, el bàsic per continuar endavant per sobreviure, i que no has d’arrancar de la natura o carregar en tu del món dels humans. Allà on hi ha gent hi ha cultura, hi ha suport, hi ha una manera de viure, una manera de vore el món, hi ha una societat, una forma de relacionar-se en el món que si aquella gent no hi estiguera allà no existiria. No hi ha gent a la lluna que t’explique com ells entenen les estrel·les, perquè hi ha diferents tipus de neu, com enterren els seus morts i com eduquen els seus fills. Si no hi ha humans no hi ha ningú que et conte res, res en el que comparar en la vida a altres llocs, en la vida a casa. A fora de la terra no hi ha gent, no hi ha persones com tu i com jo que necessiten el mateix que tu i jo per a viure, per a progressar, per a entendre el món. Aquest és un relat de la gent que habita la seua terra.

En aquest relat no pretenc més que transmetre una visió particular del món en un moment determinat a través d’uns ulls concrets, i inspirar a altres a fer el mateix. Amb el que implica per l’anàlisi del món en general, l’estat de la historia en aquest punt i de la humanitat que ha arribat a interaccionar amb mi durant el transcurs dels meus viatges. El conjunt d’humans i gents que fan que aquest món siga com és i que fan possible el particular viatge d’un explorador del segle XXI. Un explorador que no busca descobrir coses noves i misterioses si no donar sentit i perspectiva a tot un conjunt de fets que no han arribat a la cultura occidental de la que vinc. Que no han ressonat encara en les audiències globals, i que tot i així son necessaris per entendre el més profund de nosaltres mateixos, la nostra humanitat comú, global.

Tot el seguit d’aventures i pensaments que continuen no són més que una selecció de fets que posen el focus en un aspecte o altre de la vida, de la forma de viatjar, de la particular visió del viatger de els formes d’organitzar-se que existien en altres parts del món, que són diferents de les nostres, que són similars, que són esperades, que són sorprenents, que ens unixen, que ens separen. Tot el conjunt de fets seleccionats m’han succeït detalladament, només que  a cops modificant lleugerament els detalls per arrivar a una explicació més clara o adient pel que es vol ressaltar, citant a Orwell, Dickens tenia la costum de contar xicotetes mentires per emfatitzar la veritat. Tot plegat te l’objectiu de construir la visió particular de les gents que he trobat i com elles veuen i viuen en el seu lloc al món. A més d’inserir-ho quan puga en la visió del món global que vivim al present i el rol de la gent en ell. Altres viatgers voran de forma diferent els mateixos fets, extrauran conclusions diferents, però que al cap i a la fi compartiran el mateix món, la mateixa humanitat, que ajudaran i inspiraran a altres a buscar la seua particular visió del món.

Aquest viatge no s’ha de vore més que com un llibre de viatges dels que tant s’han escrit, amb la particularitat de que és una visió concreta en un moment concret del món. No pretén més que ser una fotografia de la realitat trobada en les distorsions que les mans del fotògraf afegixen al seleccionar quin pla triar, quin panorama capturar, quina composició crear, quina foto mostrar.

El conjunt de fotografies d’aquest viatger i de molts altres permetrà a un espectador del present i futur ser inspirat i desenvolupar una visió més general de fets i temps particulars que han esdevingut en el món. Ací només obric un altra finestra per la qual mirar, per la qual emmirallar-se i crear el desig d’ixir i descobrir per un mateix quina visió particular el futur viatger s’endurà. Tot per crear un altra visió del món, una nova visió.

Finalment cal ser conscient que en tota aventura, en tot viatge, en tota fotografia, un no és simplement l’espectador, també és actor i és objecte de l’escrutini a realitzar, el que vius, veus, fas t’afecta, et canvia. El que expliques diu del que explica, el que mostres diu del que mostres, la fotografia diu del fotògraf. Per tant al llarg del relat es contaran els canvis i pensaments i visons i reaccions del autor a diferents fets, del perquè han estat causades i el que això diu de la seua pròpia cultura, pensaments, orígens i l’anterior visió del món.

 

Diari de PNG, 18, 19, updating and leaving.

No massa, aquest dia el vaig pssar a un hotel de luxe on vaig daudir d’internet a canvi d’un pastisset que em costà uns 4€.

Al dia següent agafe el vol cap a Australia. S’acava el meu periple d’encontres en el món alíe al meu món fins a messos abans. Tornava al món occidental, a les meues antipodes.

 

Com a nota curiosa, voig poder pujar aigua al meu vol! les mesures de seguretat ací són més laxes, però bé, el dia que es pogué afectar la seguritat d’un avió en una botella d’aigua és el dia que la seguritat es va tornar boja, és agradable vore que aquesta paranoia no ha arrivat completament als aeroports de papua.