llibre de viatges 30: Vietnam 7, Etnicitat i Muntanyes

Una cosa que aprendràs a descobrir d’Europa quan isques al món és que a Europa tot és molt diferent, i som molts cops escepcions en coptes de la norma. Una d’aquestes excepcions de les quals vaig ser conscient a Hanoi, visitant el seu gegantí museu d’etnografia, em preguntaren quantes tribus o grups ètnics hi ha espanya. Jo vaig dir que a tota Europa en sort hi ha una! (els suomis) i que estirant molt el concepte de tribu pot ser els bascos podien contar.

Perquè la pregunta? Perquè el museu? Bé al Sud-est asiàtic, tot i tindre estats des de fa milers d’anys, mai s’ha procedit a fer la unificació cultural, social, d’estils de vida i de visió del món que hem efectuat a Europa des de l’època dels romans. Ací encara conviuen societats matriarcals de pocs milers de persones, dones girafa, adoracions als morts i esperits, cases tribals gerres de clans… amb els milions que fan una vida de ciutat global a les metròpolis. Ací els turons i muntanyes han oferit refugi a l’aprensió que tenen les civilitzacions pareixen tindre cap a grups humans més reduïts, amb formes menys organitzades, menys estratificades, de funcionament. Ja al segle 5è abans de la nostra era escriptors Xinesos es queixaven de la barbàrie del pobles que es pintaven la pell en tatuatges, que no cultivaven, que no feien muralles al voltant dels seus pobles o no es tapaven els torsos.

S’especula que tota eixa pressió civilitzadora ha fet que molts dels grups culturals del sud-est asiàtic es desplaçaren de les planures de la xina cap a les muntanyes del sud, i des de les planes fluvials dels grans rius que naixen d’eixes muntanyes cap a les valls abruptes que els alimenten.

Tot aquest procés de milers d’anys ha fet que ara l’interior de tots aquestos països mostre una diversitat etnològica, cultural, de vida, de societats, de cultes, d’arquitectures, creences, llengües i costums probablement única al món.

Tot això ens espera a les muntanyes. A tot l’interior de l’estret Vietnam, i estenent-se cap al muntanyós Laos i selvàtica Cambodja, hi ha un calidoscopi de pobles i gents que hi viuen amb les seues cultures, tradicions, llengües, vestimentes i formes de vida que han evolucionat independents unes de altres i han continuat les seues vides fins ara prou lliures de la influència dels grans pobles de la zona (els Viet, els Han, els Thai-Lao, els Kmer, i més allunyats, els Birmans). Això ha permès mantindre tradicions ancestrals i de crear-ne de noves, mentre es copiaven alguns trets culturals els uns als altres, de forma que per a un etnòleg, i per a qualsevol ser humà, aquest territori és una caixa de sorpreses i curiositats única. Per això la pregunta de on són les nostres tribus, el nostre gran museu, ells hi son tan habituats a viure així, en una gran pluralitat humana a tocar, que esperen que nosaltres en tinguem de similar.

El curiós és que, segons el museu d’etnografia, molts d’aquestos pobles han arrivat a les muntanyes recentment, sXIX, XVII, XVI, el que deu ser degut a una combinació de desplaçaments forçats, molts fugint dels territoris tradicionals de la xina. Sospite que també permeté aquest repoblament de les mateixes terres per moltes gents l’arribada de nous conreus (com el panís, i el moniato) que els permeten viure a aquestos territoris, llocs preciosos però difícils d’habitar i controlar.

Perquè la vida ací no és fàcil. Jo hipnotitze que molts grups han pogut sobreviure agafats a les pendents de les muntanyes perquè els van arribar menjars de l’Amèrica que feien productius sols poc adients per a l’agricultura anteriorment. Allà tenien plantades grans quantitats de panís, un aliment meso-americà que no hi podé arrivar fins més tart del segle XV. Tot i això la dacsa sobretot s’utilitzat per alimentar les besties allà tenen, els omnipresents búfals d’aigua, els porcs i les gallines. Açò combinat amb l’arrós que es pot plantar a algunes valls i muntanyes, i el moniato, no molt comú quan hi vaig estar, però que aporta moltes energies, fa que gents molt diferents visquen frec a frec en un mateix territori.

Tota aquesta diversitat i cohesió fa que el visitant i expert tinga accés a espectacles en que avança pocs centenars de metres i pot vore grans contrastos en la forma de vestir i de viure de les gents de les muntanyes, arribant a vore escenes en que pobles de cultures i llengües completament diferents que s’unixen per fer actes comuns com la sega de l’arròs.

La passejada per aquestos territoris és espectacular, les muntanyes s’alcen com torres del terra, com si foren pilastres trencades que s’hagueren arredonit a la punta i cobert de vegetació, verda, frondosa. Altes valls fan que moltes de les carreters i camins discorren engatjades a cavall de les llomes de les serres, donant un paisatge corprenedor a cada corba, i tot decorat amb núvols i boires que s’encaramen i asomen rere cims i besants, tapant i descobrint les profundes valls. Pins també hi apareixen, recordant-me al pi blanc, tan oblicu al mediterrani i fent-me sentir un poc com a casa.

Entre mig de tot discorren les seues gents, amb les seues cases i robes. El que més deixen vore és la seua agricultura, panís a les empinades muntanyes, i arrós de cultiu sec (hi ha varietats que creixen sense necessitat d’irrigar-los) quan el terreny el permet. El trànsit dels locals és encara habitualment a peu, sols o al costat o damunt dels grans i amples búfals d’aigua que ajuden en l’agricultura. És habitual per aquestes carreteres vore, sobretot a dones a peu, carregant grans feixos de llenya, al cap o a bosses o cistelles nugades al cap. També a xiquets que des de l’edat en que poden caminar van solts per els camins per explorar el gran món lliure però dur en que viuen. Com quan jo era xicotet a la muntanya, els més infants corren i corren arreu sense pantalons ni bolquers, preparats per pixar i cagar on necessiten, mentre fan l’entrenament en les costums humanes de contenció de defecar. Ací els xiquets tenen llibertat absoluta de moviment ja que no conten amb les restriccions de seguretat de els ciutats. El transit de vehicles és molt limitat i no hi ha gent “roin” que els puga o vulga fer coses. A més són comunitats molt xicotetes en que tots s’ajuden i coneixen, de manera que si un xiquet es perdera o es fera mal l’ajudarien ràpidament i el tornarien en la família.

Si no hagués experimentat aquest tipus de vida jo mateix als mesos d’estiu de la meua infantesa em pareixeria descabellada aquesta forma de viure, sobretot dels del punt de vista de societat sobreprotectora dels infants, que la meua s’està desenvolupant. En la mentalitat occidental moderna això és tan rar de vore que sobta tot i jo haver-ho experimentat fa 20 anys. A la nostra societat s’ha sacrificat ja fa molt de temps la seguretat per la llibertat, a tots els nivells de fet, però especialment a l’infantil, on els nostres pares encara ens conten com ells jugaven sols als carrers de les ciutats i això ara ja no passa ni és imaginable. I això afecta molt a la vida de societats, a mi m’ha afectat molt en positiu tindre aquells moments de llibertat infantil, on tenia el món per a mi per explorar sol o en amics de la meua edat. Si a mi em marcà tant, com serà de gran l’efecte per ales societats?

L’únic problema és que un entorn de muntanya, de camp, et deixa volar amb el cos i la imaginació, però poc més. No hi ha cinemes, videojocs, biblioteques, teatres i altres amenitats per al creixement de l’individu i per a pal·liar la falta de llibertat espacial tan comuns a les ciutats. Més avant això farà que veja tots els joves d’un poblet ficats en un ciber local par a jugar jocs online (la connexió d’internet a Vietnam és increïblement bona i econòmica).

En tot cas aquest xiquets, com jo, tenen llibertat absoluta de moviment, en escenaris màgics plens de valls, cims, boires, roques de mil formes, conreus i camins i caminets i senders de muntanya que amaguen misteris que només els xiquets coneixen, o cavernes enormes que s’han menjat un quart d’una muntanya i que tot i vore’s des de la carretera ningú visita. Ha i jo entrarem a aquesta cova que s’havia menjat un quart de la muntanya, per un camí prou tortuós que haguérem de descobrir ja que ningú no la visitava.

Altre aspecte tan i més espectacular a destacar són les gents d’aquesta terra. Simplement circulant pels camins et pots trobar en meitat d’un enterrament, on els locals amablement i somrientment et convidaran. El que vaig presenciar a part de tota la gent anar vestida de negre, a mode occidental, havien decorat el camí amb milers de retalls i elaborades figures de paper formant una especie de cilindres alts i simètrics, com eixos talls que fas a paper doblat i quan els obris fan complexes figures repetides. Li vaig preguntar a Ha que significava i no em va saber dir, però allà hi havia una important comunitat local.

El més impressionant a les muntanyes, com a molt de l’Àsia, són els mercats. Allà la gent se reunix per comprar i vendre el bo i millor que tenen, i per mostrar-se a ells mateixa en el bo i millor, especialment les dones. En aquestes terres del nord de Vietnam (nosaltres recorreguérem nord i oest de Hà Giang) cada grup té la seua vestimenta tradicional, especialment les dones, i en fan gala de la més brillant mostra els dies de mercat.

Els mercats a la muntanya encara són coses rudimentàries, amb estants de fusta o al terra, construint

incerts carrers i passatges descuidats, però tan plens de gent, mercaderies, i vestimentes de tot tipus i color que es com traslladar-se a altre món, a altra època. Imagine que mercats a l’Europa medieval deurien haver donat una sensació similar al que vivia allà. Amb mercaderies des d’artefactes soviètics fins a grans búfals d’aigua a la venta –a una part del mercat dedicada als búfals. El menjar constituïa milers de nous aliments i productes frescos de les muntanyes. Visualment estava dominat per les acolorides pebreres. Olfactiva i degustativament dominaven els llocs de menjar calent que em moria per provar. Les robes, on venen els vestits tradicionals de la zona, et traslladen a un món alien on color vius, bandes estretes que combinen brillants blaus, verds, grocs, rojos et fan caure en una psicodèlia de formes i tons i al agent en si, fent la seua vida, comerciant, lluint les seues gales, tot a un escenari de 360º en que una representació continua s’orquestrava per a mi. Tot a un mercat és un deler per als sentits, vista, olfacte, tacte, gust.

Però mencionaré un detall curiós que et fa tornar al món globalitzat del segle XXI. Un dels estants venia, amb brillants colors rojos i un logo d’una tomata, tarifes per a mòbils. Allà es mesclaven les dones amb els seus cuidats vestits tradicionals plens de formes i colors, i carregant els xiquets a l’esquena en teles, amb vietnamites clarament de ciutat, amb els seus pentinats de saló, ulleres de disseny, i samarretes de publicitat, sense cap interès estètic, mostrant els colors i logos de la companyia.

Aquest contrast entre tradicional i practicalitat tecnològica a tots els nivells m’eixirà a l’encontre a moltes parts del camí per vindre. Es especialment cridaner quan vas a zones remotes com aquestes.

Advertisements

Llibre de Viatges 29: Vietnam 6, Nord i Hospitalitat.

Després d’uns dies de relax i fer turisme a l’illa de Cat Ba, que forma part de la famosa i preciosa badia de Hạ Long (amb els seus pedestals de pedra eixint de verticals de les aigües),  encaminarem cap Hanoi, la capital de Vietnam del nord, al nord del país, i capital del Vietnam modern. Hanoi és una ciutat asiàtica de dimensions descomunals, Similar a Hồ Chí Minh, però més xicoteta, i tot un altre món.

Tot i ser una metròpolis està fortament ancorada en les tradicions i el passat. En cap lloc veus una modernor opulent que ho inunda tot, al contrari que a Hồ Chí Minh. També hi han arribat en tot cas els Kentuqui fray chiquens al creuament més popular de la ciutat, hi ha símbols dels EEUU per tot, però romanen modestos en una ciutat d’alçades baixes, sense grans gratacels i on inclús els edificis d’inspiració soviètica tenen un protagonisme menor. Hi ha molt a dir fe Hanoi, i molt s’ha dit a altres llocs, però el que domina és aixà atmosfera d’antiguitat en un món que l’ha canviat, amb cases baixetes, carrers col·lapsats pel tràfic humà, però amb gent que encara fa vida al carrer, amb els milions de llocs de menjar de carreres que ho inunden tot. Un lloc on sota el tòrrid sol d’agost la gent es construïx pistes de bàdminton en qualsevol vorera que ho permet, on hi juguen amb raquetes o amb els peus. Gent que va a córrer de bon matí per fer esport, confluint amb els rius de motos que fluïxen per les venes de la ciutat, concerts al carrers, jovent fumant pipes, carrers gremials on desenes de tendetes s’especialitzen ven vendre només paelles en un carrer, o altre en que només venen ventiladors, o en altre només pots comprar-hi làpides.

Un llegat comunista que si que hi domina és que tenen un parc enorme, en el centre del qual hi ha edifici faraònic fet per emmagatzemar al Hồ Chí Minh embalsamant, tipus Lenin a Moscou. El més curiós és que el Hồ Chí Minh va demanar expressament que l’incineraren i no feren cap homenatge a la seua tomba. Però tot règim comunista pareix haver arribat a la conclusió que necessita una figura a la que idolatrar com a part del seu esperit. Si aquesta figura està morta millor que millor ja que es pot utilitzar com al poder més li convinga, els escolars Vietnamites els ensenyen que s’han de referir a Hồ Chí Minh com a “tiet Hồ”. També canviaren el nom de la segon ciutat del pais, i capital del Vietnam del sud, Saigon passant a ser Ho Chi Min City (o HCMC per abreviació), a mode Leningrad com San Petersbourg. El perquè s’idolatriza a les figures revolucionaries en tots els règims comunistes que han creat governs al mon és quelcom que em pregunte i segur que ha estat adreçat a molts estudis, però sospite que no te res a vore en el comunisme i molt a vore en la natura humana i com de fàcil és per a la natura humana crear cultes en les que seguir a una figura real o imaginària.

Jo no el vaig visitar al Hồ Chí Minh embalsamat, s’acostava el 75 aniversari de la independència de Vietnam del Nord de França (el 1950) i el 50 aniversari de la victòria contra el Sud i la reunificació (1975). En aquelles dates el peregrinatge cap a l’home era considerable, les cues per visitar-lo s’estenien per hores i hores en aquells jardins, aquells Camps Elisis Vietnamites.


Hospitalitat

Des de Hanoi el meu amic va Volar a casa, a partir d’allí jo vaig començar a mesclar-me entre els vietnamites joves, molt dinàmics i en un bon nivell d’anglès. En general la sensació que et dona la demografia jove de Vietnam és que tenen molt poca vergonya, a l’igual amb la poca vergonya que tenen quan els fas fotos, fen-te carases quan posen a la foto. Em fou prou habitual, quan estava sol, que aquells que tenien un nivell d’anglès suficient es posaren a parlar amb mi a les parades de bus, a parcs i cafès, en qualsevol moment que estava parat. Després em digueren que els seus professors els animaven/obligaven a que quan veren a un estranger se li dirigiren en anglès, per practicar. A més eren extremadament amables i considerats, oferint-me consells, ajuda i interès. Aparentment tenen una societat en que és perfectament normal ser obert a la gent, però sobretot mostren hospitalitat davant un estranger, no sé si social o institucionalitzada (com voré a Myanmar on cartells del govern animaven a tractar bé a l’estranger). Aquesta actitud em sorprendria més si no fos conscient de les enormes diferències de tracte que inclús a la xicoteta Europa hi ha. Al nostre continent depèn de les societats que estigues hi ha un tracte al foraster extremadament diferent. Hi ha llocs d’una amabilitat extrema, contacte energètic i pròxim des del principi, tot i que no es sàpiga la llengua de l’altre o no hi haja bona comunicació (això serà el cas meu a Vietnam). Hi ha altres societats que intenten evitar o minimitzar cap intercanvi, em passarà un poc a Laos. En tot cas la interacció social realment tota una barreja de graus intermedis i en últim grau depèn dels individus en qui et trobes.

Però que fa que societats pròximes o llunyanes canvien tant o s’assimilen tant en el seu tracte personal? Certament no tinc la resposta definitiva, hi ha tota una mescla d’idiosincràsies, detalls i matisos que hi contribuïxen, com mostra el cas europeu. Però un factor (obvi) que afecta molt és el clima. Generalment a més càlid el clima la gent és més oberta, tot i que no sempre és complix. Altres factors voré al llarg del viatge que afecten molt són cultura, circumstàncies del moment (estar en un conflicte armat, o un règim totalitari que controla a la població), sensació col·lectiva (molta o poca inseguretat), i confiança en ells mateixos.

En general en el meu viatge em voré exposat a molts tractaments personals diferents, on notes les diferències de lloc a lloc, però que sent la majoria llocs càlids i jo viatjant sol faran que experimente majoritàriament l’amabilitat, la curiositat, hospitalitat i acolliment dels locals.

En aquest període deprès que el meu amic David partira, ja viatjant sol altre cop, i confiant en la població local, vaig començar a demanar allotjament a cases de la gent. Ací he de parlar d’una eina que en feia prou ús, una pagina web anomenada CouchSurfing.org

CouchSurfing (literalment “surfejant sofàs” de l’anglès) invita al concepte que molts hauran experimentat alguna vegada de quedar-se alguna nit de convidat al sofà d’un amic o conegut que viu a terres estranyes. La pàgina el que fa és facilitar i permetre el contacte entre gent que busca aquest tipus d’interacció en gent en terres estranyes i un sofà on reposar. El més valuós de tot és connectar amb la gent del lloc on passa. Sobretot quan l’amfitrió té curiositat per conèixer els estranys viatgers que passen per sa casa. Així s’enllaça persones desconegudes per un intercanvi mútuament beneficiós i culturalment genial que no té preu.

Coneixent els “peròs” de la meua societat, he de fortament dir que no hi ha problemes majors amb aquest sistema. Hi ha tot un sistema de referències d’hostes i amfitrions que elimina cap dubte que pugues tindre a l’inici. En general et trobes a gent disposada a oferir la seua casa a estranys, i gent disposada a estar a casa d’estranys, aquesta obertura mental ja fa un filtre de gent disposada a ajudar i ser bones persones.

Allà a Hanoi em vaig hospedar i quedar per visitar la ciutat a mans d’alguns Vietnamites que vaig conèixer a eixa pàgina. Els menjars que adquiria a Vietnam (sense saber que provava) eren bons i el cafè deliciós (pararé més de menjar i cafè) però vas conduit per un expert en la gastronomia i cafès locals l’experiència és magnífica, encisadora, deliciosa, i un punt orgàsmica, de descobriment, i de completa exaltació dels sentits.

Vaig descobrir costums curioses dels Vietnamites que em recordaven a casa, adolescents i joves menjant pipes per a socialitzar, prendre la cervesa a la terrassa del baret, vellets que es duien les cadires per tindre lloc al carrer hores abans que començara un gran esdeveniment (com els actes per l’aniversari de la independència).

Però sobretot, interactuar amb locals que saben anglès et permet molt més conèixer la cultura del lloc. Sí el teu interlocutor té un bon nivell d’anglès (la llengua franca universal) pots preguntar els detalls de la cultura, vida i societat que et xoquen tant quan viatges. Moltes de les conclusions que he oferit abans explicant el funcionament de les coses, com l’aparent indiferència als símbols dels EEUU venen de converses ací.

Allà trobaré a la Ha, una vietnamita que li agrada molt viatjar, i poc treballar, en la qual iniciaré un viatge per les muntanyes en motocicleta, per vore paisatges i per escapar de l’alta calor de la ciutat de Hanoi en Agost. Ha és un nom prou habitual a Vietnam però que recorda a un crit en la nostre llengua, com ha!. Ja després a altres països veïns em diran que molts dels noms Vietnamites es posen just després que el nadó naixia, i la forma de decidir-los és fent sorolls o llançant objectes, i el só que allò fa, aquella onomatopeia, serà el nom. Pareix un procés molt estrany, i poc seriós, però hi ha altre pobles que posen noms onomatopeics als recent nascuts per a que els mals esperits no s’hi vulguen acostar. No és el cas dels vietnamites però, que em confirmaran que no s’elegia els seus noms així, si no que eren noms habituals que es posaven a la gent, sobretot tractant-se el Vietnamita de ser una llengua tonal, en moltes paraules curtes d’una sola síl·laba, però en molts tons de pronuncia diferents. Però el fet que els pobles veïns, que tenen llengües més sil·làbiques, i noms més llargs, ho fan com un acudit, que reflectís la visió que en tenen d’aquesta gran diferencia de noms.

Llibre de viatges 28: Vietnam 5, Guerra

IMG_5596

Un no pot parlar de Vietnam actualment sense pensar en la guerra que ells tingueren contra els americans, o com a Vietnam li diuen d’una manera un poc més pomposa, “La Guerra de Resistència Contra Amèrica”. El front de la guerra en els EEUU estigué durant molt de temps a prop de Hoi An, al nord de l’antiga capital de Huế. Anant cap al nord aprofitarem per visitar uns poble auto-soterrat de Vĩnh Mốc. Un xicotet exemple de la idiosincràsia d’aquesta gent i de la guerra.

El poble de Vĩnh Mốc estava a la que fou per molt temps la línia de foc entre el nord i el sud, rebent immensitat de bombardejos. La gent vivia vora mar, a damunt d’una terra/roca mort argilenca, per tant fàcil d’excavar. Aquesta gent en comptes de fugir de lloc es dedicaren a cavar un xicotet traçat de túnels que connectaven amb la mar. Feren túnels a uns 10 metres de profunditat, però com les bombes arribaren a perforar a eixes fondàries, feren nivells més profunds, a uns 30m. Allà dins podien continuar fent les seues vides, educant als xiquets, cultivant els camps anant a pescar, tot amb la seua base sota terra, eixint a fora en els breus instants en que els bombardejos aminoraven feien vida a fora, normalment a les nits.

El poble autoexcavat pertanyia al territori controlat per Vietnam del Nord, quan l’exèrcit del nord descobrí aquesta gent i l’entramat que havien fet s’uniren amb els del poble per expandir el sistema de túnels, fer una infermeria/hospital, i una base militar. El lloc tenia importància cítrica perquè a més de fer la frontera de facto hi havia una xicoteta illa, Cồn Cỏ (Khu bảo tồn biển Cồn Cỏ, Tiguer island), a prop de la costa, la qual estava a mans dels comunistes del nord. Aquesta illa ajudava a la logística i defensa contra els atacs del  Vietnam del Sud, també Vietnamites però amb fort suport dels EEUU i els avions bombarders dels  EEUU.

IMG_5533


Quan es parla de la guerra de Vietnam res no queda clar, ja que ens arriba la versió des EEUU molt esbiaixada, i no s’entén que es lluitava i qui lluitava. Segons les pel·lícules dels EEUU pareix que siguen ells qui lluiten contra els Vietnamites, però no és així. En un principi pareix un cas molt similar al de Corea, hi havia un govern comunista del nord, en influències soviètiques, i altre govern del sud, en influències imperialistes. Això fou conseqüència de al divisió del territori, prèviament controlat per japonesos, després de la 2a guerra mundial, anàleg al cas de Corea, inclús una zona desmilitaritzada en el paral·lel 17, just al sud de l’illa de Cồn Cỏ.

Però ací s’acaben les similituds, el fet que els japonesos controlaren Vietnam és circumstancial, només el controlaren en els anys de la 2na guerra mundial, ja que prèviament havia estat colònia/protectorat de França, i aquest territori ja havia lluitat en els anys 30 i 50 dos altres guerres que pretenien alliberar el territori de la influència de poders exteriors. D’allà sorgís Hồ Chí Minh, el lider de la resistència que fou empresonat en els anys 30 pels francesos, que alliberà al nord del control francès en la 1a guerra d’Indoxina (1946-1954) i que morí poc abans de vore la victòria del seu bàndol en la guerra pel control de tot Vietnam.

Després de la 2a guerra mundial el territori fou entregat als francesos pels poders internacionals, tot i que en les fases finals de la guerra els propis vietnamites del nord havien recuperat el poder de mans dels Japonesos, que els cediren el territori al nord del paral·lel 16, sense l’ajuda dels poders occidentals però ja amb la derrota del Japò imminent. Xina hi entrà i reconegué el govern de Hồ Chí Minh, que governà per uns 20 dies. Les autoritats franceses tornaren a recuperar el seu rol colonial. Aquesta ocupació desencadenà hostilitats liderades per Minh que finalitzaren en l’any 54. El país es separà en 2 al llarg del paral·lel 17 però la gent s’hi podia moure a un costat i l’altre per un any.

En el sud s’instaurà un emperador (que havien posat els Japonesos) i un dictador com a govern. En el 56 havien de fer eleccions per elegir governants per a un país unificat però en eixos dos anys cada govern netejà l’oposició i feu eleccions lliures no foren possibles, especialment al sud, on es preferia al Viet Minh, però guanyà el dictador Ngô Đình Diệm  per un 133% a l’àrea de Saigon (de cada 100 persones que podien votar 133 votaren per ell…). El sud declarà la independència i formà un govern pròpia, mentre al nord les eleccions les guanyava el Viet Minh amb un més modest 99% dels vots.

El dirigent del sud, Ngô Đình Diệm, era una especie de dictador excèntric i catòlic que dedicà el Vietnam a la Mare de Deu, i començà una forta campanya contra els comunistes i forçava a pobles a convertir-se al catolicisme per rebre menjar. Monjos budistes s’immolaven en flames en protesta i l’esposa del dictador va dir que “si necessitaven combustible per a la següent barbacoa budista, ella els donava ala gasolina”. Aquestos atacs contra la població budista i rural en general feren que fos altament odiat, i rebés un cop militar en el 63 on l’assassinaren.

En seguida el conflicte al sud el sud continuà creixent, esponsoritzat per el nord que ajudava al famós Viet Cong, que no era més que les milícies de locals del sud que volien derrocar al govern del sud. Allò anà creixent i en els anys 60 el govern dels EEUU en paranoia de la influència creixent dels comunistes (en l’any 49 Xina havia acabat la guerra civil en favor del bàndol comunista, del 50 al 53 els EEUU lluità en la guerra de Corea i en l’any 59 Cuba havia passat a mans de guerrillers aliats en el moviment soviètic). Els EEUU ho veia tot roig o blanc, i no apreciava la component de alliberació nacional del conflicte (que ja he comentat), en la qual ells haurien de ser molt més simpatètics ja que ells lluitaren per una trencament amb la metròpolis britànica, sols que ara lluitaven per descolonitzacions que els afavoriren a ells. Per tant, durant els anys 60, pensant que lluitaven contra comunistes i no contra independentistes, decidiren parar a tot preu el conflicte en Vietnam, pensant que seria anàloga a les Corees. Invertiren quantitats exorbitants de bombes i gents per a ajudar a sobreviure a un govern que la població local veia imposat i controlat pels poders occidentals. En tot cas el  rol dels EEUU en el conflicte fou menor  ja que majoritàriament es tractava de vietnamites lluitant contra vietnamites en el sud. Mentre Vietnam del nord prenia cada cop més control del conflicte a mesura que la influència del Viet Cong del sud s’anava erosionant militarment perquè el govern del sud i EEUU els anava aniquilant, obligant-los a construir les extenses xarxes de túnels tan famoses.

La guerra al Vietnam s’utilitzà de guerra proxi dels poders del món, els sobiètics i els maoistes ajudaven a Vietnam del Nord, que era un estat independent i per tant controlava tots els seus recursos internament. El sud era suportat per estats occidentals, principalment EEUU (però també Austràlia, Nova Zelanda, Corea del sud i Tailàndia) i eixa ajuda era imprescindible ja que  el sud tenia una guerra civil que feia que no poguera controlar tots els seus recursos, perquè lluitava contra la seua pròpia gent a l’hora que lluitava contra el nord i els seus aliats. La guerra no es guanyava i el nord cada cop hi tenia més la ma en fer atacs massius. Les protestes dels hippys als 60 i 70 feren que la població dels EEUU es canses del conflicte i en l’any 1973 es retiraren fent que en dos anys el govern del sud, ja sense el seu dictador ni el suport dels EEUU, caiguera en mans del nord, unificant així el país en el que coneixeré, un país ric, ple de gent jove vibrant, en energia, i en molt poca mentalitat comunista més que el partit del govern.


IMG_5554

Tornant als túnels de Vĩnh Mốc, allà els túnels no són tan xicotets com els que trauen als documentals del Viet Cong. En aquells túnels la gent hi vivia, hi tenia hospitals, escoles, i sales de reunions. És un complex prou impressionant. Els túnels eren un poc més amples que una persona, de manera que si algú es creuava en la direcció contrària podien passar un al costat de l’altre, eren suficientment alts com per anar de peu, inclús el meu amic que mesura 1.80m podia avançar sense agatxar el cap al majoria del temps. La sala més gran era la de les armes, que també servia de sala de reunions. N era més que un túnel fet més ample, com el doble d’ample, per tant era un rectangle llarg en excavacions a la tova terra on posar els fusells.

IMG_5562

La gent dormia en forats baixos excavats ací i allà als laterals dels túnels, tot el complexe estava fet en pendent per evacuar aigües, i uns pous donaven respiració al complexe, que estava excavat uns 8m sota terra, una necessitat per protegir-se dels projectils que constantment atacaven la zona. La infermeria i l’escola eren cavernes un poc més espaioses en que podien cabre 5 o 6 persones sense molestar-se, i estaven construïdes a prop dels penya-segats que donaven a la mar, on tenien obertures que els donaven ventilació i un poc de llum natural. Aquells túnels eren poc turístics per tant unes 2/3 parts d’ells estan a obscures, que és com originalment estaven ja que no hi havia electricitat quan els feren. Vaig recórrer aquestes seccions a obscures, el qual era prou fàcil ja que només és un periple recte, sense massa bifurcacions, el qual et permetia recórrer-los a fosques només palpant-los amb la ma i recordant el mapa on estaven les poques bifurcacions. La sensació que la gent allà havia viscut amb aquella obscuritat i quietud, estant bombardejats a damunt el seu cap era una cosa que pocs llocs més del món per a visitants poden oferir.

IMG_5590

El que il·lustra aquest cas és la perseverança d’aquest poble que en les pitjors condicions possibles no renuncien a la seua terra i al seu lloc mentre hi puguen romandre. Em donà la sensació que si hi ha un camí que els permeta complir el que ells volen, per difícil que siga, col·lectivament faran l’esforç per portar-ho a treme. Eixa mentalitat col·lectiva contrasta bastant amb la de l’oest on en un poble així segurament els seus individus s’hagueren escampat cap a altres zones més pacífiques per protegir-se a si mateixos. Però bé és pura especulació per al meua part, en només un cas concret com a exemple.


Finalment en la part de bellesa de la terra comentar que de camí a Vĩnh Mốc des de Don Ha (on llogarem una moto), anàrem vora la costa. Allà les platges són con les de Phu Quoc, verges, blanques blanquismes, amb només barquetes de pescadors i sense ningú més allà. És tot un paradís solitari dels que em cansaré de vore al llarg del meu viatge, són paradís per la seua bellesa i per l’absència de gent, gent que no va a gaudir-ne, com nosaltres a occident si que ho fem, per al diferència cultural on en aquestes cultures les platges, el bany a la mar, i el posar-se morenos es veu completament diferent.

IMG_5519

Llibre de viatges 27: Vietnam 4, Transport

IMG_5294

Aprofite que  viatjarem cap al nord amb tren per reflexionar un poc sobre el transport i com això afecta tant a com es veu i viu un país, com la societat depèn d’ell i com marca els passos del viatger.

Cursarem el país cap al nord, en un car (uns 29€) tren de 19h per fer uns 900kms, ara li costa més temps que quan es va construir,  degut principalment a mal manteniment. Els vagons són simples bancs de fusta, sense cap altra amenitat o climatització, per sort les finestres es poden obrir, el que dóna una millor visió del paisatge i ventilació. El que explica per a mi l’alt preu en aquelles terres on el transport és tan varat (un servei de bus seria menys de la meitat de preu i el doble de ràpid) és que a cada vagó hi havia al menys 2 persones com a vigilants/revisors que no feien més que mirar si la gent baixava/pujava al tren sense problemes a cada parada, dos persones a cada bagó dels 10 o 12 vagons en total, això és un personal de més de 20 persones per a un tren, més els maquinistes. A més el servei era escàs, amb 4 trens per dia fent la ruta nord sud en un país de 92 milions de persones, que es menegen molt! Supose que la reducció del servei per poc d’interès polític, juntament amb la redundància del personal en països soviètics, ha acabat desencadenant en aquest sistema en sobre-personal, i sub-població de passatgers per a un servei realment car i ineficient. Si que hi ha classes més altes, depenent del tren, i pots anar en vagons en butaques esponjades, en aire condicionat o en lliteres, a més fa anys cobraven més als estrangers (el doble o més segons la classe). En tot cas sempre em sorprendrà que a països suposadament comunistes hi haja classes al transport que gent en més diners pot gaudir. Tot això com he dit no té cabuda ací ja que la lluita Vietnamita no fou pel comunisme si no per l’alliberació nacional.

IMG_5122

Resulta sorprenent com polítiques  i inversions fan que s’invertisca molt tot un tipus de transport públic des d’una  visió europea, mentre que ací s’ha deixat que la gent solucione el seu transport de manera individual i privada. En una 1a fase la gent es movia en bicicletes, en una segona en motos. No han passat encara a una 3a de cotxes, per sort ja que evita congestionar tot més encara. No hi ha quasi cotxes a Vietnam  ja que, tot i mots poder permetre-s’ho ara perquè tenen les condicions econòmiques, els cotxes a Vietnam tenen un impost del 300% per importar-los, és a dir que per comprar un cotxe de 6.000€ haurien de pagar 18.000€. Allà només va en cotxe qui vol lluir el seu estatus social, la resta són vehicles de 4 rodes per a transport de càrrega com camions, busos i tràilers, els camions  però estan fabricats allà i no s’importen, els busos solen ser de 2a ma i no hi ha massa tràilers. Les motos en canvi no tenen eixe sobrecost, cosa que desencadena en les absurdes però habituals imatges de motos transportant de forma desproporcionada amb voluminoses, pesades, altes i altament inestables càrregues. És curiós constatar com de fàcil és decidir com afectar tant a la vida de la gent, a una societat, només seguint unes polítiques de transport en vers unes altres. Al japò, capitalista, consumista, el tren és el rei. Al Vietnam, Comunista, consumista, la moto ho és tot. Un israelita que em vaig trobar en el mercat a la ciutat de Biên Hòa em comentà, suposadament en serio, que hi havia gent que havia construït rampes caragol per poder pujar la seua moto fins al 1r pis d’una vivenda i aparcar la moto en l’habitació on dormien, per amor a aquesta. No sé si arriben a eixe punt, i jo no ho vaig vore, però si que els és molt difícil als Vietnamites renunciar a la moto, arribant als extrems que entren als mercats de carrer en moto, fent que siga una congestió molt gran ja que hi ha molta gent, moltes parades, i a més motos que hi van a comprar. En menys casos però també ho he vist, entren a mercats normals, als edificis, a comprar en moto. També fins a 5 persones/xiquets anar en una mateixa moto…

Això canvia la forma de moure’s, de relacionar-se amb la gent, les amistats, de fer negocis, de transportar càrrega, de teixir o desteixir xarxes… Això afecta a la vida. En el meu cas a més això afecta al viatge.

Els busos de llarga distància  també són un espectacle. En comptes de tindre sillons tenen una especie de semi lliteres. El bus té 3 files de sillons paral·leles i dos corredores, i dos capes de sillons, una damunt d’u altra com una llitera. Són uns sillons pràcticament horitzontals, sols que el respatller està lleugerament incorporat i en l’angle que queda baix hi ha espai suficient per als peus del que va a la butaca de darrere, a dins d’una especie de caixo com un sidecar. Però el més increïble és a la nit, són busos suposadament fets per viatjar a la nit, però quan cau el sol posen pel·lícules asiàtiques mal doblades en Vietnamita (la veu és monotone, com la que normalment es posa als documentals), amb el volum molt alt, i encenen llums fluorescents, com les d’una discoteca, que van canviant de color. Quan les pel·lícules s’acaben posen música popular a tot volum. Això serà un comú de la majoria de transports nocturns a Àsia i llatinoamericà, per algun motiu tot i que et proveïxen les comoditats per dormir, dificulten açò amb efectes visuals i sonors.

En tot cas per a mi el transport en tot el viatge és una fascinació, de com l’ambient el determina, de com les polítiques el marquen, de com la societat l’adapta, de com la vida gira al seu voltant. En concret el tren era tot un espectacle, on cada vagó era diferent a l’altre, amb diferents habitants a cada lloc ocupant l’ampli espai buit però amb xicotets bancs on intentar dormir al llarg viatge mentre els paisatges, a cops monòtons, a cops impressionants, desfilaven a ritme de tren lent per les amples finestres.


Amb el tren arribarem a Da Nang, la 3a ciutat del pais, al centre d’aquest, i després viatjarem amb bus (en el qual ens volen cobrar més per ser turistes) fins a Hội An. Aquest és el lloc més turístic de Vietnam, i el que serà i el que serà la meua última visita a un poble turístic en els pròxims mesos per l’espectacle que Hội An presentà cap a un viatger. Hội An és bonic, sí, és com el la secció xinesa de portAventura però sense atraccions, també. Poc més que dir, bo per a turistes, massificat per aquestos, amb milers de tendes, zones peatonals (tan escasses a ciutats de Vietnam), i zones pintoresques per fer fotos boniques, cap d’encant especial si has estat a protAventura o altres parcs temàtics. La realitat del lloc, que fou la capital del Vietnam fa segles, si algun moment existí ha estat enterrada sota capes i capes de pintura amigable per a turistes. Altament recomanada a les guies de viatges, això farà que no torne a utilitzar les recomanacions d’aquestes guies per decidir el que visitar.

Llibre de viatges 26: Vietnam 3, Illa de Phú Quốc

IMG_4424

Per la resta el 1r viatge que hi ferre’m a Vietnam fou prou convencional, no que hi haja molta més opció en un país tan estret i llarg, o vas de sud a nord, o de nord a sud. Però amb un detur a una illa paradisíaca, Phú Quốc.

Des de Châu Đốc es pot anar en bus fins a Hà Tiên, la citat costanera que fa a més de frontera de Vietnam en Cambodja i a més de límit del delta del Mekong. Per arribar allà en un bus en que la ventilació eren les finestres obertes havíem de recorre unes hores una carretera que estava sobre-elevada respecte les planes inundables del delta, allà tota la terra constantment s’inundava i amb una complexa infraestructura de canals es baixava i pujava el nivell de les aigües per regar els camps o assecar-los. La tecnologia és similar a la de les marjals i l’albufera valencianies, però a una escala gegantinament més gran,c om ja havia descrit en els canals navegables de desenes o centenars de quilometres excavats allà.

Com tot a l’Àsia on viu tanta gent, tot és molt més gegantí i aclaparador, al delta del Mekong hi viuen uns 17 milions de persones en un àrea menys del doble de la del país valencià. Hi ha que recordar que és tota com si fora una albufera gegantina, per tant hi ha molt poca terra on habitar, ja que quasi tota és inundable, per tant on viu la gen? Doncs a  vora la carretera. La carretera al estar elevada i no inundable, i tindre un canal de desaigüe que hi és paral·lel, això crea un monticle estret on s’agarren les cases pels més o menys 100kms de recorregut que férem, tot era com un poble lineal en un continu de cases d’una fila que no s’acabava mai, bàsicament no hi havia frontera entre urbanitzat i camp. Això però que em sorprengué tant del delta, no serà exclusiu d’ací, en general tota via de comunicació principal a les zones planes voré que està flanquejada a dreta i esquerra per un continu de cases, sent l’única diferència quan arribes a un poble o una ciutat que el transit augmenta i hi ha més carrers laterals, però quasi mai no arribes a vore camps al costat de les carreteres principals.


 

Dormirem a Hà Tiên, que sent una ciutat portuària te un mercat de peix increïble, amb desenes i desenes de mariscs i peixos que mai no havíem vist, de tota mena de formes i mides. El sostre d’aquest mercat està reforçat fortament amb tirants metàl·lics i especulem que allà hi deuen passar prous tifons. A fora al carrer ja a la nit tot un munt de paradetes et preparen els peixos i mariscos de desenes de formes, sentin-te com entrar a un món quasi infinit de plaers culinaris nous, amb tants nous ingredients i formes de cuinar-los pareix que mai no es vaja a acabar les opcions de nous sabors. A Vietnam als carrers a la nit et sentiràs com si fora una fira d’estiu perpètua, amb un munt de paradetes que venen menjars al carrer, amb les olors del que hi cuinen, amb la agradable temperatura nocturna d’una calidesa d’estiu, molta gent al carrer, i inclús en molts casos algunes paradetes en jocs de fira, com explotar globus amb una pistola de balins i fer punteria amb anelles.

Al dia següent prenguérem el ferri fins a l’illa de Phú Quốc, una illa just davant de Cambodja però que els francesos li la donaren a Vietnam. Fou una dels primers territoris que el Khmer Rouge de Cambodja volgué capturar, al conflicte que certificà el seu final. És una illa sense ports naturals però en molt bona pesca, el que fa que a l’únic riuet que hi ha a l’illa, que fa de port, s’hi acumulen centenars de vaixells blaus, tots amuntonats sense quasi espai vital de l’un a l’altre, a més per a ixir a alta mar han de passar per baix un pont que creua el riu i que depén de al marea impedix que els vaixells més alts puguen passar. Tot un espectacle visual digne de vore i que deu ser prou únic al món.

També digne d’apreciar és l’olor arribant al port. La major font d’ingressos de l’illa ve de la pesca, però específicament del que fan després amb ella.  A la capital de l’illa Dương Đông,  hi ha una fabrica enorme de salsa de peix. La salsa de peix és tota una varietat ferments de peix que es fa amb les deixalles d’aquest, com caps, escames, òrgans interns i espines, que es deixen macerar  per mesos o anys. Aquesta salsa s’empaqueta i es distribuïx pel tot el món asiàtic, arribant a vendre-la fins al Japó. La salsa, molt salada i d’intensos sabors depèn del temps de maceració i tipus d’ingredients és curiosament molt pareguda a les salses de peix, Garum, que feien els romans per adobar els seus plats, i que caigué en desús  a la mediterrània. En tot cas l’olor intensa, molt intensa, del peix fermentat ompli quilometres i quilometres de l’aire de l’illa quan t’hi aproximes, donant un aroma molt característic, que junt a l’escena dels vaixells blaus crea una escena que s’ha de vore, caminar, olorar, i deixar que discorrega al davant teu, que tots els teus òrgans t’hi transporten i té, per a mi, molta més intensitat que els quilometres de platges paradisíaques verges que voregen tota l’illa.

Perquè si  Phú Quốc no té ports naturals és perquè tot són platges, platges verges de fet sense quasi preseència humana més que algún turista occidental i els pescadors. A Vietnam la gent vol ser blanca, quan més blanca millor, sobretot les dones, per tant les platges estan buides. He arribat a vore a dones en moto amb passamuntanyes, ulleres d’esquiar i guants, a més d’estar totes cobertes a una temperatura de més de 30 graus centígrads. Però això no és tan sobtat com realment pareix si ens remuntem a la nostra societat  fa uns 60 anys. A aquella època, abans que les famoses Sueques arribaren a les platges, la gent volia ser blanca, per aparentar que tenia una feina que li permetia estar a casa tot el dia, és a dir una feina que era millor que treballar al camp, per tant amb estatus social major. I a més com a l’època de les Sueques els locals a Vietnam són prou castos, ningú dels locals va a la platja.

A més ací i els turistes encara no hi han arribat massivament, fins a fa 6 anys no hi havia electricitat continua a l’illa segons ens digué el propietari de l’hostal Cho Ann, que ens llogava una habitació per 5$ la nit i motos per 4$ el dia i tenia un mico lligat al pati de l’hostal. Amb tan poc de turisme pots tindre meravelloses platges tropicals, immaculades, sense ningú a quilometres i quilometres de tu. Però d’això ja en quedarà poc, a una zona de l’illa, a prop de la capital Dương Đông on està l’estuari del riu massificat de vaixells blaus,  estan construint grans, grandíssims complexes turístics a mode Benidorm i la Manga del Mar Menor que apunten a vents d’aires mediterranis en explotació intensiva de la costa i desnaturalització completa del lloc. Tot i que no sé sí és millor així, que ho concentren tot a un lloc i la resta de la xicoteta illa estiga bé, o finalment l’ocuparan tota intensament. El temps dirà, però les destruccions i l’ambició humana en aquest món globalitzat pren, per desgràcia, la mateixa forma a totes les cultures i zones del planeta.

IMG_4617

I es que en contra de la visiò que tenim de Vietnam de país comunista que ha vençut als EEUU, el país que vol ser, i és. Com qualsevol altre país que creix, i com qualsevol país asiàtic que adora els negocis, ple de consumisme frenètic, economia de mercat, ràpid creixement i població jove, energètica, i ben educada, Vietnam et sorprèn no pel que va fer, si no pel que fa. Siga tot tipus d’explotació de la natura, o consumisme.

IMG_4772

Allà, com vorè a la resta del país, s’explota qualsevol especie animal irrespectivament de el seu benestar o com en perill d’extinció estiga. Allà vaig vore als mercats molts cavallets de mar, i mes o menys per aquella època morí l’últim rinoceront asiàtic que hi havia a Vietnam, li deien l’animal més solitari del món ja que no hi havia ningun més del seu tipus i el mataren per al seua banya.

 

Llibre de viatges 25: 2 Vietnam, Comunisme o alliberació nacional?

IMG_6292Eixim en un vol cap a Ho Chi Ming (HCM), l’antiga Saigon, et sents com estar a una cosmopolis moderna. Grans edificis rascant els cels, amb el seu sky line. Encara no tenen metros però hi estan treballant activament en ells, mentrestant tot funciona orgànicament amb exercits de milions de motos. Cafès de moda, tendes de roba de disseny, milers de galeries i centres comercials. Una ciutat activa i dedicada al comerç, la compravenda i el consum com qualsevol gran ciutat del món.

IMG_4215

Però u no pot evitar pensar que estàs a Vietnam, al Vietnam comunista. Hi ha banderoles en l’estrel·la groga en fons roig del Vietnam i la falç i el martell per tot, i on de sobte et trobes en un Macdonal, un Burriquin, un SturBucs, un DumpinDonuts… i banderes dels EEUU decorant molts productes per tot, des de tornavisos fins a les típiques samarretes i gorres. El més al·lucinant fou quan vaig vore a un xicotet restaurant un quadre gran en la foto del fundador de Walmurt al costat de Ho Chi Ming (el màxim exponent de la revolució comunista a Vietnam).

IMG_5703

Òbviament jo tot estranyat i sorprès entre la imatge que tenia, el que esperava, i la realitat del lloc em va fer moltes preguntes de perquè això estava així. La resposta més satisfactòria, i que quan estudies un poc la història del lloc, que ens és prou desconeguda, és que la guerra allà no era ideològica si no d’alliberació. De fet la guerra de Vietnam es remunta a la 1a i 2a guerra d’Indoxina on els Vietnamites ja es volien independitzar de França, i els EEUU i va intervindre per a que no passara, o si passava, passara en els termes que a ells els convenien, es a dir un estat titella de l’oest. Això els locals fortament es negaven, i la ideologia comunista no era més que una ferramenta per a aconseguir-ho en aquell moment i lloc. A l’igual que els de Cambodja que tot i ser comunistes i haver guanyat el poder gràcies als de Vietnam atacaren a aquestos últims per una por paranoica ser controlats, els Vietnamites utilitzaren la ideologia Comunista per tindre aliances amb la Xina i la URSS de l’època i poder lliurar-se de la influència externa.

Una altra cosa curiosa del Vietnam és que tot i ser comunistes i de cultura d’arrels xineses, l’odi que li tenen a la xina és molt més gran que el que li tenen als EEUU. Tipus Europa que els països estaven sempre en guerra tot i tindre cultures i filosofies i governs molt similars.

Segons els paraules dels vietnamites, ells ja guanyaren la guerra, ja tiraren als estrangers que els volien controlar. Ara ells es governen a si mateixos i fan el que més creuen convenient, si això implica adoptar ideologies, economies i marques estrangeres no importa, mentre tot vaja bé i la influència externa no siga dominant. Supose que açò demostra un dels exemples més clars del “soft power” (poder suau) que representa el neocolonialisme i la globalització, on qui exercís la influència ja no són els governs imperials si no les grans multinacionals amb el seu poder econòmic. Açò es molt més acceptat per les societats que influència, en contrast als vells imperialismes que despertaven tantes aprensions. Pareix que aquesta forma de control és més tolerada per la població i els governants i intel·lectuals.

IMG_4930

Llibre de viatges 24: Menjar i energia vital a Vietnam.

IMG_4175

La següent parada, des de Phon Peng  pel magnific Riu Mekong, creuant una frontera mentre flotàvem, amb el seu pas de frontera flotant, cap al país veí que tant va influir en la història de Cambodja. El Vietnam, un altre món.

Al llarg del viatge hi ha fronteres que passes com si creuares el carrer, com a Europa, que no hi ha res dramàticament distint a l’altre costat, hi ha altres en que te n’adones que qui decidix que hi ha a l’altre costat de la línia, ja siga per cultura o govern, realment canvia dramàticament. El cas de Vietnam en els seus veïns de l’oest (Laos i Cambodja) aquest canvi és radical i sobtat. Entrem a Vietnam i un nou món ens espera.

Com descriure el contrast, si el canvi entre l’Índia i Tailàndia ja fou sobtat, però esperat per haver pres un avió. En aquest  pas, on el trànsit es fa lentament per riu, sense abandonar mai el paisatge que transcorre plàcidament, proudix un xoc més inesperat.

Vietnam només entres és gent, molta, és energia, és menjar, és vida, és alegria, és entusiasme, són somriures, és altre món, amb tocs xinesos, amb la seua cultura, tan diferent de la de l’altra banda de la frontera. Tan alegre i plé de vitalitat després de la negror de l’autogenocidi. Tan inesperat i plè de contrastos entre el que veus i el que esperes que els xocs constants et ressituen al món. A com d’equivocat estaves, de com de minsa és la nostra visió, de com el món fa el seu camí independentment de les teues preconcepcions, de com has d’aprendre.

El primer que sobta de Vietnam és això, la gent, molta molta gent. En comparació en Cambodja, ara uns 12 milions de persones, a Vietnam hi ha 92, en un àrea poc més que el doble de gran que Cambodja. L’altre és la energia de la gent, hi ha moviment constant, cap a tots els llocs, un mercat Vietnamita és Vida. Gent comprant i venent, gent atrafegada portant carrega ací i allà. Cares somrients que et saluden al passar, i que deixen el que estan fent i et fan carases i gestos còmics quan els fas fotos. Vestits, sobretot les dones, amb moda local, i els barrets cònics tan característics, tot tan diferent de l’altra banda de al frontera.

IMG_4181

I el mercat en si, una simfonia d’olors, sabors, colors i formes. Novetat, novetat, novetat, si entrares a una tenda d’objectes estranys mai no trobaires tantes coses que et són poc familiars com la 1a vegada que entres a un d’aquestos mercats, sobretot si estàs vora la mar, que la majoria de Vietnam hi és.

El menjar ho engolix tot, la diversitat pareix no tindre fi, la novetat m’excita, els olors et fan flotar en un calidoscopi de fragàncies que va canviant al avançar. I la gent per tot, formant part de l’orquestra que permet que el mercat respire, cante, amb un delit constant, ple de la seua música, sens director, però amb l’harmonia vital.

Carrers plens de gent, mostrant que li agrada estar al carrer. A la nostra entrada a Châu Đốc, un xicotet poble fronterer, ens va sorprendre la quantitat de gent que invadia els carrers, amb les seues fires per amenitzar la vesprada i mercats nocturns per oferir encara més espectacles, el passeig que hi havia vora riu no tenia res a envejar a un occidental. Un parc enjardinat, arbres per fer ombra, una font gegant en forma de dofí que estava il·luminat per llums de colors canviants, i el que menys esperava trobar en aquesta part del món, les màquines eixes que posen als parcs per fer exercici. Peses, rem, pectorals, cames … tot un conjunt, que reflexione no devia ser car, però que no hauria esperat vore en un lloc així, un lloc que no mereix ser cridat del 3r món, un passeig vora riu que faria envejar a la majoria de ciutats més grans que aquesta a la meua terra.

IMG_4213

Cal mencionar, destacar i emfatitzar que em trobava al delta del Mekong, una de les zones més fèrtils del planeta. I és tan fèrtil per com els humans hi han desenvolupat una infraestructura corprenedora durant generacions. Quan navegàvem per arribar a Châu Đốc travessarem desenes de quilometres de grans canals que havien estat overts amb tira-línia i que permetien el maneig de les inundacions i assecament de les terres del  delta per poder fer de 3 a 5 collites d’arròs a l’any en aquella terra. Et fa replantejar que significa desenvolupament quan viatges per aquelles terres, completament dominades per l’aigua, i recorres o creues  els milers de canals, que han estat perfectament planificats, executats, construïts, i mantingut durant generacions, requerint unes obres d’enginyeria d’unes proporcions que no ha vist a europa fins al segle XX. Ací el domini de la terra, l’aigua i el menjar, a través de la gran enginyeria, està completament intricat a la manera de viure d’ací des de fa segles.

IMG_4909

I finalment la cultura és radicalment diferent, ací tenen la mescla de les 3 filosofies que diuen, Taoista, Budista i Confusionista. Els temples tenen clars tocs Xinesos, amb caràcters xinesos encara escrits (Vietnam tenia l’escriptura xinesa fins fa 1 segle, però el canvià per l’abecedari llatí). A l’igual que l’Índia i els països budistes, és prou comú vore el signe de l’esvàstica associat a continguts religiosos, el qual no era novetat per a mi. El que si fou novetat fou l’estil  kitsch que es pot arribar a vore ací, fet en gran, en llums que fan pampallugues i colors que van canviant i rotant. En general la decoració al Vietnam pot ser prou kitsch, acolorida, i plena de llums, el qual fa un xicotet xoc visual amb l’estètica en la que hem crescut. Tornaré a vore aquest estil als símbols religiosos a sudamèrica, un món apart.

IMG_4189